Joan Safont: ‘S’oblida massa sovint que Manuel Fraga va ser un dels impulsors d’El País’

Submergir-se en el debat Catalunya Espanya i escollir-ne els articles més representatius. De catalanistes a anticatalanistes. Del 1897 al 2010. Aquest és el projecte que Joan Safont (1984) va començar aquest estiu al diari El Nacional i que ha acabat convertint-se en un llibre: Greuges i desgreuges. El debat Catalunya-Espanya a la premsa (Ara Llibres). Safont, advocat apassionat pel periodisme i la seva història, coordina actualment el suplement cultural La Llança. Greuges i desgreuges és el quart llibre que publica, després de Per França i Anglaterra, la I Guerra Mundial dels aliadòfils catalans; Capitans del Comerç explicats pels seus fills i Sabotatge contra Franco. VilaWeb ha parlat amb Safont en un local del centre de Barcelona, on arriba amb el seu característic barret.

—Comenceu el llibre amb un article d’Enric Prat de la Riba.
—Vaig començar la sèrie l’1 d’agost passat. Justament, el centenari de la mort de Prat de la Riba. De Prat de la Riba hi poso l’article que es diu ‘Les províncies mortes’. Hi parla de casta. La casta que monopolitza l’estat. Hi parla d’administració fallida. Hi parla de la importància de Barcelona com a capital. Me’l llegia i pensava, que el va escriure ahir?

—Ha! Ja deu passar amb altres.
—Mira, també hi ha el famosíssim ‘El alma en los labios’, d’Alejandro Lerroux, escrit poc després dels fets del Cu-cut, quan els militars van entrar a la redacció i van repartir. De republicans a carlins, tots impactats pels fets. Lerroux, no. Ell hauria anat amb els militars al Cu-cut. I mentre el llegia pensava, mira, això és l’a por ellos!

—També apareix el mític de Valls i Taverner. Marca el començament del franquisme des de La Vanguardia.
—’La falsa ruta’ també tenia claríssim que havia de sortir: és clau en la història del catalanisme. I escrit l’any 1939 per algú que ha format part del catalanisme, i que es fustiga i diu: ho vam fer tot malament. Ell havia estat dirigent de la Lliga, era de la Junta del Col.legi d’Advocats, i desterrat per catalanista durant la dictadura de Primo de Rivera. Era de la generació de Lluís Nicolau i d’Olwer. Però Valls ja va començar a virar a la República. I després és el fanàtic número u del franquisme. El seu pensament diu: el començament del catalanisme va ser cultural, i ja vam anar malament. Les sardanes ja eren massa. Les coses que havien de ser cultura han acabat essent política. I això és un fracàs.

—De la premsa espanyola, quina sorpresa heu tingut?
—Em va sorprendre Azorín: quan es proclama la República i es comença a redactar l’estatut d’autonomia, ell escriu: el que demanin els catalans, això s’ha d’aprovar.

—Mira, un ‘apoyaré’. Quines hemeroteques digitals consulteu i recomaneu? Si vull llegir premsa antiga, on vaig?
—Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) i la Biblioteca Nacional de Madrid (hemeroteca). Totes dues són molt bones. Tot gratuït. I després, racons: els articles de Joan Comorera estan tots penjats, i els d’Andreu Nin també.

—Andreu Nin l’heu posat.
—Sí. Campalans també. I tots dos repliquen a Fabra i Ribas, socialista del PSOE. Fill de Reus i molt espanyolista, que deia que això del catalanisme era una cosa de burgesos dretans. I Nin i Campalans el repliquen… amb vint anys de diferència! Sobre el mateix text i dient la mateixa cosa: que el catalanisme també té un component revolucionari i un pòsit popular. Hi ha debats que són molt actuals, o no?

—’Sant Pancraç, Salut i Feina’. Aquest títol em sona.
—L’escriu Jordi Pujol. Hi ha qui diu que aquest article va connectar amb un sector social i popular que potser en el moment efervescent no es tenia en compte, ni se sabia que podia tenir la força que tenia. I en aquest sentit també vaig posar el de Carod-Rovira. ERC és el que és també per aquest article. Va fer que un partit que no acabava d’estar situat, acabat de tornar de l’exili com qui diu, el partit dels vells, encarés la nova etapa. Potser les coses que ell proposava no es van esdevenir del tot, però sí la línia. És Junqueras. Partit gran, hegemònic, centreesquerra. I un altre que poso és el de ‘Madrid se va’.

—De Pasqual Maragall.
—Era totalment profètic. Una de les coses genials de Maragall. Hi deia, abans de ser ell president, que Madrid se n’anava, si no reaccionàvem, veuríem. I mira.

—He vist amb alegria que hi poseu Galí. Raimon Galí.
—Sí. Escrit en ple franquisme. Galí és autor de Recalada, llibre estranyíssim i excepcional. Un paio que sobreviu a un accident aeri ja té la meva admiració. Galí era militarista a Catalunya. I m’admira que quan ell i Joan Sales tornen de l’exili diuen: val més una pedra a Catalunya que una catedral a l’exili, per això hem de trobar les noves generacions. Nosaltres els farem de baula amb el món d’abans de la guerra. Hem de descobrir els nous dirigents. I ho fan. Fan conferències al carrer Anglí, a can Raventós. Hi tenim Joan Raventós, Jordi Pujol, Anton Cañellas, en Benet, Ainaud de Lasarte. I el 1980 gairebé tots ells hi són. Dècades després, hi són. Ells els van descobrir. I amb dècades d’anticipació.

—Ara els presidents llegeixen paper o digital?
—El paper té prestigi, però el digital s’obre pas de manera molt influent. I es distribueix per Twitter, Whatsapp. No ho tinc estudiat, però un article del Nacional o VilaWeb pot circular molt més ara.

—El País, o com un diari explica la transició.
—El País és un diari molt important per a conèixer aquests últims quaranta anys. S’hi expliquen, amb els seus clarobscurs, amb Cebrián venint dels informatius del franquisme, amb Fraga com un dels fundadors d’El País.

—Ho desconeixia.
—Fraga? I tant que ho és. S’oblida massa sovint que Manuel Fraga va ser un dels impulsors d’El País, segons que explica Manuel Milián Mestre. Deia que ell havia de ser un polític a tenir en compte i necessitava un diari que l’ajudés. Després se’n destentén i els intel.lectuals progressistes s’hi fan lloc. És la tesi del intelectual colectivo d’Aranguren, quan d’alguna manera tenien el seu mitjà d’expressió. I alhora és un instrument de poder. El més clar que hi ha hagut. I ara El País és el diari per mitjà del qual parla Soraya Saenz de Santamaría. I cada vegada n’estic més convençut. Quan la Moncloa dóna el missatge, el dóna per a El País. L’ABC i la Razón parlen per als convençuts. Però el diari de poder és El País. Com demostra el llibre La desfachatez intelectual aquí els intel·lectuals d’esquerres es van convertir de dretes a El País. I ara ja fitxen directament intel·lectuals de dretes. Els nous talents ja els busca a la dreta. Es pot veure la crisi del sistema del 78, encarnat en un mite com El País.

—La Vanguardia també ha perdut alguna cosa.
—Connexió amb la part més viva del país. Amb l’esperit viu del país. Justament, la gràcia que tenia era que sabia tenir-ho tot repartit. És un diari que s’ha alineat amb una tercera via menys dinàmica. No dic que sigui majoria o minoria. Dic que li manca dinamisme.

—Els intel·lectuals escriuen als diaris? La premsa encara vehicula els grans debats?
—Els intel·lectuals tenen Twitter. Però en digital, o en paper, continua havent-hi molta gent que escriu. Intel·lectuals, polítics i escriptors. No crec que els intel·lectuals hagin desaparegut dels diaris, no.