Joan Safont: ‘Espanya considera que Catalunya és un braç del seu cos i així no es va enlloc’

Joan Safont (Mataró, 1984) és un dels joves intel·lectuals més interessants i ben formats del país. Llicenciat en dret, va exercir un breu temps com a advocat abans de fer un màster de periodisme de la Universitat Ramon Llull. El periodisme és la seva gran passió, però l’ha exercit lluny del brogit de les redaccions. Safont és més un home de biblioteca, d’Ateneu Barcelonès –quedem allà per fer l’entrevista i en una estona breu és impressionant la quantitat de gent que s’acosta per saludar-lo–, un periodista que busseja en el nostre passat més recent per difondre’l i divulgar-lo, però que no perd en cap cas la passió per l’actualitat. Ara acaba de publicar Sabotatge contra Franco amb Angle Editorial, un llibre en què ens mostra com a poc a poc els catalans que guanyaren la guerra i que optaren per Franco com un mal menor se’n van sentir decebuts o traïts i a poc a poc anaren trenant una oposició sobretot cultural i de defensa de la llengua i la cultura catalana.

—Per què publicar aquest llibre en aquests moments?
—Bé, ha estat una mica de casualitat i no hi ha cap motivació relacionada amb l’actualitat, però tot i això sempre se’n poden trobar vinculacions. Per exemple, una entitat capdavantera com és Òmnium Cultural i de la qual apareix la seva fundació al llibre, tindrà el seu president, en Jordi Cuixart, declarant a Madrid aquests dies, un fet que recorda molt el tancament governatiu ordenat el 1963 pel comissari Creix, que va durar tres anys i que va implicar la refundació de l’entitat a París. Si busquéssim paral·lelismes en podríem trobar, però quan vam treballar aquesta proposta amb l’editora Rosa Rey no ens pensàvem que ens trobaríem en el moment més àlgid del procés en el qual estem instal·lats des de fa cinc anys.

—Hi havia un sector de gent d’ordre i conservadora que pensaven que Franco seria un mal menor, segons que afirmeu al llibre. Doncs quin mal menor!
—Hem de situar-ho en el context de la guerra civil. Entre revolució i ordre la majoria dels sectors conservadors trien l’ordre, perquè per a ells significa recuperar els seus béns, practicar la religió i viure sense por essent la classe dirigent des del punt de vista econòmic. És l’anomenat pacte tàcit, en virtut del qual Franco els permet de continuar fent diners i continuar essent importants des del punt de vista econòmic a canvi de no molestar-lo amb cap mena de lideratge social, ni polític. I res de sentir a parlar d’un retorn a la monarquia i a la classe política d’abans. Això els queda molt clar. Es poden dedicar a fer diners, però no a recuperar la iniciativa social.

—Però el vostre llibre comença parlant dels perdedors dels perdedors, els qui se’n van a l’exili el 1936 perquè tenen por, però que es mantenen escrupolosament fidels a la República…
—Sí, són molt pocs i falta estudiar bé com va ser aquest exili de 1936 i el lligam amb el 1939 i que es resumeix amb la imatge del casament en què obro el llibre, l’enllaç a París entre Carles Eugeni Mascareñas i Concepció Rubies. Hi ha, per exemple, des de Puig i Cadafalch, que és un lligaire que no dóna suport a Franco, fins a la vídua de Carrasco i Formiguera, el dirigent d’Unió afusellat pels franquistes, i també Joan Baptista Roca i Caball, del mateix partit. Hi ha el periodista i republicà liberal Amadeu Hurtado, alguns joves catòlics i capellans bascos… És a dir, diferents sectors des d’Unió fins a Acció Catalana i alguns dirigents destacats de la Lliga. Aquest exili a París del 1936 m’agrada molt i cal treballar-lo.

—I us sentiu hereu d’aquests perdedors dels perdedors, d’aquesta gent d’ordre que se’n va però que es manté fidel a la República?
—És un món que ha centrat bona part dels meus estudis, sobretot els del grup d’Acció Catalana i els liberals catalanistes que se’n van el 1936, amb les figures d’Amadeu Hurtado i Claudi Ametlla –que havia estat governador civil a Girona i Barcelona i diputat del Front Popular– al capdavant i que han d’anar-se’n perquè temen per la seva vida, enfrontats com estan amb l’anarquisme de la FAI. Són burgesos avançats i per tant burgesos, i també periodistes que pertanyen al grup de Josep Maria Planes, assassinat per la FAI, entre els quals hi ha Sagarra, Ventalló i Xammar, a qui l’esclat de tot plegat ja l’agafa fora del país. En aquest exili de París, Sagarra troba Stefan Zweig. És el món d’ahir que desapareix, la penya de l’Ateneu, la gent de Mirador, de la Publicitat. Els intel·lectuals republicans desapareixen i no queda cap fil per a estirar, perquè després trobarem dues grans hegemonies, el marxisme i el catolicisme, i fins i tot la fusió entre totes dues. No hi ha espai per al liberalisme.

—Un dels més grans errors que comet Franco amb aquests catalans vencedors de la guerra és no tenir gens de cintura per a permetre la pervivència de la llengua i la cultura, que és el que, efectivament, comença a situar tots aquests homes contra el règim…
—Sí, és clar. El distanciament dels burgesos amb el règim és la qüestió catalana. El 1939 i el 1940, l’objectiu era fer desaparèixer el català del tot, el consideren culpable del separatisme i en aquest sentit es fan articles i declaracions cèlebres. El franquisme no distingia entre fer cultura i fer política i volia arrencar el català d’arrel, perquè pensava que amb això resolia el problema. Evidentment, això li surt malament i comença la distància i les iniciatives de resistència. Hi haurà qui dirà que llegir poemes no és cap gran iniciativa de resistència, però el 1942 llegir poemes i escriure’n és una manera de resistir i s’havia de tenir molta valentia. A poc a poc haurà d’anar cedint, primer per publicar llibres molt controlats amb grafia prefabriana i tirades curtes i, més endavant, amb actuacions més agosarades. Hi va haver qui pensava, al començament del règim, que fer un franquisme en català era possible, però això no era així, i si el règim va haver d’anar cedint era per pura supervivència, però la llengua o el separatisme era un dels quatre grans motius del cop juntament amb la crisi social, la religiosa i les reformes agràries.

—Precisament aquesta persecució del català també és una constant de tots els governs estatals d’ençà de la transició…
—És que d’aquests quatre motius del cop d’estat franquista és l’únic que queda. Ni els sindicats són allò que eren ni hi ha la por a l’esquerra revolucionària pel que fa a la qüestió social; el tema agrari és pràcticament insignificant i la religió només l’atia el PP de tant en tant en temes com l’avortament, però som en un país molt desecularitzat, així que l’únic gran motiu de plena vigència és la qüestió nacional. La no assumpció de la pluralitat, malgrat la constitució, és el motiu de ser on som, s’imposa la visió uniforme i les llengües són vistes com una molèstia i no com una riquesa. No s’assumeixen les nacions que es consideren com a tals i així és impossible resoldre res. Si Catalunya es reconeix com una nació i l’estat no ho reconeix perquè creu en la nacionalitat espanyola, això és impossible de resoldre. Catalunya creu que és un cos sencer i que es pot relacionar amb altres cossos, mentre que Espanya considera que Catalunya és un braç del seu cos i així no es va enlloc.

—Un personatge que va apareixent al llibre tot i que aquest sí que forma part dels perdedors i dels exiliats és la figura de Joan Sales, fonamental per a la represa cultural a casa nostra, i també la de Galí…
—Ells no són protagonistes del llibre, és clar, perquè van perdre la guerra i van anar a l’exili, però el 1948, després de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat i de veure que el règim no caurà i que a l’exili no es pren cap iniciativa i tot va en contra, Galí i Sales decideixen tornar. És quan Joan Sales pronuncia la famosa frase que val més posar un totxo a Catalunya que no pas fer una catedral a l’exili. Ells viuen i assumeixen les conseqüències de ser una generació derrotada, però que vol vincular la generació anterior amb la que creix a la dictadura i que està completament desinformada de tot, és la baula que uneix la preguerra i els joves universitaris i tenen molt clar que ho fan buscant els líders del futur, per exemple a les classes que imparteixen a la casa de Raventós i on l’encerten, perquè acaben trobant els caps de llista de les candidatures de l’any vuitanta.

—Un altre dels personatges que hi apareix sovint, sobretot a la primera meitat, és Cambó…
—Sí, ell es mor el 1947 després d’haver representat l’aposta dels militars i l’amargor per la impossibilitat d’haver aconseguit el paper que pensava que podria tenir. Econòmicament són molt importants i donen diners als militars, forneixen l’espionatge, creen Radio Veritat, impulsen el paper de Joan Estelrich i tot això ho fan per integrar-se a un poder real i només aconsegueix alguns fets simbòlics, mai no aconsegueixen el poder que volien, ni tan sols acaben podent muntar el diari en català que volien, i això és la història d’una frustració.

—Per escriure aquest llibre heu optat per la forma de l’assaig, molt a la manera britànica, i no pas un estudi…
—És que aquest llibre no pretén ser un estudi global sobre la qüestió, no era la idea. Hem organitzat el llibre en quinze capítols cronològics que ens mostren els personatges, iniciatives i situacions des dels anys quaranta d’una manera assagística i divulgativa. En cap cas la idea no era fer un estudi. El que diferencia el llibre és posar els episodis i els grups l’un darrere l’altre, vincular-los i establir un fil roig entre ells. Alguns dels personatges estan suficientment explicats i biografiats i aquí no hi ha gaires inèdits, sinó que es presenten els fets de manera global.

—Una manera més de fer periodisme, que és a què us dediqueu. Com hi arribeu, però?
—Doncs per tres o quatre episodis diferenciats i una mica de rebot. Vaig estudiar dret i no pensava que em dedicaria al periodisme, però els atzars històrics i de salut van fer que deixés la feina d’advocat i fes un màster a la Blanquerna i comencés a treballar de periodista mentre feia aquest màster. Escrivia com a afeccionat i de seguida vaig trobar una manera prou atractiva que no és el periodisme clàssic de redacció sinó com a guionista de documentals, que és una cosa que he fet sovint. M’agrada la recerca històrica combinada amb el periodisme i la divulgació, sigui en articles, en llibres i guions.

—I ara que us hem vist fer una mica de tot, heu pogut pensar cap on va la vostra vida professional i en certa mesura cap on va el periodisme del país?
—Doncs mireu, la cosa més segura que hi ha en el periodisme, tant en el dels personatges que jo estudio com en l’actualitat, és la immensa dificultat per a professionalitzar-se, i si el periodisme era un ofici incert els anys trenta i quaranta, jo crec que això ha tornat plenament i que els periodistes ja no podem viure d’una cosa, sinó de totes les possibilitats que hi ha i assumir que mai no podrem viure com els periodistes de generacions anteriors. Si em pregunteu què faig, ara preparo un guió de televisió per a un documental sobre el Congrés de Cultura Catalana i el llibre sobre els 95 anys d’història del Pen Català. Continuo amb les col·laboracions a tot arreu on puc i fent la tesi doctoral. Prou coses.

—Supòs que el moment que travessa el país és apassionant per als periodistes, però que també tots plegats, quan passi el temps, haurem de pensar on érem i què férem i com n’informàrem, oi?
—Bé, una data com el primer d’octubre és una prova de foc per al periodisme. Costa separar el gra de la palla i explicar què viu la gent al carrer i fer-ho d’una manera estructurada. Això era un repte i sort hem tingut del periodisme i especialment del periodisme internacional, perquè la conferència de premsa de Rajoy veient com felicitava les forces de seguretat i explicava l’1 d’octubre fa pensar que ho ha viscut d’una manera molt diferent de nosaltres. Però la compareixença de Margarita Robles en què felicitava els mitjans de comunicació espanyols amb seu a Madrid va ser sorprenent, perquè amb honroses excepcions ha estat tot menys periodisme, ha estat periodisme d’estat, i especialment el cas d’El País, que s’ha convertit en la plataforma oficial de la Moncloa i és indistingible de La Razón.

—Diu de vós un conegut comú que sou un home en la trentena que ha llegit el que dos homes de seixanta…
—Doncs jo cada dia em sorprenc de la quantitat de coses que no he llegit i que podria llegir o que podria haver llegit.

—En general, els periodistes llegim poc?
—No ho sé. Crec que per a la professió és elemental una base de lectures i de coneixement de la nostra tradició, això és bàsic per a aprofundir tant en l’estil com en el coneixement i per saber que tot està inventat i que som una part d’una continuïtat. És vital un bagatge cultural, però és clar, les dificultats per a dedicar-se a aquest ofici, per a aprofundir i la manera de treballar amb tota aquesta precarietat, resta temps per a la cultura i la lectura. Jo no sóc qui per dir que els companys han de llegir més, però sí que penso que és important conèixer la nostra tradició.