Joan Ribó: ‘Els valencians no portem a l’ADN cap gen de la corrupció’

Fa un parell de setmanes que Joan Ribó va agafar el bastó de batlle de València en un acte solemne al ple del consistori. El bastó va durar poc, entre les seves mans, diu que no li agrada això de la vara i l’autoritat. Un gir de 180 graus al capdavant del cap i casal que aquests dies ha estat marcat pel simbolisme de les primeres mesures. Com l’obertura de portes del consistori, la primera signatura per als menjadors escolars, la visita a Alacant o la presència a la manifestació de l’orgull gai. Ara que ja s’ha assegut al nou despatx i ha pogut prendre consciència de la feina que haurà d’entomar, entrevistem Joan Ribó, que assumia el càrrec el 13 de juny amb aquest discurs.

—Primer de tot, enhorabona, senyor batlle. Quina nit, la del 24 de maig. Històrica!
—Una nit històrica, i a més a més, per a mi dolorosa. Perquè me n’havia anat el dia abans a plantar tomates i tenia una lumbàlgia molt forta, aquell dia! Havia de pegar bots i cada vegada que tocava terra em feia un mal que no m’hi veia!

—On heu desat el bastó d’autoritat, que dieu que no us agrada gens?

—La veritat és que no ho he preguntat al secretari. Tampoc no m’interessa gaire. És un bastó, no li guarde massa respecte i és un símbol que no m’agrada. He encomanat que el guarde.

—Aquesta setmana heu anat a les fogueres de Sant Joan d’Alacant. Feia tres dècades que un batlle de València no hi anava.

—Des de Pérez Casado, crec. Vaig voler anar-hi com a gest per a apostar per la col·laboració entre les grans ciutats valencianes. Les grans ciutats són clau per al desenvolupament de qualsevol país. A banda, el País Valencià és molt llarg i és important de treballar per cohesionar-lo i articular-lo. Potser en el passat València ha tingut una certa actitud prepotent i centralista respecte de les altres ciutats. I això s’ha acabat, passem a una època de col·laboració.

—Quan us vam entrevistar abans de les eleccions, ens dèieu que si guanyàveu la gent veuria un batlle entrant amb bicicleta a l’ajuntament en comptes d’un A8 envoltat de policies. Déu n’hi do les voltes que ha fet aquella imatge, tot i que no era pas cap novetat…

—Fa vint-i-cinc anys que vaig amb bicicleta i he anat amb bicicleta a l’ajuntament aquests últims quatre anys. És una cosa absolutament normal.

—Potser era més sorprenent veure els guàrdies urbans quadrant-se al vostre pas.

—Abans no es quadraven tant. Al principi de ser regidor això em posava nerviós, em semblava una mica militar. Em van dir que tenien l’obligació de fer-ho. Ara, essent batlle, em saluden així de manera més visible.

—Quines ciutats teniu de referent per a fer de València una ciutat de bicicleta i desenvolupament sostenible?

—Les muntanyes més elevades que hi ha a la ciutat són els ponts, que tenen sis metres o set. És una ciutat totalment plana, com Estocolm o Copenhaguen. De referències, n’hi ha moltes. Totes les ciutats europees avancen cap a un model on la bicicleta i el caminar tenen un paper més important. Fins ara s’havia pensat només en el cotxe particular i se li havia cedit pràcticament tot l’espai. Ara hem de repartir aquest espai amb carrils bici, amb zones més amplies perquè la gent puga caminar i amb espais específics per al transport públic. No es tracta de castigar el cotxe privat, però l’espai és de tots i s’ha de repartir. Anar amb bici i caminar és molt sa per molts motius, entre més, per a la salut de les persones.

—La vostra primera signatura com a batlle ha estat per a destinar 450.000 euros a menjadors escolars aquest estiu.

—En honor a la veritat, vull dir que això ja havia estat ordenat per l’equip del PP. Però passa és que els diners no els havien lliurats. Jo vaig lliurar-los per executar una cosa que ja s’havia programat. No seria just no dir-ho.

—Queda dit.
—Però, efectivament, vaig estar molt content que la meua primera signatura fóra per a posar en funcionament ràpidament els menjadors escolars. Perquè tenim prop d’una tercera part dels nens que ho passen molt malament, en el llindar de la pobresa. Volem retornar els drets bàsics a la ciutadania, com és el menjar dels xiquets; o el dret d’habitatge, lluitant contra els desnonaments i, en cas de no poder evitar-ho, buscant un lloguer o una solució perquè puguen viure; o el dret d’aigua i de llum, que ara es tallen d’una manera indiscriminada.

—I tot això com es porta a la pràctica?

—Aquesta setmana tot just hem fet la primera junta de govern. A partir d’ací ens posem a treballar. Hem tingut un petit retard en el començament de les negociacions a causa de les converses per la Generalitat que ens han fet trigar uns dies. Però això ja s’ha arreglat i ara ja podrem posar-nos en marxa.

—Heu obert la porta del consistori i ara cada matí és ple de gent voltant i mirant. S’hi deu respirar un ambient ben diferent.

—És una situació curiosa. L’ajuntament és la casa del poble, no és nostre sinó que és de tothom. Per tant, calia permetre que qualsevol persona que hi tinguera interès poguera gaudir-ne. Des de dilluns, obrim la porta de vuit del matí a tres de la tarda perquè qualsevol persona puga pujar per les escalinates de marbre –que van ser bombardades per l’aviació feixista al final de la guerra–, i accedir al balcó i a la Casa de Cristall, la zona més noble de l’ajuntament. Ens hem quedat sorpresos de l’acceptació que ha tingut, hi han passat milers de persones.

—Heu insistit que l’eix central del vostre govern seria la transparència.
—Per nosaltres és una qüestió fonamental. L’altre dia em demanava com fer un llibre de regals al batlle. Ja m’han regalat un casc per a anar per la ciutat i un quadre, i és una qüestió molt important. S’ha de tenir un llibre de regals com tenen totes les grans ciutats europees, i un llibre on queden reflectides totes les despeses de la batllia i qualsevol persona ho puga veure. I passar a una fase posterior de mesures de transparència on qualsevol persona, entrant a la web, puga saber tot el funcionament de l’Ajuntament, les seues despeses, quins són els mecanismes de contractació, etcètera.

—Un ajuntament amb les parets de vidre com a vacuna contra temptacions. Com ho fareu?

—Farem una oficina de lluita contra la corrupció, on es puguen presentar denúncies i es facen controls en les contractacions, on hi haja funcionaris específics que es dediquen al control d’això. Mesures per al control seriós de les contractacions i les contractes, que preocupa bastant. En definitiva, aconseguir que el funcionament de l’ajuntament siga absolutament transparent. I dir una cosa clara: els valencians no portem a l’ADN cap gen de la corrupció. Passa que fins ara ningú no s’havia volgut preocupar gaire d’introduir mecanismes de lluita i prevenció de la corrupció. Nosaltres ho farem.

—El Cabanyal també és una de les vostres prioritats. Hi vau fer una referència específica en el vostre discurs d’investidura. Teniu previst de derogar el pla urbanístic. Una vegada fet això i, per tant, que no s’allargui l’avinguda Blasco Ibáñez, com es concretarà la rehabilitació del barri?

—L’avinguda no continuarà. S’acaba a l’estació de tren del Cabanyal i a partir d’aquí el barri pot respirar tranquil perquè no serà tallat per la meitat. Primer de tot, abans de derogar el PEPRI i tot, hi ha una cosa a fer: les activitats al Cabanyal eren restringides, com una mena de càstig, i volem alliberar tota la iniciativa econòmica del Cabanyal; respectant el fet que és un bé d’interès cultural que té una trama que cal respectar, però que s’hi puguen fer activitats econòmiques i donar llicències. Segona, com has dit, el PEPRI s’ha de derogar. Cal activar urgentment la rehabilitació, i podem trobar-nos en pocs anys amb un barri emblemàtic, visitat per molta gent perquè té un patrimoni arquitectònic molt important. Hi ha una altra cosa urgent a fer: un pla de xoc social perquè les persones hi puguen viure amb dignitat i tranquil·litat, amb les mateixes condicions que en qualsevol bari de valència.

—Durant aquests anys el moviment associatiu de València ha anat recuperant les falles, que durant un temps semblaven haver quedat segrestades per la dreta. Ara vosaltres voleu portar-les prou amunt perquè siguin patrimoni de la humanitat.

—Abans que entraren les tropes de Franco, les falles eren fonamentalment republicanes. Quan van arribar els franquistes, van aniquilar tots els fallers. Al llarg de la història les falles han estat un poc el que era la societat. Quan hi ha hagut hegemonia de la dreta, han tingut aquesta hegemonia. Però això va canviant de manera molt ràpida. Per a nosaltres les falles són molt importants. Són un fenomen associatiu únic –arriba a unes cent mil persones– i un fenomen cultural. També volem abordar una democratització de les falles, que siguen dels fallers i no dels polítics que manen a l’ajuntament. Les falles tenen un gran valor, volem que siguen patrimoni immaterial de la humanitat. Fer-ne la gran festa major de la ciutat i també un espectacle de cultura popular de primera magnitud.

—Tenim un batlle de Compromís a València i hi ha hagut canvis a més ajuntaments importants del país. Això farà que es recuperin llaços amb Barcelona i Palma?

—Naturalment, a nosaltres ens importa recuperar llaços amb totes les ciutats amb les quals compartim una llengua i molts dels seus elements culturals, perquè tenim molta feina a fer. Això ens importa i ho treballarem. Però no treballarem només en aquesta direcció. També ens importa treballar amb Saragossa i amb Madrid, on hi ha hagut moviments polítics. Hi ha uns fenòmens de renovació municipals molt potents. Hi ha una sèrie d’elements específics que volem desenvolupar amb tots els que tenim la mateixa parla i amb qui compartim les arrels culturals vingudes de Jaume I, però sense oblidar que tenim moltes vinculacions amb molts ajuntaments propers dels quals volem aprendre moltes coses, tant d’Ada Colau com de Manuela Carmona, i altres. Volem mantenir una actitud molt oberta, s’ha de reivindicar el municipalisme com una eina important per a treballar en aquest país i amb tots els països d’aquest estat.

—Fa cinquanta anys que viviu a València. Heu dit que no sou un valencià d’origen, sinó per voluntat.
—Vaig fer-me valencià als divuit anys, quan vaig venir a estudiar enginyeria agrònoma, i vaig decidir quedar-me a treballar ací, i ací em vaig casar. Tenia altres opcions, vaig tenir ofertes de feina a Lleida, però vaig decidir de quedar-me ací, perquè m’agrada aquesta terra. És una manera de ser valencià. Hi ha molts milers de persones que són valencianes: algunes vénen de Catalunya, unes altres de Terol, unes altres de Conca. Però tots som valencians. Sempre he defensat que valencià és qui viu i treballa en aquest país.