26.01.2020 - 21:50
Joan Rendé (Barcelona, 1943) és un novel·lista d’estil fi i llengua rica. Conformat per dos mons, el de l’Espluga de Francolí i el del Poblenou de Barcelona, és un personatge singular que sempre ve de gust entrevistar, perquè és reflexiu, clar i lúcid. La seva darrera novel·la, Ballaven el black bottom (Proa), que acaba d’arribar a les llibreries, se situa als anys trenta del segle XX, al voltant d’una família, que és la seva família materna, els Masdéu, carreters del Poblenou. Una història tràgica que, segons que explica Rendé, ha escrit amb diferents propòsits, però amb una voluntat clara de fer un paral·lelisme amb la realitat social i política que avui ens toca viure.
—Podríem començar tenint un record per a Isabel-Clara Simó. Vós la devíeu conèixer bé.
—Jo la vaig conèixer tots els anys de lluita, de la primera època de la revista Canigó, amb Xavier Delfó, que després va ser el seu home. Participàvem amb el pseudònim col·lectiu Trencavel. I en aquella època fèiem –o ens pensàvem que fèiem– crítica social. Els de Trencavel érem els mateixos, si fa no fa, que els de l’Ofèlia Dracs.
—Però Isabel-Clara Simó no formava part del col·lectiu literari Ofèlia Dracs.
—No. Ella era la capitana del vaixell i nosaltres remàvem. Ella era la directora de Canigó. I sempre era a tot arreu. I una cosa que m’ha sorprès és que sempre la recordo jove i jovial, dos epítets molt necessaris en els temps que hem d’empènyer. I era una dona d’empenta. Amb molt de coratge, les idees molt clares i estava disposada a tot. No tenia reserves. Li agradava parlar i parlar clar. I això és molt d’agrair. De vegades parlava per nosaltres.
—Que vingués d’Alcoi també era rellevant.
—Sí. Diuen que era una deixebla fervent de Joan Fuster i realment era així. El tenia sovint a la boca i encara més sovint al pensament i les idees. Una dona d’una fidelitat al país extraordinària. Tenia una concepció del país plenament coincident amb la d’alguns (com jo).
—Amb Isabel-Clara Simó devíeu compartir generació.
—Més o menys. Jo ara en tinc setanta-sis anys, a punt de fer-ne setanta-set.
—També us volia demanar pel celler Rendé Masdéu. A setanta-sis anys, perdre el celler sota les aigües del Francolí deu ser dur.
—T’he d’avançar que he decidit de no continuar-hi. Sóc massa gran, hi he enterrat massa hores, massa dolor. En canvi, la meva neboda, el seu marit i els seus fills el continuaran i ho faran molt bé. És tal com ha de ser. Tot ha de tenir un relleu. Les coses que no en tenen, fineixen.
—I les vostres vinyes, les continuareu?
—Les mantindré, però ja no les porto jo. De manera que, si puc, no tornaré a pujar al tractor. Hi he esmerçat moltes hores, hi he enterrat moltes hores.
—Però la concepció de vida que us ha donat lligar-vos a la terra no deu ser pas enterrada.
—Per mi l’autenticitat del món és vista amb els vidres de les meves ulleres, que són la terra i el món tangible. Tota la resta em sembla una mica artificiós. A vegades hi bado, com amb tots els artificis, però ho veig com un espectacle. En canvi, la terra i allò que és tangible és allò que es pot tocar, que ho veus néixer i que és més o menys previsible, tot i que de vegades és del tot imprevisible. Si plantes una llavor, creix una planta. Si tu te’n cuides, la conrees, aquella planta arriba a fer espona, es fa grossa i et dóna fruits. Et torna allò que li has donat.
—Fer de pagès, vincular-vos a la terra, us ha aportat res amb relació a la literatura?
—Sí. Fixa’t que només del punt de vista formal, més epidèrmic, per dir-ho d’alguna manera, en tota la meva obra hi apareix alternativament el camp i la ciutat. Perquè jo vaig néixer a Barcelona. Ara et sorprendrà: la meva mare era de Barcelona i el meu pare era de l’Espluga, però vivien a l’Espluga. El meu germà va néixer a l’Espluga. Vint mesos després, quan havia de néixer jo, els meus pares van tenir la petita frivolitat de dir: ‘Com que el gran ha nascut a l’Espluga, aquest segon, que neixi a Barcelona, a casa de la mare’. Jo encara sóc dels que naixia a casa. Tot i que després vaig créixer a l’Espluga.
—I avui encara viviu a la casa que us va veure néixer al Poblenou.
—Sí. Visc a la casa d’aquesta novel·la, Ballaven el black bottom. La casa és del 1918. La família materna provenia d’una altra part del Poblenou, de més cap amunt. Els del Poblenou, quan diem ‘cap amunt’, volem dir ‘cap a mar’, i quan diem ‘cap avall’, volem dir ‘cap a muntanya’. Perquè, com que el Poblenou és una llacuna, per anar a mar has de pujar i després tornar a baixar.
—El Poblenou és un barri que ha canviat molt.
—El fum se n’ha anat. Ara amb una camisa cada dia en tenim prou. Abans ens l’havíem de canviar més d’una vegada, perquè sempre es feia un rivet negre al coll a causa del fum de les fàbriques, que anaven amb carbó. És clar, les camises, quan era jove, eren blanques.
—Però parlàvem d’agricultura i literatura…
—Deia que a tota la meva obra hi apareixen alternativament tots dos mons, el tros (el poble) i Barcelona. Per mi, Barcelona és l’aparador, l’admiració. Encara ara, els del Poblenou diem ‘anar a Barcelona’. M’agrada meravellar-me i em meravello. Tot em sembla nou i una mica inassequible. La vida urbana em produeix una admiració d’allò que és inassequible. I la vida rural, tot el contrari. És el meu jaç. L’entenc molt més. És on entenc les coses, diguem-ne. I és el paradigma per a poder entendre la resta de coses del món. El món rural és l’origen, el món primigeni.
—I quina és la raó de ser d’aquest llibre, Ballaven el black bottom?
—Hi ha el leitmotiv del black bottom, que és un ball semblant al xarleston, que prové del ragtime, del jazz primitiu, que va fer forolla entre el jovent d’abans de la guerra civil. La història comença a les acaballes de la dictadura de Primo de Ribera i acaba començada la guerra. I aprofito per convertir o provar de convertir aquesta època i aquests personatges en portadors d’uns certs valors i unes certes actituds.
—El llenguatge hi va a to.
—Jo crec molt en el llenguatge, perquè caracteritza les èpoques, els moments, les maneres de dir, els aforismes, etc. Les referències culturals tenen a veure amb un temps determinat i unes situacions determinades. El llenguatge és molt amatent a la seva missió, reflectir allò que passa, allò que passa a cadascú de nosaltres, sigui a l’interior o al voltant. Per això he procurat ser molt atent al tipus de llenguatge d’aquella època.
—Feu servir una llengua molt rica i no se’ns fa estranya pel salt temporal.
—Això procuro també amb els meus personatges, que tinguin veracitat. Trairia el meu propòsit si no fos així. El meu propòsit és emocionar amb la literatura. I treure conclusions, evidentment. Que la gent tingui com més elements millor per a reflexionar i fer la transposició del temps literari –en el sentit de ficcionat– per transportar-lo cap a valors actuals, contemporanis.
—I què us fa triar la família Masdéu, que és la vostra, com a fil conductor de la història?
—M’ho fa triar l’experiència. El protagonista s’inspira en un oncle meu, del qual no sabia res, perquè la novel·la, a més de tenir elements de comèdia, també en conté molts de tràgics. I a les cases on s’ha viscut una tragèdia, o diverses, o una vida tràgica, procuren no transmetre-la als successors i no haver-la de reviure ells mateixos amb el record.
—Contra tant desconeixement, diríeu que a la novel·la hi ha més ficció que no pas realitat?
—Hi ha més ficció que realitat. I tot i que hi ha hagut un procés de documentació intens, d’aquesta documentació gairebé no n’apareix res o ben poca cosa. Però em sembla necessari com a substrat imprescindible per a poder-m’hi basar, per a poder tocar les parets. Perquè, si no, hauria agafat vertigen. Això em passa sempre amb les novel·les que escric. I després, la gràcia consisteix a provar de prescindir de l’allau documental i dedicar-nos a la creació. I posar-ho al servei del propòsit que pretens, o propòsits.
—Encara no m’heu parlat del propòsit de la novel·la. Dèiem que parleu d’una família catalana burgesa conservadora, poruga i covarda quant a la realitat del país.
—Sí, és una raça molt estesa aquesta. No crec que hagi periclitat, per això ens trobem com ens trobem.
—La dècada dels trenta del segle XX sovint s’ha mirat partint de posicions progressistes i heroiques. Per això segurament en tenim una visió idealitzada.
—I ens hi referim persuadits que hi havia un heroisme, un heroisme sobreactuat. En canvi, no considerem les conseqüències de l’actuació d’aquell heroisme. Els heroismes han de ser sincers, no impulsats per la despersonalització de la que s’ha mal anomenat consciència col·lectiva. De vegades no és res més que la faramalla i el fet d’apartar-nos de la responsabilitat personal que cadascú té de les seves accions i en les de tots plegats.
—I aquesta idea que travesseu una època, mitjançant una família, molt grisa de valors: ‘No et fiquis en això, no ens hem de significar amb allò, acostem-nos al poder, el què diran pesa molt…’
—Una de les coses que ens hauria de fer més por és viure sota el poder o gràcies al poder, perquè llavors el poder ens aclapara i en som deutors. I això moltes vegades configura la nostra seguretat. Perquè si som deutors del qui mana, de qui et fot la clatellada, doncs ens pensem que ho tenim guanyat, però no. Tenim guanyada la supervivència, però no la vivència. I sempre serem esclaus.
—En aquest sentit, volíeu fer un paral·lelisme amb l’època actual?
—Per desgràcia, hi és, aquest paral·lelisme. Perquè sembla que no aprenem o no vulguem aprendre d’allò que ja hem viscut. Ho oblidem amb facilitat i substituïm el miratge per la realitat. En tots els sentits. De vegades també pensem que les coses són més fàcils perquè les necessitem més fàcils. No, les coses que volen, en general, són difícils i les hem de bregar.
—Els capítols se situen en diferents moments de significació històrica. Vivim l’Exposició Universal del 29, els Fets d’Octubre del 34, l’Olimpíada Popular… En cert moment apareix Solidaritat Catalana. És l’únic moment en què el matrimoni de la família pren partit.
—Per allò que et deia abans, per la consciència col·lectiva. Quan la consciència col·lectiva ens engloba a tots, ens hi sentim abrigats i ens permetem coses que potser d’una altra manera no ens permetríem. Com el mateix Joan, el protagonista, que es veu involucrat en una manifestació i sent l’emoció d’aquella acció col·lectiva. Però quan la manifestació tira massa endavant, ell nota que hi ha un risc i preval la consigna familiar de no embolicar-s’hi.
—Com és aquest Joan Masdéu?
—És un personatge senzill, normal, que viu les influències socials i les contradiccions d’aquella època: ell era un esportista, que provenia d’una família conservadora, però, en canvi, es va fer del club Júpiter, que era d’esquerres, àcrata i separatista. I això era possible, perquè conservava una part d’aquella consciència verge que tant de bo tots poguéssim sostenir al llarg de la nostra vida, cada vegada amb més fonament.
—Aquest jove sobreviu al tifus de petit.
—T’he d’explicar un secret. Una part de l’informe mèdic que surt a la novel·la és copiat del real, perquè el vaig trobar.
—Respecte de l’estructura, la meitat del llibre passa abans de la guerra del 1936-39 i la segona meitat, més o menys, es desenvolupa durant la guerra.
—La guerra és un fet molt poderós que abassega la presència individual. Les personalitats es veuen emportades per la voràgine de la guerra, d’aquella tempesta. I, d’un punt de vista formal, són dues històries, la de la víctima i la del botxí, que avancen en sentit cronològic oposat. Un va del començament fins al final i l’altre del final fins al començament. S’entrecreuen episòdicament. No és una alternança mecànica, sinó oportunament capriciosa, perquè tingui els seus efectes. Perquè el lector no se m’adormi, si vols.
—N’esteu satisfet, d’aquesta novel·la?
—Home, jo sóc d’una mena que no n’estic mai, de satisfet. Però en comparança amb més coses que he fet, doncs sí, n’estic bastant satisfet. Sobretot estic molt satisfet de la feina que m’ha donat i d’haver-la feta.
—I tots els personatges de la novel·la són reals?
—Tots els noms dels personatges són estrictament reals i les accions, en tot cas, són fingides. És un homenatge que vull fer a gent que he conegut, que han compost la meva vida, en certa manera, i és el meu tribut anomenar-los i donar-los un paper, que potser no és el seu. No he tingut interès a ser fidedigne, sinó que he volgut crear una ficció, una història que em convingués per als meus propòsits.
—I allò de què parlàveu abans del silenci, d’aquelles coses de què no es parlava…
—És que resulta molt cru rememorar moments de màxima tragèdia per a les famílies, en què la tragèdia és tan màxima que és irrecuperable. Per tant, la gent procura allunyar-se d’aquestes coses. Jo ho entenc, això. És psicològicament molt comprensible.
—I la descoberta d’aquests silencis, quina mena de sorpreses us ha generat?
—Algunes sorpreses més aviat de completesa d’episodis. És a dir, episodis que jo coneixia vagament, els he vist reflectits en un sumari judicial, per exemple, amb la transcripció d’un testimoni oral. Això impressiona. Perquè sembla que t’hagis transportat en el temps. I el relat de certs fets que és insubstituïble.
—El transcriviu literalment, aquest testimoni?
—Home, si més no en l’esperit i amb unes paraules que considero essencials també.
—Ens podem imaginar, amb el final de la novel·la, com ha continuat la història familiar dels Masdéu?
—No. La història té un final tancat, que és gairebé el propòsit del començament i el propòsit de la novel·la.
—I el propòsit de la novel·la, que no l’heu acabat d’explicar?
—Són uns quants, eh! T’arribaria a dir que són molts. Una alerta als comportaments tous que solen ser massa permeables a les ideologies autoritàries. I de vegades ens estovem o ens inflamem, que són dues circumstàncies equivalents, arran d’un corrent determinat, perquè necessitem ocupar i omplir de sentit la nostra vida. Però el sentit que hi donem potser ens és aliè, no hi hem penetrat prou, per manca d’anàlisi, i aleshores caiem en l’anècdota. Ens alimentem massa de l’anècdota, que és una mica com ha passat en l’anàlisi de la història i la manera de reviure-la.
—I ara, fent un desplaçament cap aquí, on creieu que ens trobem avui? Perquè la darrera vegada que us vaig entrevistar, diria que no teníem presos polítics.
—Si t’he de parlar amb el cor, sóc menys optimista ara que l’última vegada que ens vam veure. Veig que hi ha molta crueltat, molta despietat per part del nostre adversari. Molta crueltat, molt de primitivisme, i molt de primitivisme conscient. Topem amb gent que rebutja la raó. Recordo unes paraules de Ledesma Ramos, fundador de les JONS, que deia, en castellà: ‘Ara parlen de la dialèctica. Nosaltres no creiem en cap més dialèctica que la dels punys i les pistoles.’ Ara tornem a topar amb aquesta dialèctica.
—Vox n’és un exemple clar.
—Exactament.
—I el poder judicial?
—És un instrument d’aquesta tècnica. I en canvi és gent que ha passat per la universitat, però procura que no es noti.
—Dèieu que, si parleu amb el cor, sou menys optimista que no pas fa uns quants anys. I si parleu amb el cap?
—Aleshores t’he de dir que hem de continuar, que hem de ser valents i que no hem de desistir. Perquè, de nosaltres, l’adversari espera fer-nos desistir. Nosaltres hem de demostrar que som indesistibles.
—Indestructibles?
—M’agrada més ‘indesistibles’, perquè no sabem si ens destruiran.
