Joan Rendé: ’Europa es nega a ella mateixa’

Joan Rendé (Barcelona, 1943) ens cita a casa seva, al Poblenou. És una d’aquelles cases antigues, amb caràcter, amb tradició, viscudes. Em diu que és la casa on va néixer. Fa molts anys que Rendé, adscrit a la generació literària dels setanta, no havia publicat res. De fet, en un moment determinat, va semblar que s’havia retirat, que havia canviat Barcelona per l’Alt Camp i l’escriptura per la pagesia. Això té una part de veritat, però el fet és que hem trobat un Joan Rendé molt en forma, ben al cas de la realitat i les circumstàncies que ens ocupen com a país, amb la novel·la Els anys de la serp (Proa) que acaba de sortir del forn i amb una altra novel·la que encara cuina però que diu que ja acaba. I amb una alta capacitat de reflexió, que posa en pràctica amb una llengua rica i una manera d’expressar-se pausadament, triant la paraula justa a cada moment.

Quan hem fet l’entrevista feia poques hores que havien empresonat Jordi Cuixart i Jordi Sanchez, capdavanters d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), les organitzacions civils més importants del moviment independentista català. Aquests esdeveniments històrics, de revolució que vivim, dramàtics també, imposen començar l’entrevista en l’àmbit polític, perquè no s’entendria d’una altra manera la funció cultural i social d’un escriptor. Doncs això fem amb Joan Rendé: començar pel moment històric que vivim. I no decep.

—Com viviu els moments històrics actuals, quina anàlisi en feu, com veieu la situació en què es troba el país?
—Jo veig un país valent, que se sent concernit per les expectatives de futur i amb ganes d’arribar-hi i de lluitar fins que això s’aconsegueixi. A part que estic indignat per aquest darrer esdeveniment de presó per a uns líders pacifistes de la nostra causa, també estic encoratjat a tirar endavant. No em deprimeix això, m’indigna, però no em deprimeix. Entre altres coses, perquè confirma el projecte radicalment oposat que tenim respecte d’Espanya. I nosaltres tenim les de guanyar en el sentit que actuem amb uns instruments d’expressió i reclamació pacifista però consistent, mentre que els espanyols estan acostumats a lluitar, de segles, amb el terror, la força i la violència. I això és un model que ja no es porta. El que em sap més greu és que Europa fa veure que no ho veu. Fa els ulls grossos, gira la vista cap a un altre cantó. Però això arribarà un dia que no ho podrà fer, perquè aquests fets comprometran Europa o comprometran la seva composició. El projecte d’Europa haurà periclitat per causa de no fer atenció a les realitats actuals.

—Sou dels qui s’han considerat europeista fins ara?
—Jo era circumstancialment europeista, perquè creia que era l’àmbit en el qual ens havíem d’incloure. Fins i tot pensava que això podia anar a favor de la causa catalana per minvar el poder dels estats. Però ara veig clarament, fa temps que ho veig, que els estats prevalen en contra del projecte primigeni d’Europa. Era prioritzar un seguit de valors que avui menen segrestats pels vells estats del segle XIX, que no volen deixar escapar els últims romanents d’imperi. Per a ells l’extensió territorial és el tot, però això és una idiotesa. Tenim molts casos de països que són potència i que tenen una extensió minsa o una població moderada. Comunitats grupals que es constitueixen sota una llengua, sota unes lleis, sota uns costums… i s’ha vist clarament que Europa no hi té interès. Europa es nega a ella mateixa amb aquest comportament.

—La inacció d’Europa enfront de la repressió fa l’efecte que ha fet créixer el nombre d’europeistes desencantats i antieuropeistes.
—Deixem-ho en més desinterès per l’estat de l’Europa actual. Nosaltres mateixos ja parlem de la possibilitat d’integrar-nos a l’EFTA. Això són coses una mica col·laterals, perquè tanmateix, els països són útils o no ho són. I si som útils produirem, ens compraran, vendrem, ens escoltaran, escoltarem… Ens interessa estar en el context universal des de la nostra personalitat. Si hem de renunciar a ser el que som per convertir-nos en una cosa tímida, tèbia i bastant inhumana, no ens interessa en absolut.

—A vegades penso què diria Ramon Barnils en aquests moments. Us ho dic a vós, perquè éreu bons amics.
—Jo crec que avui fóra un dels líders. No se’n podria estar. Ell no tenia vocació de líder, sinó de crític amb el poder. Exercia la seva activitat crítica a tort i a dret. Però avui ja no hauria pogut més. L’equidistància que requeria la seva actitud, de ser crític a tort i a dret, com en tantes ocasions, es trencava quan veia que la injustícia s’abocava contra una de les parts. Avui el que vivim l’hauria exacerbat, no ho podria suportar. Anava a dir que ens falta la seva veu, però no és del tot cert, perquè l’exemple que va projectar una manera de fer periodisme i una manera de veure el món, l’han heretat, a part dels seus fills, els seus deixebles. L’actitud d’en Barnils, severa al mateix temps que tolerant (allà on veu el forat s’hi posa, allà on veu la injustícia la denuncia), és l’única manera de fer periodisme contemporani.

—Trobeu a faltar les veus del món de la cultura?
—Sí. Són molt tímides. I ja no parlem de la intel·lectualitat espanyola, que dorm en una somnolència clarament estúpida i crec que clarament interessada. A casa nostra crec que la intel·lectualitat s’hauria d’haver organitzat ad hoc. És a dir, per a aquest moment. I ho ha fet molt tímidament. No hi ha manifestos, que haurien de ser tan unitaris i contundents com fos possible, en aquestes circumstàncies tan absolutament antidemocràtiques. Això una consciència intel·lectual no ho hauria de poder suportar. I jo veig que hi ha com una barreja de cansament i por, i trobo que el capteniment intel·lectual és poc organitzat. Se senten algunes veus, sobretot absorbides per les instàncies de tertúlies i aquestes coses; per tant, són veus individuals, i trobo a faltar les veus col·lectives organitzades amb contundència. Després, una altra cosa: sobretot el que fa vergonya és l’actitud desapareguda del Col·legi de Periodistes. Jo vaig assistir amb una certa esperança al manifest que es va fer (que ja feia dies que el trobava a faltar). Quan el col·legi es va manifestar, un dels lectors del manifest, al cap de pocs dies, produïa una entrevista, crec que lamentablement espúria, al president de la Generalitat. Ho trobo d’un oportunisme mesquí.

—En quin grau us considereu periodista avui?
—Pràcticament no exerceixo de periodista, però me’n sento plenament. Crec que és una qüestió d’actitud, que porto des del néixer, i és el meu interès per l’actualitat. Durant el dia, em dedico plenament a la literatura. Tanmateix, ara fa dies que no escric, perquè estic constantment pendent de la televisió i la ràdio, per mantenir-me informat al moment. Això és febre periodística.

—La revolució que vivim es diu que és el final del règim instaurat el 1978. Ho veieu així? Podem crear cap paral·lelisme entre el final de la dècada dels setanta i aquest final de la segona dècada del segle XXI?
—He de separar dues coses. Jo aspiro que per a nosaltres sigui el final del règim del 1978. Ens hem d’alliberar d’aquest llast. I com més aviat millor. Si pot ser demà, que no sigui demà passat, sempre amb la previsió estratègica que el que fem pugui ser realment un pas endavant, que no ensopeguem amb un sot. Per altra banda, em sap greu pels espanyols, però crec que no l’acabaran.

—Espanya no acabarà el règim instaurat el 1978?
—No l’acabarà.

—Què us ho fa pensar?
—M’ho fa pensar la majoria parlamentària que tenen els partits de dreta, per no dir-ne d’ultradreta. Aquesta mena de neofalangisme que s’ha instaurat per heretar les masses del PP, que comença a donar senyals de caducitat, és un pas molt enrere en la civilitat política. En canvi, veus que, encara que sigui d’una manera vaga, és com un encanteri per a la intel·lectualitat espanyola. Que continuï reservada darrere el mateix cortinatge és un mal pronòstic. Les coses no canvien d’avui per demà. Que a Espanya els grans diaris encara siguin del segle XIX, professin un periodisme ranci, retrògrad i, a més a més, molt enganyós… Els grans diaris espanyols es dediquen a enganyar el seu públic. I aconsegueixen que el seu públic es mantingui enganyat. I un públic enganyat que continua votant PP, Ciudadanos, el PSOE més corcat… això no dóna esperances d’un gran canvi.

—En la segona meitat de la dècada dels setanta van aflorar molts corrents radicals, de revolta, de llibertat, que amb la transició es van anar aplacant i eliminant…
—La transició es va configurar com un apagafocs. Com a projecte, no va ser inconscient sinó ben conscient.

—La pregunta és: en un moment de construcció del nou país, què n’hauríem d’aprendre d’aquell moment per no repetir el mateix patró i el mateix fracàs?
—Hauríem de tenir claredat sobre la forma d’un fracàs col·lectiu.

—Expliqueu-vos.
—No podem tornar a ser enganyats, sobretot a casa nostra. Si volem fundar, i recalco fundar, un país nou, l’hem de fundar sense llastos.

—Això és possible al segle XXI?
—Home, jo crec que sí. I, a més a més, crec que aquesta sordidesa d’Europa ens hi ajuda. Perquè Europa ha fet el mateix que la ‘transición española’: ha partit d’uns pressupòsits fundacionals diguem-ne de bona fe i bastant oberts, per anar-se tancant i deixar-se apoderar per la mala fe i pels hàbits més indignes. Aquesta és la qüestió. Nosaltres, sobretot, hem de fugir d’això. Hem de mirar com estructurar la banca, el funcionariat, perquè no sigui mai un llast per al progrés del nostre país. El progrés social ha de ser continuat.

—I com esteu després de publicar un llibre en un segell del Grup 62 (propietat majoritària del Grup Planeta) i que aquest traslladi la seu social fora de Catalunya?
—Ho trobo lamentable i previsible. I a mi em causa una certa vergonya que l’editorial que em publica resti subjecta a aquesta monstruositat. Jo veig que la gent que hi treballa vol mostrar una certa independència d’ànim, però dins d’una màquina tan grossa no és l’ànim allò que preval, sinó els diners, la producció… són altres interessos en els quals la cultura catalana sempre resulta perdedora.

—Això pot fer que hi hagi escriptors que abandonin aquesta editorial o encara mana molt un catàleg?
—El catàleg té força; l’hàbit de publicació també adscriu l’autor, però jo no descarto canvis en aquest sentit.

—I en el vostre cas?
—Home, en el meu cas ho tinc una mica complicat, perquè tinc una altra novel·la contractada que ara vaig acabant. Però, plantegem-ho d’una altra manera: si un gran segell editorial té una actitud manifesta, proclama una actitud oposada al destí del país, de la llengua, de la cultura que ha de tirar endavant, es constitueix en una contradicció tan greu que fa preveure que sorgiran alternatives.

—Ara feia molts anys que no publicàveu.
—Sí, perquè sóc un escriptor lent, potser dubtós, sobretot molt crític amb mi mateix, potser en excés. Jo construeixo la meva escriptura a través de la revisió. És a dir, si volguéssim trobar un sistema en el meu procés d’escriptura literària, seria la següent: penso una idea, l’elaboro mentalment d’una manera bastant decisiva, l’escric, amb la qual cosa aconsegueixo que quedi escrit allò que he pensat, i després treballo per anar-ho transformant, constituir un sistema de relacions d’episodis, donar rellevància a algun esdeveniment o personatge… La novel·la es va transformant fins que perdo l’oremus i dic prou! Perquè hi ha un moment que perdem la perspectiva. I per això, com més avancem més ens voldríem convertir en uns lectors de nosaltres mateixos, és a dir, en un lector extern, per veure l’obra sense estar-ne afectat d’una manera tan estreta.

—I quins recursos teniu? Teniu lectors de confiança?
—Tinc alguns lectors de confiança, però també m’hi perdo, perquè acostumen a ser excessivament compassius. He arribat a la convicció que només podem ser crítics de nosaltres mateixos.

—I l’editor?
—L’editor pot ser d’un gran ajut, si fa d’editor. Si exerceix llegint l’obra i retornant-te l’original amb un plec d’indicacions, que tu puguis discutir intensament i extensament amb ell. I després, en un altre aspecte, en la configuració física de l’obra.

—Us veig en forma. Jo que pensava que després de la crisi que vau tenir a l’escola d’escriptura de l’Ateneu us havíeu retirat, fins i tot marxant de Barcelona i instal·lant-vos a Cabra del Camp… I, en canvi, em trobo un escriptor d’escriptura diària, a punt de lliurar nova novel·la, just després d’haver-ne publicat una altra. Què ha passat en aquesta dècada de silenci?
—Jo visc vivament, atent, perquè és la meva actitud. No ho concebo de cap més manera, més aviat m’he d’esforçar per relaxar-me. Visc bastant atent a la meva cultura, a la meva llengua i a les circumstàncies que les envolten.

—Com a creador, és difícil de deixar d’escriure. Escriviu malgrat vós mateix.
—Sí, sí. I molt sovint analitzo les coses en forma d’escriptura. Com allò es podria plasmar perquè en quedés, exagerant una mica, constància eterna. Del gran caramull de coses que passen aquests dies, he constatat que oblidem de l’una setmana per l’altra fets que han estat importantíssims. I que de fet en el context continuen essent-ho, però ja els hem oblidat. Estem obligats a viure tant al dia que després necessitarem els historiadors per a recordar-nos allò que hem oblidat. Per exemple: van ser detinguts catorze alts funcionaris de la Generalitat, o també, no era en Trapero sol que van detenir dels Mossos, també hi havia una oficial del cos, de la qual ja hem oblidat el nom, mentre hem consagrat el nom d’en Trapero. Però ella també ha actuat amb valentia dins el cos. Per això hi ha coses a repinzellar.

—Això em fa pensar en l’última frase de la vostra darrera novel·la, Els anys de la serp. Diu: ‘El temps, el temps, aquest pou de les tergiversacions i de l’oblit.’
—Exacte. El temps és això, és un pou de tergiversacions i d’oblit. I d’això es refien els qui ens volen manipular. Ens volen fer recordar allò que no ha passat.

—Entrem en la novel·la, doncs. Abans explicàveu el procés de creació en el vostre cas i que la primera cosa que feu és capturar una idea i plasmar-la. Com us va arribar la idea d’explicar la història d’una família de la serra de Cazorla, que emigra al Pirineu perquè el pare de família és un treballador de la Renfe, que es dedica a traginar troncs dels boscos per a les vies del tren?
—Això té l’origen en una comunicació real que em va semblar molt interessant, la vaig adoptar i en vaig fer una novel·la. Vaig conèixer una persona a qui havia passat una cosa similar. Em va interessar. En vaig prendre nota. Aquelles notes ocupaven quinze folis. Després hi vaig aplicar la imaginació, la creació literària, posant-hi esdeveniments, lligant caps, vaja, fent-ne una novel·la.

—Un autor que és lent ha de tenir una gran convicció en la història que tria, perquè la duu molt de temps a sobre. Què us va atrapar d’aquesta història?
—Sobretot el fenomen de la transculturació i un contingut de violència interfamiliar que es desenvolupa paral·lelament, en un estat cultural determinat, on afloren certs primitivismes i s’imposen als comportaments civilitzats. Fets que alhora revelen veritats que altrament no serien revelades.

—En aquesta novel·la la protagonista és una nena, que per edat es correspondria amb la vostra generació. Deu haver-vos ajudat a l’hora de recrear certes coses. Tanmateix, els dos paisatges principals on s’esdevenen els fets, la serra de Cazorla i el Pirineu, en pobles del Pallars Sobirà sobretot, són paisatges que no us són propis.
—Cada obra que produeixes conté uns àmbits sense els quals no et valdria la pena de fer-la.

—Quin són en aquesta?
—Posar-me en la pell de la innocència, que és la nena, que és també la visió d’un altre sexe, que és una altra sensibilitat; mostrar un altre àmbit cultural extrem, que ajuda a donar més contrast als fets… Amb això ja fas una mica de lector de tu mateix. Tot i amb això, aquesta novel·la ja procura ser honesta dient al començament que és un fet recordat i hiperbolitzat, que a més és contat a un que en sap. Ja s’avisa d’uns certs filtres al començament.

—Hi ha un fil conductor en la novel·la, que diria que és el paisatge i més concretament els boscos. Això fa que aquest àmbit natural tingui molta importància. I també tot el que se’n deriva, com les olors, els animals, el pas de les estacions i les menges que se’n cullen…
—M’interessa molt això. És la contribució que jo hi faig, perquè conec una mica els àmbits feréstecs. Perquè tota la vida m’han interessat molt. I això fa que es vinculi la innocència amb la natura pura, en la qual es produeixen uns fets culturals que contrasten amb aquest estat de puresa.

—En la novel·la feu dir a un personatge que la paraula ‘feréstec’ a ciutat té unes connotacions diferents. Què són per a vós els boscos feréstecs?
—’Feréstec’ vol dir intocat i lliure, per resumir-ho en dues paraules. Intocat i lliure. Aquesta petita comunitat que viu una situació inestable, que ha d’anar d’un lloc a un altre constantment, no es pot assolar en cap lloc. A sobre de tot això s’hi produeix el factor humà.

—El personatge més reeixit de la novel·la és la mare.
—És el personatge més fort. És el personatge més natural amb una personalitat més arrabassadora, sense frens, sense motlles culturals. I això dóna per resultat una veritat que sovint és dramàtica.

—És que és un llibre molt dramàtic.
—Sí. Ho és.

—També són uns anys molt durs.
—En una comunitat humana, en una època determinada, es produeixen uns fets que haurien de pertànyer a quaranta anys abans. Ja delaten un endarreriment produït per una victòria política que ha tingut per objecte aturar la història. I amb aquest objecte ha aconseguit endarrerir-la molts anys. Hi ha un episodi que és la visita de Franco per a inaugurar un dels pantans. Es basa en un fet real. I en aquest episodi es produeixen unes subcircumstàncies que són bastant indicatives de la situació en la qual es produeix la novel·la.

—Tot i que és una escena tòpica del franquisme, mostreu el règim dictatorial d’una manera gens tòpica, precisament.
—Per mitjà dels seus efectes, no de les seves causes. M’interessa l’atmosfera que el franquisme va donar com a resultat. Resulta fumós, una cosa rància i irreal.

—El matrimoni ja no és hereu de les ideologies dels seus pares.
—Alhora comprens que la ideologia de la generació dels avis era més el desig de pertinença a un grup que no pas una militància en les idees. Que això també és dramàtic i voldria que fos un avís.

—Quin avís?
—Això és el que crec que no s’ha de produir, l’adscripció social per tradició, per interès grupal, fins i tot per desídia. No hi hauria evolució.

—Què voldríeu que en tragués més el lector?
—La possibilitat de canvi. Aquesta novel·la hauria d’encoratjar la possibilitat de canvi. No solament de canvi en l’entorn sinó la possibilitat de millorament d’un mateix. Aquesta mossa, per circumstàncies territorials i laborals, és analfabeta fins a deu anys. Però, en canvi, extreu algunes circumstàncies del seu entorn per sortir-se’n.

—És analfabeta de llegir i escriure, però té una gran saviesa natural.
—És una persona àvida, i el coneixement el xucla de tot allò que té a la vora, la interpretació de la natura, dls comportaments de la natura, alhora que tria aspectes d’alguns personatges com a paradigmes a seguir.

—Ella adquireix una cultura de la natura (de les herbes remeieres, el comportament dels animals, les paraules, els gests…) i es fa molt evident que això avui ho hem perdut com a societat. Hi ha hagut un trencament profund amb el món natural, de fa seixanta anys.
—D’entrada: no hi ha cap pèrdua que pugui justificar un guany. Obtenir guanys culturals a costa de pèrdues essencials no és justificable. Pot donar com a resultat que la societat, volent-se civilitzar, es torni cada vegada més salvatge en el sentit més negatiu i acusatori de la paraula. Prescindint de les causes, vivim sobre un món d’efectes. Per tant, en un món que som incapaços de poder analitzar i modificar, perquè desconeixem l’origen de tot.

—Doncs, des d’aquest punt de vista, hi ha molta feina a fer.
—Hi ha molta feina a fer i l’hauríem de resoldre immediatament. I sense carantoines. Perquè també hi ha aquella actitud bonista i naturalista que s’allunya tant de la realitat com l’altra, com l’extremadament urbana. En el món natural hi ha també crueltat. Hem d’assumir que el món és una màquina que funciona d’una determinada manera. I en allò que nosaltres inventem i no funciona, és que ens hem equivocat, i és allò que hem de rectificar.