La solució caducada del conflicte

El problema de la normalitat és que ens fa inconscients dels conflictes que la precediren. Tot allò que avui apareix fixat en institucions, costums o consensos abans havia estat objecte de polèmiques, sovint sagnants. Malgrat que aquests sistemes normatius siguin el resultat de transaccions, la discòrdia hi resta en escorç, difícil de reconèixer per efecte de la perspectiva. Tota resolució d’un conflicte conserva les resolucions anteriors a la seva estructura profunda, encara que només sigui perquè el conflicte és l’aspecte que presenta una solució anterior en fer fallida. El conflicte és dinàmic per definició, però la normalitat tampoc no roman estàtica, sinó que és com més va més coercitiva. Una solució fa inviables unes altres. Cada resolució d’un conflicte estreny l’arc de les resolucions futures.

Amb l’actual constitució espanyola es volgué resoldre l’anomalia del franquisme, que havia estat la solució dels conflictes que dugueren la guerra civil. Quan dic que el franquisme fou una solució no vull pas dir que liquidés la discòrdia i instal·lés un règim harmònic. Vull dir que resolgué la qüestió de quina mena de dictadura i quina mena de terror prevaldrien a Espanya després de la guerra.

Que un règim o un principi constitucional resolgui una determinada dialèctica no vol pas dir que sigui una solució justa o permanent. Simplement vol dir que suspèn la irresolució en què es troba la societat respecte d’interessos antagònics. Una manera de suspendre la irresolució és mitjançant una acció impositiva i, a l’extrem, bèl·lica. Parlem, evidentment, de violència, que se suposa ésser l’ultima ratio i és, en realitat, la més primitiva, propera del pensament màgic. Però fins i tot les solucions pacífiques acostumen a tenir un caràcter impositiu, encara que recolzin en una consulta prèvia o un debat entre les parts. Exemples d’aquesta forma resolutiva n’hi ha a cabassos. La universitat, per exemple, es vanta de governar-se pel claustre. I certament hi ha un senat acadèmic que debat i pren decisions, els departaments voten les pròpies normes dintre uns marges estrets, disposen d’una certa autonomia, etc.; però res d’això no pot dissimular l’existència d’una estructura jerarquitzada que, quan convé, governa per decret i sovint sense transparència.

La constitució espanyola es forjà d’una manera semblant. Sota l’aparença de consulta participativa de totes les forces socials de l’època, la redacció fou supervisada per la monarquia i l’exèrcit, institucions de factura franquista. Acomboiant aquests i altres pilars del franquisme amb una legislació formalment democràtica, la transició eliminà durant molt temps i potser per sempre la forma republicana de govern. Així fou com Espanya ingressà a la Unió Europea amb un disseny d’estat divergent de les democràcies europees, que amb el temps arribaria a tesar la Unió en allò més bàsic: el concepte del dret. De la mateixa manera, la fabricació ad hoc de l’estat de les autonomies, lluny de resoldre el plet nacional, l’exacerbà. Amb la invenció del mapa autonòmic es descartava la solució més lògica del conflicte, consistent a singularitzar les nacionalitats catalana i basca, bo i actualitzant-ne els estatuts respectius, els únics que el precedent històric aconsellava de recuperar. Però aquesta solució ja s’havia assajat el 1935 i havia dut a la guerra civil. Per això no els semblà practicable als poders del 1976. Una vegada més es comprovava que amb cada nova transacció es redueix el ventall de les solucions disponibles.

La dinàmica autonòmica es basava en una irresolució de les relacions entre l’estat i les nacionalitats històriques, en un estira-i-arronsa fatigós i enervant. La necessitat de negociar d’una en una les competències previstes per l’estatut quan la matemàtica electoral ho permetia exigia dels catalans una fe mil·lenarista que amb el temps s’esvaí. L’estat no sols es resistia a transferir-les, sinó que procurava buidar-les de contingut i recuperar-les tan aviat com les circumstàncies ho feien possible. La constitució, al capdavall, tampoc no era cap solució del conflicte heretat, perquè ni satisfeia els usufructuaris del centralisme ni els hipotètics beneficiaris de l’obertura estatutària. Els primers hi havien votat en contra i maldaven per subvertir-la amb lectures cada vegada més restrictives, mentre els segons, veient cloure’s l’horitzó estatutari, conclogueren que la constitució, irreformable si no era per a limitar-la més que no era, havia caducat com a instrument de consens social.

La fallida de la constitució com a pacte resolutiu del plet català implicava la fi de la irresolució dels individus. Després de dècades de negociar pacientment tot allò que l’estatut ja incloïa –que era, doncs, de llei– i de suportar accions anticonstitucionals, com ho són els atacs a la immersió lingüística o a la legislació sobre la retolació dels comerços, o l’expurgació de l’estatut vigent, molts catalans van superar la perplexitat de viure amb malfiança en un estat deslleial i es resolgueren a cercar la independència. De l’altra banda, molts espanyols també van resoldre els dubtes en què la democràcia els posava respecte de les minories nacionals i apostaren fort pel centralisme, l’anul·lació de les competències estatutàries, l’extirpació del català i la repressió il·limitada dels díscols amb conceptes penals heretats del franquisme, com ara la sedició, o pervertint conceptes garantistes, com els delictes d’odi, en capgirar-los contra les minories. En definitiva, van acceptar d’instrumentalitzar l’estat de dret en contra dels drets. O, simplement, d’anul·lar el dret en nom de la raó d’estat.

Allò que duu una persona a superar els dubtes, ja sigui arriscant-se a reivindicar el dret d’autodeterminació o empedreint-se a reprimir-lo, és adoptar models de conducta ja socialitzats. L’onada independentista entre el 2010 i el 2017 resultà d’estendre el model polític d’una minoria a una majoria que, posteriorment i de bona fe, cregué que sempre havia estat independentista, de la mateixa manera que molts homosexuals s’adonen que ho són quan troben una comunitat de persones d’aquesta orientació. Igualment, l’espectacular difusió del feixisme a Espanya és el resultat d’adoptar els trets ideològics i les formes de conducta d’aquesta orientació política moltes persones que els haurien rebutjats unes dècades enrere, però que han acabat adoptant-los en veure’ls prestigiats pel seu entorn social i mediàtic.

La detenció del president Puigdemont el proppassat dijous a Sardenya és un pas de rosca més en la dialèctica que Espanya ha obert al si de la Unió Europea. Considerant la situació jurídica del president a Europa i la resolució del Tribunal General de la Unió Europea del 30 de juliol, el moviment de l’autoritat italiana és incomprensible. Com als anys 40, la detenció d’un president català a l’exili per satisfer l’anhel espanyol de venjança és un desafiament als preceptes democràtics i una prova més que la fi dels dubtes espanyols sobre els límits de la justícia obre el conflicte al cor d’Europa. Espanya representa cada vegada més l’antítesi dels valors democràtics i un desafiament a l’estabilitat d’aquests valors a la Unió.

Encara que la detenció de Puigdemont es pugui entendre com una maniobra de la dreta espanyola contra el govern de Pedro Sánchez, qui en cas d’extradir-se el president català es trobaria amb un greu problema a les mans, oimés quan el Consell d’Europa ha exigit a Espanya que alliberi els presos polítics i retiri les ordres d’extradició contra els exiliats independentistes, això no justifica, ans al contrari, la reacció desesperada d’ERC d’insistir en la taula de diàleg, una defensa reproduïda l’endemà mateix per Pedro Sánchez en un dels seus usuals reflexos de supervivent.

Institucionalitzar en forma de “taula” la irresolució dels quaranta anys d’autonomisme és repetir una hipòtesi falsada. I és reintroduir el conflicte en cada individu i en el conjunt de l’independentisme. L’enfrontament d’estratègies mai no es resoldrà en unanimitat, ni per tant en un augment de la força col·lectiva, sense la derrota de l’una opció o l’altra en la voluntat de les persones. Malauradament, la lluita fratricida va per llarg, car la voluntat està dissociada entre el curt termini i el llarg, és a dir, entre objectius no sols diferents sinó excloents. Però no és sols la resolució de la voluntat sinó també la irresolució, mentre duri, que decidirà les opcions futures del país. Ara mateix, la unanimitat d’indignació per la detenció de Puigdemont queda instantàniament falsejada quan s’aprofita per a reblar l’estratègia avortada en lloc de declarar-la caducada i advertir Sánchez, amb la credibilitat que sols dóna l’acció, que no s’escauen les condicions per a aprovar-li el pressupost i que li ballen les opcions de mantenir el govern.