18.06.2017 - 22:00
|
Actualització: 18.06.2017 - 22:07
Joan Ramon Resina (1956) és un dels observadors més perspicaços de la realitat política i cultural catalana. És cap del Programa d’Estudis Ibèrics de la Universitat de Stanford (Estats Units d’Amèrica) i acaba de publicar el llibre Josep Pla. Seeing the World in the Form of Articles (Universitat de Toronto, Canadà). Observar des d’una certa distància, ni que sigui tan sols física, pot ajudar a separar el gra de la palla i a no deixar-se influir pels rumors o els estats d’ànim massa volàtils. Resina sempre s’explica amb una perfecta claredat i també ho fa en aquesta entrevista, on parla sense embuts de la situació del procés cap a la independència i del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre.
—Quins riscs caldrà encarar d’ara al dia del referèndum?
—Els riscos són evidents: el primer, la repressió de l’estat per a impedir-lo. Si l’estat fa aquest pas i trenca el tabú, no és difícil que la repressió sigui desproporcionada.
—Quin altre risc hi observeu?
—El segon risc és, en cas de posar-se les urnes, no obtenir una majoria clara. Un empat que no decidís la qüestió, la diferiria durant molt de temps, i les conseqüències polítiques enviarien l’independentisme a una llarga travessia del desert abans que es tornés a presentar una altra oportunitat. I un tercer risc és la deslegitimació dels resultats.
—A què us referiu?
—D’una banda hi hauria el clam de l’unionisme sobre la il·legalitat de la votació; de l’altra l’argúcia de l’unionisme vergonyant, o sigui de Podem i els comuns, que ja preparen la deslegitimació de la consulta, sigui per la via del boicot, sigui denunciant la falta de garanties, la baixa participació que ells mateixos promouen, o qui sap què. No s’hauria de perdre de vista que, des del punt de vista del seu horitzó d’aspiracions, aquests partits són estat.
—Més enllà d’aquests riscs, el referèndum és la gran oportunitat del sobiranisme?
—L’oportunitat es dóna en el fet que, per primera vegada des del 14 d’abril de 1931, un govern català esquinça la cotilla política i ho fa, no per un rampell, com el 6 d’octubre de 1934, sinó obeint una voluntat popular d’amplitud, duració i intensitat com no s’havia donat mai. Portat a terme, el referèndum certificarà que les mobilitzacions dels Onze de Setembre anteriors no han estat simplement unes jornades d’expansió sentimental estèticament reeixides, sinó de compromís efectiu d’un poble amb les exigències de la seva història.
—Jornades de compromís efectiu, dieu. Ara vindrà el moment del compromís de debò…
—Ningú ignora que aquest pas tindrà conseqüències ingrates, i que resistir l’estat demanarà sacrifici i generositat de tothom, però, si se sap positivar, el patiment serà possible convertir-lo en el bumerang que colpirà l’agressor. Totes les revolucions pacífiques s’han fet d’aquesta manera.
—Fins on creieu que està disposat a arribar l’estat espanyol?
—Em temo que pot arribar a qualsevol extrem. Cal comptar, en primera instància, amb la inhabilitació de tots els polítics implicats en la consulta, i amb unes eleccions autonòmiques de resultats més o menys predeterminats. Si els resultats no fossin favorables als interessos de l’estat, no es pot descartar la suspensió de l’autonomia.
—El xoc de legitimitats i legalitats es pot perllongar indefinidament?
—Pot tenir una llarga durada, per què no? Ara, el cost d’allargar-lo és cada cop més gran per a la imatge de l’estat. Per a l’independentisme, hi ha el risc de cansament i desencís. Jo vaig lamentar que el 2014 el president Mas es fes enrere i s’empesqués la finta de referèndum que ara diuen que volen Podem i comuns. Fa tres anys era el moment de forçar el xoc, quan el vent ens era favorable, no existia la distracció dels comuns, i l’estat no havia reaccionat.
—Quina ha de ser la reacció del govern si es desferma una cadena d’inhabilitacions de polítics?
—Em temo que una causa general de l’independentisme podria paralitzar el govern. La qüestió no és tant com reaccionarien els governants sinó com reaccionaria la gent. El govern, un cop fet el pas de la declaració d’independència, ja no estaria sota jurisdicció espanyola. Però és clar que una cosa són les paraules i una altra els fets. La gran pregunta és si la gent està disposada a fer efectiu el trencament no reconeixent l’autoritat de l’estat.
—El referèndum tan sols és el tret de sortida? Quin serà el combat posterior?
—En el supòsit d’una majoria partidària de la independència, seria procedent declarar-la. Això implica declarar nul·les les lleis espanyoles i il·legítims els seus agents i representants. És clar que, arribats en aquest punt, l’estat intervindria amb violència. Aleshores caldria no dubtar ni un moment que aquesta violència no seria legítima i actuar en conseqüència.
—Es pot confiar en una reacció internacional abans del referèndum o després?
—Jo no hi confio, certament no abans. Pel que fa a després, en tinc molts dubtes, tret que el resultat fos espectacular. La passivitat internacional, l’estat probablement la interpretaria com un consentiment i probablement s’extralimitaria. Com més repressió, però, menys tolerància internacional, especialment a Europa. I, passat un cert punt en l’estira-i-arronsa entre repressió i resistència, podrien canviar les tornes. La repressió té uns costos per a qui la practica, i en aquests processos s’ha de procurar que el cost esdevingui insuportable per l’adversari.
—Com veieu el lideratge del procés? Puigdemont ha estat un bon substitut de Mas?
—Puigdemont ha estat un atot inesperat. Mas no podia liderar el procés per raons evidents a tothom menys als masistes, obcecats com estaven en la idea del líder insubstituïble.
—I el tàndem amb Junqueras?
—Podia semblar una estratègia de partit, i possiblement també ho era, però Mas tenia raó a voler unificar l’independentisme. El que ni ell ni els seus no van entendre era que, com a hereu de Pujol, Mas portava el plom a l’ala. Forçant-lo a abdicar, la CUP va fer un servei al procés. Junqueras, linxat per rebutjar la proposta de Mas i sotmès a xantatge, va tenir la generositat d’acceptar una segona posició quan les enquestes l’afavorien. Al final tots els protagonistes, també la CUP, han bandejat les ambicions personals i les urgències ideològiques en nom del país, i això a Catalunya, en política, és un gest gairebé inèdit.
—Haver situat el referèndum al centre haurà ajudat a guanyar impacte a l’exterior?
—No hi ha cap dubte que enfocar la independència com un exercici de normalitat democràtica té un impacte positiu. A fora, per designar el procés català la premsa encara fa servir preferentment el terme ‘separatisme’, que té connotacions negatives. Així es presenta Catalunya com una regió rebel per raons tendencialment egoistes. Insistir en el valor democràtic del dret d’autodeterminació contribueix a capgirar la percepció i posar Espanya en la posició d’estat autoritari que malda per retenir un territori històricament subjugat.
—Encara hi ha dificultats, però…
—El dret d’autodeterminació no es reconeix a tothom; sols poden reclamar-lo els pobles amb una història i una cultura diferenciades. Insistint en aquestes credencials podem aspirar a certa comprensió i alguna simpatia; amb la queixa de regió cansada de pagar no en trobarem mai. De manera que molta cura amb la llengua i la identitat, no fos cas que, com aquell que es vanta d’anar en bicicleta sense mans i sense peus, acabéssim desdentats i a la cuneta.
