10.08.2024 - 21:40
|
Actualització: 10.08.2024 - 21:52
Entrevista a Joan Puig i Cordon (Malgrat, 1959), que com a diputat d’ERC a Madrid es va fer famós, l’any 2005, sobretot per ser el malson de la piscina il·legal de Pedro J. Ramírez. Actualment, és l’únic membre dissident del Consell Nacional d’ERC. A X va fer una campanya molt activa pel no contra l’acord amb el PSC. Ara que Illa és president amb el suport del seu partit, li preguntem com veu el futur d’Esquerra i què ha passat perquè aquest partit hagi virat l’estratègia fins aquest punt.
—Illa és president de la Generalitat gràcies al vot d’ERC. Com a membre del Consell Nacional d’ERC, com us sentiu?
—Fotut, perquè puc acceptar que facin Illa president, però que ho facin amb mentides, no. Ens han mentit a la cara i no puc entendre aquest paper de Marta Rovira. Total per a regalar el partit a en Junqueras. No ho entenc.
—Crèieu que guanyaria el no, quan el defensàveu a X amb tant de convenciment?
—Sí, creia que podia guanyar el no, que hi havia prou gruix de militància, sobretot en veure l’alta participació, però no ens va ajudar gens la campanya tal com es va fer. Vam fer una campanya d’abús del sí, una pregunta que amagava a qui fer president, una pregunta de supòsits i llavors tots els actes de la direcció, els del no, no teníem presència. I en els grans mitjans catalans el no va desaparèixer completament. Els arguments que donaven no eren certs, eren desmuntables. El poc temps que teníem a les assemblees, per exemple, la de Girona, el fet que la direcció no contestava les preguntes de la gent. L’acord és un brindis al sol molt clar.
—Hi ha la visió que els que han votat que sí a l’acord estan relacionats amb l’estructura del partit, directament o indirecta. Ho veieu així? O és més complex?
—Tenen una part de raó, jo el que et puc dir és que molta gent que assegurava que votaria que no va canviar a l’últim moment i va votar que sí. Hi va haver una crida a dir que si guanyava el no, el partit entrava en una situació complicada, que hi hauria eleccions i el partit perdria, cosa que és mentida. El que ha acabat passant amb les JERC encara és més insostenible.
—Però sí que és cert que si s’hagués anat a eleccions, ERC hauria perdut votants.
—Ens culpaven, als que defensàvem el no, de perjudicar el partit i no és cert, perquè hi havia alternatives per a anar a les eleccions d’una manera diferent i no perdre votants. Jo mateix li vaig explicar a Marta Rovira i em va dir que la proposta que feia la parlaríem perquè era molt interessant. Això m’ho va dir dilluns abans d’entrar a l’executiva. I l’únic que volia era que jo estigués allà callat. Em sento enganyat per Marta Rovira. La secretària general té pressa per deixar la situació. Ara vindrà aquesta guerra interna entre el sector Rovira i el sector Junqueras, que segurament ens acabarà deixant un partit que va camí de no tenir votants.
—En què es diferencien aquests dos sectors? Perquè de fora estant no es veuen les diferències. És un tema personal?
—Es diferencien per una lluita per les cadires. Fixa’t, hem perdut cinc eleccions seguides, i tot el que hem parlat és de cadires, però no s’ha parlat de canvi d’estratègia. Cap d’aquests dos sectors no vol canviar-la. Han amagat aquest debat i això és un error estratègic brutal. És abocar el partit a una situació com la d’Euskadiko Ezkerra, aquest partit curiós que, format per militants d’ETA, va acabar diluït dins el Partit Socialista d’Euskadi. Anem per aquest camí. És impensable que els votants independentistes donin una nova oportunitat a Esquerra. No tindrem votants. L’única possibilitat que té aquest partit és que els militants votants del no vulguin fer una candidatura i demanar perdó per haver fet president el botxí del 155.
—El 43% dels vots negatius comporten un qüestionament molt important a la direcció. Això pot influir en el congrés del novembre?
—Serà complicat, perquè avui mateix les estructures dels partits fan difícil que de fora es pugui lligar aquest 43% de vot per fer una renovació d’Esquerra. Amb l’excusa de la protecció de dades tot això és molt complicat. Ho intentarem i no descarto de fer una alternativa totalment renovada, que no tingui res a veure amb el sector Junqueras, ni amb el rovirista. És l’única possibilita que hi ha, i si hi ha gent disposada a treballar-hi, hi treballarem. No es pot abandonar el vaixell.
—El Col·lectiu 1 d’Octubre fa molt temps que intenta de crear un corrent fort, però no ho aconsegueix.
—Fa mesos que vaig abandonar aquest col·lectiu perquè no s’encertava a l’hora de fer una oposició clara. Aquests dies he parlat amb més gent per intentar de fer alguna cosa amb capacitat de ser una alternativa, encara que perdem. El que no podem fer és deixar el partit en mans de gent que, per por de perdre les eleccions, ens ha abocat a un pacte amb Illa incomprensible. Ens sentim enganyats. On ha quedat aquell partit que deia que no tenia por de les urnes? Ara resulta que la por de les urnes ha fet president Illa? És una estupidesa immensa.
—En campanya Esquerra va dir que no s’investiria Illa.
—El partit és ple de càrrecs que van dir això i ara estan callats i no saben què dir davant les contradiccions. El que és més horrorós és que el president del partit, que va dimitir, no hagi obert la boca, que hagi surfejat l’onada tota aquesta estona i ara vulgui dirigir el partit. Això és molt greu. Si la política consisteix a no dir res o a fer tot el contrari del que dius, no li veig el sentit. Vaja, com avui Marta Rovira dient que no descarta d’entrar al govern.
—Això us anava a preguntar, com ho veieu?
—Crec que acabaran entrant, però sabien que si ho deien abans de la votació, el no hauria arrasat. Es destapa una altra manca de veritat als militants. Aquesta direcció és incapaç de parlar clar. L’acord no parla del finançament singular, continuarem en el règim comú, ja ho ha dit el govern espanyol. L’altra pregunta és, el que no ha fet Esquerra en aquests vuit anys que portem al govern, ara ho farà Illa? Això sembla una broma de mal gust.
—La direcció té un control molt fort sobre el partit?
—Si ha anat així és perquè hi ha un control. Després de l’octubre, després del fracàs de no arribar a la independència, Esquerra va prendre una decisió que durant aquests sis anys o set s’ha anat fent: desmobilització, dir que la independència no és possible, que hem de ser més… Però la realitat és que som menys i encara continuen dient que hem de ser més. O sigui, que Esquerra s’ha especialitzat a pervertir les paraules. Per exemple, què vol dir això de fem república? Si no s’ha fet res en avançar cap a la independència, si hem anat en contra de la independència. Des que van fer president Sánchez, el PSC ha guanyat cinc eleccions a Catalunya. Si no veuen això… De tota la manera, tal com ho han fet, crec que això no sortirà bé. Això esclatarà.
—Què voleu dir?
—Que el partit es quedarà sense votants perquè els votants d’Esquerra Republicana ja no tindran necessitat de votar un partit que no els és útil per a la independència. A més, un altre problema que té Esquerra és que ha obert un front per a Aliança Catalana. Les pròximes eleccions municipals Esquerra patirà molt. O Esquerra pateix una sacsejada i retorna els seus orígens, als seus principis, i demana disculpes pel mal que ha fet el país, o serà irrellevant.
—L’afer dels cartells d’en Maragall i la claveguera destapada dins el partit, què impliquen? Era una cosa sabuda per la gent que era a dins el partit?
—Jo el que sé és que en el Consell Nacional, quan es va fer l’informe, la gent va protestar i va demanar més claredat i més explicacions. Llavors van dir que ampliaven la informació, però de moment res de res. Del consell extraordinari que demanaven els sectors de Junqueras i de Joan Tardà ja no se n’ha parlat més. És molt fort el tema de Sant Vicenç dels Horts, del ninot d’en Junqueras penjat. Es va dir que era un atac de falsa bandera i ningú no ho ha desmentit. És un escàndol monumental. Tampoc entenc per què Ernest Maragall retira la denúncia, després diu que plega, però que veu bé l’acord. Incomprensible. Amb tot això m’he sentit trist en veure com han malversat un partit polític. Castiguem el militant, i els responsables polítics els castiguem menys.
—Sou l’únic membre dissident del Consell Nacional?
—Quan vaig ser elegit al Consell Nacional per la militància va ser una sorpresa. Jo he parlat clar, sempre en positiu, per intentar de buscar solucions. Ningú no em pot acusar de no haver anat de cara. I, per tant, suposo que hi ha més gent, però els costa molt de parlar. Quan vaig entrar al Consell Nacional, ara fa un any i escaig, el que més em va sorprendre va ser la poca assistència de consellers nacionals i el poc que parlava la gent, i no em refereixo a parlar amb sentit crític de demanar explicacions, sinó del silenci que hi ha. Sense fer autocrítica no es pot recuperar el partit.
—Qui practica molt el silenci també és Junqueras…
—No s’entén que qui vulgui dirigir el partit estigui en silenci i no es vulgui mullar amb les coses. Respecte de Junqueras, però, t’he de dir dues coses que ningú no comenta. El president sortint, segons els estatuts, ha de fer un informe de gestió i no l’ha fet, amb el vistiplau del sector de Rovira. Jo tinc un escrit dient que si no ho fa, Junqueras no pot ser candidat i encara no n’he tingut cap resposta. Tampoc ningú no esmenta que, segons els estatuts, Junqueras no es pot tornar a presentar, ni a secretari general, ni a president del partit, ni tampoc Marta Rovira. Tots dos han superat els dotze anys de mandat que estipulen els estatuts. Hi ha una clàusula que van fer a partir de la repressió que descomptaria els anys que han estat represaliats, però que no els és d’aplicació perquè no van delegar el càrrec i van exercir el mandat des de l’exili i des de la presó.
—Què es pot esperar del congrés del novembre?
—Veurem si al final hi ha un enfrontament entre roviristes i junqueristes. Si hi és, crec que Junqueras guanyarà la partida. Perquè sense cremar-se ha anat fent, ha anat pel país a buscar els militants i crec que té avantatge. L’única possibilitat de fer una cosa alternativa ha de sortir de l’entorn de la gent que ha votat no.
—Quina és la diferència entre Rovira i Junqueras?
—L’octubre del 2017 hi va haver molta discrepància perquè Junqueras va desaparèixer tres dies i Marta Rovira va assumir aquest moment tan important en solitari. Després, aquestes diferències van anar augmentant, teòricament, perquè quan Rovira va anar a l’exili va trencar el discurs de Junqueras. El que passa és que en acabat van fer la pau, no sé si de cara a la galeria… Tanmateix, coincideixen en l’estratègia política. Al Manifest que va escriure el sector Rovira per demanar que Junqueras no s’hi presentés, quedava retratat que era junquerisme sense Junqueras. Era el mateix, però els destorbava Junqueras, i suposo que Rovira vol tornar a Suïssa, té pressa per arreglar el tema.
—Però això…
—Això és la interpretació que jo faig dels estatuts del partit. Si s’hi presenten, crec que pot ser frau de llei.
—I no us vénen temptacions de deixar Esquerra?
—Jo no abandonaré Esquerra, continuaré lluitant fins al final per evitar que aquest partit se’l quedi gent que no està d’acord amb la independència d’aquest país, que pacta amb els botxins. Tampoc veig una alternativa clara que pugui fer això i prefereixo fer més feina de denunciar aquesta actitud d’Esquerra. Ara, no puc descartar que llenci la tovallola si això va de deriva en deriva… Pot arribar un moment que per amor propi, malgrat que fa trenta-dos anys que hi milito, hagi d’abandonar aquest partit, que mai de la vida hauria pensat que serviria per a fer president Illa, no la persona, sinó un dels mateixos que van aprovar el 155. Això no té res a veure amb el primer tripartit ni el segon tripartit. Això d’ara és drama, perquè en aquella època l’independentisme era més fluix i no era majoritari. Ara, deixar orfes milers de votants, em sembla molt greu, tot per una lluita de poder.
—Què en penseu de la interpretació que la decisió de donar suport a Illa ve del pes que té dins el partit la gent que està al sottogoverno?
—Quan un partit arriba a tenir tant de poder, té un problema greu si no sap gestionar-lo, perquè tard o d’hora s’acabarà. I per això els partits s’han de preparar. Potser en el moment en què es va perdre el suport de Junts i la CUP s’haurien d’haver convocat eleccions, que és el que passa en democràcia quan perds el suport. Dit això, veig que mantenir el sottogoverno, si no ets al govern, és difícil. Per això Marta Rovira ja ha començat a parlar d’entrar al govern.
—I a Barcelona es tornarà a convocar la militància per si s’entra al govern municipal? Es va suspendre la convocatòria en què s’havia de votar, però no n’han tornat a dir res.
—Aquesta és la gran pregunta. Espero que ho facin, però res no impedeix que puguin entrar-hi només amb un acord de l’executiva.
