Joan Planes (ASM): “Som una colònia espoliada fiscalment. Tenim un dèficit anual de 4.200 milions d’euros”

L’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM) ha renovat enguany el secretariat. Després de l’escriptora Maria Antònia Oliver (2014-2015), del polític Cristòfol Soler (2015-2018) i de la política Margalida Miquel (2018-2022), el docent Joan Planes s’ha convertit en el nou president. Els objectius principals que es marca l’entitat són continuar lluitant per eradicar l’espoliació fiscal, defensar la llengua i la cultura pròpies i caminar cap a un estat propi com a solució als grans problemes als quals s’enfronta el territori.

—Com encareu la presidència de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca?
—Els objectius que tenim com a nou secretariat és donar continuïtat a la feina que van començar els primers presidents que vàrem tenir, que no és sinó estendre el sobiranisme dins l’illa de Mallorca. Volem construir una majoria sobiranista favorable com a solució als múltiples problemes de caràcter social, econòmic, cultural i lingüístic que tenim. Això també vol dir establir una coordinació i cooperació amb entitats de les altres illes, i crear una xarxa de caràcter comarcal dins Mallorca. Sabem que les Illes són diferents les unes de les altres, per això volem seguir el model de la proposta estatutària de Cura, on es defensava la sobirania de cada una de les illes i, després, un govern confederat. A més, s’ha de fomentar la participació activa dels associats per a assolir els objectius que tenim. Si no és amb la suma de tots, difícilment ho podrem aconseguir.

—Trobeu que falta una unitat més forta entre les entitats sobiranistes per a assolir tots aquests propòsits?
—A les Illes hi ha distintes entitats, associacions i grups que tenen metes similars a les nostres. I un dels objectius que tenim és crear nexes d’unió, coordinació i col·laboració. És una cosa que no volem oblidar, perquè és important crear una estructura real de sobiranisme dins l’illa. Ara bé, és evident que la segmentació és important, no pel que fa a les illes i prou sinó en un àmbit més general. Cadascú ha d’arribar als seus nínxols de mercat, per qüestions ideològiques, d’edat, etc., però hem de ser capaços de fer confluir totes aquestes energies, aquestes ideologies i aquest dinamisme en moments puntuals a determinades entitats.

—Per exemple?
—Pens que l’Obra Cultural Balear (OCB) és fonamental per temes de cultura i de llengua, igual que l’Assemblea Sobiranista de Mallorca ho és per qüestions socials, econòmiques i polítiques. Si no establim ponts entre les diverses entitats, si no ens coordinem i col·laborem mútuament, difícilment tindrem la possibilitat d’enfocar totes aquestes energies. Com més siguem els qui entrem per la boca ampla de l’embut, més forta serà la pressió que puguem exercir.

—Per què creieu que no hi ha la unitat necessària?
—Des del meu punt de vista, cadascú fa la lluita per si mateix, i a vegades fixant els punts sobre els matisos i no damunt dels denominadors comuns que tenim. I els hem de trobar i potenciar. Tots volem el millor per al país: des del punt de vista social, feminista, lingüístic… però cal que tot això, de manera transversal i unitària, ho focalitzin i coordinin institucions i associacions específiques. Per exemple, nosaltres, en similitud amb Catalunya, hem de fer el mateix paper. Perquè crec que és l’única manera com es pot fer. Catalunya té molt més associacionisme de diferents classes, el moviment social és brutal, però en moments puntuals, el canalitzen l’ANC i Òmnium Cultural. I crec que la fórmula funciona. De fet, Catalunya partia d’una minoria sobiranista i ha passat a ser majoria al parlament. El model és vàlid, i el País Valencià també va una mica en aquest sentit. Crec que nosaltres hi hem de treballar aquest aspecte i ho hem d’aconseguir.

—Falten joves al moviment sobiranista?
—De manera específica, per a aquest nou període de secretariat, ens agradaria rejovenir l’ASM. Quan vas a reunions de partits polítics, de caràcter de país, de l’OCB, de l’ASM, veus una mancança de gent jove de 20 a 30 anys. I si els joves no s’acosten a l’ASM, nosaltres volem acostar l’ASM als joves. No podem pensar i lluitar per un país millor, per una societat amb una vida de qualitat més elevada, si no comptam amb el parer, l’opinió i el dinamisme de la gent que ha de viure aquest futur, que és la gent jove.

—Un dels eixos principals de l’ASM és lluitar contra l’espoliació fiscal. S’arribarà a fer justícia algun dia?
—Nosaltres diem que hem de ser capaços d’estendre el sobiranisme i fer-ne pedagogia com a solució a tots els problemes de caràcter social, econòmic i cultural que tenim. Però davall de la definició d’aquests tres àmbits, sempre hi ha la de tenir prou recursos econòmics per a desenvolupar les polítiques de cadascun. Les Illes tenim mancança de recursos des de centenars anys d’història. Ara commemoram l’aniversari dels cinc-cents anys de les Germanies, i aquella revolució ja es va fer per temes de corrupció, deute i de pressió i escarni fiscal de les classes més desafavorides.

—I continuam de la mateixa manera?
—Ara ens trobam en la mateixa situació. Si ens manquen recursos és perquè som una colònia espoliada fiscalment. Tenim un dèficit anual de 4.200 milions d’euros. En posaré un exemple: mirau la quantitat de projectes que el govern té planificat de fer en nou anys, amb 4.600 milions d’euros dels fons europeus. Què passaria si a les Illes disposàssim de 4.200 milions d’euros cada any amb què poguéssim muntar una veritable estructura política, social i econòmica per a millorar el nivell de benestar i evitar tot això que passa des de l’any 1980? Érem la primera comunitat autònoma en renda per capita i vàrem passar a estar per davall de la mitjana, a la novena posició. I això té incidència en tot: infrastructures públiques, personal públic, habitatge digne…

—El govern d’Armengol no fa prou força davant el govern espanyol? La presidenta fa poc que ha dit que calia un finançament just, que s’adapti també al problema demogràfic de les Illes.
—Són qüestions importants. Primer, el del sostre de població. Tenim un territori limitat i uns recursos limitats, però amb un sistema econòmic industrial fonamentat de manera exagerada entorn del turisme. Aquest tipus d’activitat econòmica és intensiva en mà d’obra que, per interessos de rendibilitat, és de baixa qualificació i de baixa retribució. Per encarar això, la presidenta havia començat a parlar una mica dels problemes i tot d’una li van tapar la boca. I ara què diu? Que milloram en xifres pressupostàries i que s’augmenten les inversions. És clar que s’augmenten en nombres absoluts, però quan dividim les inversions pel nombre d’habitants, tal vegada ens toca menys per barba i som de les comunitats que té menys serveis públics de qualitat. I com es fa per millorar-lo, aquest augment nominal? Com que els recursos que rebem de l’estat són totalment insuficients per a cobrir uns mínims, hem de recórrer a l’augment del deute públic, que creix exponencialment. De fet, ja superam els 9.000 milions de deute públic.

—Per tant, amb un finançament just no n’hi ha prou.
—La reivindicació no ha de ser demanar un sistema de finançament, tot i que mentre formem part d’aquest estat és el mínim que podem fer. Ja han passat trenta-nou anys de la fi del franquisme. I el franquisme en va durar quaranta-cinc? És que gairebé ja hem viscut tant de temps en pseudo-democràcia de transició com vam tenir de dictadura, que la vam trobar molt llarga. I el problema persisteix. I encara ha augmentat per la quantitat de població que tenim.  Sempre ho dic: hauríem de voler ser Malta, una illa independent i feliç, amb mig milió d’habitants, amb un producte interior brut molt més baix que nosaltres, amb presència a la UE, amb la llengua reconeguda a la UE –fins a l’extrem que han arribat a exercir la presidència del Parlament Europeu. I parlam d’una illa que és més petita que Mallorca i tot. Tenim possibilitat d’aspirar a això: ser sobirans, independents i poder comandar a casa nostra.

—Teniu esperança que pugui arribar tot això? Farà vuit anys que hi ha un pacte de progrés a les Illes i que ha coincidit força temps amb un estat espanyol governat amb els mateixos colors polítics.
—Siguin els mateixos a totes dues institucions, siguin contraris, ells saben prou bé quin és l’objectiu en relació amb les Illes: explotar-ne els recursos per aconseguir divises. El tracte que rebrem de partits de caràcter nacionalista espanyol, sigui el PP o el PSOE, envers les Illes sempre serà el mateix. Per tant, per ser importants i necessaris dins el sistema que de moment tenim muntat, que no és ni independent ni sobirà ara com ara, hem de fer valer el nostre vot. Tant ens és que governi l’un o l’altre.

—Heu reivindicat la necessitat d’una candidatura unitària al congrés espanyol per fer valer aquest vot.
—Hem de prendre consciència –ja s’hi feia feina amb l’anterior secretariat i ara ho intensificam amb vista a les eleccions del 2023–, que cal que treballem realment pel país, pel model de país que volem. I si per a unes eleccions generals s’ha de conformar alguna candidatura unitària, s’ha de fer. Ens hem d’oblidar de fracassos i picabaralles del passat. Sempre en trobarem. Al segle XXI hem de ser capaços de cercar uns denominadors comuns, pocs però significatius, per arribar a una candidatura unitària del partit de país, o fins i tot amb alguns representants de la societat civil, per encapçalar una candidatura al congrés dels diputats i fer-nos visibles i presents de manera transitòria. Una candidatura que pugui servir per a aportar més finançament, més inversions i, sobretot, per a prendre consciència que si nosaltres aconseguim els recursos que mereixem i generam, podem ser una illa molt més pròspera, molt més habitable, i que podrem cuidar i defensar el nostre territori i els recursos per a generacions futures.

—Com veieu el pes del sobiranisme a les Illes? A les darreres eleccions va tenir una pèrdua de vots important.
—El sostre va ser el 2015, però igualment crec que ara som més gent que mai: es va veure a les darreres eleccions europees, amb la gent que va votar Més, ERC, Junts per Catalunya… van sortir més vots independentistes que mai. També ho veiem a la nostra paradeta, on de cada vegada hi ha més gent que ens entén i que comprèn això que explicam. Preferesc prendre de referència les eleccions europees, la gent va votar a Europa amb la idea de Països Catalans. I això vol dir que el substrat hi és. Una altra cosa és que els partits polítics, per petites qüestions, desincentivin i desmotivin la gent. Però jo diria que hi ha un bon brou per a poder cultivar i fer un bon arròs brut per aconseguir una candidatura unitària i defensar d’una vegada per totes les necessitats del nostre país, de la nostra gent. Som en un moment clau, transcendental, i l’hem d’encarar amb totes les nostres forces. Hem de posar d’una vegada els partits de país de dins la nostra colònia a la metròpoli. Hem de ser el cavall de Troia, perquè si no, en comptes d’anar amunt anirem avall. I més avall no sé si hi podem arribar.

—Com a partit amb més representativitat del sobiranisme, i que forma part del govern, quin creieu que és el paper de Més per Mallorca? Fa els deures?
—Sempre he estat crític i he dit que per a fer part d’un govern i administrar conselleries de poc valor afegit i poca influència dins la vida social i econòmica, no paga la pena de ser-hi. Es podria fer exactament això mateix de fora estant, i arribant a pactes concrets. Esser dins un govern, comprometre’t amb un pacte, sense tenir una incidència efectiva i real quant a uns interessos defensats per un partit progressista com és Més per Mallorca, no paga la pena. Però és cert que el nou secretari general diu que no serà dins un govern progressista si no han de ser més decisius i impregnar totes les polítiques a partir de la seva ideologia i necessitats programàtiques.

—Un altre dels eixos amb què treballa l’ASM és la llengua. En quin estat es troba?
—Continua havent-hi agressions lingüístiques i el govern no fa res. Què passaria si les agressions contra la gent que parla en català fossin contra algú que parla castellà? Què passaria si els agressors fóssem els catalanoparlants? Ja s’hi hauria ficat la fiscalia, el govern… La situació actual de la llengua és d’emergència amb lletres majúscules. Un dels trets cabdals que defineix un país és la llengua i ha de tenir incidència damunt les polítiques que desenvolupi el govern. Amb els executius del PP i el PSIB que hem tingut això no ha passat. Tenim una llei de normalització lingüística del 1986, quan era president Gabriel Cañellas (PP), i un decret de mínims del 1997, quan ho era Jaume Matas (PP), i ja sabem com podem catalogar aquests dos personatges. Això sembla que sempre ho hem donat per bo. Ara les circumstàncies són totalment diferents. A més, la norma hi és, però no es compleix.

—Hi ha feina a fer.
—Tenim molt a explicar i fer entendre a la gent. Per viure aquestes generacions actuals i futures dins el territori de les Illes amb una qualitat de vida de benestar, no hi ha cap més remei que la gent prengui consciència que el sobiranisme i l’independentisme són clau i imprescindibles. Esper que hi puguem contribuir, prenent-ne consciència primer a les Illes i després junts amb la resta de Països Catalans, per fer que aquesta nació catalana que ens van trossejar amb la guerra de Successió sigui lliure, republicana i independent.