Joan Olmos: “Que les ciutats vagen a la cacera de grans esdeveniments em sembla provincià”

Joan Olmos és professor titular d’urbanisme a la Universitat Politècnica de València, retirat. Ha estat degà del Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports i es declara activista. Assessora la Comissió Ciutat-Port en la lluita contra l’ampliació del port de València i col·labora amb tota mena d’entitats relacionades amb la preservació i vertebració del territori.

Entrevistem el senyor Olmos perquè, quan es va saber que Barcelona seria la seu de la regata de la Copa Amèrica del 2024, va escriure un article ple d’escepticisme i de dades, en què reflexionava sobre la necessitat que tenen les ciutats d’agafar-se a tota mena d’esdeveniments per definir-se, per destacar i, fins i tot, per no parlar dels problemes reals dels ciutadans. “Tant hi fa quin siga l’objectiu”, diu. El dia que fem l’entrevista s’acaba de saber que València serà la seu de la Copa Davis de tennis els cinc anys vinents. “Això demostra que les administracions s’agafen a qualsevol cosa, ara al tennis”, diu.

Sobre l’urbanisme, opina que encara es mantenen les pràctiques dels anys vuitanta del segle passat, quan la llei del sòl marcava quin terreny era urbanitzable i quin no, com si tot el territori fos un gran solar pendent de ser construït. “Això s’hauria d’haver acabat, però les administracions no tallen aquesta dinàmica de pràctiques urbanístiques.”

—Per què les ciutats necessiten celebrar grans esdeveniments per definir-se?
—La meua tesi sobre els grans esdeveniments és que els governs s’han d’ocupar de garantir el benestar, la salut i la felicitat de la gent que viu a les ciutats. Això d’anar sempre a la cacera d’esdeveniments em sembla provincià. Què voleu que us diga?

—Què voleu dir?
—Què passa? Que no teniu prou confiança en les vostres polítiques que heu d’anar a buscar esdeveniments per fer-vos veure o per a reforçar l’autoconfiança de la gent? Allò que sona tan horrible de posar una ciutat en el mapa, aquest furor per captar esdeveniments, siga quin siga. Arriba un moment que pràcticament no els importa de què es tracta. Acabava d’escriure un article sobre la qüestió i em vaig assabentar que ara València allotjarà la Copa Davis. És continu. Hi ha un tema molt interessant a estudiar, que és veure com es fan els càlculs per a entabanar la gent. Com ho calculen per fer veure que allò serà positiu per a la ciutat? Ahir vaig sentir el batlle de Sevilla que deia que la final de l’Europa League reportarà a la ciutat un benefici de seixanta milions d’euros. Justos. Probablement, no ha comptat què ha de fer la ciutat per rebre la final i el pagament del cànon…

—Com es fan aquests càlculs?
—Ja hi ha moltes experiències. La clau de volta és com es presenten els estudis cost-benefici. Tu posa en lletra petita la paraula “costos” i en lletra ben grossa la paraula “beneficis” i parla només dels beneficis. Això és el que passarà ara amb l’ampliació del port de València, per exemple. Es maquillen els costos i es fan grans els beneficis. Fa pocs mesos, vaig enviar una carta al director de La Vanguardia en què comparava les ampliacions del port i de l’aeroport del Prat. Només havies de bescanviar els noms. On diu AENA, hi poses ADIF. On dius Cambra de Comerç de València, hi poses Sánchez Llibre i companyia.

—A Barcelona diu que pagaran un cànon de setanta milions d’euros i tindran un retorn de mil.
—A València, el cànon va ser de noranta milions, i el 90% de la inversió va ser pública. El cas de Barcelona és un exemple molt clar d’allò que va representar el mite del 92. Ara mateix hi ha una campanya brutal contra Ada Colau dient que ha enfonsat Barcelona, que Barcelona està bruta i abandonada. Tot això té a veure amb la negativa a ampliar l’aeroport i el rebuig al projecte d’obrir una seu del museu Hermitage al port.

—Penseu que la senyora Colau ha pujat al carro de la Copa Amèrica per a respondre a aquestes crítiques?
—Jo crec que sí. Tinc la sensació que ja li semblava massa negar-se a un altre projecte. A la fotografia li vaig veure molt poc entusiasme. A més, només cal veure qui són els qui aplaudeixen i empenyen aquest projecte per saber que els ciutadans se’n foten, de la Copa Amèrica o de la Copa Davis i d’aquestes qüestions. L’experiència diu que els ciutadans no se’n beneficien mai, d’aquests esdeveniments, ans al contrari, n’acaben pagant la factura. Això, quan no parlem d’obres que es fan i després no se sap quin ús donar-hi i s’acaben venent a preu de saldo. Mireu, si no, les obres de la Cartuja de Sevilla de l’Exposició del 92, o què es va fer a Saragossa 2008 amb l’exposició de l’aigua. I amb la marina de València, és clar.

—A Barcelona, la Copa Amèrica l’ha empesa un grup d’empresaris que actua sota el paraigua de Barcelona Global. Ells aportaran bona part del finançament, diuen.
—No sé si es rascaran la butxaca. Sembla que sí, que havien fet una oferta de pagar ells una part del pressupost. I, després, supose que la infrastructura no caldrà moure-la perquè diuen que ja ho tenen tot. De fet, ací, nosaltres vam dir el 2004 que per a fer una competició de vela, ja tenim la mar i esperem que faça vent, i tenim un port. No calia fer grans infrastructures. Però quan llegeixes l’informe de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), veus tot allò que atribueixen a la copa. Diuen coses com ara que van millorar l’aeroport de Manises, que es van ampliar les voreres, que es van millorar els parcs… Tot això comptava com a beneficis. I la pregunta evident és: cal un esdeveniment per a millorar els parcs i les voreres? Aquests són els aspectes de gestió que s’han de resoldre amb els impostos.

—No sé si es pot distingir entre els esdeveniments que organitzen administracions de dretes i els que organitzen administracions d’esquerres. Hi ha una certa transversalitat.
—Em costa molt d’entendre què ha passat a Barcelona, però crec que hi ha gent que té una mena de complex de no ser allà on hauria de ser. També pense que falta imaginació a l’hora de fer polítiques públiques. Sembla que les polítiques públiques de la ciutat ja són fetes, i no. Quan llegeixes, per exemple, els indicadors de Barcelona sobre la gent en exclusió social o el percentatge de xiquets amb dificultats, et preguntes com és possible que tothom discutesca sobre el port, l’Hermitage o el Mobile i que pràcticament ningú no parle d’això altre? Fa uns quants dies, per casualitat, vaig sentir per la ràdio una entrevista a Janet Sanz, una de les persones de confiança d’Ada Colau i sí que parlava d’aquestes coses. I vaig pensar: mira, una dirigent local que sí que verbalitza la necessitat d’aquestes polítiques.

—Fèieu referència al mite de Barcelona 92, però també hi ha el fracàs del Fòrum de les Cultures del 2004.
—Del fòrum no puc evitar recordar, perquè em va quedar molt clavat i el respecte molt, un article de Josep Maria Montaner que es titulava una cosa així com “Un fòrum que no serà un fòrum”. Montaner desmuntava aquell muntatge que tenia un nom molt pompós. A més, el fòrum va deixar una zona urbanitzada, el 22@, que ha esdevingut un conflicte permanent. Ha costat molt de saber què hi volien fer, i tot i que, en teoria, s’havia programat per ser una zona de serveis, d’empreses d’alt valor afegit, ha quedat com un pegat a la ciutat. I encara, una altra cosa sobre els jocs del 92.

—Digueu.
—Hi va haver molt poques crítiques als jocs. En recorde una, que és el pròleg que Manuel Vázquez Montalbán va escriure per a un estudi acadèmic d’una autora alemanya sobre què havia passat al Raval i a Ciutat Vella. Cal recordar que el 1992 vivíem en plena eufòria europeista. Barcelona, Sevilla, la primera línia del TGV entre Sevilla i Madrid… Desentonar d’aquella música volia dir que t’assenyalaren i que t’acusaren d’estar sempre donant la tabarra. Crec que de tots aquests macroesdeveniments n’hauríem de traure alguna lliçó, però tinc la sensació que no es fa, i que els qui ho recordem sempre anem a la contra. Sembla que tot això que dic és negatiu, però com deia un filòsof de l’escola de Frankfurt, en les coses negatives hi ha les positives. Si no es vol veure que la cosa positiva és que la gent té necessitats i que les polítiques públiques estan molt mancades de recursos…

—Un altre element que comparteixen Barcelona i València és la turistificació dels centres. Té marxa arrere, això?
—No. No hi ha voluntat. Barcelona, València, París… Moltes ciutats van estimulant que els centres no siguen habitats. Fa poc, vaig ser a París i no entenc què és això que diu Anne Hidalgo de la ciutat dels quinze minuts, perquè és complicadíssim caminar-hi entre patinets i bicicletes. I ací, a les nostres ciutats, només cal veure com, de fa molt de temps, desapareix el comerç tradicional. Franquícies, souvenirs i entrepans de pernil. Impossible accedir al lloguer o a la compra d’habitatge pels preus exagerats.

—A vegades, aquests esdeveniments serveixen per a girar discursos. Les mateixes administracions que ara han renegat de la Copa Amèrica diuen que la Copa Davis és cultura i que servirà per a “posar València al mapa del tennis”.
—Si volen cercar un embolcall, el trobaran. Hi ha moltes maneres de justificar les coses, però parlar de cultura quan parles de la Copa Davis, mira… Hi ha una paraula que m’agrada molt: “ocurrència”. La vaig sentir a dir per primera volta a un periodista local, i deia, “aquesta és una ciutat d’ocurrències”. Es referia a València. I de sobte penses que sí. A qui se li ocorre tal cosa? L’altre dia, el president Puig deia que havia arribat a un acord perquè hi hagués vols diaris entre Castelló i Madrid. Qui ho pagarà? Això ens costarà molts diners. Quin sentit té fer això si fa quatre dies que ells mateixos lluitaven perquè el TGV de València a Madrid arribara a Atocha i no a una altra estació secundària. Contra les ocurrències, cal una mínima planificació.

—Però la gent serà feliç perquè tindrà la Copa Amèrica i la Copa Davis.
—No ho sé, aquesta visió meua és pessimista. M’agradaria que s’entenguera que hi ha alternatives a l’actual modern de turistificació i depredació. Cal que hi haja voluntat política. València ara treballa en una agenda urbana. No sé si servirà de gran cosa. El meu escepticisme és altíssim, perquè una cosa és el discurs oficial i una altra, l’actuació política sobre un urbanisme que es resisteix a canviar.

—A l’agenda de València hi ha dues fites ara que són elements de discussió. Una és l’ampliació del port de València. Us heu distingit per una posició obertament contrària a aquesta obra.
—Jo vaig a favor de la ciutat i en contra de l’ampliació perquè l’ampliació va en contra de la ciutat. Aquesta ciutat té uns valors molt importants, difícils de trobar en qualsevol ciutat mediterrània. I ho defensava fa uns dies a Barcelona, davant Carme Fiol i Zaida Muxí. No per xovinisme. La mida, el litoral, el parc natural de l’Albufera, l’horta… Si hi haguera una borsa de valors de les ciutats, València seria molt amunt. Per tant, tot allò que devalue la ciutat em sembla inoportú. I el creixement del port la devalua. Més fum, més camions, més exigències, perquè ara demanen un accés nord. A més, jo em fie molt del catedràtic d’economia Juan Piqueras, que diu que la importància del port de València comença a ser relativa perquè amb la baixada de la indústria han baixat les exportacions. Ara és un punt de distribució de contenidors que, majoritàriament, vénen de la Xina.

—L’altra zona calenta té a veure amb el port, és la ZAL. Què s’hi ha de fer, en aquella zona?
—Allò va ser una deportació. Es va traure la gent de casa de la pitjor manera possible. L’altre dia comentàvem amb uns amics unes frases que van dir les autoritats del PP d’aquella època: “Serem generosos”, com si els diners sortiren de les seues butxaques. Van fer malbé una zona especialment protegida, una de les millors zones d’horta de València, per fer un polígon industrial i finalment no s’hi ha fet res. La gent de Per l’Horta demana que s’hi faça un tram més d’un corredor verd que vindria del riu, del parc del Túria al riu vell que passa per la ciutat, i després connectaria amb l’Albufera. Això no té rendibilitat econòmica si ho mires del punt de vista tradicional, però té moltes altres rendibilitats.