21.02.2021 - 21:50
S’acaba de publicar Joan Misser i Vallès. Un combat per la justícia i la pau (Voliana Edicions) de Francesc Misser, amb pròleg de Xavier Garcia i Pujades. És el relat d’una vida i de tota una època de lluita solidària contra la dictadura i la injustícia, per la pau i la llibertat, des dels estralls de la guerra del 1936-1939 que el van marcar profundament, la misèria cultural i espiritual de la postguerra, i l’exili a França on, des del 1959, es guanyà la vida fent de professor universitari de castellà.
Joan Misser (Arenys de Mar, 1921 – Bailleul, França, 2015) és un d’aquells homes que des de la base de diverses organitzacions progressistes catòliques i polítiques sempre es va mantenir ferm i radicalment crític com a pensador i activista. Impulsà, des de l’anonimat actiu, sovint en la clandestinitat antifranquista i l’exili, projectes com ara Pax Christi i el Frente de Liberación Popular (FLP), que a Catalunya s’anomenà Front Obrer de Catalunya (FOC). Donà suport, practicà i divulgà l’antifranquisme, l’ecumenisme, el pacifisme, la teologia de l’alliberament, les idees del maig del 68, la lluita per la independència d’Algèria i s’interessà per la destrucció del medi, la degeneració del capitalisme neoliberal i la solidaritat amb els immigrants.
El seu amic i company de lluites mossèn Josep Dalmau el qualificà així: “Fou un catalitzador, empassant-se i repartint idees i també escrits, una mena de laboratori ambulant.” Entre els seus companys de resistència hi havia Alfons Carles Comín, Maurici Serrahima, Josep Benet, el caputxí Joan Botam, Julio Cerón, Fernando Romero, José Ignacio Urenda, Jaume Lorés, Joan Gomis, Francesc Vicens, Arcadi Oliveres i molts més. També el filòsof italià, deixeble cristià de Gandhi, Lanza del Vasto, i Pere Casaldàliga, bisbe dels pobres a Sant Fèlix d’Araguaia, al Mato Grosso (Brasil). Misser va seguir una trajectòria vital i ideològica sempre oberta a incloure nous col·lectius i idees a la seva línia de combat contra la injustícia i l’explotació econòmica.
Joan Misser era un catòlic laic d’esquerres, socialista sense partit, militant del pacifisme i l’ecumenisme, profundament crític amb la jerarquia de l’Església nacional-catòlica i de les cúpules vaticanes. A la lluita antifranquista es relacionà amb marxistes i anarquistes, cristians, catalanistes, intel·lectuals i obrers. Cap al final de la seva vida formà part de l’associació Droit au Logement, de solidaritat amb els immigrants que s’amuntegaven a l’anomenada jungla de Calais.
Les portes de casa seva a Barcelona i, des del 1959, al seu exili francès a Armentières, a prop de Lille, on era professor universitari de castellà, sempre van ser obertes per a acollir i protegir refugiats de tota mena: antifranquistes, catalanistes, abertzales, algerians, immigrants i militants amb problemes de qualsevol causa que ell creia justa. Misser els acollia, els ajudava amb els tràmits burocràtics per a legalitzar-se a França, per a trobar feina i allotjament i, fins i tot, els havia guiat per travessar la frontera cap a Bèlgica.
En reconeixement de la tasca de tota una vida, Joan Misser va rebre la distinció Memorial Joan XXIII per la Pau l’any 2003 per haver estat, segons digué Arcadi Oliveres: “Promotor entre nosaltres, des de l’anonimat, durant els anys de lluita per la democràcia, la llibertat i la pau, dels moviments pacifista i ecumènic i pel testimoniatge d’entesa entre diferents cultures, que ha fet palès amb el seu llibre Immigrants avui, catalans demà.” Algunes de les personalitats que van rebre el premi abans que ell són Hélder Câmara, Lluís Maria Xirinacs, Adolfo Pérez Esquivel, Pere Casaldàliga i els seus amics, Joan Gomis i Josep Dalmau.
La biografia, basada en l’arxiu personal, escrits, cartes i declaracions dels seus familiars, amics i companys, l’ha escrit el seu fill periodista, Francesc Misser (Barcelona, 1956), qui, a més de fer un retrat intens, amè i humà del seu pare, en fa una bona contextualització històrica i política. Sense estalviar crítiques profundes i radicals a les jerarquies eclesiàstiques, polítiques i socials. La trajectòria de compromís de Joan Misser és interessant per la seva figura i per la descoberta d’una línia de lluita antifranquista i humanista poc divulgada.
Francesc Misser ha estat corresponsal a Brussel·les del servei francès de la BBC. És col·laborador de publicacions com ara Die Tageszeitung (Berlín), La Libre Belgique (Brusel·les), Afrique-Asie (París) i New African (Londres). Bona part de la seva carrera l’ha dedicada a l’Àfrica i, seguint l’exemple del seu pare, a la denúncia de l’explotació criminal dels recursos naturals i a la protecció del medi. Entre les seves obres publicades en francès amb la signatura François Misser, sol o en col·laboració, destaquen: Vers un nouveau Rwanda ? Entretiens avec le Vice-Président Paul Kagame (1994), Les gemmocraties (1997), Mercenaires S.A. (1998) i La Saga d’Inga (2013), coescrit amb la seva dona i ex-alumna del seu pare, Marie-France Cros, sobre la història de la construcció de les preses del riu Congo i del pla d’edificació del projecte més gran d’energia renovable del món.
La guerra del 36 i la violència contra els religiosos
Joan Misser va néixer a Arenys de Mar el 1921. La família provenia de la casa pairal Can Misser de Sant Vicenç de Montalt. El 1935 es van traslladar a Barcelona. Era una família ultrapietosa, com la defineix el fill, molt catòlica i amb vincles amb l’Església, fins i tot, familiars. Dos germans seus van ser religiosos.
Ell valorava molt Francesc Macià, “creient però sense cap ombra de clericalisme”. Lluís Companys l’atreia per la seva preocupació social, però considerava que havia comès una gran equivocació el 1934. L’estiu del 1936 els Misser van amagar capellans i monges a casa per protegir-los de la violència anticlerical. Alguns van ser assassinats. Ell es va comprometre amb el pacifisme. Condemnava absolutament la violència feixista i la violència incontrolada dels escamots de la FAI. Tanmateix, valorava Francesc Ferrer i Guàrdia i elogiava la valenta posició pública contra la violència a la rereguarda de Joan Peiró, líder de la CNT.
Joan Peiró va ser també un dels quatre ministres anarquistes del govern de Largo Caballero, amb Frederica Montseny, Joan Garcia Oliver i Juan López, i va ser capturat a l’exili francès per la Gestapo, lliurat a Franco i afusellat a Paterna (València) el 1942, a cinquanta-cinc anys. De fet, al consell de guerra, els testimonis de descàrrec dels Maristes de Mataró que certificaven que Peiró els havia salvat la vida, no van tenir cap efecte davant Franco a l’hora d’aprovar la sentència de mort.
De cap a cap de la seva vida, Misser va tenir bones relacions amb alguns anarquistes, socialistes i comunistes, fonamentades en les idees humanistes de progrés i justícia social. Creia que hi havia un terreny ampli per a entendre’s sobre la base del respecte a la vida. Seixanta anys després de la guerra va escriure: “Si els anarquistes rebutjaven el primer manament, nosaltres traiem el segon. Ells, la negació ‘ni Déu, ni amo’, però nosaltres massa sovint ens entestàvem a posar al costat (sinó al lloc) del Déu que proclamàvem, els ídols del diner i del poder.”
A la denúncia dels crims de guerra dels nacionals, amb el vist-i-plau de la jerarquia eclesiàstica nacional-catòlica, sempre va ser inflexible. Aquells anys el van marcar profundament i en condicionaren per sempre l’evolució ideològica, humana i espiritual.
La postguerra, la militància i l’exili
La seva acció militant es va iniciar als grups ecumènics catalans, espanyols i europeus de Pax Christi, evidentment antifeixistes, on va forjar una xarxa molt àmplia d’amistats. També hi conegué la seva esposa, Françoise Vaneecloo, mare dels seus quatre fills. Va començar a treballar a l’edat de quinze anys, però la seva ànsia de coneixement el va portar a estudiar tota la vida temes històrics, teològics, polítics i socials. Sempre establí ponts d’entesa entre ideologies.
Va ser fundador, amb el seu amic Julio Cerón, del Frente de Liberación Popular (FLP), aquí, Front Obrer de Catalunya (FOC), del qual formarien part gent tan diversa com ara Pasqual Maragall, Manuel Vázquez Montalbán, José Antonio González Casanova, Narcís Serra i Miquel Roca i Junyent. Pur ecumenisme polític de la lluita contra la dictadura a l’interior. L’any 1959, sabent-se vigilat de prop per la policia franquista, es va haver d’exiliar a França.
La sintonia que sentia per la lluita de la independència d’Algèria, el Che Guevara, la victòria de Fidel Castro, el maig del 68 i la teologia de l’alliberament el van motivar a interessar-se cada vegada més per l’anti-imperialisme i les relacions nord-sud, l’altermundialisme i l’ecologisme. “El meu pare –escriu Francesc Misser–, tot i proclamar-se revolucionari, sempre es va fer advocat de la via pacífica. Al mateix temps sentia empatia pels oprimits i una certa comprensió quan la injustícia els podia portar a rebel·lar-se, a fer ús de la violència. Per a ell, la més gran violència era la injustícia i l’explotació.”
Un amic de Joan Misser, Joan Calsapeu-Layret, ex-membre del MIL, el grup de Salvador Puig i Antich, explica a l’autor del llibre: “Recordo l’any 1968, un dia a casa dels meus pares a Mataró, una visita del teu pare i la teva mare que em van regalar un disc d’homenatge al Che, amb el famós tema Comandante Che Guevara.”
Joan Misser establí contactes amb les comunitats de base Llatinoamericanes, admirava Hélder Câmara i Pere Casaldàliga, i sentia empatia per gent com ara Camilo Torres i Ernesto Cardenal. Alhora respectava i seguia de prop l’evolució de Josep Tarradellas i de Frederica Montseny. Durant anys, a França, es va adherir al Partit Socialista Unificat de Michel Rocard.
Catalunya i el procés
Misser no veia Catalunya com una entitat oposada a la resta de l’estat espanyol, sinó com una entitat d’un futur estat plurinacional, federal, ibèric, incloent-hi Portugal. Advertia del perill d’una provincialització de Catalunya, d’un tancament sobre si mateixa. Criticava la paranoia d’atribuir a Madrid la culpa de tot allò que no funciona a Catalunya.
“Tot aquell que digui que les coses s’arreglaran soles llançant una profusió de quatre barres és perquè potser volen utilitzar-les com a tapadora d’interessos i egoismes inconfessables”, escriví Misser. “L’amor a Catalunya més aviat ha de mostrar-se renunciant a fer negociets a costa dels sentiments i deixant d’utilitzar el nom de Catalunya com a esquer per a atraure els quartets cap al propi calaix.”
En aquesta línia, va seguir de forma crítica el procés català. Tot i creure que el federalisme és l’única solució amb possibilitats, el moviment amb el qual més s’identificà fou el Procés Constituent d’Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades. En una carta al seu amic Joan Calsapeu-Layret l’any 2014, després de dir que la independència, en principi, li semblava bé, es preguntava si era la veritable solució: “Abans que tot cal considerar dues coses: si és per fer de Catalunya un estat més, amb uns poders de decisió delegats a uns ‘experts’, ‘als qui hi entenen’, o als professionals de la política, portats per uns partits que s’entenen bé amb els lobbies, les multinacionals o les tramoies de les finances, no. No, aquesta independència seria sortir d’Escil·la per anar a Caribdis. Amb l’agreujant que, com que seria nostra, l’enganyifa reeixiria millor.”
El tema de la independència, explica el seu fill Francesc, va significar per a Misser la fi d’una trajectòria comuna que havia compartit amb molts dels seus amics. L’amistat es va mantenir, però de mica en mica els punts de vista van anar apartant-se.
La solidaritat amb els immigrants
La qüestió migratòria el preocupà tota la vida, sentint-se ell mateix i la seva família exiliada a França part del fenomen social que havia anat creixent a tot Europa. En va deixar constància al seu llibre Immigrants avui, catalans demà (2003), amb pròleg del seu amic caputxí Joan Botam, un dels protagonistes de la Caputxinada del 1966. “Res no ens garanteix que les tragèdies racistes no es puguin produir a casa nostra”, advertia Misser.
Qualificava el fenomen migratori de ressaca de la història per tot allò que havia fet el colonialisme europeu a la gent dels països de l’anomenat tercer món. Creixia l’onada migratòria i creixia la xenofòbia, el racisme i l’extrema dreta. Els darrers anys va militar activament en associacions franceses com ara Droit au Logement, d’ajuda als immigrants de Calais, i Cercles de Silenci, per protestar contra el confinament i la detenció administrativa dels sense papers.
