Joan Miró i la veïna

Deia Joan Miró que “per mi, un arbre no és un arbre, una cosa que pertany a la categoria del vegetal, sinó una cosa humana. […] Un personatge que parla, que té fulles. Inquietant fins i tot. De vegades poso un ull o una orella en els arbres. És l’arbre que hi veu, que hi sent”. Sort que no té ocasió d’alçar-se de la tomba, no vull imaginar que vegi des de l’altre barri, quin disgust, pobre home, què es fa al parc que duu el seu nom a Barcelona.

L’ajuntament hi volia talar una salvatjada d’arbres, 178. Amb impunitat, institucional, no busquem sinònims: aquí l’autoritat corresponent ho és de manera autoritària. Però des de fa setmanes els veïns protesten. N’han salvat uns quants i han aconseguit reduir la zona afectada, que els arbres a talar siguin 94 i se’n trasplantin 19. Potser ja n’hi havia prou, va dir l’autoritat. L’altre dia, una veïna va pintar un petit arbre a la tanca de les obres (la foto la teniu amunt) i la va multar. Una multa de 500 euros! Mig miler de cuques, poca broma.

O sigui que ja en són dos (com a mínim) els artistes maltractats per l’ajuntament: Miró i la veïna. De Miró, no en dubtem que ho és, un artista. També ho és la veïna. Això de pintar un arbre a la tanca de les obres (el grafit que l’envolta ja hi era, la dona es va limitar a pintar l’arbre) és veritable art al carrer, més que el dels grafiters, art en acció, art cívic, una performance d’una artista que no sap que ho és ni en té la pretensió, com les pintores de les coves que no sabien que estaven encetant l’art i guiant envers ell la humanitat.

No crec que sigui una comparació agosarada, una té la impressió que càstigs com aquest –500 euros, repeteixo– són de consciència prehistòrica, sense més llei que la pedra més grossa. Aquella gent de les coves no tenia cap altra institució que no fos la pedra grossa i, si és per aquest cas, així continuem, amb la institució policial com a braç armat i pedra grossa de la institució major, l’ajuntament, la Guàrdia Urbana que va denunciar la veïna, a l’instant multada amb 500 cuques.

He estat unes quantes setmanes fora d’aquesta columna, fent les meves coses, al marge de telenotícies. Un dels meus millors amics m’ha anat informant per WhatsApp. És dels veïns en acció continuada. Faran una col·lecta entre persones i entitats del barri per a pagar la multa energúmena, si no la retira l’ajuntament. El regidor dels veïns, del districte, és Jordi Valls, quart tinent d’alcalde i el regidor d’Economia, Hisenda i Promoció Econòmica del batlle Collboni. Ha presentat al districte les al·legacions contra la multa, aquest dijous, un advocat veí del parc, sense cobrar, pro bono. Voleu més accions artístiques? A vore si l’ajuntament s’hi suma i deixa de fer el bèstia.

Per què s’estan carregant el parc Miró, que no tornarà a ser el mateix fins d’aquí a deu anys? Deu anys és molt de temps. Molts potser no el veurem. Motiu: obres d’enllaç dels Ferrocarrils de la Generalitat des de la plaça Espanya fins a Gràcia. En un lloc o un altre s’havien de posar la logística dels treballadors i l’abocament de terres, les vint-i-quatre hores, fins que no se les emporten en camions, cent cinquanta al dia. I alguna llumenera va dir: el parc Miró. La Plataforma Salvem el Parc va proposar l’alternativa d’un pavelló infrautilitzat de la Fira de Mostres, a la mateixa distància que el parc, però no, la fira és intocable. M’ho expliquen, ho escric i no m’ho crec. En una ciutat tan contaminada com Barcelona, que encara rai que no ens hem mort tots de la porqueria d’aire, ens carreguem un parc com aquest, que equival en superfície a quatre illes de l’Eixample i que el mateix ajuntament descriu i promou a la seva web per la seva història (hi havia el vell escorxador de la ciutat), la biodiversitat que conté, l’art i l’arquitectura que aplega i el paisatgisme i el disseny que el conformen, a què cal afegir l’ús diari de persones de totes les edats.

Adeu, datileres, pins pinyers, pins blancs, alzines i grans eucaliptus, baladres, xiprers, majestuosos àlbers, oms i cedres que us ha tocat ser assassinats. Les glicines i les buguenvíl·lees de les pèrgoles us ploren com ho fan els vostres companys supervivents i ho fem nosaltres.

Heu caigut i caieu mentre a la ciutat i els voltants es dissemina la Manifesta, a bombo i plateret, aquest gran aparador de l’art cívic internacional, en què bé podríeu tenir cabuda, arbres i veïns del parc. Per mi, la Manifesta té aquesta altra seu, l’ara devastat parc Joan Miró.