13.11.2018 - 21:50
Joan Miró va ser temptat pel règim franquista més d’una vegada. Com que Picasso feia una feina bestial de denúncia de la dictadura per tot el món, alguns mandataris feixistes s’acostaven a Miró per intentar guanyar-lo d’alguna manera a les hordes del franquisme. L’any 1959, per exemple, l’artista va rebre el Gran Premi de la Fundació Guggenheim a la Casa Blanca de mans del president Eisenhower, i en aquell mateix acte l’ambaixador espanyol, José María de Areilza, s’hi acostà per demanar-li alguna mena de gest cap a Franco. Ell s’hi negà. S’equivocaven els fatxes d’aleshores que suposaven que, com que Miró no havia triat el camí de l’exili, podrien fer-lo servir per aparentar una modernitat cultural que, en realitat, no existia.
El 1966, la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, la putrescència feixista en el camp de l’art, ho va tornar a intentar. Sense que ell en sabés res, el van proposar com a acadèmic numerari. I l’artista català va fer pública la seva resposta: acceptaria la distinció sempre que primer la proposessin a Picasso. La jugada era perfecta: de cara enfora, el règim quedava retratat perquè a aquella bèstia antifranquista mai no li oferirien res. I Miró deixava constància de la seva fidelitat absoluta al seu amic Picasso, com a artista, però també com a artista compromès amb la República espanyola.
Explico aquestes anècdotes perquè Joan Miró va ser un artista fidel a la democràcia i al govern legítim republicà. No va optar per l’exili com Picasso, però tot i viure a l’Espanya dictatorial mai va fer cap pas que pogués ser entès com a confraternització amb l’enemic. Ben al contrari, va ajudar sempre que va poder les causes per la llibertat, aquí i fora, regalant obres o fent cartells gratuïtament per a institucions culturals i polítiques. I, sobretot, va fer sempre una obra valenta, incòmoda per als puritans de tot el món.
Aquell enemic de Miró continua viu; ha canviat de fesomia, de maneres d’actuar, però continua instal·lat al sistema. Ho diré amb poques paraules: el conservadorisme dels Trump, Macron, Bolsonaro, Salvini i de tots els ‘nostres’ que vulgueu posar són una versió més amable (o no!) dels fatxes antics. Defensen una societat similar a la que defensaven els seus antecessors: l’entronització de la riquesa; la salvaguarda dels seus i l’exterminació dels immigrants, dels ‘altres’; el control repressiu de la dissidència… Tenen el poder i el fan servir per aparentar una normalitat democràtica. Però són molt perillosos.
Dins d’aquesta normalitat que volen aparentar, a París hi ha ara una exposició sobre Miró al Grand Palais. Una exposició grandiloqüent, que ha costat uns quants milions d’euros (milions, sí), que rep cues de visitants diaris. Tot normal, direu. Tot normal excepte que han segrestat aquell Miró que no volia saber res dels conservadorismes recalcitrants de la seva època, que ho continuen essent en la nostra. És una exposició amb les peces de Miró més populars, amb obres que provenen de tot el món i que, tanmateix, està pensada per amansir l’espectador, per desposseir l’obra de l’artista català de tota la seva càrrega de combat i convertir-lo en allò que els franquistes no van aconseguir.
Alguns us deveu preguntar com pot interpretar-se una exposició en un sentit ideològic. I si us feu aquesta pregunta, en el mateix moment de formular-la, ja esteu atrapats en aquesta ‘normalitat’ que volen aparentar, en què l’art no és més que un motiu decoratiu. L’exposició d’ara al Gran Palais rememora la que el mateix centre va dedicar a Miró l’any 1974. Aleshores, Miró, a vuitanta anys, en comptes de refocil·lar-se en l’èxit que havia aconseguit en els ambients artístics internacionals, va reinventar-se, va fer un seguit d’obres per a aquella exposició que demostressin que continuava pensant en l’art com a instrument de revolta, primer individual, amb sort, col·lectiva.
En canvi, a l’exposició d’ara tot és edulcorat. Un exemple: el tríptic del condemnat a mort, dedicat a la figura de Puig Antich, està privat de la seva càrrega política, per fer que els visitants pensin que aquelles formes proverbials són només i res més que formes. Un segon exemple: el seu compromís amb la República espanyola està reflectit en un petit passadís i en una escala de pas, no fos cas que els fatxes espanyols d’ara se sentissin incòmodes rememorant la lluita contra, mutatis mutandis, els fatxes espanyols d’abans. Les exposicions no són neutrals, de cap de les maneres. I Miró l’han segrestat per a major glòria del conservadorisme francès, del conservadorisme mundial.
La fotografia del president francès i del monarca espanyol el dia de la inauguració de l’exposició és una prova irrefutable de les estratègies de control del món de la cultura per part del poder despòtic. Un dia deixen morir immigrants a l’alta mar; un altre empresonen artistes i defensors de la llibertat; el següent colpegen els ciutadans que es revolten contra les injustícies; desnonen cases i més cases perquè els bancs puguin fer negocis… I els dies de festa, van a inaugurar exposicions com si no passés res greu. Quin fàstic!
Ens han segrestat Miró. Només ens queda reconquerir-lo i recordar constantment que va ser un artista rebel. I que la seva obra ho continua essent.
