11.05.2021 - 21:50
A la Fundació Joan Miró es pot veure des de fa unes quantes setmanes una exposició, “Joan Miró i ADLAN: un arxiu de la modernitat (1932-1936)”, que explora una aventura cultural que va portar a terme la petita burgesia de Barcelona durant els anys de la República. Ja em perdonareu: jo sóc un dels comissaris d’aquesta exposició (al costat de la Muriel Gómez i la Jordana Mendelson) i sembla que ara vulgui fer-ne propaganda. I no és veritat, en tot cas no per mi, sinó per l’esforç que ha fet la Miró per a produir-la malgrat les seves dificultats de subsistència. (Potser una solució per a la Fundació Miró –o per a la Tàpies– seria municipalitzar els equipaments, no trobeu?; caldria trobar els acords justos, però l’Ajuntament de Barcelona no sembla que estigui per polítiques públiques d’aquesta mena, allà més aviat incentiven empreses privades en operacions d’entreteniment com les exposicions dedicades a Escher o Klimt.)
Torno a la nostra exposició i a unes possibles lectures des de l’actualitat. ADLAN (Amics De L’Art Nou) va ser una agrupació que va reunir personalitats culturals de primer ordre en aquells temps de conquestes republicanes. Vet aquí la primera diferència respecte del present: els anys trenta ens governàvem per democràcia directa; ara, en canvi, tenim una monarquia hereva del franquisme. ADLAN aplegava personalitats culturals, dic: com Josep Lluís Sert i tot el grup d’arquitectes reunits al voltant del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània); Joan Miró i un conjunt de crítics d’art i d’artistes que volien introduir la modernitat en un país encara dominat per les desinències del noucentisme; Robert Gerhard i tot un seguit de gent interessada per la música contemporània i els dispositius per a escoltar-la; entre més. Parlo dels anys trenta, però aquells residus de la cultura conservadora encara perduren ben entrat el segle XXI; el tuf de les concepcions culturals noucentistes, que només miren cap al passat (aquells deliris d’Eugeni d’Ors mirant les ruïnes d’Empúries), és com un paràsit que no abandona les nostres institucions.
En aquella agrupació cultural hi van participar algunes dones que també van apuntar-se a la modernització de la ciutat, i del país: Adelita Lobo, que va consignar amb mètode la història d’ADLAN; Mercè Ros, fundadora del Lyceum Club, un altre focus de dinamisme d’aquell moment; les cantants líriques Concepció Badia i Carme Gombau; les germanes Valia i Nadia Sokolova, pintora i poeta, respectivament; i més i més. Una menció especial per a Adelita Lobo, una persona que devia ser conscient que el que feien era important i gràcies a la qual ara podem reconstruir aquella aventura per mitjà de tota la documentació que va reunir.
En la història d’aquell moviment cultural (més de cinquanta actes organitzats en tres anys i mig amb prou feines) plana una paraula: compromís. El compromís del sector de la cultura en un doble sentit: primer, per dignificar la cultura com a un fet primordial; segon, per entendre que la cultura ha de servir al bé comú, no a la pròpia cultura. No és tan difícil d’entendre encara que avui costi tant de trobar-ne mostres a gran escala. És cert que aquell compromís era un compromís de classe, d’una petita burgesia que volia fer-se un lloc en els debats culturals intensos i estesos que hi va haver durant la República. Però és que la burgesia catalana d’aquells temps no és com la que, avui, es parapeta en institucions públiques (per exemple, el MACBA) i se n’aprofita. Fa la sensació que, més enllà de les adscripcions ideològiques de cadascú, en aquells anys hi havia un full de ruta (vet aquí un sarcasme!) en el qual la llibertat cultural era la llibertat social, i viceversa.
Aquest compromís va anar molt més enllà de la pròpia cultura en temps de pau. Arran de l’aixecament feixista del 1936, molts dels integrants d’ADLAN van posar-se al servei de la República. És clar que també hi va haver adlanistes que es van passar al cantó obscur (Ignasi Agustí, les germanes Godó Valls, Josep M. Junoy, Sebastià Sánchez-Juan…), però el nucli dur va inclinar-se per combatre el feixisme: Joan Prats i Sert van rebre l’encàrrec del conseller Gassol de protegir el patrimoni artístic, Sebastià Gasch treballava en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, Joan Magrinyà va fer una gira per diverses ciutats europees també sota l’empara del Comissariat de Propaganda, Robert Gerhard va treballar des de l’exterior per a la protecció del patrimoni musical… No és casual que al Pavelló de la República de París del 1937 es trobessin Sert i Miró, al costat d’artistes que havien exposat per mitjà dels amics de l’art nou: Calder, Alberto i Picasso.
Aquest compromís amb la llibertat venia de lluny. La Setmana Santa del 1935 un grup d’amigues i amics van fer un viatge a Andalusia: Josep Lluís Sert i la seva dona, Moncha; Josep Torres Clavé i la seva germana, Mundi; Joan Miró i la seva dona, Pilar Juncosa; i Adelita Lobo. Tots eren membres d’ADLAN o del GATCPAC. Era un viatge de feina (estudiar l’arquitectura popular andalusa), però també de plaer. A l’hora de tornar a Catalunya, però, van decidir passar per Madrid i van visitar el govern de la Generalitat, empresonat allà arran dels Fets d’Octubre del 1934. Com reverbera la història, veritat? L’arquitecte Torres-Clavé va fer algunes fotografies d’aquell moment, com aquesta que reproduïm, on veiem Companys envoltat, a esquerra i dreta, dels consellers de Cultura, Ventura Gassol, i d’Obres Públiques i Sanitat, Pere Mestres.
La nostra exposició parla del passat, però cada vegada veig més clar que l’art del passat té una funció proverbial: ajudar a interrogar el present. Aquella generació d’artistes, arquitectes, escriptors, gestors, etc., van viure el seu present amb intensitat, sense preocupar-se de les vanitats que tantes vegades arrossega el món cultural. El 1933 el grup va llançar un manifest que, entre més coses, deia:
“ADLAN us crida per a protegir, per a donar escalf a tota manifestació de risc que comporti un desig de superació.” Aquell crit, avui, retrona més que mai.
