Joan Matamala: “El problema que tenim és que som massa obedients”

Joan Matamala (1959) és la persona que ha estat més espiada, superant fins i tot Gonzalo Boye, amb el programa Pegasus, però també amb el programa Candiru, entre els anys 2019 i 2020. Aquest gironí, fundador de la Fundació Nord, que impulsa el vot electrònic i el blockchain, l’home darrere la mítica llibreria les Voltes de Girona, germà de Jami Matamala, i amic d’infantesa del president Carles Puigdemont, amb qui va compartir internat, rep VilaWeb al Parc Tecnològic de Girona, on té el despatx de la fundació.

—Citizen Lab diu que us anaven al darrere per la Fundació Nord.
—Jordi Baylina i jo la vam crear amb una finalitat: aplicar la tecnologia blockchain. Cadena de blocs. I aplicar-la des d’un vessant de codi obert i que la societat la pugui fer servir. La cadena de blocs pensem que servirà per a la transformació social d’una manera de què encara ara no som prou conscients. Transformarà moltes estructures, una de les quals –i que sempre ens ha interessat– són els sistemes democràtics i les eines que els facin possibles. La cadena de blocs ajudarà l’avançament democràtic.

—És la tecnologia que permet el vot electrònic.
—I els sistemes de participació. No solament votar, sinó debatre. I per fer-ho es necessita identitat digital. Cosa que intentem de desenvolupar, no només en la política. També dins les empreses, el món social o les organitzacions esportives. Aquestes tecnologies transformaran les relacions entre els administradors i els administrats perquè els administrats tinguin més pes que no pas els administradors.

—Una altra estructura podria ser el sistema financer. Els bitcoins, monedes electròniques, fan servir la mateixa tecnologia. També hi sou?
—No.

—Potser us cercaven per frenar la idea de fer una pàtria digital i que es poguessin organitzar votacions sense censura, doncs?
—És un objectiu: que les institucions i les organitzacions tinguin eines per a desplegar la democràcia. No ho negaré: entre elles hi ha el meu país. I, per tant, és un objectiu que crec que el meu país pot aprofitar. Però no és el propòsit exclusiu. El nostre objectiu és la humanitat. Aportar eines a la societat perquè l’ajudin a desplegar-la.

—De l’agost del 2019 a juliol del 2020, setze vegades espiat amb Pegasus, i unes quantes vegades cada volta. Sabeu on éreu?
—No. M’interessa molt poc que m’hagin espiat. Fa anys que ho sé. No solament des del 2019. M’han seguit físicament. Ja ho feia la Guàrdia Civil de Franco. Et seguien i feien perquè ho veiessis. Per posar-te nerviós, perquè cometessis errors o per fer-te por. I de fer por, en saben. Això ha paralitzat el procés.

—Darrera vegada que us han volgut fer por?
—Devia a ser final del 2019, principi del 2020. A Barcelona, anava a una reunió tècnica. Em vaig trobar el mateix paio en un lloc, en un altre, i la tercera vegada es va mostrar de manera visible just abans que entréssim. Hi ha una frase que em faig molt meva: si ens fan por, ja ens han vençut. Per tant, gens de por.

—Hi ha una altra frase vostra que ja no podeu fer servir.
—“Sota el radar es viu molt bé.” Ja no ho puc dir. M’han fet treure el cap. Quan Citizen Lab em van demanar de fer servir el meu nom vaig dir que no. Però em van fer entendre que era molt necessari per a la judicialització. I vaig canviar de criteri. Si s’ha d’anar contra l’estat i posar-lo contra les cordes, a totes. Per això avui som aquí. Si no, no hi seríem.

—Voleu dir que es posarà contra les cordes, l’estat espanyol?
—En l’àmbit internacional. En l’àmbit intern no passarà res. Aquesta és una altra que em preocupa, i no sé si em sorprèn: la reacció del nostre govern, i sobretot del meu partit. No ho puc entendre de cap de les maneres. Formo part de Junts i no puc entendre que no se sigui més contundent. La ciutadania cada vegada estem més tips de molts discursos i cap acció, ni una.

—Penseu a trencar el pacte de la diputació entre Junts i el PSC?
—Ho hauria fet fa temps. Però si ni en aquestes podem trencar un pacte així… Com pots treballar braç a braç amb la gent que actua d’aquesta manera? Que no ens adonem que no és un país democràtic? I que nosaltres, amb la nostra acció, els donem suport? Ni que tan sols sigui per dignitat política, hauríem d’haver trencat en aquell moment.

—Citizen Lab, quan us avisa?
—Crec que va ser a final del 2019. I després, amb la infecció de Candiru, també.

—Joan Matamala, no solament el més espiat per Pegasus, sinó també espiat per Candiru. Un altre programa espia. Sou el pacient zero.
—Des de la universitat de Toronto, a Citizen Lab, van detectar que hi havia una contaminació activa al voltant de Catalunya. I van veure que semblava que un infectat era a Girona. Al Parc Tecnològic. I van lligar caps: Girona, Parc Tecnològic, ja el tenim. Ha de ser Matamala. Em truquen un divendres al vespre. Em demanen si sóc al despatx i els dic que sí. Em demanen que surti a fora, al passadís. Esperava trobar-m’hi algú. I em diu: “No, no som aquí. Però l’ordinador t’espia. Per això t’hem demanat de sortir al passadís, perquè no et sentin.” Em van donar unes instruccions de com actuar. I vam poder protegir l’ordinador amb una campana de Faraday.

—I això què fa?
—Impedeix que cap ona pugui entrar a l’ordinador. Ni wi-fi, ni res. Va venir un pèrit informàtic amb caràcter judicial de Madrid. Va fer una còpia del meu disc dur. El meu disc el vam dipositar en un lloc per quan l’hàgim de mostrar al judici. I amb aquesta còpia, els de Citizen Lab van aconseguir de descodificar tot el codi de Candiru. Amb el meu disc dur van poder conèixer a fons el programari, es van posar en contacte amb Microsoft i al cap de tres mesos o quatre van treure un mur per a protegir tots els ordinadors del món contra aquest atac. De les poques alegries: els hem aixafat la guitarra.

—Pegasus i Candiru tenen res a veure?
—Tots dos són programes que espien. Israelians. Segons que he llegit, els de Candiru són ex-treballadors de Pegasus. Hi ha una dada que al final és la demostració de per què em segueixen. Al món es van detectar al voltant de cent casos d’infeccions de Candiru. Casualment, quatre tan sols a Catalunya. Quatre ordinadors. Qui eren? Tots dedicats al món de l’evolució democràtica mitjançant la cadena de blocs.

—Vós i qui més?
—És publicat: Jordi Baylina, amb qui vam fundar Fundació Nord. I els altres dos, de Vocdoni, ara Aragon, que també desenvolupen sistemes de vot electrònic.

—Com explicaran que espien empreses que es dediquen a facilitar el vot?
—Perdona. Què no has entès? Que potser ens pensem que som en un país democràtic? Si no entenem això, no entenem res. Encara em sorprèn que hi hagi gent que se sorprengui. El 2012 vaig ser dels promotors de Girona per la Independència, nucli de l’Assemblea. Aleshores, per naturalesa meva, posava normes d’actuació, de seguretat. No dir segons què pel mòbil o correu electrònic. Em van tractar de sonat. No ho entenien. Em miraven amb cara de: “Aquest d’on baixa?” Passa que vinc d’on vinc i vaig començar a col·laborar en la clandestinitat a catorze anys.

—Catorze?
—Octubre del 1973. Per Fires, vam omplir Girona de pintades en protesta per l’assassinat d’Allende. Per negoci familiar, teníem copisteria a casa. En aquella època, això era or.

—I on militàveu, en l’antifranquisme?
—En cap partit. Vaig entendre aviat que érem una eina útil. I havíem de ser-ho per a tothom.

—Quins estudis vau fer?
—Cap. Per les meves característiques, no he estudiat. A catorze, quinze anys, ja treballava. Sóc dislèxic. I tota la vida he portat molt malament els estudis. M’he format a la copisteria, l’empresa familiar. Empresa que vam gestionar amb els germans fins que el 2013 el meu pare ens havia deixat i la persona que gestionava la llibreria les Voltes es jubilava. I aleshores vaig dedicar-m’hi i la vaig convertir en una fundació. Les Voltes va néixer com una eina política, sobretot per defensar la llengua i la cultura catalanes. Fundada per quaranta-tres ciutadans de Girona, una SL. El meu pare, entre ells. I el meu pare se’n va fer càrrec fins que es va morir, el 2009. Creiem que és una institució, i dins Girona té un cert pes. Vam canviar-ne el lema. “Més de cinquanta anys lluitant per la llengua i cultura catalanes, i ara per la independència.” No hi ha res millor que tenir un estat que te la defensa, la llengua, i no com ara, que el tens en contra.

—El vostre pare, a què es dedicava?
—Era fejocista. Moviment cristià. Catòlic. I entre els seus ideals, la independència del país. Un ve d’on ve. El meu pare era nascut el 1912. Després, el 1940, va fundar una empresa de dibuix tècnic per a fer mobles. I d’aquesta empresa en va néixer la secció de reprografia i còpies de plànols, i copisteria.

—Quants fills va tenir, el vostre pare?
—Sis. En aquella època, entre quatre i sis era normalet. Quan n’éreu vuit, deies “hòstia!”. I deu: “Opus segur!”

—Quants fills teniu, vós?
—M’hauria agradat tenir família nombrosa, però no ens vam atrevir, vam tenir dos fills, que es porten deu anys. Tinc dos fills únics.

—I la mare, a què es dedicava?
—Sus labores. Va ser gent que va lluitar.

—Què hem de fer, en aquest punt? Un referèndum?
—Això no es farà mai amb un referèndum. En absolut. Si amb el que vam fer, no van ser capaços de tirar endavant… Ara el problema que tenim és la classe política. Els polítics no estan preparats. O ho fem la societat civil, o… El problema és que som massa obedients. No hauríem d’haver abandonat mai l’aeroport. Mai. Això va ser una covardia política. Absoluta. Sóc molt crític amb la classe política i amb el meu partit. No d’ara. De sempre. Però també deixo clara una cosa: no ho farem sense els partits ni els polítics. Què fa moure els polítics? La pressió. Sense pressió social, res.

—Qui és el vostre advocat?
—Boye. Quan em van dir de judicialitzar-ho, ja vam veure que aquí no serviria de res. A fora, en canvi… I després veig que part de l’espionatge s’ha comès a Suïssa, França, Bèlgica… I compte amb Alemanya i Suïssa. Aquí sí que crec que es podrà posar l’estat espanyol contra les cordes.

—La relació Puigdemont–Matamala ve de les famílies? Ens remuntem al segle XVIII?
—[Riu.] No ve dels pares, no. La primera connexió que hi ha amb la família Puigdemont és a través meu i d’en Carles. Coincidim en una escola el 1971. Escola el Collell. Internat a la zona de Banyoles. On hi va haver els fets del Soldat de Salamina. Jo estudiava amb el seu germà, i ell era el petit. I allà ens relacionàvem. I després, quan va venir a treballar a Girona, al Punt, ens vam retrobar. I es van conèixer amb en Jami. Ells dos s’han fet molt amics. Quan em diuen “vigila o acabaràs a la presó”, sempre els dic el mateix: “Tranquils, que no serà pas pitjor que el Collell.” Ja t’ho asseguro. Pensa que al setembre ens fotien allà i només tornàvem a casa per Nadal i Setmana Santa. Rebíem hòsties de combregar i de les altres. Els tres primers anys van ser durs. Amb mossèn Reixach va haver-hi un canvi profund. Fins i tot van tenir professor de català, Manel Costa Pau. I a partir d’aleshores, cada quinze dies, a casa.

—Essent dislèxic us devien trinxar, a l’internat.
—El que no està escrit i més. Era molt mogut. Una de les coses que m’ha molestat més: “És espavilat, però no li dóna la gana.” Ofensiu.

—Optimista?
—Sempre, de mena. Molta gent venia a la llibreria i deia: “Vinc aquí perquè en surto optimista.” Al final potser passaré comptes de psicòleg. Sóc optimista perquè hi ha molta gent que ara està desconnectada i que et diu: “Quan anem de debò, ja m’avisareu.” El dia que hi hagi una acció de veritat, ens sorprendrem. Sortiran a la llum iniciatives. I quan surtin, no hi haurà un enfrontament civil, que és allò que busquen. No hi serà. Tot i que ho busquen amb la qüestió de la llengua. Per això, a la fundació de la llibreria les Voltes hem deixat de banda la lluita per la independència. És inútil lluitar per una cosa si els que són al davant no hi lluiten. Ara, la llengua. L’estat ha perdut la vergonya i ens ha pres la mesura. Saben que el seu cavall de Troia és la llengua. Si ens maten amb la llengua, tenen la guerra guanyada i ens han anul·lat com a poble. Les Voltes va néixer per defensar la llengua. Recuperem-ho. Som en una situació molt pitjor que ara fa vint anys. Ara creem un projecte per formar professors, educadors, pares i alumnes.

—Voleu afegir res?
—Em preocupa, i crec que hauríem de fer un tomb, la posició dels partits polítics. I en conseqüència, del govern. És un desastre. De la mateixa manera que ERC ha demostrat que ha abandonat aquest camí, Junts, que creia que anava per uns altres camins, ha demostrat que fa seguidisme de les polítiques d’ERC. I això s’ha de trencar. Demano als dirigents que es posin les piles. Si no reaccionem, ens tornaran a enfonsar. L’altre dia vaig anar a un casal republicà de l’Empordà. Formen part d’Esquerra. I molts n’eren. I els deia: “Hem de collar els nostres. Però si sou d’ERC, heu de pressionar els d’ERC. I si sou de Junts, els de Junts. Si un d’Esquerra en pressiona un de Junts, o al contrari, no serveix de res. Són els nostres, qui hem de pressionar. Em dieu que voleu formar el Consell per la República? La direcció no en vol saber res? No servirà de res que ho faci jo. Ho heu de fer vosaltres. Pressioneu els vostres, que nosaltres ja collarem els nostres.” Això és molt més efectiu que no pas criticar el contrari.