22.06.2021 - 21:50
|
Actualització: 23.06.2021 - 08:27
La publicació d’aquest article a VilaWeb ha indignat Joan Mas. Propietari de Jamboree, Moog i Tarantos, Mas és un dels homes més respectats de la nit barcelonina, a qui VilaWeb havia entrevistat precisament el mes d’agost passat per reflectir el malestar dels empresaris del sector per les mesures que han hagut de suportar a causa de la covid. Mas rep VilaWeb al seu despatx molt enutjat amb les imatges que va publicar aquest diari i que van ser reproduïdes també per més mitjans. Comença dient: “Jo i el meu personal estem molt enfadats amb VilaWeb. Els vostres periodistes van veure tota la nit com fèiem tant com era possible per complir la normativa. Ells després es van quedar de festa i es van animar molt, també van ballar… I quan ja s’acabava tot, va haver-hi un moment en què no vam poder frenar més la gent i alguns es van treure la màscara o van ballar fora de la pista. I resulta que és això, que destaqueu vosaltres o que destaca Betevé. No és just. El vostre comportament no és just.”
—Només puc parlar per VilaWeb, jo. I si és així, aquest comportament no va ser l’adequat.
—És que sembla que no us adoneu de la gravetat de la situació. Som en un moment molt delicat, molts dels meus companys empresaris han hagut de plegar. No hi ha cap ajut. Molt pitjor encara: Barcelona està farcida de locals il·legals on es pot fer de tot i, en comptes de perseguir-los, ens persegueixen a nosaltres. I, a sobre, vosaltres ens criminalitzeu.
—No era pas aquesta la intenció en cap moment.
—És el que s’hi llegia i el que s’hi entenia. I el que es veia en les imatges. Que heu anat mai a fotografiar com als restaurants la gent va sense màscara?
—Ho vam fer, sí.
—Però passa cada dia, caram! Només cal que baixis al restaurant que vulguis i ho veuràs. La normativa diu que només et pots treure la màscara mentre menges o beus, i això no ho respecta ningú. Ah, però les discoteques! Als restaurants no passa res, però les discoteques continuem essent els antres de perdició, els llocs dolents contra els quals cal anar sempre.
—Què voleu dir?
—Sabeu que aquí és prohibit ballar?
—Com?
—Històricament, l’única cort que considerava que ballar era una cosa lletja va ser la dels Àustries. Després vam tenir la Inquisició, que va criminalitzar directament el ball. I això continua viu. Oficialment, a Espanya ballar és prohibit si no és en una discoteca. És molt fort, això. Tu no pots ballar en un bar, com passa en qualsevol altre lloc del món. No pots ballar a les deu del matí, per exemple. Hi ha un pes històric terrible en tot plegat. El ball, que és una de les activitats més saludables que ningú pot practicar, aquí es fa tant com es pot per a castigar-lo. I això és el que s’amaga darrere de la vostra informació, aquest pes de la tradició que diu que la nit perverteix els nanos i és perillosa.
—Si és així, no és conscient i, ho torne a dir, no és la intenció.
—I tapeu els polítics, també!
—Nosaltres no tapem polítics.
—Vosaltres i Betevé.
—Jo no puc parlar per Betevé i tampoc no crec que siga correcte barrejar-los en aquesta entrevista, en què no es poden defensar.
—Tots els mitjans, VilaWeb també, protegiu els polítics, especialment l’Ajuntament de Barcelona. I jo n’estic més que fart. És impresentable que mentre jo pago tots els impostos i ho faig tot legalment, a les cues dels locals tinc gent venent cerveses a un euro i oferint droga i prostitució i ningú no faci res per impedir-ho.
—No és presentable. En això estem d’acord.
—I a ells, què? Mireu: podeu publicar que jo plegaré i tancaré els meus locals si l’Ajuntament de Barcelona no fa res per arreglar aquesta situació al·lucinant. I ja sé que dient això m’aniran al darrere amb més inspeccions encara.
—En rebeu moltes?
—No tan sols jo. Tots els bars de la plaça Reial són bars regentats per famílies i tots han rebut una barbaritat d’inspeccions amb qualsevol excusa. Mentre als fanals de la plaça hi ha gent que ven cerveses a un euro i la guàrdia urbana ni els mira. En plena pandèmia han passat coses molt grosses.
—Com ara què?
—Als locals de nit hi ha un micròfon de l’ajuntament que controla a quina hora sona música i a quina no. Això ho sabíeu?
—No. En aquest terreny jo no sé gaires coses.
—Doncs hi ha un micro. Durant la pandèmia, el Moog ha estat tancat, però vam aprofitar-ho per fer reformes. En una sala petita on hi havia un micro Cesva d’aquests de l’ajuntament, durant les obres, el micro es va desconnectar sense que nosaltres ens n’adonéssim. I us podeu creure que ara ens han posat una multa pel fet de tenir-lo apagat? Si el local era tancat! L’ajuntament és ple de funcionaris que ens tenen més que farts amb les seves exigències irracionals i la seva supèrbia. Això no pot continuar així.
—Tot això que expliqueu passa només a Barcelona?
—Hi ha moltes coses rares que només passen a Barcelona, sí.
—Però si em dieu que això passa de fa més de vint anys, no és un problema d’Ada Colau i prou. En vint anys han manat els socialistes amb diversos batlles, els convergents amb Xavier Trias i ara els comuns amb Colau.
—Ja us he dit abans que és un problema ancestral que no es vol resoldre. En aquesta ciutat s’han arribat a fer coses tan bèsties com tancar la Paloma, que era segurament el local més antic de món on es ballava de manera continuada. Al mateix temps que van tancar, per cert, el Mas i Mas. Només perquè una veïna que es deia Margarita protestava sistemàticament cada dimecres.
—Protestava pel soroll?
—El Mas i Mas estava insonoritzat. És igual. El va tancar Jordi Hereu, que abans de les eleccions va tancar sis-cents locals. Sis-cents! Per què? Perquè això dóna vots. És tan senzill com això. Anar contra la nit dóna vots i això és l’única cosa que importa a aquesta gent. Però a quin preu?
—Quin és el preu?
—L’ajuntament vol que desapareguin les discoteques i això significa que hi ha tot un sector de gent, que vol ballar, que no sabrà on anar. Ho torno a dir: ballar és saníssim. Però això, al cap i a la fi, és com la llei seca. Si no es pot ballar legalment, es ballarà de manera il·legal. I és el que comença a passar a Barcelona.
—La pandèmia hi ha tingut a veure, amb això?
—Sí, és clar. Què us penseu, que la gent no tenia on ballar? No tenia on ballar legalment, però il·legalment sí. Ens han ensorrat. Ens ensorraran a tots els petits empresaris que fem les coses pel plaer i l’estima a la feina que fem. Ha tancat el meu amic Parellada i tancarem molts més. No ens ajuden en res i no paren de perseguir-nos un dia sí i un dia també mentre deixen créixer les màfies sense fer res. Ah, però tothom calladet, no sigui cas que t’acabin tancant com van tancar la Paloma! Nosaltres a pagar impostos, a fer-ho tot legal, a pagar els crèdits i a rebre i entomar tots els problemes que els passin pel cap als funcionaris municipals. És indignant.
—Alguna cosa més?
—Continuaria durant dies… Però una de molt concreta: el tema dels horaris. Denuncio que ningú no s’ha atrevit a dir que això dels horaris de tancament és una estupidesa. Abans de la pandèmia, a partir de les quatre de la matinada la gent començava a desfilar a poc a poc sense fer aglomeracions i ara, en canvi, tanques i ha de marxar tothom alhora. I això és menys perillós? De debò? I quin sentit té que a les tres puguis ballar i a les cinc no? Que a les tres pots agafar la covid i a les cinc no? Fan riure. De veritat que aquesta gent que ens governa fa riure.
