Joan Martínez Benazet: ‘Primer cal salvar la pell: no pot haver-hi dubtes sobre si s’ha de triar entre l’economia i la vida’

La crisi del coronavirus afecta amb duresa tots els estats del món, però les decisions que prenen els governs alleugen o agreugen la situació segons el seu encert. Andorra va aconseguint de controlar el ritme de la pandèmia, amb grans esforços de tota mena, però amb una direcció molt clara, en què es destaca la figura del ministre de Salut, Joan Martínez Benazet.

Benazet, de seixanta-quatre anys, és llicenciat en medicina i cirurgia i té una dilatada experiència com a especialista en pneumologia. També va presidir el Col·legi Oficial de Metges d’Andorra del 1996 al 1998. Ara ha esdevingut molt popular per les seues intervencions diàries des de casa, on està confinat i on explica la situació amb molt de rigor però sense dramatismes. De tant en tant, hi apareix en pantalla també el seu gat, que s’ha fet famós, cosa que el ministre considera bona perquè creu que aporta una sensació de molta realitat i naturalitat. VilaWeb va parlar amb ell ahir telefònicament.

—Sembla que Andorra pot dir que té controlada la pandèmia ara mateix. Com ha estat el procés?
—Molt més difícil que no sembla. Especialment a l’origen, els primers dies. Andorra és un país petit però que té un gran hàbit de viatjar i els primers dies ens vàrem trobar amb casos d’andorrans contagiats a la Xina, a Corea, a Itàlia o al nord de França, en aquest darrer cas una família sencera de cinc membres. Vam tancar totes les pistes el dia 13, però abans hi va haver contagis. Per exemple, va haver-hi una prova internacional en què van competir italians, atletes d’esquí de muntanya… Fins i tot es va donar el cas que una persona va tenir un infart a la pista. No tenia cap símptoma, vam fer tot allò que es fa en aquests casos, el vam traslladar a Barcelona i després es va descobrir que tenia coronavirus, cosa que demostra fins a quin punt és complicat aquesta pandèmia…

—Aquestes dificultats us feren decidir a prendre decisions fortes?
—Vam rebre molt fort, aquesta és la veritat. I vam reaccionar amb molta contundència. El 13 de març vam suspendre tots els actes, esdeveniments, fins i tot la celebració del dia de la constitució, es van tancar escoles i comerços. Després, més activitats industrials i el govern va llançar els missatges de confinament a les cases, que la població ha seguit bastant bé.

—Al govern andorrà no es va suscitar el dilema entre salvar vides o salvar l’economia, que tants problemes crea en alguns estats?
—Primer cal salvar la pell: no pot haver-hi dubtes sobre si cal triar entre l’economia i la vida. La primera cosa que cal fer és controlar l’epidèmia. Això el cap de govern ho va veure clar el primer minut, va permetre que els nostres experts aconsellessin quines eren les millors mesures a adoptar i el govern sencer s’ha abocat en aquest objectiu.

—I no hi ha hagut debat polític?
—El govern està molt cohesionat rere aquest objectiu. Vull destacar que els dos grups de l’oposició han donat suport a les mesures d’una manera decidida, cosa que jo personalment els agraeixo moltíssim. També els empresaris i la gent en general han entès perfectament què significava aquesta emergència i tothom treballa en el mateix sentit.

—Si de cas, el debat ja vindrà després…
—Andorra no forma part de l’FMI ni de la Unió Europea. És evident que després, quan la pandèmia s’hagi controlat, haurem de fer un gran esforç. Ja el farem. Hi haurà projectes que quedaran aturats segur i ja els farem quan sigui possible.  Cap dubte en el sentit que la salut passa davant de tot.

—Quina és la situació ara mateix?
—Hi ha una gran estabilitat pel que fa a les dades hospitalàries. Som al 40% de la capacitat de resposta que tenim, l’UCI és al 50% de la capacitat que té. Són dades bones, però la nostra obsessió ara és aconseguir més capacitat de respiració mecànica.

—Sembla que aquesta és la gran dificultat que té tothom…
—És lògic. Pensi que cada malalt que necessita respiració mecànica la necessita durant vint-i-vuit dies de mitjana, que és un període llarguíssim, enorme, esgotador. I necessita, a més, una respiració molt tècnica perquè les dificultats que té són molt grans. Per això entenc que la gent vulgui posar en marxa respiradors menys sofisticats, però cal dir que no n’hi ha prou, cal una tècnica molt depurada i atenta per a fer aquest tractament. De manera que intentem tenir més respiradors per al nostre hospital.

—Comprant-los?
—Sí. Voldríem aconseguir-ne trenta o quaranta més per a estar més tranquils. Si fos així fins i tot podríem ajudar l’Alt Urgell i el Pallars.

—Avui han d’arribar metges cubans a Andorra per ajudar en l’operatiu.
—Sí. Ja han aterrat a Madrid i van venint. Serà un ajut molt important. Vénen 39 persones: 27 d’infermeria i 12 metges, tots experts en ventilació mecànica.

—Com l’heu aconseguit aquest suport i què significa?
—És un gran reforç perquè, com a tot arreu, els professionals sanitaris són el principal grup de risc i nosaltres també tenim baixes que aquest grup de metges cubans ens ajuda molt a suplir. He de donar les gràcies a Cuba públicament. Em sembla un gran gest solidari, tenint en compte que ells també patiran la pandèmia en el seu país i tenen la generositat d’oferir recursos a uns altres estats, en aquest cas a Andorra. Demostren una gran humanitat, digna de ser remarcada.

—Un altre terreny en què Andorra es destaca és en el tractament. Oferiu hidroxicloroquina i azitromicina.
—Sí. Ja donem als pacients hidroxicloroquina i azitromicina i el que convingui més segons la seva situació personal, a més a més. Tenim força reserves d’aquest medicament i estudiem d’ampliar-ne la distribució al màxim nombre de persones que les necessitin.

—Sabeu que hi ha una controvèrsia internacional sobre això.
—És clar, en sóc ben conscient. Però no ens trobem en una situació normal, de cap manera. Si ara ens haguéssim de recolzar en la medicina basada en l’evidència no hi seríem. No podem esperar a tenir assaigs clínics publicats tal com ho faríem en una altra situació. Ens trobem en una emergència i hi ha resultats publicats sobre l’ús d’aquests medicaments, en tenim dades. El grup de Marsella ja ha explicat què aconsegueix i nosaltres ens hi hem tirat de cap. Aquesta pandèmia és molt agressiva i qualsevol opció per a combatre-la paga la pena.

—Fins a quin punt és agressiva, en realitat?
—Moltíssim. Pel que veiem en els experiments, aquesta mutació que hi ha al sud d’Europa és més agressiva que la del nord i la de la Xina. De les nou persones que tenim a l’UCI, vuit són de menys de seixanta-cinc anys, un en té quaranta i un vint-i-quatre.

—Els tests són determinants també. Parlant de proves per capita, Andorra n’ha fet més que no Alemanya o Corea.
—Ser petits també té avantatges, com ara que pots arribar fàcilment a qualsevol racó. I hi ha el suport que ens donen tres hospitals de Barcelona i un de Tolosa. De tota manera som molt prudents. Per exemple, si un membre de la família s’ha contagiat ja no fem la prova als altres sinó que assumim que també es contagiaran. No volem col·lapsar la realització de proves. Ara intentem tenir una plataforma PCR a Andorra per poder fer les proves directament aquí. I hem començat a treballar en un projecte de detecció d’anticossos que ens ajudarà a valorar com hem d’anar tornant a la normalitat després del confinament.

—El fet que sigueu metge és determinant a l’hora d’haver pres totes aquestes decisions?
—És una acció i una decisió de tot el govern. Jo agraeixo que escoltin els nostres tècnics i gent com el doctor Oriol Mitjà, que ens assessoren.

—Com va ser la decisió de demanar suport al doctor Oriol Mitjà?
—Li ho vaig demanar jo i va acceptar de seguida. Li consultem les coses que necessitem, sobretot els especialistes més directes, tenint en compte que fem una política agressiva del punt de vista terapèutic. És una gran ajuda comptar amb ell.

—La comunicació, finalment, és molt important. I això sí que s’adiu molt amb el vostre càrrec, personalment.
—Penso que cal parlar amb claredat a la gent i explicar-li les coses tal com són. La comunicació del govern ha d’entrar a totes les cases i la veritat és que començo a pensar que el fet que jo mateix m’hagi confinat ha estat important. Perquè les conferències de premsa no les faig encorbatat a la sala del govern, sinó en camisa a casa i això causa una sensació de proximitat, encara més quan es cola el gat en pantalla. Crec que en un cas com aquest que angoixa tanta gent els formalismes s’han de deixar de banda, sempre que la precisió del que dius sigui la correcta.

—No us he preguntat per la vostra situació personal. Esteu confinat. Com us trobeu?
—La meva parella és infermera i està malalta, amb afectació pulmonar. Va començar tractament dimecres i l’evolució és molt bona, ara mateix ja no té febre. Avui estic molt més tranquil. És evident que el meu confinament s’haurà d’allargar o fins que faci catorze dies que el resultat d’ella surti negatiu o fins que hi surti el meu, de manera que me n’he fet a la idea. I he de dir que, tot i que jo sóc ocell de bosc i m’encanta la natura, el dia em passa volant per la quantitat de feina que he de fer. Amb les eines telemàtiques, la diferència entre ser al despatx i ser a casa és ben poca i d’alguna manera també intento convèncer els ciutadans que a casa i confinats tots podem crear mecanismes resilients positius.