Joan Martínez-Alier: ‘És possible un altre accident nuclear greu’

Joan Martínez-Alier, de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB), és un referent internacional de l’economia ecològica i l’ecologia política. Fa uns quants dies va ser un dels quatre guardonats amb el prestigiós Premi Balzan 2020 per ‘l’excepcional qualitat de les seves contribucions a la fundació de l’economia ecològica’. Rebrà la distinció el 19 de novembre a Roma de mans de Sergio Mattarella, president d’Itàlia.

El mes de maig, durant el confinament, vam publicar una extensa entrevista a Martínez-Alier que ens plau molt de continuar ara. En aquella conversa hi ha una frase seva que va quedar a l’aire com un advertiment de futur: ‘Em sembla que pot haver-hi algun accident nuclear greu aviat, a centrals velles; en això sóc pessimista o realista. Malgrat Fukushima i la sèrie televisiva sobre Txornòbil, el públic no s’ho espera.’

—Quines alarmes o indicis hi ha sobre centrals nuclears amb risc d’accident greu i quins països corren aquest perill?
—Normalment, on hi ha més centrals nuclears és més probable que hi hagi el gran quart accident, després de Three Mile Island als Estats Units el 1979, Txornòbil a l’antiga Unió Soviètica el 1986 –i que va ajudar molt a la disgregació d’aquest estat– i Fukushima al Japó el 2011. Jo crec que es produirà algun accident més d’aquesta mena, a França potser? A mesura que les centrals nuclears es fan més velles, cal pensar que la probabilitat augmenta. Un accident a França, o alguna de les centrals properes a Brussel·les, seria un ensurt considerable. Als europeus, el somriure als llavis se’ls estroncaria. També trobo molt alarmants algunes de les centrals que reciclen plutoni –’moderades’ amb sodi– com és Kalpakkam a Tamil Nadu, a l’Índia. A Europa no n’hi ha cap perquè els moviments antinuclears van fer tancar Creys-Malville, prop de la frontera de Suïssa.

—Hi ha hagut els accidents de Three Mile Island, Txornòbil, Fukushima, es va tancar Vandellòs I per un accident greu que per poc esdevé una catàstrofe, Vandellòs II es prorroga després de diverses deficiències… Catalunya i l’estat espanyol estan preparades per a afrontar un accident nuclear?
—Als Països Catalans hi ha Vandellòs II, que entenc que està molt ‘rovellada’ i és candidata a un accident; també hi ha Ascó 1 i Ascó 2 a la Ribera d’Ebre; i Cofrents al País Valencià. Òbviament cap administració està preparada per a afrontar un accident nuclear greu, que escampi radioactivitat, i calgui evacuar la població molts mesos i anys, en un radi de vint o trenta kilòmetres.

—Quin efecte han tingut sobre les mesures de seguretat i de prevenció els greus accidents que ja han succeït al món?
—Hi ha més inspeccions i seguretat. Especialment, veure de prop els accidents ha fet que s’aturi la indústria nuclear en alguns països com Alemanya i el Japó. Als Estats Units gairebé no s’han construït centrals nuclears d’ençà de Three Mile Island el 1979, i se n’han tancat algunes de velles. A Califòrnia em sembla que no en resta cap en funcionament. Continua el problema de què fer amb les deixalles: per exemple el dipòsit nuclear de Yucca Mountain a Nevada, als EUA, no s’ha posat en marxa, i a França hi ha protestes a Bure contra un dipòsit semblant.

—I en la conscienciació de la gent i els moviments antinuclears?
—Ha pujat molt en alguns països la conscienciació de la gent i els moviments antinuclears. Però en llocs on el patriotisme bèl·lic o l’orgull tecnològic és fort –com a l’Índia i a França on els partits comunistes han estat pro-nuclears, com va passar també a l’estat espanyol i a Catalunya fins a molt avançats els anys 1980– és més difícil una confluència ecologista amb l’esquerra política.

—Qui hi ha darrere, en origen, i qui es beneficia del negoci de la indústria nuclear i la continua mantenint malgrat les catàstrofes, avui, encara, arreu del món?
—La indústria nuclear d’electricitat està lligada de bon començament a l’àmbit militar. Les primeres centrals Magnox a Anglaterra feien electricitat però també exportaven residus de plutoni als EUA per fer bombes, això als anys cinquanta del segle passat. La central de Vandellòs I –la que va petar el 1989– exportava residus a França per a la indústria militar, potser precisament per a les bombes que es feien explotar a Mururoa, encara que d’això no en tinc proves. A més, hi ha un altre factor: l’augment de l’ús d’energia quan hi ha creixement econòmic. Molt aviat –ja als anys vint– es va començar a somniar una substitució del carbó i el petroli per energia nuclear. Aquests somnis mai no han arribat a res.

—El 2017 el Parlament de Catalunya va aprovar una llei per a cobrar més taxes de les nuclears tot i els seus perills i, alhora, evitava de debatre’n el tancament. El Tribunal Constitucional espanyol la va tombar. Encara està en litigi. Mantenir actives les nuclears és un negoci polític, governi el PP, el PSOE o JxCat i ERC?
—Com que les centrals nuclears a Catalunya i al País Valencià són antigues, donen molts diners, el seu capital està amortitzat. Això també passa a França i a Espanya, a Almaraz, prop de la frontera portuguesa, on hi ha un moviment ‘ibèric’ pel seu tancament, per les dues bandes. Aquest mena de moviments ibèrics, m’agraden molt. Els impostos sobre energia nuclear i també sobre carbó, petroli i gas –les centrals elèctriques de gas importat de l’Àfrica que en diem ‘cicles combinats’– em semblen molt bé, perquè fan relativament més barata l’electricitat alternativa. I, a més, potser aquests impostos es poden dedicar una mica a la salut pública i a algunes altres coses necessàries.

—Fem una mica d’història: l’any 1979 es va produir l’accident greu de les centrals de Three Mile Island, a Pennsilvània, un model com els d’Ascó i Vandellòs II. A partir d’aquell accident, va haver-hi possibilitats reals d’aturar les centrals catalanes?
—Recordo que arran de l’accident de Three Mile Island, Tarradellas, que tot just havia tornat, va enviar als Estats Units en visita d’inspecció el físic Antoni Lloret, que havia treballat a l’Organització Europea per a la Investigació Nuclear (CERN), a Ginebra. Ens coneixem de fa anys. És un gran expert també en energia fotovoltaica. Els primers antinuclears a Catalunya van sortir a Ascó, en Joan Carranza, mossèn Redorat i més gent del poble i de la comarca de la Ribera d’Ebre, i també a la costa, a l’Ametlla, on unes dones molt fermes volien aturar les centrals nuclears. Un dels principals impulsors de l’energia nuclear aquells anys a Catalunya va ser l’enginyer Pere Duran Farell. A l’oposició hi havia a més alguns científics i periodistes, Santiago Vilanova, Pep Puig –enginyer i gran expert en sistemes energètics–, Antoni Lloret, el periodista Jordi Bigues, i també alguns membres o ex-membres del PSUC, seguidors de Manuel Sacristán.

—Com pensaven els partits catalans i el govern de la Generalitat de Josep Tarradellas?
—El PSUC en conjunt va ser pro-nuclear fins que les centrals de Vandellòs o Ascó van entrar en funcionament. A l’època, el PSUC tenia prou gent i força política per a aturar les centrals nuclears a Catalunya, però ells eren pro-nuclears –com els comunistes a França. El partit de Jordi Pujol, no diguem, era tant o més pro-nuclear que el diari La Vanguardia, que se’n reia dels antinuclears. El 1979, Tarradellas potser havia vist a França la primera onada d’oposició cívica antinuclear –a la proposta de central bretona de Plougoñ (Plogoff, en francès), que François Mitterrand va haver d’aturar el 1980 perquè la gent, pescadors, s’enfrontaven a la policia. Tarradellas va tenir dubtes sobre què calia fer després del gran ensurt de Three Mile Island a Pennsilvània, i va enviar Lloret als Estats Units, qui va fer un informe totalment contrari a l’energia nuclear. Lloret era defensor de les energies solars, fotovoltaica i del vent. Els socialistes –J. M. Bricall, Narcís Serra– que eren al govern de Tarradellas no recordo que diguessin res en contra de l’energia nuclear.

—Quan van començar a prendre’n consciència?
—De fet, el PSOE no va començar a ser una mica antinuclear fins que va haver-hi les fortes protestes de Valdecaballeros, a Extremadura, els primers anys de la ‘transició’, la mort de l’activista Gladys del Estal a Tudela per la Guàrdia Civil el juny del 1979, i la violència d’ETA a Lemoiz. Jo havia anat a manifestacions pacífiques contra Lemoiz a Bermeo amb estudiants de la UAB. El PSOE va decidir el 1982 de no fer més centrals nuclears, ja n’havien fetes massa. Ara són molt velles i perilloses. Pere Duran Farell va tornar a aparèixer, ara com el rei del gas natural importat de l’Àfrica.

—Em dèieu a l’entrevista del mes de maig que, malgrat els accidents i la sèrie televisiva sobre Txornòbil, el públic no s’espera que pugui haver-hi un altre accident. Hi ha censura o minimització política i informativa de l’amenaça real d’accident nuclear que existeix avui al món?
—Jo crec que se’n parla poc. Hi ha els perills evidents de guerres regionals nuclears, entre Israel i l’Iran els anys vinents, o entre el Paquistan i l’Índia? Les armes nuclears, des del començament, han estat lligades a l’energia nuclear per a ús pacífic. És estrany que el moviment antinuclear britànic, la Campanya per al Desarmament Nuclear (CND), que jo recordo de molt jove per les segudes del filòsof Bertrand Russell als carrers de Londres, separés l’ús pacífic i bèl·lic de l’energia nuclear. Va ser als anys seixanta i setanta quan va créixer amb força el moviment contra l’energia nuclear als Estats Units i a Europa, i un dels arguments sempre ha estat que els residus nuclears són matèries primeres per a fer bombes. Aquest és un perill.

—I no és l’únic.
—L’altre és què se’n fa, de les deixalles –sense ús militar–, que tan abundants, i radioactives durant milers d’anys. Ja hem parlat del dipòsit de Yucca Mountain a Nevada, contra el qual s’oposen els xoixons, poblacions indígenes. I el tercer perill és que la radioactivitat s’escampi si el reactor es fon, és a dir, si es queda sense aigua de refrigeració. Pot arribar a explotar com va passar a Txornòbil i també a Fukushima. Molta gent mor a poc a poc, fins i tot a llocs una mica llunyans, per l’excés de radioactivitat, quan hi ha un accident d’aquesta mena. A mi em sembla ben possible que torni a succeir. A l’Atles Global de Justícia Ambiental (EJAtlas) tenim descripcions d’aquests casos, però també hi ha molts documentals, biblioteques senceres. Sobre Txornòbil (1986) o Fukushima (2011).

—L’escriptora bielorussa i premi Nobel Svetlana Aleksiévitx va escriure l’impressionant llibre La pregària de Txernòbil. Crònica del futur. Ella ens transmet el relat de les víctimes. Què us va aportar aquest llibre?
—És una premi Nobel i ha sortit als diaris aquests dies demanant democràcia a Bielorússia. El vaig tornar a llegir fa mesos per la sèrie de televisió de Txornòbil, molt pedagògica. Txornòbil va ser un fracàs tecnològic tan gran que va ajudar a ensorrar la Unió Soviètica, i a la separació d’Ucraïna i Bielorússia de Rússia, separació no pas tan inesperada històricament. A mi l’accident de Txornòbil em va agafar a punt d’anar de viatge a Suècia, precisament a una de les reunions preparatòries de la fundació de la Societat Internacional d’Economia Ecològica, el maig del 1986. Hi vaig anar pocs dies després de l’explosió. No deixaven sortir les vaques a pasturar a Suècia. Hi havia una sensació de perill molt real. La pluja, una mica radioactiva a conseqüència de Txornòbil, es va mesurar fins i tot a Barcelona i a València. Entre Bielorússia, Ucraïna i Lituània les centrals nuclears, amb accidents o sense, han tingut importància geopolítica: Ignalina, a Lituània, va ser una herència soviètica i tancar-la fou una conseqüència de la independència de Lituània. I avui hi causa alarma la nova central d’Ostrovets a Bielorússia al nord-oest de Minsk i a prop de Vílnius, de 2.400 MW.

—Malgrat el perill permanent, ara hi ha visites turístiques a Txornòbil, com Aleksiévitx explicava en el darrer capítol del seu llibre. Com s’entén: negoci, banalització de la catàstrofe i dels riscs futurs, com ho interpreteu?
—Jean-Pierre Dupuy té uns llibres sobre Txornòbil –i una estimació de víctimes escampades per Europa, segons la incidència diversa de la radioactivitat, de 50.000 persones– que presenten un altra teoria, diferent de la indiferència o la banalització o el ‘menfotisme’. Són aquests dos llibres: Pour un catastrophisme éclairé (Seuil, 2004) i Retour de Tchernobyl. Journal d’un homme en colère (Seuil, 2006). Les catàstrofes causades pels humans –guerres nuclears i grans accidents nuclears, el canvi climàtic, la gran pèrdua de biodiversitat–, o, més ben dit, per alguns humans –els països més rics i ‘avançats’–, poden causar desesperació, tractats de col·lapsologia inevitable, o, al contrari, poden causar el negacionisme. Txornòbil convertit en lloc turístic, per a estades curtes. O, una tercera alternativa millor: aquestes catàstrofes ens haurien de fer pensar, d’una manera racional, què podem fer per evitar-les i què hem fet malament, per produir-les. Un catastrofisme il·lustrat, racional.

—Quina força tenen els moviments antinuclears al Japó després de Fukushima?
—La història es belluga a cop de catàstrofes, i cal treure’n lliçons. Per exemple, al Japó, després de Fukushima (2011), que va ser un cop molt dur a la imatge del Japó com a potència tecnològica, van tancar gairebé totes les centrals nuclears, i n’hi havia moltes. La catàstrofe d’Hiroshima i Nagasaki hauria pogut crear una consciència antinuclear també per l’energia elèctrica habitual, però no ho va fer. Tancar centrals nuclears després de Fukushima va semblar una reacció precipitada, alguns van pensar. A poc a poc, amb molta discussió i oposició cívica, se n’han reobert algunes, cal pensar que ara amb més seguretat. També hi ha una discussió sobre el canvi de sistema energètic cap a l’energia solar. Japó és un país on la gent viu bé, econòmicament parlant, sense creixement econòmic, sense creixement de la població, pot ser un model per al nostre futur immediat. Van cometre una gran imprudència amb energia nuclear a dojo. La van pagar cara. Ara hi ha un cert renaixement de centrals elèctriques de carbó –però hi ha oposició per la contaminació local i el canvi climàtic. Aquests són els dilemes de la nostra època. La filosofia del catastrofisme il·lustrat és més oportuna que la religió del progrés tecnològic. Cal discutir les tecnologies democràticament.

—A l’Atles Global de Justícia Ambiental que dirigiu, dels 3.273 casos de conflicte ambiental que, fins avui, heu situat al planeta, 120 se centren en el perill nuclear i les repercussions en la lluita política i social. Quines característiques tenen els nous moviments de lluita ecològica antinuclear que neixen al món?
—Bàsicament, són de dues menes: tancar les centrals antigues molt perilloses, com ara Diablo Canyon a Califòrnia, després de més de quaranta anys de lluita –i moltes més que tenim a França, a l’estat espanyol i a més països– i frenar les que es volen fer noves, a la Xina, a l’Índia. Algunes es frenen a elles mateixes pels costos enormes que tenen, com ara mateix a Finlàndia. També és molt important anar als llocs d’extracció d’urani i estudiar-los, a Níger per exemple, on la gent mor sacrificada a la mineria d’urani per la indústria nuclear francesa, com van morir els navahos a Nou Mèxic, als Estats Units.

—Una victòria important de l’activisme antinuclear és la de la central de Bataan, a les Filipines, que mai no ha operat. Com està la qüestió? El govern ja ha desistit de posar-la en marxa? Què se’n farà?
—Aquesta és una altra gran central nuclear molt política perquè va lligada a una gran corrupció a l’època del president Marcos, amb la companyia Westinghouse. El poble la va aturar quan va caure Marcos, ja l’havien enllestida, podia funcionar. Fa molts anys que està aturada, de vegades hi ha rumors que la volen posar en marxa. Però hi ha qui la vol convertir en un museu i un parc temàtic. Com Wunderland Kalkar, a Alemanya, un projecte de reactor ràpid amb sodi que no es va fer. Aquesta solució del museu o parc temàtic també s’ha proposat per a la central Lungmen 4, a Taiwan, enllestida i aturada. Fa riure, oi?

—Un altre problema perillós i, en conseqüència, un aspecte important de la lluita antinuclear és el dels residus. Els moviments han aconseguit algunes victòries importants. Per exemple, a Gastre, a l’Argentina. La mobilització popular des de baix va ser decisiva per a aturar un cementiri nuclear. Ha estat com un desvetllament de la consciència ecològica dels pobres?
—El cas de Gastre, a la Patagònia, és dels que m’estimo més de tot l’EJAtlas. Un poble que els anys setanta es va oposar a un dipòsit de deixalles nuclears, amb el paper important de Javier Rodríguez Pardo, un dels protagonistes de l’ecologisme popular a l’Argentina. Perquè els militars argentins estaven enamorats de les bombes nuclears i per això van estimular les dues o tres centrals elèctriques nuclears que hi ha al país. On posarien les deixalles? Admetrien a més deixalles dels altres països a les immensitats de la Patagònia. Un petit poble de 400 habitants va dir prou.

—França depèn molt de l’energia nuclear. Com aborda l’envelliment de les seves centrals? La reacció dels moviments antinuclears, en quins aspectes o en quines zones com Bure, és més activa?
—El ministre Nicolas Hulot –amb el president Macron– va voler aturar algunes centrals nuclears velles. Algunes, com Fessenheim, s’han aturat. Moltes altres centrals nuclears franceses funcionen, són perilloses. El ministre i potser el president manen menys que no pas Electricité de France. La companyia Areva, tanmateix, té una situació financera difícil, construeix noves centrals molt cares que no rutllen, sembla. Crec que hi ha perill d’un accident nuclear greu a França. El moviment antinuclear a França ha estat massa fluix comparat amb Alemanya i amb Suïssa, i també amb Itàlia, on es va fer un referèndum i no hi ha cap central nuclear. També a Àustria, on ja tenien la central de Zwentendorf enllestida, el 1978 un referèndum la va aturar. Això era uns mesos abans de l’accident de Three Mile Island. El primer ministre austríac era el gran polític socialdemòcrata Bruno Kreisky, que la va espifiar perquè es va declarar partidari de la central nuclear i la gent va votar-hi en contra. Kreisky era dels fidels a la religió de l’inevitable progrés tecnològic.