Joan Mangues: ‘No hauria imaginat mai que per una opinió sense ànim d’ofendre pogués ser citat davant un jutge’

En l’univers sobiranista de Twitter hi ha usuaris que, sense ser grans figures mediàtiques fora de la xarxa, es destaquen i acumulen milers de seguidors, repiulades i agradaments. En són exemples Cristina de Haro (@gallifantes), Bernat Castro (@Berlustinho), Ramir de Porrata (@ramirp) i Joan Mangues (@jmangues), que ha declarat davant un jutge a Madrid per haver escrit un piulet. L’Associació de Policia Municipal Uniformada (APMU) i el sindicat Unión Policial Municipal (UPM) es van querellar contra ell per haver escrit un piulet crític arran de la mort de Mame Mbaye, un noi senegalès que va morir mentre el perseguia la policia a Lavapiés (Madrid). Segons que ha dit en acabar la declaració, tan sols ha contestat les preguntes del seu advocat. ‘Jo estic tranquil, no he comès cap delicte’, ha dit.

Mangues, que té solament vint-i-un any, va parlar amb VilaWeb hores abans d’anar cap a Madrid a declarar.

—Esteu encausat pel mateix cas que la regidora d’Ahora Madrid Rommy Arce, el portaveu del sindicat de venedors ambulants Malick Gueye i tres usuaris de les xarxes socials més, per haver escrit un piulet. Què vau dir?
—Tot és referent als aldarulls que hi va haver a Lavapiés el març passat, on els manters es van revoltar. Tots som acusats d’injúries i calúmnies per, teòricament, haver atribuït públicament la mort del manter senegalès al cos de la policia municipal de Madrid. En el meu cas el piulet responia a un que havia fet l’alcaldessa Manuela Carmena, on lamentava la mort d’aquest nano i deia que era una pèrdua molt gran, que ho lamentava molt i que ho investigarien a fons. Jo vaig respondre-li i li vaig dir ‘Manuela, que Mmame Mbage no ha mort, L’HAN MATAT A BASTONADES’ [en l’original en castellà, ‘A PALOS’]. Quan el vaig escriure anava cap a la universitat i havia sentit a la ràdio una mica el context: que aquest nano havia vingut del Senegal, feia tretze anys que era a Espanya sense papers, treballant de manter als carrers, sense cobertura sanitària, se li havien mort els pares… Havia tingut un context difícil i vaig fer una mica de crítica social amb l’expressió ‘a palos’. Per acabar-ho de rematar tot, havia mort per un atac de cor mentre el perseguia la policia.

—El piulet, però, ja no és al vostre perfil de Twitter.
—Jo no tinc intenció d’ofendre ningú, i si a algú el molesta no tinc problema a eliminar-lo. És un piulet que no interpel·lava absolutament ningú, encara que algú consideri que sí. Mai no pretenc ofendre ningú; per tant, l’elimino i ja està.

—Vau saber que us havien encausat per un article d’El Mundo. Què vau pensar?
—Hi va haver dos articles que em van servir de referència. El primer era de l’ABC, que deia que ens investigaven i que s’havia presentat la querella. Vaig demanar-ho a advocats de confiança i em van dir que podien presentar la querella, però que no calia preocupar-se perquè la podien desestimar. Unes setmanes més tard vaig llegir a El Mundo que sí, que l’havien acceptada i que érem citats a declarar. Jo encara no havia rebut absolutament res. De fet, després de llegir-ho encara vaig trigar prop de dues setmanes a rebre la citació. Al principi vaig haver-me’n d’informar per la premsa, jo no tenia gaire informació. Fa bastant de temps que sóc a Twitter, no m’hauria imaginat mai que, per una opinió sense ànim d’ofendre ningú ni de crear malestar social, pogués arribar a ser citat a declarar davant un jutge a Madrid. Tot plegat és surrealista. Penses fins a quin punt tot això afecta la llibertat d’expressió. Ells se senten al·ludits, però jo no els interpel·lo. Com que ells ho consideren, ja està: citat a declarar a Madrid.

—Vau promoure una campanya per a recaptar fons i pràcticament heu doblat la quantitat que demanàveu.
—Va anar superbé. En menys de tres hores ja tenia la quantitat que demanava inicialment. Estic molt content i agraït a tota la gent que va aportar diners, des de la quantitat més gran a la més petita. Vaig sol·licitar de fer una videoconferència des d’Igualada perquè sóc estudiant i anar a Madrid és un cost important. Però després d’esperar vint dies, que no em donessin respostes clares, que em diguessin que ells no podien decidir-ho… Al final, abans que ens ho acceptessin amb els bitllets comprats i anant cap a Madrid, vam retirar el recurs i vam decidir d’anar-hi directament. A més, ens havien dit que era molt difícil que ens ho donessin, però veient com anava tot ho vam aturar.

—Sou militant de Jovent Republicà. Demà us acompanyaran companys de l’organització o d’Esquerra Republicana?
—Demà vindrà una companya des de Bilbao i també m’acompanyaran companys d’aquí, de la zona, que vindran amb cotxes. D’Esquerra, em sembla que també vindrà algú, però encara no sé ben bé qui. I de mostres de suport n’he tingut moltes, des de Gabriel Rufián a Pere Aragonès, o gent d’aquí, d’Igualada, com el president local o Alba Vergés. El partit s’hi ha abocat moltíssim, han ofert suport i han insistit a dir que els demanés qualsevol cosa que necessités. N’estic molt content i molt agraït.