Joan M. Minguet: ‘Havia de saber transmetre les incomoditats amb què he topat’

Joan M. Minguet (Cornellà de Llobregat, 1958) ha publicat El paisatge d’uns crims. L’acte sublim de Josep Marimon (Andana). Historiador de l’art, col·laborador de VilaWeb, té casa de fa anys a Belltall, un poble de la Conca de Barberà, de l’antiga Segarra. Poc temps després d’haver arribat al poble, va sentir parlar de Josep Marimon i la tragèdia que va perpetrar el 1928 a la Pobla de Ferran, un petit poble d’un sol carrer al costat de Belltall, on va matar vuit infants que hi vivien i tres dones. Els fets eren confusos, tot i que n’hi havia parlat en Jaume de cal Roseret, que quan tenia deu anys havia anat a veure el cadàver d’en Marimon, abatut per una patrulla del sometent en un camp a prop de Belltall, dies després de la matança. Minguet decideix d’investigar i convertir aquella història, faula, llegenda, plena de riscs i d’intangibles, en una novel·la, quan troba que Dalí, en una carta del mateix any, va escriure que aquell crim li havia semblat un ‘acte sublim’.

Minguet en fa literatura, però no vol fer-ne ficció per imaginar-se fets i personatges, per farcir els buits de la història ni per construir una trama narrativa. Només des de la novel·la pot reconstruir uns fets dels quals no queden testimonis vius, però alhora no vol inventar-se res, no vol faltar als fets ni a les persones que els van viure i, sobretot, no vol perdre mai el capteniment davant la tragèdia, evitant la morbositat i fascinació per les desgràcies dels altres.

I tot això li crea dubtes, i el dubte constant es converteix en un baix continu d’una novel·la completament atípica, que encaixa més en l’antinovel·la o en la novel·la-assaig o en la novel·la d’idees. Perquè l’erudició de Minguet, que construeix un relat ple de citacions sobretot literàries que l’ajuden a prendre posició (es nota el seu bagatge acadèmic i que és un bon lector), va de bracet amb el relat tràgic, del qual va descobrint dades i aclarint fets. I de la misèria i aridesa d’un viure rural, també de vida honesta, d’una gent de la Conca i d’un personatge estrany i inquietant, en Josep Marimon passa al sensacionalisme de la premsa, un periodisme depredador, que també podem reconèixer avui. Amb l’incalculable valor d’unes fotografies fetes per Merletti en aquell moment, del lloc i de la seva gent.

I, amb tot, l’objectiu de fons d’aquesta primera novel·la que escriu Joan M. Minguet, és un altre: ‘La veritat no existeix, només hi ha els relats que l’expliquen. I jo, humilment, vull construir un relat en què prenc aquella llegenda, aquella faula ocorreguda fa molts anys tan a prop de casa meva, per mirar d’explicar-me el meu, el d’ara, de territori… el meu paisatge.’

—Heu escrit una novel·la tan atípica, que necessiteu argumentar dins el relat el perquè considereu que és una novel·la. I en aquest sentit, un dels elements que caracteritzen el llibre és el dubte, un dubte constant.
—En sóc conscient. Podria enganyar-me dient, com alguns pensadors clàssics, que només el dubte ens acosta a la veritat, però la cosa és molt més senzilla: el repte d’aquest llibre és que havia de saber transmetre la incomoditat, o les incomoditats, amb què he topat. Feia molts anys que feia recerca sobre el que va passar aquell maig de 1928 al municipi (un conjunt de sis pedanies) on pertany Belltall, parlant amb gent que aleshores era molt jove, com el Jaume de cal Roseret; guardant totes les notícies que trobava a la premsa de l’època i passejant per tots els escenaris rurals de la història… I, amb tot, no acabava de saber com havia d’acarar literàriament tot aquell material. Havia de trobar la forma precisa, però dubtava perquè sabia que la història o la crònica no em servien; i la invenció estricta, tampoc. Fins que les primeres coses que havia escrit, reconstruint els fets fins allà on podia amb les dades de què disposava, les vaig anar contrastant amb els dubtes que el coneixement (o més aviat, el desconeixement) d’aquells fets generaven. Perquè, en realitat, allò que havia acabat per saber del que va passar aleshores estava envoltat de faula, d’inconcreció, de coses que en el món rural s’amaguen de generació en generació. I, al final, vaig pensar que, en comptes d’encobrir els meus dubtes o de suplir-los amb la ficció, inventant-me fets o fins i tot personatges, el més honest era fer partícips els lectors d’aquests dubtes fins al punt de convertir-los en una eina narrativa.

—El dubte com a motor.
—I també és una eina literària el fet que al començament del llibre debati directament amb el lector si allò que té a les mans és una novel·la; una novel·la amb dubtes, per dir-ho d’alguna manera. Al capdavall, això dels gèneres literaris és una convenció; les llibreries en línia han etiquetat el meu llibre com a thriller, perquè s’hi parla d’uns assassinats, però és evident que no és pas un thriller; no sé si sabria escriure’n cap. Sobre això, hi ha una anècdota personal que sempre tinc present. L’any 2010 vaig publicar un llibre de poemes, Pensacions, però també eren, o són, uns poemes amb dubtes, que marxen dels marges d’allò que anomenem poesia. I l’enyorat Carles Hac Mor em va enviar un missatge preciós on em deia que em felicitava per haver trobat un nou gènere poètic i, afegia, sorneguer com era, que més que un nou gènere era un no-gènere o un antigènere. És per això que a la solapa d’El paisatge d’uns crims es diu que el llibre és, alhora, una novel·la i una antinovel·la.

—El dubte també serveix, fins i tot, per a prendre una posició política: parleu de periodisme depredador, reflexioneu sobre què és la realitat, sobre veritat i mentida, recordeu que la gran història l’escriu el poder…
—És que, com deia, els fets dels quals parteixo són reals, hi va haver molts morts en un poblet d’un sol carrer, envoltat de camps i boscos; i els assassinats els va cometre un home d’aquell poble. Però una cosa és que siguin reals i una altra és que els puguem saber amb certesa. Com dic en un moment del llibre, no hi ha un narrador omniscient que ho sàpiga tot o, almenys, aquest narrador convencional no sóc jo. Als diaris de l’època a penes he trobat dos o tres articles sensats, que es van acostar a la tragèdia amb pulcritud, buscant una informació que els permetés interpretar aquell esclat de violència; la resta eren notícies i reportatges que només perseguien l’espectacle, la morbositat dels fets. I, en conseqüència, no buscaven la veritat, es deixaven emportar per l’estrall d’allò que havien d’explicar, especialment perquè la majoria de víctimes eren infants. Fixem-nos que aquest periodisme llastrat, superficial, era una premonició del que ara campa desenfrenadament per les televisions.

—I la informació oral?
—Quant a la informació oral, treure una veritat unànime sobre el que va passar és impossible. Amb el pas dels anys, a la comarca el cas Marimon s’ha fet llegenda, i és molt difícil saber, de totes les versions i contraversions que he sentit, quines són més versemblants. Ben mirat, això ens passa als qui ens capbussem en el passat com a investigadors, però la gran diferència entre estudiar un artista més o menys conegut, com jo he fet, i aquells esdeveniments terribles és que els rastres documentals o visuals que t’acompanyen en un llibre o una exposició sobre un creador aquí no hi eren. D’alguna manera, aquí, per no haver-hi, no hi ha ni una versió oficial de tot el que va passar. Per als directors dels diaris de Barcelona, el món rural de la Pobla de Ferran era una cosa tan desconeguda i exòtica com si fos a mil quilòmetres de distància.

—Necessiteu definir la vostra posició ètica per afrontar una tragèdia d’aquest nivell. En el vostre cas, teniu veïns que són descendents de persones que van viure els fets. És una solució delicada que sembla que us ha condicionat.
—Segur que m’ha condicionat i estic content que hagi estat així. No m’hauria perdonat caure en els mals que en el llibre critico sobre aquell periodisme carnisser. En el meu camp professional, el de les arts visuals, sempre m’han preocupat els límits ètics d’allò que s’ensenya, en una exposició, en una pel·lícula, especialment quan allò que s’ensenya té com a referent el dolor. Una part d’aquest debat sorgeix, en el meu camp d’estudi, arran de la manera com s’ha d’explicar el que va passar als camps de concentració nazis, fins a quin punt és ètic mostrar aquells cadàvers amuntegats, com va fer Alain Resnais al documental ‘Nuit et brouillard’. Podem anar més enllà: fins a quin punt aquestes paraules que acabo de dir, ‘aquells cadàvers amuntegats’, no són en si mateixes una banalització de l’horror que es va viure en aquells camps. Sovint, usem la llengua d’una manera que va en contra dels nostres principis.

—A la novel·la és important com parleu del dolor que queda després dels fets tràgics.
—Sense ser igual, és clar, perquè no hi ha la càrrega política que significa el supremacisme nazi, a la Pobla de Ferran es va generar d’un dia per l’altre un dolor, una explosió de violència que havia de ser insuportable. I segur que la proximitat territorial, conèixer persones de famílies afectades ni que fos de lluny per la història del que hi va passar, m’ha facilitat que sempre tingués en compte que havia d’evitar d’aprofundir en aquest dolor, no posar-lo en primera línia de la narració i, per mitjà del dubte de què parlàvem, que el lector m’acompanyés en aquest debat tan interessant sobre els límits del que podia explicar i quines paraules havia de fer servir. Potser si hagués decidit escriure sobre una tragèdia que hagués ocorregut en uns paisatges que no conec, malauradament no hauria tingut tan present la necessitat de pensar molt bé què deia i què ocultava de tot el que sé. O del que em penso que sé.

I, tanmateix, algunes persones s’han enfadat amb mi; una senyora gran de la rodalia m’ha dit que sóc un miserable per remenar el dolor de la família Marimon. Ho respecto, però si noranta-dos anys després d’haver passat uns fets, et neguen la possibilitat de parlar-ne, encara que t’hagis esforçat a no furgar expressament en el drama de totes les víctimes d’aquell moment (Marimon inclòs, jo el considero una víctima més del cas), només et deixen el silenci com a expectativa. Una cosa que a pagès s’agreuja més que al món urbà: la tendència a no parlar del passat si això crea alguna mena de tensió, amagar els conflictes com si les cases els heretessin de generació a generació. El màxim exemple d’això és el tabú que significa en moltes cases de la Catalunya rural la guerra civil.

—Qui era Josep Marimon i què va fer?
—Josep Marimon era un pagès. Va anar a fer el servei militar, però el van llicenciar abans d’hora perquè patia el ‘mal de Pott’, que en la medicina moderna es coneix com a tuberculosi vertebral, una afecció que podia arribar a ser molt dolorosa. Li van recomanar descans. I ell va deixar d’ajudar en les feines del camp, s’estirava en una màrfega davant la porta de casa seva i sembla que jugava amb els nens del poble. Aquesta ociositat, en el món rural d’aquells temps, en què homes i dones treballaven tot el dia, havia de ser una anomalia que no crec que siguem capaços de calibrar. La cosa és que el dissabte 19 de maig de 1928, a la tarda, quan les nenes i els nens començaven a arribar de l’escola, que era a Passanant, a un quilòmetre aproximadament de la Pobla, va començar a matar-los. Va posar fi a la vida de vuit infants, d’una dona i va deixar ferides tres dones més, dues de les quals van morir a conseqüència de les ferides. Després, va fugir del poble i vuit dies després una colla de sometents el van matar mentre dormia en un camp, a prop d’una cova de carboner on s’havia refugiat.

—El perquè ho va fer és relliscós, fins on heu arribat?
—No he arribat a cap altre lloc que al dubte. No és una resposta imaginativa, és tal com és. En el mateix moment de produir-se la tragèdia, en aquella setmana llarga en què buscaven Marimon, sorgeixen diverses hipòtesis, que si estava enamorat d’una noia a qui va disparar, que si una curandera li havia inflat el cap de cabòries… Però la que pren cos, especialment en la premsa, és que Marimon era boig. Pren cos la idea de la bogeria i es desplega fins al punt que la primera psiquiatria espanyola debat sobre la qüestió des de les pàgines de diaris de Madrid, fins i tot quan ja feia setmanes que Marimon era mort. I aquests debats es fan sense que els psiquiatres haguessin trepitjat el terreny, sense conèixer-ne el paisatge, només amb allò que llegien a les notícies escabroses que havien publicat uns periodistes que, molt sovint, tampoc no havien anat a la Pobla.

Deixeu-me que us expliqui dues anècdotes que augmenten els dubtes de tot plegat. La primera és que, enfront de la hipòtesi de la bogeria, el doctor local que el portava, Jaume Laporta (avi de qui va ser president del Barça), va declarar que mai havia notat cap signe de follia durant els anys en què el va tractar. I la segona és que la premsa comarcal de Tàrrega, molt escrupolosa amb tot el que va publicar sobre el cas, va informar que el matí d’aquell dissabte 19 de maig Marimon havia anat fins a un bar de Belltall i va dir que al món hi havia hagut molts homes cèlebres i que ell també ho seria, que aquella mateixa tarda sentirien parlar d’ell. La informació no me l’he inventada, quan la vaig llegir per primer cop em vaig quedar molt sorprès, però genera també molts dubtes: primer, perquè implica un grau de premeditació absolut; però, abans que això, la gent de la terra sempre em pregunta com puc explicar que un home que, si patia el mal de Pott, devia tenir dolors més o menys intensos, caminés aquell matí dues o tres hores, que és el que devia trigar entre la Pobla i Belltall, per a fer una declaració tan warholiana abans que Warhol la fes famosa.

—Si Dalí no hagués escrit que trobava el crim un ‘acte sublim’, hauríeu escrit la novel·la igualment? Com a historiador de l’art, de quina manera us interpel·len les paraules de Dalí?
—Quan vaig saber que Dalí, un dels meus objectes d’estudi més prolífics, va conèixer el cas Marimon no m’ho podia creure. Si jo no fos un descregut, arribaria a dir que el descobriment va ser com una epifania. En tot cas, el capítol que dedico a Dalí i a la carta que volia enviar al seu amic Pepín Bello, on qualifica tota aquella matança d’acte sublim, és amb un dels que he fruït més. Primer, perquè mentre que Marimon és i sempre serà un misteri, un personatge de qui no sabem gairebé res d’abans que passés a aquella celebritat atroç, a Dalí puc interpretar-lo, conec prou bé la seva obra literària i visual per a contextualitzar aquesta frase aparentment tan malèvola, que matar nenes i nens, mentre les mares bramen pels carrers, afegia Dalí, és un acte de sublimitat. En el llibre he pogut desplegar aquesta interpretació, que em serveix de contrast. És com si Dalí m’hagués regalat una visió necessària per a deixar de posar el focus en els fets horripilants en si mateixos i poder desviar-me cap a elucubracions més culturals. En segon lloc, formalment, és un capítol en què m’he pogut desprendre de totes les cotilles de la literatura acadèmica. Poder explicar Dalí sense notes a peu de plana, sense haver de justificar si el que dic s’empara en una metodologia o en una altra. Ja fa temps que en els meus textos d’assaig miro de prescindir de tota la faramalla acadèmica, per poder ser més transparent, perquè si un dia em vol llegir algú que no sigui del món acadèmic, no hagi de fugir rabent, que no el mati d’avorriment. Però en la novel·la, en aquest capítol en concret, això ho he pogut portar a les últimes conseqüències.

—Hi ha un altre material digne d’interès artístic, les fotografies de Merletti. Era un fotògraf conegut a l’època. La troballa i mostrar les imatges al llibre li aporten molta intensitat.
—Quan vaig llegir Austerlitz, de W. G. Sebald, una de les coses que em va impactar més va ser l’ús indispensable per a la narració que fa de les fotografies que s’hi van inserint. Venint del camp de la història de l’art t’adonaves que, els qui ens dediquem al món visual, som els que fem servir les imatges d’una manera més anecdòtica, només per a il·lustrar les nostres paraules, tot i que, en el fons, no sabem gaire què vol dir, això. Vivim en un món envoltats d’imatges, i Sebald sap integrar-les com a matèria narrativa. Porta a la literatura una de les desinències possibles de la revolta que signifiquen les conjectures de l’Atles mnemosyne d’Aby Warburg. Al meu llibre volia que les imatges s’integressin amb les paraules, que anessin a l’uníson, almenys fins allà on jo fos capaç de fer-ho. Però tampoc en podia abusar. He posat algunes fotografies que van aparèixer en revistes il·lustrades, però només aquelles que podia integrar en el relat, que mostraven coses que en paraules no hauria pogut explicar sense caure excessivament en la fabulació. D’alguna manera, les fotografies de les dues parelles que havien perdut fills o la del grup de guàrdies civils i homes al voltant del cadàver de Marimon aporten una petjada de realitat incommensurable. Sembla com si aquestes imatges no generin cap dubte. Tot i que les meves paraules, que les acompanyen, volen contrastar aquesta presumpta veracitat, al capdavall aquelles fotografies també són unes construccions dels fotògrafs de l’època, al servei de la societat de l’espectacle.

—Aquestes fotografies, que també ‘llegiu’, ens ajuden a entrar en aquell món rural, de misèria i molta austeritat. Àrid, eixut.
—Per fugir de l’escabrositat vaig decidir de no posar algunes imatges excessivament directes, les del cadàver de Marimon, per exemple, un cop havia estat caçat en un sembrat de civada molt pròxim a Belltall. Aquell dia, Marimon portava uns pantalons de ‘vellut de pobre’, com li deien a la pana. Aquells pantalons els va quedar a deure al sastre de Vallfogona, m’ho va dir el seu nét un cop ja s’havia publicat el llibre. Si en féssim una segona edició, ho hauria d’incloure, com algunes altres anècdotes que he sabut una vegada la novel·la va començar a distribuir-se a final de juliol.

Tornant a les fotografies, no estic del tot convençut que aquelles fotografies mostrin un paisatge esquerp i pobre. Ja sé que la convenció és aquesta, que cito un escriptor espanyol, de ciutat, que quan l’any 1930 passa per aquells paisatges ho veu tot mort, diu que és com un paisatge ple de calaveres. No devia baixar del cotxe per poder afirmar una bestiesa com aquesta. Em pregunto si, avui dia, l’imaginari que ven la visualitat contemporània, la televisió o la fotografia, del món rural, del treball del pagès, no dóna també una visió d’aridesa perquè ja els va bé que això sigui així. Però res més lluny de la veritat. És clar que Catalunya ha de repensar molt bé com tracta el treball agrícola, però la gent que pobla els paisatges rurals és tan animosa o més que la de ciutat. I no hem de suposar que l’any 1928 no fos així, també.

—I com dieu, sense la gent, el paisatge no existeix.
—Això, a ciutat és més difícil de percebre, tot és un fluir constant. Però al món rural, que té una cadència més parsimoniosa, el paisatge és fet de molts elements i les persones en són una part indestriable. I quan moren –arran de la pandèmia van deixar-nos molts padrins, per exemple– el paisatge se’n ressent. Se’n ressent la manera que tenim de veure i de viure el paisatge els qui hi vivim i ens el sentim nostre. Al llibre faig servir un pensament de l’escriptor Patrick Modiano que diu que una persona sense paisatge està desarmada, és com si fos discapacitada. També és cert que d’aquests n’hi ha, és clar, a pagès i a ciutat.

—Per acabar, parleu-me de l’objectiu profund de la novel·la, que és el d’entendre aquest paisatge, el d’avui, a partir d’uns fets de fa gairebé cent anys.
—Fora dels dubtes, si hagués d’acabar amb certeses, almenys amb intuïcions més o menys sòlides, una seria que el paisatge que jo veig quan surto a la terrassa de casa nostra és molt semblant al que trepitjaven Josep Marimon i tots els seus coetanis. La societat ha canviat molt, la tecnologia ha arribat a tots els racons del món, però quan vas a peu cap al tros, aquells camps sembrats de cereals que van canviant de color al llarg de l’any són similars als d’aleshores; i els boscos que vas trobant entre camp i camp, on anem al bolet, també. Què canvia, doncs? Fonamentalment, les persones. Per això és tan terrible el que Marimon va fer aquell dissabte a la tarda, primer perquè va segar la vida de moltes persones, és clar, però immediatament després perquè va fer irrespirable aquell paisatge, aquell sí que el va convertir en un rastre de calaveres invisibles.

—Què representa, en el vostre cas, Belltall ara? Amb el confinament, ha canviat la posició que ocupa aquest poble en la vostra vida?
—La casa de Belltall, cal Porxo, fa temps que ha deixat de ser una segona residència. Ja fa anys que participem en la recuperació del conreu de l’all de Belltall, cada any en sembrem i aprenem dels pagesos de la contrada. I com que tot el conreu el fem sense química, vol dir que hi hem d’anar molt sovint. Belltall m’ha servit per a comprendre la descompensació del país, on el món rural està abandonat per part dels dirigents polítics. Pitjor que això, ens posen parcs d’aerogeneradors, destrossen el paisatge, i segurament que hi estaríem d’acord, per ajudar a salvar el planeta, si no fos que veus que, al capdavall, els successius governs de la Generalitat han destrossat un seguit de paisatges per protegir-ne uns altres, suposo que se m’entén.

Belltall, ara, amb la pandèmia, s’ha convertit en la nostra primera residència. El mes de març vaig estar hospitalitzat amb una pneumònia greu, però sense virus, i els metges em van recomanar que em protegís. I vam pensar que la marinada que cada dia bufa als Comalats era més segura que la contaminació urbana.