Joan Lluís Marfany: ‘En la invenció d’Espanya els catalans hi participen amb autèntic entusiasme’

Joan Lluís Marfany (1943) és doctor en filologia catalana i durant molts anys professors de Literatura catalana a la Universitat de Liverpool, ciutat on viu des de l’any 1972. Acaba de publicar un llibre de 900 pàgines titulat ‘Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença (Edicions 62)‘ La tesi de Marfany trenca esquemes i es pot resumir així. Els mateixos homes que van protagonitzar la Renaixença catalana van apostar pel nacionalisme espanyol. Autors que es presentaven als Jocs Florals en català només un dia a l’any, i que la resta del temps produïen en castellà i apostaven per la creació de l’estat nació espanyol. Marfany ens rep al hall de l’hotel de Barcelona on passa uns dies per a fer promoció de la seva darrera obra.

— La seva tesi és que els partidaris de la Renaixenaça, també ho eren del nacionalisme espanyol.
—Això d’Espanya s’inventa durant la guerra de la independència (1812). I en la invenció d’Espanya els catalans hi participen amb autèntic entusiasme. I aquest detall, per cert, des de la banda espanyola, no ho ha estudiat ningú. Hi ha el llibre clàssic d’Alvaro Junco, ‘Mater dolorosa’, i poca cosa més. Però aquí és claríssim que hi ha una consciència molt clara que l’estat nació Espanya és un procés en construcció. I que cal dedicar-s’hi. Aquest impuls el dóna la burgesia emergent, classe també en procés de creació, i els que hi donen consistència són els intel·lectuals de l’època. Bonaventura Carles Aribau, López Soler, passant per Joan Cortada, Joaquim Roca i Cornet, Piferrer, Milà i Fontanals, Pere Mata o Toni Ribot i Fontserè. Per la burgesia, motor de tot això, l’estat nació és important perquè és la construcció del mercat espanyol.

—Doncs a escola ens havien explicat que la Renaixença és el despertar de la Literatura catalana i més endavant del nacionalisme.
—La Renaixença és el contrari del que ens han ensenyat. No ho és. I no només ho dic jo. Ho ha dit altra gent, com Josep Fontana o Albert Rossich. Per tant no és idea meva, sinó generalitzada.

—L’altra dada és que si la Renaixença no va ser renaixement, la dita Decadència no va ser desert.
—En aquest país s’ha silenciat que durant la Decadència sí que hi havia tradició literària. No era un desert. Per exemple, la producció impresa destinada a les classes populars, i sobretot destinada a disciplinar i adoctrinar aquestes classes en l’obediència, és en català. És literatura devota, de sermons, novenaris. N’hi ha a carretades. I després tenim literatura d’entreteniment amb un gran volum en català. O manuscrits de gent culta, bàsicament canonges fent-se bromes entre ells a través de sonets i dècimes. Però també és cert que la literatura cortesana, tota ella, era en castellà. La literatura culta ho era. I a partir del XVIII i XIX hi ha individus que parlen de les excel·lències de la llengua catalana medieval, llengua de reis, que feia la seva llei a tota la mediterrània. Són textos ocasionals, pensats per cercles íntims, que canten les glòries perdudes.

—Per tant en català es feia, però poc treballat.
—Dins d’aquesta tradició la forma més renovadora, i que demostra que no és moribunda, és l’obra de Clavé. Estèticament prolonga els escriptors del XVII, molt barroc, bucòlic, però formalment adapta al vals, i ritmes moderns. Demostrant que té flexibilitat i possibilitats. Gent com Milà Fontanals, Piferrer, Joan Cortades, Rubió i Ors, els que fan la Renaixença, aquesta tradició l’escanyen. Creuen que això és vulgar i políticament sospitós, perquè s’associa cap al progressisme, i té aspecte demòtic. Això s’aparta i es mira d’exterminar. Les paraules que tenen Antoni Bofarull o Milà Fontanals són d’una duresa total. I contrasten el producte degenerat actual, amb els vells romanços de l’edat mitjana. La literatura viva, queda fora, i es crea el mite de la restauració de l’antiga literatura medieval. La recuperarem. Però en aquella forma. I per fossilitzar-la. Un cop l’any donarem empenta a aquesta literatura. Però només un cop l’any, Els Jocs Florals. Uns quants llegirem uns quants poemes sobre la pàtria, amor i la fe. Com feien els medievals. I després continuarem escrivint en castellà. I això és el que fa la Renaixença.

—Els Jocs Florals com un museu
—O una reserva d’indis.

—Ara, vós no agafeu Verdaguer, Guimerà o Oller. Atureu l’estudi a 1859. El cànon allarga la Renaixença més temps.
—M’aturo el 1859, i ho acabo amb la restauració dels Jocs Florals. Cert. Perquè el que s’ha considerat com una fita d’un procés ascendent, jo intento demostrar que és un tall. Fins aquí hem arribat i d’aquí no passem. Hem fet el museu dels Jocs Florals, i ja hem tocat fons. Museu fet. No és arbitrari. Són Verdaguer i Guimerà els que trenquen amb això. Això s’ha d’estudiar perquè, i com. Falta que algú ho faci. És una feina de molts anys. Però són ells els que trenquen amb la idea de museu i fossilització.

—La Renaixença a la resta de Països Catalans, com es viu?
—Tampoc no ho he investigat com Déu mana. Però en el cas mallorquí opera molt la qüestió xueta. Els que s’apunten a la Renaixença, com Maria Aguiló, són xuetes. Trobem que incorporar-se a la vida cultural catalana els hi és molt fàcil, perquè hi aporten una llengua que s´ha conservat menys castellanitzada que al Principat. Si es tracta de revitalitzar el català a base de medievalitzar-lo, com els mallorquins no hi ha ningú. I a més, aquí que siguin xuetes, ningú hi pensa ni és prejudici. I per ells és forma d’integració. Ara, fan doble joc: a Mallorca tot en castellà, i aquí en català.

—I el cas valencià?
—Diria que no hi ha Renaixença. Hi ha una perduració de la de tradició literària anterior, la que dèiem que aquí es va escanyar. Bastant viva i amb forca vitalitat, al País Valencià. Villarroya, per exemple.

—La seva tesi molestarà algú. Ho veig a venir.
—Els que se sentiran molt al·ludits són alguns historiadors. Perquè l’antiga tesi que deia que la Renaixença va néixer Aribau està molt desacreditada. Però busquen maneres noves, sí. I la darrera versió és la persistència de l’austracisme. Diuen que el 1714 ens foten, perdem, però en canvi el sentiment catalanista es fa soterrani i clandestí. Queda un fil de tradició que es prolonga durant el s. XIX, primer tímidament, després aflora amb el progressisme de Víctor Balaguer, enllaça amb el federalisme, que es passa al nacionalisme. Això s’hi ha apuntat tota una sèrie de gent, que se sentiran personalment al·ludits. Si això es tradueix en algun tipus de resposta, ja ho veurem. No crec que piulin gaire.

—Un altre clàssic. Al segle XIX a Catalunya ja érem bilingues, tu.
—No. El cas català el fa excepcional que aquí no es va passar de la diglòssia al bilingüisme. El que la gent va començar fer, i també durant la Renaixença, és en castellà. Això sí. Diglòssia. Es feia clara divisió d’una llengua o altra segons les funcions. Castellà per escriure, menys les excepcions que hem vist, i tota la resta, com el parlar, en català. Però al sud de França, per exemple, hi ha una enquesta famosa feta que dóna el coneixement del francès i són dades acollonidores. Només un 5% el sap. Però aquest 5% també parla francès. I aquí, no. Aquí tenim la minoria que sabia escriure, que bàsicament era en castellà, però entre ells parlaven en català. I si algun parlava en castellà es mirava com una cosa ridícula.

—I avui, com ho veu?
—Som molt menys diglòssics. Oficialment diria que s’ha acabat. I ho heu acabat vosaltres, els escolaritzats en català i la immersió lingüística. Si vostè escriu a la seva dona, ho farà en català.

—Veig que el bilingüisme el preocupa menys que la diglòssia.
—No trobo que el bilingüisme sigui un problema. Respon a situacions personals. Miri els meus pares. Mon pare era català, nascut a Castellfollit de la Roca. Ma mare, de Torrelavega. Amb cinc anys a Barcelona. Ma mare parlava català com si fos catalana. I era parlant habitual amb tothom, menys amb mon pare i nosaltres els fills. Amb la sogra, els nebots, amb tothom en català. Amb el marit i fills, en castellà. Mon pare, també ens parlava en castellà. Era la llengua familiar i els germans entre nosaltres, parlem en castellà. I encara ara. Això del bilingüisme en si no és un problema. No obeeix a dictats i imposicions de caràcter col·lectiu. Respon a condicions personals i aleatoris. En canvi la diglòssia és preceptiva. A cada llengua, una funció.