Joan-Lluís Lluís: “A Macron li diria que ens demanés perdó”

Joan-Lluís Lluís (1963) és el celebrat escriptor del Rosselló, que té obres tan elogiades com Junil a les terres dels bàrbars (Club Editor), traductor del francès al català (la darrera és el monumental Contes filosòfics, de Voltaire) i tècnic de llengua i cultura de la Casa de la Generalitat a Perpinyà. VilaWeb l’ha entrevistat per saber com es veu a Catalunya Nord la cimera de demà passat entre el president francès, Emmanuel Macron, i l’espanyol, Pedro Sánchez, a Barcelona. I Joan-Lluís Lluís fa un toc d’atenció no tan sols al president francès, a qui diu que hauria de demanar perdó, sinó també als catalans del sud, i a la premsa, que veuen els del nord des de la ignorància o l’exageració.

—Els ciutadans de Catalunya Nord, què poden demanar a Macron d’aquesta cimera?
—A Macron li diria que ens demanés perdó. Que demanés perdó als catalanoparlants, als que parlen bretó, occità, basc, per tota la repressió i voluntat d’anihilació feta des de França com a mínim des de la Revolució Francesa. Abans, entenc que no ho pugui assumir. Però des de la revolució, moralment, ho podrien assumir. I més que ningú, Macron.

—Per què més que ningú?
—Perquè Macron és molt jacobí. Un jacobí 2.0. Formes molt més modernes i capaç de fer concessions, però amb l’essència molt més clara. L’essència de la França eterna. I li demanaria que posés com a mínim més diners per al català. L’estat posa diners per a l’ensenyament i la difusió de llengües que no són el francès. El català és de lluny el menys finançat. A l’Oficina Pública de la Llengua Catalana hi treballen dues persones. Al País Basc són tretze o catorze persones.

—I més enllà de la llengua, econòmicament, Macron tracta bé Catalunya Nord?
—Suposo que no, sabent que és una de les regions amb la taxa de pobresa més alta de França. I de desocupació, també. Vol dir que molt ben tractada, no ho deu ser. França té un gran contrast climàtic entre el sud i el nord. Molts pobres baixen al sud, on no fa tant fred. Hi ha un índex important de pobresa i problemes socials. Macron ha tractat Catalunya Nord com un territori allunyat de París. Però he de dir que des de fa un parell d’anys sóc molt més feliç perquè he deixat d’ocupar-me de política francesa. No la segueixo. El meu índex de tranquil·litat ha pujat molt. He aparcat totes les ràdios i he regalat la meva televisió. Amb els del sud no ho faig tant, però ho faig. Visc amb molt dolor el que passa a Catalunya. Em sento traït per la classe política amb alguna excepció i em curo les ferides, per exemple, sense saber res dels acords electorals. Per exemple.

—D’infrastructures entre nord i sud, quines falten?
—Una Catalunya lliure. Aquesta infrastructura aniria bé. Tenim el TGV, però no és pensat per als horaris de Perpinyà, sinó els de Barcelona i París. L’últim tren que surt de Barcelona cap a Perpinyà podria ser a les dues, quan l’agafava. Potser ara ha millorat. I el tren normal és un desastre, podríem arribar a tardar quatre hores. La gent de Catalunya Nord passa poc la frontera. Menys que al País Basc. Una de les fronteres amb menys pas.

—A la classe política que a París, qui parla català?
—Jean Castex, que no era català, però va ser alcalde de Prada, casat amb una catalanoparlant. I que tenia una visió molt sana. Un tal Manuel Valls. Però es dedica a parlar malament de tothom. I poca cosa més. Catalunya Nord mai no ha donat molt personal polític en l’àmbit estatal.

—I del president dels espanyols, Pedro Sánchez, què n’espereu de la cimera?
—Que accepti un referèndum, que és una cosa democràtica. A banda d’això, hi ha el pas fronterer que Macron va tancar amb l’excusa de la covid i dels immigrants il·legals. I això podria contravenir totalment Schengen. I Sánchez hauria d’oposar-s’hi perquè afecta ciutadans del seu estat.

—Els catalans del sud, la premsa del sud, sabem tot allò que passa a Madrid, i molt poc d’allò que passa a París.
—I del que passa a Perpinyà, encara menys. Caldria començar per aquí. Evidentment, és lligat, perquè moltes coses que passen a París condicionen el que passa a Perpinyà. Per exemple, que el batlle de Perpinyà sigui d’extrema dreta no s’entén si no es lliga amb el que passa a París. A mi, que no feu cas de París, sincerament, no m’importa gaire. En canvi, que feu tant cas de Madrid, sincerament, no ho entenc. Quan hi ha un crim a Santander tota la premsa en parla, i d’un crim equivalent a Perpinyà, no en parleu.

—Perdre fa anys la seu de TV3 a Perpinyà, quins efectes ha tingut?
—S’ha perdut autoestima global catalana. Tenir algú a Perpinyà era motiu d’un cert orgull. Donava idea de normalitat. Però no s’hi ha notat gaire, perquè la gent de Perpinyà no mira gaire TV3. L’efecte és més negatiu al sud. És un replegament a les quatre províncies. Una falta majúscula. Quan us replegueu a les quatre províncies, tots perdem llençols.

—Els del Principat som els que hi creiem menys, en els Països Catalans?
—No és veritat, tampoc. Des del sud, de Catalunya Nord se’n sobrevalora el nombre de persones, de parlants, la capacitat de militància i d’influir. “Sou uns herois” ens diuen. La manifestació del 7 de novembre del Tractat dels Pirineus, el Correllengua, no crec que arribi mai a mil persones. Un nucli molt reduït. Nosaltres sabem que sense Catalunya no podem fer res. I al revés potser no és veritat, i hauria de ser-ho.

—Els grans catalanoparlants a l’estat francès són els gitanos. I no en parlem mai. Mai.
—Hi estic d’acord. Hi ha un professor de la Universitat de Lleida, Eugeni Casanovas, que va escriure Els gitanos catalans de França. Apassionant. El gran nucli és a Perpinyà. És poc productiu, parlar-ne, a causa del racisme. Per molts catalans un gitano és de malfiar.

—Hi ha més errors que vegeu que es cometen al sud i que clamen al cel?
—Veure massa les coses en blanc i negre. Alguns es pensen que al nord de la Jonquera tot és França. Un llibreter em va traumatitzar quan em va dir que es pensava que al nord es parlava català gràcies a la Retirada del 1939. Ja no hi vaig a comprar llibres. O al revés: gent que es pensa que Tolosa, Montpeller o Marsella és Catalunya Nord. No saben on comença, on acaba, no saben res. Catalunya Nord és un territori profundament afrancesat (afinitat per la cultura) i francesitzat (s’hi parla francès). Si no es veu això, no s’entén res. A Catalunya Nord la integració funciona al revés: són els que vénen de fora que integren els catalans.

—Vós parleu català al poble on viviu?
—Som 800. Hi parlo amb dues persones. Una, que l’altra ha mort. En el moment àlgid, tres famílies a la Bressola. No es pot fer res si no ens basem en aquesta premissa: el català a Catalunya Nord es perd. Dolorós. Fa anys que s’ha perdut la transmissió familiar. El 8% o 10% de l’alumnat ho fa en català. El 90%, no.

—Amb els vostres fills, en quina llengua parleu?
—Els meus fills amb mi parlen català. I amb la seva mare, també. Amb la majoria dels seus amics, parlen francès. La seva socialització és en francès. Senyal inequívoc que la llengua se’ns mor.

—Els nens no solament poden estudiar català a la Bressola, sinó també a l’escola francesa?
—Sí. En teoria, si l’esculls, aleshores la meitat de l’horari és en francès, i l’altra en català. Però ha d’haver-hi pressió social. No és automàtic. I a Catalunya Nord hem perdut pressió social. Hem perdut molta capacitat. Als anys setanta hi havia gent que ocupava despatxos, administracions. I l’estat francès, s’ha de saber, reacciona a la pressió. Constato que els territoris francesos que més han utilitzat la violència més concessions han tingut a la llengua. Sobretot corsos, després bascos, i bretons. No faig apologia de la violència, que quedi clar. Constato. Nosaltres, que mai no hem tingut violència, menys.

—L’operació urnes, bastida a Catalunya Nord, quins efectes ha tingut?
—És un motiu d’orgull, un fenomen complex i interessant. Em pensava que la gent no polititzada, no catalanoparlant, reaccionaria amb hostilitat o indiferència. I no va ser el cas. Hi va haver molta més empatia del que em pensava. I és evident que si les coses haguessin anat bé, ens trobaríem amb un context lingüístic psicoidentitari molt diferent. Però les coses no van anar bé.

—Per acabar, ara que heu traduït Voltaire, és certa la frase de Voltaire sobre els catalans?
—“Els catalans poden prescindir de l’univers, però l’univers no pot prescindir de Catalunya”; o dels catalans, potser diu. Sí, és certa. Però hi ha una cosa molt difícil, amb Voltaire. Veure quan ho diu seriosament i quan no. La ironia. Ai, la irona. Aquesta frase per mi és irònica, però tampoc n’estic segur.