15.12.2017 - 21:00
|
Actualització: 16.12.2017 - 09:22
Aquest matí, la seu d’Òmnium Cultural rebia els guanyadors dels premis literaris de la Nit de Santa Llúcia i els periodistes. L’ambient era estrany, és clar, com no podia ser d’altra manera, tenint en compte l’empresonament de Jordi Cuixart, president de l’entitat, que demà farà dos mesos que és a la presó. El vice-president, Marcel Mauri, que ha hagut d’assumir la conducció de l’acte a la força, ho ha recordat ben al principi: ‘No em pertocaria a mi de parlar. Aquí assegut hauria d’haver-hi Jordi Cuixart, que el tenim empresonat. Per tant, aquesta Nit de Santa Llúcia que celebrarem aquest vespre a Nou Barris és marcada per aquesta excepcionalitat: per primera vegada en la història d’Òmnium Cultural, el seu president no podrà ser a la vetllada literària.’
I ha continuat Mauri: ‘El nostre desè president, Jordi Cuixart, no hi serà, però això no ens farà apagar els somriures. Buscarem la resposta a la repressió política que patim des de la cultura, que és una de les claus per poder avançar com a país. I ens fa molta il·lusió celebrar la vetllada a Nou Barris, que va ser una aposta personal de Jordi Cuixart.’
Pel que fa als premiats, aquest ha estat un any ben interessant, començant pel premi Sant Jordi que ha guanyat l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís amb l’obra Jo sóc aquell que va matar Franco. Títol provocador i molt atractiu en els temps que corren i que amaga la construcció d’una ucronia des de la literatura, que molts han pensat alguna vegada: què hauria passat si Franco, pressionat per Hitler, hagués entrat a la Segona Guerra Mundial declarant la guerra als aliats?
Però anem a pams: primer Joan-Lluís Lluís ha explicat la gènesi de la novel·la. Ha sorprès explicant que l’origen d’aquesta història es remuntar a quan tenia setze anys, una vegada durant una excursió al Canigó va trobar una placa que deia en català: ‘Malfia’t de la història, somnia-la i refés-la’. ‘Em va fascinar tant, que la vaig anotar en una llibreta. I cada vegada que canviava de llibreta, la tornava a copiar. Temps després vaig saber que eren uns versos de Pere Quart.’
‘La literatura permet canviar la història, a diferència de la historiografia, i això és molt potent. Per això em vaig fer escriptor i no pas historiador.’ Continua Lluís: ‘Aquesta novel·la també té relació amb la teoria del conformisme històric, que diu que si una cosa ha passat, és perquè havia de passar. De manera que aquests que defensen aquesta teoria pensen, per exemple, que si no arribem a la independència serà perquè no havíem d’arribar-hi i si hi hi arribem, serà perquè havíem d’arribar-hi. I, mentrestant, uns anem pencant mentre uns altres s’ho trobaran tot fet.’
‘La novel·la pren la ucronia a partir del moment en què comença a explicar com Franco va declarar la guerra als aliats, fet que no es va produir mai. Un context històric fals que va començar, dic jo, el 2 de juny de 1940, una data que m’invento. I tot a partir d’aquest moment és inventat, excepte l’execució de Lluís Companys.’
El protagonista és un home borni, Agustí Vilamat, nascut el 1916 a Solsona, un antiheroi, que quan narra la història es troba en la trentena. Un home que, com ha dit Màrius Serra, membre del jurat, treballa de corrector lingüístic, perquè és un enamorat de la llengua i és un gran lector, un lletraferit. Però la guerra del 1936-39 acaba portant-lo al camp d’Argelers, on la dona que estima morirà arran d’un bombardeig i això l’empenyerà a fer-se maqui i començarà una història de clandestinitat pel Vallespir.
Catalunya Nord té un paper important en la novel·la, sobretot el Vallespir, que és una de les zones menys conegudes de la Catalunya Nord. Joan-Lluís Lluís diu que no ha escrit aquesta novel·la en clau d’actualitat, però sí que hi ha una voluntat de venjança a l’hora de matar Franco. ‘Fer literatura d’aquest fet és orgàsmic.’
Joan-Lluís Lluís ha acabat dient que el premi l’havia fet molt content, però que el fet que el truqués Marcel Mauri i no pas Jordi Cuixart l’havia entristit: ‘Jo vull la trucada del Cuixart, me la deu, vull que en Jordi Cuixart em faci la trucada, i espero que sigui com més aviat millor.’
El premi Carles Riba de poesia l’ha obtingut Josep M. Fulquet amb el llibre Ample vol de la nit. Andreu Gomila, membre del jurat, ha destacat la qualitat artística del poemari, que parteix d’una relectura d’El paradís perdut de John Milton (que fa tres anys va publicar l’editorial Adesiara recuperant la traducció de Josep M. Boix i Selva). És un sol poema estructurat en quatre parts, i en què Fulquet reflexiona sobre el mal, el dolor, l’absència, la fugacitat dels moments feliços… És una reflexió sobre la naturalesa de l’art, acaba dient, a partir d’un seguit d’experiències morals. I darrere també hi ressonen Hölderlin, Juan Ramon Jiménez, Ronsard, Rilke.
Pel que fa al premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, s’ha premiat una debutant, l’escriptora Clara Queraltó. El que pensen els altres és l’òpera prima d’aquesta autora que debutarà en el panorama literari. Nascuda al Pla del Penedès el 1988, és filòloga especialitzada en teoria de la literatura. Va fer un curs de creació literària amb Bel Olid, qui la va animar a moure els setze contes que formen el llibre. Segons que explica: ‘En els contes m’he adonat que parlo de personatges esquerdats, que s’equivoquen, que prefereixen quedar-se en el passar, per la incapacitat d’afrontar el present i el futur. Relaten situacions quotidianes de la família, de la parella i la majoria se situen en l’entorn rural, d’un poble, que és el meu.’
En l’àmbit de literatura infantil i juvenil, el Folch i Torres de novel·les per a nois i noies ha quedat desert, per manca de qualitat dels originals presentats. Mentre que el Joaquim Ruyra de narrativa juvenil ha estat per a Ivan Ledesma amb l’obra Negorith, que s’inscriu en el gènere fantàstic, amb elements sobrenaturals, de terror. Segons que explica, la novel·la gira entorn les aventures d’una noia que té poders: pot veure coses que l’altra gent no pot veure. Ella mirarà d’evitar que un ser maligne destrueixi el món.
