Joan Lluís Bozzo: ‘Trobo intolerable que Carmena digui que no hi ha ni presos polítics ni exiliats’

Barcelona torna a tenir un pregó alternatiu per a inaugurar la Mercè. Serà a les 20.30 davant el Departament d’Economia, que avui fa justament dos anys va ser escorcollat per la Guàrdia Civil en una operació que va acabat amb catorze alts càrrecs detinguts. La commemoració d’aquella jornada històrica també tindrà un pes destacat en l’acte, dirigit per l’actor i director teatral Joan Lluís Bozzo. Parlem amb ell per saber com serà l’acte del vespre i per què han decidit d’ironitzar sobre la pregonera oficial d’enguany, l’ex-batllessa de Madrid Manuela Carmena.

—Per què feu un pregó alternatiu per la Mercè?
—És una combinació del contrapregó que altres anys ja havia organitzat el col·lectiu Moltes Mercès, amb la figura central d’en Toni Albà, i també un acte reivindicatiu del 20-S, perquè enguany coincideixen totes dues coses.Volem reivindicar la memòria del 20-S, un dia tan assenyalat i tan dramàtic per al país i, alhora, presentar amb un aire més satíric un contrapregó de Manuela Carmena, una persona que ens ha dedicat paraules poc respectuoses, com quan va dir que al nostre país no hi havia presos polítics ni exiliats. Cal donar-hi resposta.

—Hi ha qui diu que això genera divisió.
—Pot haver-hi persones a qui no agradi que algú faci un pregó alternatiu. Això ho entenc perfectament. Però també pot generar divisió el pregó d’una persona com Carmena. Cadascú, quan defensa els seus punts de vista, genera divisió respecte als qui s’oposen a aquests punts de vista. Però no sé quina hauria de ser la solució. Hauríem d’estar tots a casa? Aleshores sí que no generaríem divisió, però tampoc no generaríem res. La divisió existeix perquè hi ha diverses formes de pensar. I nosaltres, primer volem reivindicar el 20-S, i segon, aprofitant que es fa a la mateixa hora i el mateix dia que el pregó, també volem dir la nostra sobre aquestes persones que suposadament són l’esquerra espanyola i diuen que en aquest país no hi ha ni presos, ni exiliats ni repressió, cosa que ha manifestat i ha repetit aquesta persona. Ens veiem amb el dret i l’obligació.

—No us agrada gens, veig.
—Jo a Manuela Carmena li tenia molt respecte. Em semblava una persona molt íntegra. I em vaig quedar de pedra quan va dir, no una vegada, sinó unes quantes, una cosa molt clàssica de la dreta furibunda, que no hi havia presos polítics sinó polítics presos. Ho trobo intolerable. Com pot dir això, algú d’esquerres, si el que van fer els presos i els exiliats és que la gent pogués votar? Em sobrepassa i tinc la necessitat de dir que no estic gens d’acord amb allò que diu.

—A part del pregó alternatiu, què més es farà durant l‘acte?
—El contrapregó el farà en Toni Albà; la Loll Bertran farà en contrastriptease, que no us explico com anirà; en Manel Barceló ha escrit unes corrandes especials per a aquest dia. També serà molt bonic el moment en què donarem veu a totes les plataformes que cada setmana es mobilitzen pels presos, com els de la plaça de la Vila de Gràcia, els de la plaça Molina, els de la plaça del Rei, els de l’Hospitalet de Llobregat, els d’Igualada, Lleida, els avis de Reus… Tindran el seu moment per a explicar quina és la seva lluita i recollir, com a mínim, uns aplaudiments. Fa moltes setmanes que batallen i piquen pedra i ningú no es recorda gaire d’ells.

—Farà dos anys del 20-S. Com recordeu aquell dia?
—Aquell dia començava tot. La sensació que vaig tenir és que començàvem un procés imparable. Es va convocar la gent per les xarxes; vaig sortir a la Gran Via i vaig veure que era tallada des de la plaça de Tetuan i hi havia rius de gent que s’acostaven a la rambla amb Gran Via; em vaig començar a trobar gent que no hauria imaginat que hi fos, allà… Vaig pensar que érem davant un fenomen que ja no s’aturaria. Però malauradament sí que s’ha aturat. Semblava que fos l’inici del procés d’independència. I tant. Va ser el dia que el poble es va posar davant de tot. Posteriorment, per raons polítiques, judicials, per no haver estat prou llestos d’aprofitar el moment… També és molt fàcil, criticar ara.

—Dos anys més tard, podem dir sense por d’equivocar-nos que estem pitjor, oi?
—Pitjor, i tant, perquè hem perdut el tauler de joc. Ens l’han pres de la mà. L’havíem arrabassat i teníem la iniciativa nosaltres, però ara juguem al seu tauler. Per cert, un tauler en el qual sempre perdem. Jo no tinc cap càrrec polític ni sé què s’ha de fer, perquè jo sóc un independentista independent.

—Però sí que us vau sumar a la candidatura de Junts per Catalunya.
—Sí, però hi anava com a independent i col·laborador en les darreres eleccions.

—I no continueu formant part del projecte?
—No, no, tampoc no m’han dit mai més res. Jo sento un gran respecte i una gran admiració pel president Carles Puigdemont. En aquell moment, em va semblar que la meva persona podia ajudar a esgarrapar tres vots i per això m’hi vaig sumar.

—Com a independent, doncs, us preocupa la manca d’unitat?
—Sí, molt. És un desori. No hi ha l’element clau per a fer força, que és la unitat d’acció, la unitat d’opinió, i ara mateix no veig com es pot arreglar aquest desgavell polític que s’ha traduït, per exemple, en menys assistència a la manifestació de la Diada. Evidentment que el poble encara és com era, i no oblidem que continuem essent molts, però estic una mica decebut, i no crec que sigui l’únic. A més a més, s’hi ha d’afegir que plana sobre nostre la sentència i la reacció que hi hauria d’haver.

—I com s’hi hauria de reaccionar?
—Si és una sentència condemnatòria, la resposta ha de ser clara. Claríssima. I evidentment, unitària. Hem de ser un clam, i això ho ha de fer el poble perquè sigui inexcusable escoltar-lo. I perquè ens escoltin igual que la tardor del 2017, quan Europa tenia l’orella parada i obríem els telenotícies del món.