Joan Llinares: “La corrupció té moltes normes a favor i molt poques en contra”

Joan Llinares dirigeix l’Agència Valenciana Antifrau des que es va obrir, a final de juny del 2017. Abans, havia fet net al Palau de la Música i a l’IVAM. Ara dirigeix un equip de quaranta-vuit persones que actuen d’ofici i canalitzen les denúncies que els arriben. Cada vegada més, diu. Una de les obsessions de Llinares és que qui vulga denunciar un possible frau, una irregularitat o algun indici de corrupció tinga un canal on fer-ho de manera segura. És per això que la web de l’Agència aconsella, fins i tot, com navegar per la internet profunda per no deixar rastres informàtics.

Un dia després d’entrevistar Llinares, l’Audiència espanyola publicava la sentència del cas Gürtel que té a veue amb el lloguer de les pantalles per a la visita del Papa. Per telèfon, Llinares es refereix a una cosa que conta més avall: les dificultats per a investigar casos com aquest perquè quan els corruptes estan al poder tapen tot el que poden. Amb tot, reconeix que els anys de condemna són molt importants i acrediten els fets investigats.

En aquesta entrevista, Llinares parla de les dificultats inicials per a activar l’Agència, quan les institucions valencianes no eren conscients de la transcendència que tenia la seua creació, i d’alguns casos antics que encara cuegen.

—Per fer front a les urgències de la pandèmia, les administracions recorren a les contractacions directes i d’urgència. Ens trobarem amb cap sorpresa quan això passe?
—La legislació permet els contractes d’emergència, fins i tot, sense iniciar l’expedient. Però s’ha de documentar tot i, una vegada passada la situació d’emergència, el procediment ha de quedar absolutament clar. Determinant tots els passos que s’han fet i totes les decisions que s’han pres. Les lleis de transparència no queden derogades en una situació d’emergència. La qüestió és decidir quan s’acaba una emergència. A més, ens preocupa que la situació excepcional ocasionada per la pandèmia siga aprofitada perquè les trames corruptes facen negoci amb els diners públics que s’haurien de destinar a salvar vides. Ací és on treballem per evitar que això passe.

—L’administració valenciana abusa de la situació d’emergència per a contractar?
—No tenim cap indici que s’abuse, però sí que fixem l’atenció sobre aquests procediments.

—Estan ben protegits, els funcionaris que volen denunciar?
—La nostra llei preveu l’estatut de persona protegida. Però també s’hauria de modificar el codi penal; en particular, el delicte que castiga durament la revelació de secrets, que es fa servir per castigar les persones que informen. En l’àmbit estatal, s’haurien de prendre decisions per a completar un marc de protecció efectiva dels denunciants, i això no es fa. Hi ha una directiva europea que l’any 2021 obligarà l’estat espanyol a haver legislat sobre la protecció de les persones que informen. Crear canals perquè la gent puga denunciar sense anar a la comissaria o a la fiscalia.

—Us referiu a particulars, no necessàriament funcionaris?
—Una de les causes per les quals la corrupció ha campat i s’ha estès de manera tan impune és perquè qui volia denunciar un fet no tenia canals per a fer-ho. Únicament li deien que anara a la comissaria o a la fiscalia. I així, aquesta persona entrava en una dinàmica que no era gens agradable. La directiva europea diu que l’existència d’aquests canals forma part de la protecció. Els canals han d’existir tant en l’àmbit públic com en el privat. Si els haguérem tingut, hauria estat possible tot el que va fer la banca fins que va esclatar el 2008? S’haurien pogut evitar moltes irregularitats, i moltes decisions que van prendre els consells d’administració i que no s’haurien d’haver pres?  Hervé Falciani va donar als governs europeus una llista de defraudadors fiscals, delinqüents, i trames de corrupció de tota mena, que els va permetre de recaptar milers de milions d’euros en imposts d’aquests defraudadors i desarticular alguna estructura mafiosa. El resultat és que el senyor Falciani no pot eixir d’Espanya perquè la justícia el persegueix a països com Suïssa. En definitiva, tenim una realitat en què la corrupció té moltes normes a favor i molt poques en contra.

—Al País Valencià, l’Agència Antifrau és un d’aquests canals. S’hi adrecen les persones a denunciar?
—Sí. Enguany ja hem rebut 170 denúncies.

—Totes provenen de treballadors públics?
—Totes, no. Però una bona part, sí. També n’hi ha d’anònimes, però per les dades que ens aporten, veiem que són persones de dins l’administració mateixa.

—Teniu dades sobre quantes d’aquestes denúncies acaben a la fiscalia?
—Encara no tenim prou rodatge per a tenir una estadística consolidada. Enguany hem remès uns deu expedients a la fiscalia. Però també n’hem remès al tribunal de comptes. Derivem les denúncies cap als àmbits competents, com ara la inspecció de treball i l’agència tributària.

—Us arriben denúncies d’empresaris?
—Sí, sí. La corrupció és un fenomen molt complex que afecta moltíssima gent. Poseu-vos en la situació d’un procés de contractació i que una empresa, a la qual no es té en compte, veu que altres empreses que competitivament són pitjors aconsegueixen els contractes. On pot recórrer un empresari? Pot anar al contenciós administratiu, però quan les coses són greus i no és una qüestió de discrepància, sinó que hi ha comportament típicament qualificable de corrupció o  de frau, el recurs a l’Agència és una manera. Per tant, entre les persones que denuncien, també hi ha les que són víctimes d’aquests procediments.

—Els quaranta-vuit treballadors de l’Agència Antifrau són suficients?
—Sí, mentre tinguem les competències actuals. Si tinguérem les competències d’altres agències europees, no n’hi hauria prou.

—Quines competències us faltarien?
—Les del conflicte d’interès. Només la Generalitat ho ha regulat, mitjançant la seua oficina de conflictes d’interès. Però ni ajuntaments ni universitats ni tantes altres administracions no ho tenen regulat.

—Per què és tan necessari?
—El control de les declaracions d’activitat patrimonial és un element que forma part de la construcció d’un bon marc d’integritat. No només ho haurien de fer els càrrecs públics polítics, parle també de determinades tecnostructures de l’administració pública que tenen molt de poder i que no són càrrecs electes.

—Funcionaris?
—Alts càrrecs funcionarials. Són persones que amb la seua signatura cada dia decideixen sobre temes importants. Sense els informes d’aquests funcionaris, els polítics no signarien res.

—Hi ha hagut molts canvis a l’equip de l’agència. A què ho atribuïu?
—Al principi de l’agència, us podeu imaginar que era molt llaminer controlar-la. Com que això no s’ha aconseguit, potser no tenia sentit continuar. Per a nosaltres és fonamental. La independència de l’agència requereix la nostra imparcialitat i la llibertat de criteri professional. I això no forma part de la cultura general.

—El govern, les administracions, entenen que l’agència necessita aquesta independència?
—No tinc indicadors que diguen el contrari. Però em fa l’efecte que quan la crearen no eren conscients que s’avançaven a la resta de l’estat i es posaven al dia amb Europa. A mi em sorprenia. Venint d’on veníem els valencians, érem uns precursors. Podíem presumir de construir un marc de lluita i de prevenció contra la corrupció. Per què teníem aquells problemes al principi? Érem en el focus i es tractava de contaminar-nos amb una imatge de degradació generalitzada i de desconfiança que tant pesa i que tant de mal ha fet a l’administració pública.

—Parlem d’alguns casos recents. Què ha fallat perquè l’Empresa Municipal de Transports (EMT) de València haja estat víctima d’un robatori de quatre milions d’euros?
—Quan dels teus comptes corrents desapareixen quatre milions no sol haver-hi una sola causa, sinó una suma de factors. Des de fora, perquè a l’Agència no ho hem treballat, és clar que no han funcionat els mecanismes de prevenció. Hi havia una falta de rigor en el protocol de pagament. Es va creure a una treballadora pública que rebia un correu del president i que s’havia de posar en contacte amb una persona externa i havia de fotocopiar signatures… Ni en una empresa pública ni en una privada, això no pot funcionar així. Una altra qüestió seria parlar de l’entitat bancària que durant successives remeses va enviar fins a quatre milions amb signatures fotocopiades.

—Es va constituir una comissió d’investigació.
—Ja sabem com funcionen les comissions. Jo hauria fet una auditoria a fons.

—Els comptes de l’EMT sí que són auditats.
—No parle de l’auditoria ordinària, comptable. Parle d’una auditoria forense. En eixe sentit, em ve al cap quan em va tocar barallar-me amb el tema del Palau de la Música. Si s’haguera constituït primer una comissió d’investigació del parlament, sense tenir jo la capacitat de fer una auditoria forense, no sé com hauríem acabat.

—Un dels clàssics que coneixeu bé és l’IVAM. Encara hi ha pendent el judici a Consuelo Císcar per la falsificació d’unes escultures de Gerardo Rueda.
—Quan vaig tornar a l’IVAM vaig haver de gestionar coses que venien de l’època anterior. Vam veure que hi havia coses que no les podíem assumir. Sobre la sospita del valor d’unes peces, va eixir aquest cas més greu, que és el que està judicialitzat. La instrucció està acabada, falta posar la data del judici. I per cert, les auditories dels deu anys anteriors havien eixit totes bé.

—…
—Això és típic. Si després de descobrir-se un frau en una empresa pública, revises les auditories dels anys anteriors, veus que els auditors no havien dit res, potser només alguna advertència a la qual ningú fa cas. Per tant, el seguiment de les advertències dels auditors és molt important.

—Què n’hem après, del cas Blasco?
—Sobre els corruptes es deia que no els passava mai res. Després s’ha vist que sí que se’ls agarra, però es deia que les penes eren com unes vacances, que tornaven de seguida i que tenien tots els diners robats per a continuar vivint la mar de bé. Culturalment, passava que la gent pensava que qui feia això no era corrupte, sinó llest. Però amb la gran crisi del 2008 tot va canviar.

—Ja no era acceptable que una persona s’aprofitara del seu càrrec públic.
—La societat està curada. I ací encaixem el cas Cooperació, que és un dels casos de corrupció més bèstia que ens puguem imaginar. No per la quantitat de diners, sinó per la gent a qui perjudica. Roben a la gent d’Haití després d’un terratrèmol. Amb els diners de cooperació internacional es compren pisos a Miami i embarcacions de luxe. Vacunes i tractaments antisida no arriben als destinataris. És la perversió absoluta. I continuen sense demanar perdó. Continuen tenint aquesta supèrbia. No els va tan malament. Ara es parla de si li embarguen una casa o no, però ells continuen amb el seu pla de vida, i alguns, fins i tot, continuen a l’administració, perquè no els han inhabilitat.

—Carlos Fabra és un altre clàssic que també ha estat a la presó però encara té causes obertes.
—Ací hi ha l’incompliment per part de l’estat espanyol de la convenció de l’ONU contra la corrupció que Espanya va assumir l’any 2006. Això obliga les persones que tenen fortunes dubtoses a demostrar-ne la procedència. Però ací encara funcionem de tal manera que si els investigadors dubten de la netedat de la fortuna, han de demostrar-ho, i així s’entra en una prova diabòlica perquè és molt difícil d’acreditar que una persona té finques a la República Dominicana o comptes a les Jersey, per exemple. A Fabra el van jutjar perquè no pagava imposts, va fer presó, però també havia de pagar una multa. No la paga perquè diu que no té patrimoni i el jutge sospita que sí que en té i l’amaga. Hi ha hagut un treball molt minuciós de l’instructor i de la fiscalia i acusen Fabra i vint-i-tres persones més.

—Es podrà demostrar que ha amagat la fortuna?
—Si el jutge ha practicat escorcolls i detencions és perquè en tenia proves.

—Han de prescriure, els delictes de corrupció?
—La corrupció política es beneficia de la situació que mentre s’és en el poder es té la capacitat d’amagar-ho tot. És quan deixen el poder que ix a la llum. Si ja han passat cinc anys o deu, segons el que siga, el delicte ja ha prescrit. S’haurien de buscar fórmules per a allargar-ho. O bé que no prescriguen mai, o bé que el termini comence a comptar a partir que la persona deixa el càrrec públic.

—En aquests més de tres anys que fa que sou en el càrrec, heu viscut situacions delicades?
—Ens hem hagut d’enfrontar a coses serioses, sí.

—Amenaces?
—No podríem dir-ho així, perquè no s’arriben a manifestar així, però eixa sensació que et vigilen i quan puguen t’aniran al darrere, sí que l’hem tinguda. Però això forma part del treball. Qui no vol passar-ho, no ha de vindre a l’Agència Antifrau. En tot cas, aquesta gent que fa això no aconsegueix el que vol.

—Veurem aviat el resultat d’alguna investigació que serà portada a la premsa?
—No sé si a la portada, però no tardarem. D’ací a un mes farem pública una investigació que hem començat d’ofici.

—Relacionada amb què?
—Relacionada amb la manera de funcionar de determinats aspectes de la contractació pública que s’arrosseguen des de fa molts anys, que no és culpa d’aquest govern, i que es van reproduint.