21.05.2024 - 21:40
Pere Quart en el seu poema “Cançó de carrer”, aquell que té uns versos que avui dia serien titllats de terrorisme (“Potser només viuen de veres els qui moren matant al carrer o a la guerra.”), feia una descripció –poètica, és clar– de la vida d’una família obrera durant la dictadura: “el pare,/ cansat i sense fe,/ renec o riallada./ Treball embrutidor,/ futbol cada diumenge,/ el tuti al cul d’un bar/ tabac de vuit pessetes./ La televisió/ que ofega la paraula/ i banys en un mar brut/ quan vénen les vacances./ La mare un escarràs,/ la plaça i la neteja./ I els meus germans petits,/ escoles de mals mestres./ Quina buidor!”
Quina buidor!, exclamava el poeta. Fixeu-vos que Joan Oliver (Pere Quart), en un moment, agafava el futbol com un dels símptomes d’aquells temps sense llibertat en què l’entreteniment futbolístic era alienant, jugava a favor del règim. I potser ens hauríem de preguntar si ara el futbol no continua essent una de les maneres amb què el sistema ens ocupa i ens absorbeix mentre passen coses molt transcendents al nostre voltant. Talment com la televisió, que “ofega la paraula”, deia Pere Quart. No us ho sembla que la cosa no ha canviat gaire, quan mireu els programes d’Antonio Farreras, Vicente Vallés, Ana Rosa Quintana o, per no mirar només enfora, Ricard Ustrell? Formalment, no som en una dictadura, però els mecanismes del sistema no acaben de marxar mai.
No us penseu que jo em col·loco au-dessus de la mêlée, com diuen els francesos. Sempre m’ha agradat el futbol, en directe sobretot, i els meus pares em van encomanar l’afició pel Barça, la qual durant la dictadura i més ençà era un signe de compromís amb la llibertat. (O així ens ho volíem creure, malgrat que el club sempre ha estat dirigit per la burgesia catalana.) I, malgrat això, intento rebel·lar-me contra mi mateix quan la meva bèstia personal, la que respon a les aficions desfermades, emergeix indòmita i salvatge. Un dia, al camp de l’Espanyol vaig veure una gran pancarta que deia: “Catalunya és més que un club.” I si t’alliberes de la bèstia pròpia, no pots dir res més sinó que això és veritat.
Quina buidor! No és símptoma de vacuïtat, per exemple, que el periodisme esportiu hagi envaït la programació dels mitjans d’informació públics? Se succeeixen els programes on els mateixos tertulians van distribuint-se, ara aquí, ara allà, per dir les mateixes coses. No tenen cap informació rellevant, saben el mateix que nosaltres, però allà els deixen perbocar la seva bèstia interna amb opinions que moltes vegades, al cap d’unes hores, se sap que són errònies. És igual com passa amb les tertúlies polítiques, ben cert, però ja sabem que l’actual direcció dels mitjans públics catalans van decidir “despolititzar-los” (quina broma!) i per això ens entretenen amb el futbol. No, amb l’esport no, amb un club de futbol, el Barça, que fa anys que ha deixat de ser “més que un club”.
Que ningú s’emprenyi amb mi, si us plau, que encara les puc dir més grosses. Per exemple: algú em pot dir quina diferència hi ha entre la presidència xinesa del RCD Espanyol i la del FC Barcelona? Sí, ja sé que un ha comprat el club “perico” i l’altre ha estat votat pels socis “culers”. Però, en la gestió d’ambdós clubs, després de les votacions democràtiques, hi ha cap diferència? Tot és la buidor de la desinformació, de l’arrogància, de les frases altisonants, dels anuncis i les renúncies… Els socis de l’Espanyol saben tant del seu club com els del Barça; perquè la democràcia del primer no existeix, hi ha un patró que fa el que vol; però la democràcia del segon s’acaba després de les eleccions, quan el president del FC Barcelona fa i desfà com li plau.
Joan Laporta és, si m’ho permeteu, un bon símptoma de la buidor que assenyalava Pere Quart. Ja ho era en la seva primera etapa com a president del club, tot i que aleshores el joc i els triomfs del primer equip dirigit per Guardiola ho van amagar tot. Bé, no és veritat del tot, no va ser només això: en aquells temps Laporta generava incomoditats per la seva defensa de l’independentisme, va fotre fora la part més fatxa dels aficionats, associava el club a Unicef… Però, en aquesta nova etapa s’ha convertit tot en pols, en buidor: l’afer injustificable de Negreira i els arbitratges, la nul·la transparència en les decisions sobre la marxa del club, l’arbitrarietat de les seves decisions, el personalisme desbocat, la conxorxa amb la part més fosca del capitalisme a través d’empreses, fons d’inversió i coses que no arribarem a saber mai. Només els més fanàtics del Barça, aquells que no es poden desposseir de la seva bèstia interna, em poden acusar de mentir.
Ara acabaré amb l’objectiu principal d’aquest escrit volàtil i fugisser: això que passa amb el Barça és un exemple del que passa a la societat catalana, del que ha passat a les darreres eleccions i de la reculada superlativa que ha fet el país en termes ideològics i nacionals. Els líders dels partits polítics que volien canviar Catalunya són com Laporta, arrapats al poder (amb l’excepció de Pere Aragonès, felicitem-nos-en), fent i desfent arbitràriament segons com els convé a ells i a la seva maquinària, buscant aliances fraudulentes –dolentes– per a aconseguir una engruna de poder… I, mentrestant, el futbol i la televisió continuen submergint-nos en aquella buidor que ja va denunciar el poeta fa tants d’anys.
Nota al marge. Quan escric aquest text és dissabte; veig que els diaris esportius diuen que Laporta fulminarà l’entrenador. Després d’haver-lo ratificat amb pantomimes llagrimoses incloses fa pocs dies. Voldria fer dues consideracions apressades sense saber si les informacions es corroboraran o no, jo ja hauré enviat l’article a la redacció. Primera: més enllà de la gestió de l’entrenador, qui ha de plegar és Joan Laporta; la seva presidència és d’una buidor immensa, si tal cosa no fos un oxímoron. I segona: és insà que el periodisme esportiu no hagi de respondre mai dels seus errors. Si finalment Laporta no destitueix Xavi, diran que s’ho ha repensat o faran veure que no han dit res. Com quan, per poder vendre’s, anuncien que el Barça fitxarà 333 jugadors nous per temporada i, després, no en ve cap. Ells no menteixen mai. Igual que els tertulians que es dediquen a la política. Aquesta altra buidor faria riure si no fos que fa molta pena.
