Joan Josep Nuet: ‘L’independentisme i els comuns hauríem de posar-nos d’acord en una estratègia a mitjà i llarg termini’

Joan Josep Nuet (Reus, 1964) està preocupat. Veu un túnel negre i tem que la reacció ultraconservadora a l’estat espanyol, que ha començat pel sud, a Andalusia, liquidi totes les possibilitats de trobar una solució al conflicte català. A les portes del judici contra l’1-O, per Nuet, l’aprovació del pressupost espanyol i, en conseqüència, el suport del PSC al pressupost de la Generalitat crearia un clima polític diferent que podria ajudar els presos polítics. Nuet explica que, si és cridat a declarar com a testimoni al Suprem espanyol, defensarà Carme Forcadell i el debat parlamentari sense censures de cap mena.

En aquesta entrevista també parla dels comuns. Dissabte hi ha un consell nacional en què s’abordarà una proposta que defensa que Catalunya ha de tenir una constitució pròpia dins una república espanyola plurinacional. Nuet no vol que es perdi el temps. Vol que aquesta idea no sigui mera retòrica, sinó que tingui contingut polític real. És la tesi que defensa Sobiranistes, la plataforma interna que encapçalen ell i Elisenda Alamany, ambdós diputats al parlament.

—Dissabte Catalunya en Comú fa un consell nacional. S’hi aprovarà finalment la proposta de tenir una constitució catalana en una república espanyola plurinacional?
—Possiblement això tindrà una majoria, però cal un aclariment. Nosaltres partim del fet que Catalunya és una nació i com a tal té dret de definir-se com a subjecte polític de manera sobirana. Una vegada l’ha definit, aquest subjecte polític estableix quin tipus de relació vol amb la resta de pobles de l’estat espanyol. La proposta dels comuns és una confederació de pobles en una república plurinacional. Però aclarim-ho. Aquesta constitució què és? La de la República Catalana. I per mitjà del diàleg volem confederar-nos. Cal aclarir-ho, perquè si no sembla que Madrid permeti de canviar el nom de l’estatut. En això no hi estic d’acord i demano un aclariment per a no fer-nos trampes al solitari. No podem fer servir llenguatge sobiranista per amagar una subordinació a l’estat espanyol. Hem de ser un ens polític sobirà que es confederi amb la resta de pobles de l’estat i ens retrobem en un projecte comú. Ha de ser un procés constituent de la República Catalana, i nosaltres defensarem que aquesta república es confederi. Hem d’aclarir que al final la nació catalana té el dret d’autodeterminar-se i de constituir un subjecte polític propi.

—Un estat?
—Bé, una República Catalana que volem confederada. Per tant, seria un estat conjunt. Però és molt important que ho fem des de la nostra sobirania. Nosaltres hem de poder decidir si volem fer-ho o no, el poble de Catalunya. Evidentment si la gent decidís que això no s’ha de fer, doncs no es faria.

—A una part del partit, o dels dirigents dels comuns, els interessa l’ambigüitat? Us ho dic per això que dieu de la importància d’aclarir la proposta.
—Demano d’aclarir-ho perquè no em valdria un tomb tàctic per a ocupar en el llenguatge l’espai del sobiranisme. Ha de ser un tomb estratègic, perquè és el que ens va definir com a projecte polític. Som sobiranistes, formem part d’aquest espai. No retòricament, sinó políticament i ideològicament, per una concepció profunda basada en el reconeixement de la nació i els seus drets. Això és fonamental que quedi clar. Si els drets polítics ens els dóna la constitució espanyola, no hi estic d’acord. Ens els dóna el nostre poble organitzat, com a comunitat. Ja no parlo de la història, ni de la llengua, ni de les fronteres ni el color de pell, tot això no m’interessa. Parlo del dret democràtic d’un poble de constituir-se. No pot haver-hi dubtes sobre això. I després hi ha la voluntat majoritària dels comuns de tenir un projecte conjunt amb la resta de pobles de l’estat, i també és la meva.

—Aquest aclariment és la posició que defensarà Sobiranistes?
—Sí. Demanarem que això s’aclareixi. I si veiem que només hi ha un tomb tàctic en el llenguatge per a no assumir el fons, i que depenem d’un procés de l’estat, ho criticarem. No són els principis que van acordar els comuns a l’assemblea fundacional.

—D’ací a pocs dies comença el judici contra l’1-O al Suprem espanyol. A vós us jutjaran a Barcelona.

—Per als qui serem jutjats a Barcelona és positiu, però que es mantinguin la resta de companys al Suprem és una clara mostra de la politització del judici. És un doble criteri. Si això era una conspiració mundial, com diu el Suprem, tots hauríem de ser allà. I si es fa servir el criteri que ens ha donat la raó a nosaltres –els acusats de desobediència–, tots hauríem de ser al TSJC. S’ha pres una decisió política per a alleugerir la càrrega del Suprem, en la part que tenen més mala peça al teler, la parlamentària. Evidentment, el parlament és el temple del debat, i criminalitzar el debat parlamentari és el súmmum de la irracionalitat de tot aquest procés judicial. Volen fer pagar els plats trencats a la presidenta Forcadell, clarament. Des del primer moment va haver-hi un intent de criminalització de la seva figura. Em sap greu per ella i la resta de companys.

—Us han volgut apartar del judici al Suprem?
—Sí. Els ‘dolents’ són a Madrid i els ‘menys dolents’ som a Barcelona. És un criteri polític que regeix moltes de les decisions del Suprem. El primer criteri és la raó d’estat, i després s’adapta l’ordenament jurídic a aquesta decisió política. Crec realment que tots els processats som innocents i expressarem als tribunals de manera clara l’arbitrarietat d’aquest procés polític. En el meu cas, i crec que en el de la mesa i el de la presidenta Forcadell, serà una línia forta de defensar el fet democràtic parlamentari. Quan el poder judicial intervé en el poder polític, és una greu anomalia democràtica. Ho denunciarem. El Suprem i el TSJC són grans desconeixedors dels mecanismes de gestió parlamentària.

—Segurament perquè no és habitual que parlamentaris acabin als tribunals.
—S’ha volgut substituir el concepte de desobediència al Constitucional. Les sentències sempre han estat posteriors a l’aprovació de decrets i lleis. El Parlament de Catalunya sempre ha acatat les suspensions. Mai no van ser prèvies, i per tant s’introdueix un canvi substancial que es fa exprés per a criminalitzar l’independentisme. La mesa del parlament no és un òrgan de control constitucional i per tant no ens poden acusar de no haver fet un control constitucional correcte. En quaranta anys s’han suspès lleis i decrets, i cap mesa no ha estat acusada de desobediència, perquè s’han acatat les suspensions. Ara és el mateix cas, no és diferent. Si es canvien aquestes regles de joc, vol dir que ha d’haver-hi un procés de censura prèvia sobre el qual es pot discutir o no al parlament. La mesa tenia la voluntat d’aplicar els drets parlamentaris per fer un debat, i a posteriori el Constitucional podia actuar, com ha fet algunes altres vegades.

—Si us criden a declarar com a testimoni al Suprem, exposareu aquests raonaments?
—Sí. No l’he canviat pas, el meu argument. No som desobedients, rebels, sediciosos ni malversadors. No som desobedients perquè la voluntat no era de desobeir el Constitucional, perquè podíem tenir dubtes sobre la constitucionalitat d’algunes propostes, però no entrar a jutjar-les perquè no correspon a la mesa, i perquè estàvem segurs que el Constitucional tenia els mecanismes d’intervenció per a anul·lar o suspendre lleis i decrets, com així ha estat. L’ordre constitucional no s’ha enfonsat, és una evidència, i no se’ns pot dir que vam cometre un delicte per a aquestes tramitacions. Espero que imperi el sentit comú i que s’alliberin els presoners, o almenys que les sancions siguin mínimes. Ni presó ni cap acció per l’estil: seria desproporcionat i un retrocés democràtic històric. Seré molt actiu, i ho sóc, en la solidaritat amb els presos polítics i a l’hora de denunciar la farsa en què s’ha convertit aquest judici.

—Parlem del pressupost. Què separa els comuns del govern?
—Hi ha dos grans blocs. Un és l’ambient i l’altre els comptes concrets. Som de la idea que s’haurien d’aprovar tant el pressupost espanyol com el de Catalunya. Estem disposats a ser un factor actiu perquè seria un missatge d’estabilitat. Nosaltres acceptem el discurs que no som en un moment normal, sinó en un moment d’excepció. Aquest diàleg polític que crea un determinat ambient perquè el problema polític de Catalunya comenci a trobar vies de diàleg i solució necessita un ambient de confiança. Això avança, però a empentes i rodolons. La situació política requereix que aquest ambient es consolidi per a poder parlar seriosament de temes polítics que ens separen. El dret d’autodeterminació i la situació de repressió són els dos grans punts que cal abordar. Pensant en els presos i el procés judicial, i el dret d’autodeterminació i la situació de repressió, estem convençuts que aprovar el pressupost a Barcelona i Madrid ens afavoreix. Allarga el temps polític perquè es puguin crear mecanismes de diàleg.

—Creieu que el PSOE seria prou valent d’abordar l’autodeterminació i la fi de la repressió, en veient com puja l’extrema dreta i el discurs ultranacionalista del PP i Cs?
—Segur que aquest diàleg es pot abordar, encara que les posicions polítiques siguin molt allunyades en aquest moment. La seva visió és un nou estatut, i això és lluny de la idea de l’autodeterminació en un referèndum. Però això són posicions polítiques raonables. En canvi, no era raonable era la d’abans, quan no es podia parlar absolutament de res. El PSOE té una proposta. Un nou estatut que impliqui modificacions de la constitució espanyola i amb un referèndum a tot l’estat. Això és absolutament insuficient per a Catalunya, però és una proposta. Volem un referèndum d’autodeterminació en què puguem votar clarament si Catalunya ha de ser independent o no. Cap de les dues coses no és a prop, però cal un clima per a poder-ne parlar. El clima necessita un temps, i per a tenir temps necessitem pressupostos.

—Demaneu un nou vot de confiança d’ERC i del PDECat al PSOE, esperant que Sánchez obri aquest espai de diàleg. La moció de censura ja va ser un xec en blanc i la situació no ha canviat gaire.
—Però també el PSOE votaria el pressupost de la Generalitat, que ho necessita perquè hi ha un debat molt clar sobre la perspectiva del país i la gestió quotidiana. I la gestió és imprescindible perquè el govern duri i s’estabilitzi. Si no, anem també a una convulsió. El govern Torra ha de tancar tardors calentes, i per a això necessita recursos. És difícil que els comuns i els socialistes, que som els socis que el govern necessita per a col·laborar en el pressupost i l’estabilitat parlamentària, ens hi aboquem si no hi ha pressupost de l’estat. Tot té una relació, i hi ha una part de l’independentisme convençuda que això és així i que cal permetre la tramitació del pressupost de l’estat. Us puc assegurar que tots els departaments del govern desitgen això, molt més que no sembla i que no es comunica, perquè la situació és dramàtica. L’onada de mobilitzacions socials pot tornar, i hi ha col·lectius com els Mossos i els bombers que són a punt d’esclatar. El govern català necessita oxigen pressupostari. Fins ara s’han fet gests minsos, però cal continuar estirant el fil perquè només la paciència ens porta a la victòria. El nerviosisme només ens minoritzarà i ens farà cometre errors. Defenso la paciència, i un factor de paciència és aprovar els pressupostos, enviar un missatge clar al PP, Cs i Vox i fer operativa la majoria que va fer fora el PP. És l’única majoria política que pot conduir, l’estat i Catalunya, amb una visió progressista.

—Heu dit moltes coses. Anem a pams. Els comuns supediten el suport al pressupost de la Generalitat al sí d’ERC i del PDECat al pressupost espanyol?
—Hem dit públicament que no. Són discussions paral·leles. Però hi ha una influència política clara. El PSC sí que ho vincula. Si no hi ha pressupost a Madrid, haurem d’esborrar el PSC de la llista i l’única opció a Catalunya serà un vot favorable dels comuns. Respecte del pressupost concret, les xifres, som molt lluny del govern.

—Què us en separa?
—En primer lloc, la filosofia. Si no hi ha més ingressos, tindrem una despesa limitada. Mentre que el govern de Sánchez aquest tema l’ha abordat, a Catalunya d’això se’n parla amb la boca petita. El govern de Torra no ho aborda. Ens han promès uns trenta o quaranta milions més per l’impost de successions, però això és una misèria. Hauríem de parlar de deu vegades aquesta xifra per a tenir una proposta possible. Això repercuteix en la despesa. Si al final tinguéssim la proposta d’inversions del govern espanyol, tenint en compte que en un any no podrem revertir totes les retallades que va encapçalar el govern d’Artur Mas, ajustaríem més els comptes. Calen gests per a transmetre i comunicar que hi ha una voluntat política i un canvi de filosofia. No s’hi val, a dir que és el pressupost més social de la història. I això ho diuen els sindicats, els mestres, els metges… són col·lectius al límit. No podrem revertir les retallades en aquest pressupost, però han de rebre missatges d’un canvi de voluntat. Qui cregui que val més que el clima polític es podreixi, que no aprovar el pressupost beneficia els presos polítics, s’equivoca radicalment.

—Hi ha una relació de causa a efecte?
—Evidentment. Tindrem un judici polític i el clima polític afecta. Si hi ha perspectives en el clima polític, hi ha una sensació que, encara que sigui de manera molt llunyana, hi ha un punt de llum i que el túnel és finit, això té influència en el judici polític.

—Un sí d’ERC i el PDECat al pressupost espanyol esperona el discurs de la dreta, que diu que Sánchez ‘rega’ Catalunya amb milions.
—No podem esperar res del PP, Cs i Vox. Que diguin el que vulguin. Nosaltres hem de consolidar una majoria perdurable. Necessitem temps per a trobar solucions. L’única majoria possible és la que va fer fora el PP.

—Però Sánchez ja ha dit que governaria fins el 2020. Assumeix el no als comptes.
—Ha de dir el que ha de dir. Ja veurem si passa o no. Si no hi ha pressupost, serà més dèbil. La idea d’una alternativa del trifachito és més real. A Catalunya passa igual: el nivell d’inestabilitat del govern és gran. Primer perquè no hi ha un full de ruta ni una estratègia conjunta, i segon perquè el dia a dia se’ls enfila costa amunt. En aquest procés, hi ha una part de Catalunya que l’engrescarem amb millores concretes. El govern no pot regalar terreny a Cs, el PP i Vox i renunciar a una part de la ciutadania.

—Com valoreu que el pressupost de Sánchez ni tan sols compleixi les inversions previstes a l’estatut?
—És és un dèficit que cal posar damunt la taula. És veritat que poden dir que hi ha un augment de més del 50% de les inversions…

—Però això ja ho preveu la llei.
—Això és absolutament positiu. Si no s’arriba al que diu l’estatut, pot haver-hi diàleg per a arribar a acords i a un estricte compliment estatutari. Segur que hi ha punts intermedis entre la proposta del govern de Sánchez i de la Generalitat. Però si tot això fracassa, serem més dèbils i l’únic que s’enforteix és l’alternativa de dretes. I això és a Madrid, però també a Catalunya. Ciutadans és el partit més votat. No podem permetre que això és consolidi, perquè hi ha una part de la societat catalana que es desconnecta del seu govern i de la resta. A aquesta gent l’hem de convèncer, i si hi ha un pressupost de la majoria independentista amb suport de socialistes i comuns, i això altera la vida de la gent positivament, comences a debilitar la dreta. Això és una batalla de termini mitjà i llarg, però no sé si la direcció independentista és capaç de tenir estratègies a termini mitjà i llarg o viu en el dia a dia. Tot allò que no sigui la independència la setmana vinent és una traïció, i fins i tot han estat acusats de traïdors alguns dirigents amb un compromís independentista indubtable; és completament esquizofrènic. S’ha de fer política amb la correlació de forces que tens. Això no serà fàcil ni ràpid, serà lent i difícil, però has de tenir una estratègia.

—Dèieu abans que només és possible la majoria que va fer fora el PP. No veieu probable un pacte del PSOE amb Ciutadans, com fa tres anys, després d’unes eleccions?
—És una possibilitat, però la pregunta no és aquesta. És què fem nosaltres perquè això no passi. I encara pot ser pitjor, que Vox, el PP i Cs tinguin majoria absoluta. Si hi ha una part de l’independentisme que vol una estratègia de mitjà i llarg termini, ha de comptar amb els socialistes i els comuns. Ningú no ha de renunciar al que és, però podem fer passos intermedis plegats, perquè si no vindrà la reacció conservadora que ha entrat pel sud i que es pot estendre. Potser després de les eleccions del maig ho veurem més clar. Podem empitjorar, i per a evitar-ho cal una estratègia. L’independentisme i els comuns hauríem de posar-nos d’acord en una estratègia a mitjà i llarg termini. El debat pressupostari s’insereix en aquest marc.

—Per a les municipals, en alguns municipis els comuns Sobiranistes constitueixen candidatures amb la CUP i al marge de Catalunya en Comú. A Badalona, a Girona, a Sant Boi… això pot ser una font de tensió?
—Pot ser que algú es tensi, però cal reconèixer la realitat. L’espai dels comuns va molt més enllà de Catalunya en Comú. Hi ha molta gent que connecta amb la filosofia dels comuns i que no forma part del partit. Respectem el que s’acorda a cada localitat. Al 90% hi haurà una llista, i en un 10% l’espai dels comuns no pot quedar tancat al partit. No tan sols s’expandeix amb la CUP, en alguns llocs possiblement anirem amb ERC o amb candidatures locals. No totes les ciutats són iguals i això ha passat sempre, també quan hi havia la coalició d’ICV amb EUiA.