Joan Isaac: “Deixar de cantar és de covards”

Joan Isaac al Palau va ser el concert que es va fer al Palau de la Música Catalana l’any passat, que va resumir cinquanta anys de carrera, i setanta de vida, del cantautor Joan Vilaplana i Comín (1953) conegut per Joan Isaac. Aquests dies ha sortit el doble CD de Discmedi que recull el concert. Per això VilaWeb ha entrevistat Joan Isaac al barri de les Corts, a Barcelona, on viu de fa anys. Repassem la seva vida de cantautor, la seva feina de farmacèutic, els seus orígens familiars.

—Qui era la senyora Comín?
—La meva mare, a part de cuidar-se dels seus fills, es llevava cada dia a les cinc del matí per obrir la botiga i vendre pa. Una vida molt sacrificada, molt dura, però al mateix temps una vida amable, perquè el barri la Plana d’Esplugues era molt familiar, molt planer. Un barri en què convivien gent immigrada andalusa i extremenya amb gent del país, gent catalana. El senyor Vilaplana era el meu pare, el forner. Ho van passar a un germà, però malauradament va morir. El meu germà va morir a quaranta-cinc anys d’infart cerebral i em vaig quedar sol.

—I de jove, per què vau fer la carrera de farmàcia?
—Encara m’ho pregunto, jo. Vinc d’una família humil, de treballadors, i una de les aspiracions més grans que tenia la generació dels meus pares era que els seus fills tinguessin una carrera. Senzillament era això. El gener del 78 me’n vaig anar a fer la mili a València, quan va sortir l’oportunitat de comprar una farmàcia al Barri Gòtic de Barcelona. Va haver-hi tot el boom de l’heroïna i de les xeringues. La farmàcia era tota confidència, una veritable caixa de confessió de gent humil que tenia problemes. Van ser quasi trenta-cinc anys d’alternar la feina com a cantant amb la de farmacèutic, fins que la vaig traspassar.

—Us ha agradat fer de farmacèutic?
—No, gens. Em va agradar la funció social del farmacèutic de barri. Estava a Gignàs amb Ataülf. Al carrer d’Ataülf hi va viure en Jaume Sisa molts anys. I en Pi de la Serra vivia al meu costat, també.

—El servei militar a València, heu dit? Si jo dic Baragaño, què em dieu?
—Quan Vicent Partal, el vostre director, al programa Et faran un home, sobre els abusos a la mili, parlava que un tal Baragaño fins i tot el va amenaçar de mort, dic: “Hòstia, si aquest és el Baragaño que jo coneixia!” A mi em va tocar València, en un campament de Paterna, on vaig fer la instrucció. Hi havia un sergent que ens les va fer passar putes a molts companys meus, sobretot companys catalans, que els tenia un odi especial. Era Baragaño.

—Sou casat, i amb fills, veig.
—Sí, jo he estat reincident amb el matrimoni. Em vaig casar amb una italiana l’any 80. No va anar bé. Al cap de cinc anys vaig conèixer una dona que era clienta meva de la farmàcia perquè treballava a Correus. I ja fa trenta-cinc anys que estem junts, amb dues filles, Paula i Eva.

—Joan Isaac, gran coneixedor d’Itàlia, oi?
—Vaig descobrir la música italiana, i Itàlia posteriorment, quan vaig estar casat amb l’Elsa. Em va fer descobrir un món de cantautors que jo no coneixia, com Lucio Dalla, De Gregori, Paolo Conte, Roberto Vecchioni o Fabrizio de André, que és un déu. Fabrizio de André és com en Serrat aquí. I  després ha arribat molta gent jove, boníssima, com Vinicio Capossela, que ja ha entrat una mica, sí.

—Comenteu la frase “La Generalitat de Catalunya els cantautors us ha tractat sempre molt bé, especialment als anys vuitanta”.
—Ha! Gran frase, aquesta. El que més m’emprenya d’aquest país és la immolació, l’autoodi, aquesta mena de foguera de Sant Joan, aquest costum tan mediterrani de cremar el que és vell per fotre foc nou. Una vegada Josep Cuní, en una entrevista, em va dir: “Parlant de la crisi dels vuitanta, vosaltres us pensàveu que quan arribés la democràcia això seria com França o com Itàlia i va resultar que us vau equivocar perquè això no ho és.” Li dono absolutament la raó: a França i a Itàlia hi ha un gran amor per allò que és seu. La cultura italiana potser és massa tancada en si mateixa, però la cultura francesa és una cultura en què la gent s’ho creu d’una manera absoluta. Actualment, un dels personatges que ven més discos a França és Jacques Brel i Charles Aznavour.

—Encara?
—Encara ara. Això què vol dir? Que la gent creu en la seva cultura. I aquí als anys vuitanta es va decidir que nosaltres ja no servíem de res. I llavors es van abocar molts diners en l’aflorament del rock en català, i semblava que en aquest país no podia conviure tot això. I això sempre ens ha passat. Pensa que jo vaig plegar de fer música del 1984 al 1998. Aleshores vaig tornar-hi.

—Cap govern de Catalunya no ha destinat més del 2% del pressupost a la cultura.
—És acollonant. Perquè es parla molt de l’extrema dreta, de la introducció d’aquests partits xenòfobs, antidemocràtics, masclistes… Però tot això s’evitaria en gran manera si la gent tingués més accés a la cultura. Jo no entenc com una dona pot votar Vox, per exemple. Només ho entenc si penso que aquesta persona és profundament inculta.

—Luis Garcia Gil és el vostre gran estudiós?
—L’únic llibre que m’han fet a mi, de la meva història, ha estat d’un escriptor gadità i a més en castellà. Aquí s’han editat llibres de cançons meves i poemaris i llibres de contes, però mai un estudiós ha fet cap estudi sobre la meva vida i obra.

—I amb Luis Eduardo Aute, per què aquesta gran amistat amb Aute?
—Som com germans. Amb l’Aute érem molt coincidents en la manera d’entendre la cançó i les temàtiques de les cançons. Al final, es crea al voltant de la solitud, de la mort, de la guerra. I l’Aute era això: era amor, sexe i mort. Li vaig proposar de traduir-li les seves cançons al català, en quartet de corda i piano. El dia que li vaig portar el disc acabat a Madrid es va fotre a plorar com un nen. El pare d’Aute era català, i el català el parlava amb el seu pare, que era un dels dirigents de Tabacos de Filipines. Per això l’Eduardo va néixer a Manila, on hi havia Gil de Biedma.

—Fa un any que vau fer aquest concert. Ara en publiqueu el CD en directe. Això vol dir que ja heu plegat?
—Com deia el Rexach, córrer és de covards. Doncs jo penso que deixar de cantar també és de covards. Un és artista i compositor de cançons des que comença a fer-ho fins que es mor. Deixar l’ofici d’escriure i de fer cançons, no puc fer-ho. Evidentment, intento fer cada cop menys concerts, però concerts molt ben muntats. El concert del Palau per mi va ser una nit històrica, absolutament. El teatre ple, i tenia a l’escenari Paco Ibáñez, Serrat, Maria del Mar, Roger Mas, Sílvia Comas, Carme Sansa, Pemi Fortuny. Una nit en què jo, d’alguna manera, em vaig fer un regal a mi mateix. L’any 2023 es va editar un disc, es va editar un llibre antològic de cançons meves a Llibres del Segle, i Discmedi em va proposar fer una integral discogràfica. He gravat 26 discos. Doncs això posar-ho dins d’una caixa. Tinc una integral discogràfica, que no tothom ho pot dir, en aquest país.

—L’any 2023 vau publicar una cançó que diu “Què n’heu fet d’aquell diumenge?”
—Jo em vaig sentir molt enganyat després del Primer d’Octubre. Però enganyat profundament. Enganyat com a persona i enganyat com a poble. Penso que quan vaig explotar i vaig escriure aquesta cançó va ser quan vaig sentir una política catalana, a l’exili, que va dir que anàvem de catxa. Això em va fotre molt de mal. Molt de mal. Jo vaig votar aquí a l’Escola Industrial, veient les imatges del que passava arreu del país. Anava amb els meus fills i tenia por. Que posteriorment una política digui que anàvem de catxa, però dona, com ho pots dir, tot això?

—A favor seu he de dir que, precisament ella, s’hauria estimat més no anar de catxa.
—A mi em fa fotre molt de mal, això, perquè anar de catxa vol dir: us vam enganyar. Us vam enganyar perquè no teníem res preparat. I ho sé per altres polítics, que no hi havia res preparat. Per tant, hòstia, compte, compte, perquè hi ha tot un poble darrere. I el desencant que existeix en el moment independentista actual ve d’allà, ve d’allà.

—Heu arribat a abstenir-vos després?
—No, jo sempre he votat.

—Sou amics amb Serrat, cosa que demostra que la política a vegades no evita l’amistat.
—El Serrat és amic meu i a mi m’és igual què pensi políticament. Jo l’admiro com a artista. I a més et diré una cosa: és un dels paios més generosos que he conegut mai. I al meu món tothom tendeix a l’egocentrisme. En Joan és un paio que és amic, i no parlem mai de música, parlem només de futbol.

—El dia del concert diu que jugava el Barça.
—Li vaig dir, escolta, quan surtis digues-me el resultat. I me’l va dir: “Nen, guanyem d’1 a 0.” Serrat és el meu ídol de sempre. Amb la primera setmanada que em van donar els meus pares, em vaig comprar un disc senzill d’en Serrat.

—De quina de les vostres cançons esteu més orgullós i a la vegada el públic no l’ha agafada bé?
—Hi ha una cançó que penso que em defineix molt a mi com a persona: “Em declaro innocent”. He estat un personatge que ha anat molt contra corrent de les coses. Continuo fumant, per exemple. Anar amb el corrent contrari m’ha servit per a creure en mi, en el que faig. En aquest ofici si no creus en tu, ho tens malament.

—Que Roger Mas fos a l’escenari és perquè hi ha hagut una mena de traspàs intergeneracional?
—Hi ha una generació als anys vuitanta que ho passa molt malament. Són gent com Sílvia Comas, Joan Amèric, Miquel Pujadó. Es va desmuntar tot el sistema d’organització de concerts dels petits teatres, dels cafès teatre, on es podia fer jazz, cançó, música clàssica. Tot això es va oblidar. I, gràcies a Déu, d’alguna manera, als anys noranta comença a sorgir una generació que encara creia en aquesta manera de fer cultura, de fer cançó. I en Roger n’és un exemple. Considero que és un paio que pot tenir una carrera molt llarga. És molt difícil de tenir una carrera molt llarga i fer una discografia completa.