Joan Garriga: ‘M’hauria agradat recuperar Antonio Baños com a actiu’

L’acord amb Junts pel Sí i la CUP establia que la CUP havia de fer canvis dins el grup parlamentari. Se’n van anar dos diputats i en van entrar dos de nous. Un dels qui han començat de nou és Joan Garriga (Sant Pere de Ribes, 1953), conegut per ‘Nana’. És un dels fundadors de la CUP i militant històric de l’independentisme: va passat pel BEAN i l’MDT. Té molta experiència en el camp municipal, perquè fou regidor de Sant Pere de Ribes durant anys. És el desè de deu germans. ‘ Jo sóc fill de la mare de deu’, diu amb humor. Ara entra al parlament, diu, per dur-hi aire fresc. Parla de com es van viure les negociacions amb Junts pel Sí dins la CUP, de Carles Puigdemont i del pressupost. Però també de la influència de Víctor Alba (1916-2003) en la seva carrera. Ens rep al Parlament de Catalunya, on s’estrena.

—Com us hi trobeu, aquests primers dies?
—Sembla que estiguis en un teatre permanent. D’intempèrie política. Vinc del municipalisme, on a l’hora de fer activitat polític, la fas teva, de prop, i amb això pots establir unes certes relacions. Doncs aquí costa. Potser és producte dels primers dies. Potser amb el temps et vas col·locant. O et van atrapant. Ha!

—Què n’espereu, d’aquests divuit mesos?
—N’espero aconseguir els objectius pels quals som al parlament: fer de portaveu dels moviments socials i conquerir els objectius que ens portin a la proclamació de la República Catalana.

—Com encareu la negociació del pressupost?
—La voluntat d’arribar a un acord, hi és. Em preocupa quins seran els elements que interferiran en la negociació, aliens al pressupost. Ja sigui el comportament del govern, ja sigui de la nostra organització, aquella declaració de no sé qui, o una moció en un ajuntament. Poden influir en una banda o en altra. Ho dic per separar-ho. Ara, venim de posicions polítiques molts diferents. Ja ho veurem. L’acord no ens obliga pas a tenir una posició acrítica amb el pressupost.

—Del president Carles Puigdemont, què en penseu?
—D’entrada, se li nota que hi ha una proximitat que no hi havia amb alguns altres. És una persona que la CUP el coneix del camp municipal. Això no és una frase feta: la política municipal requereix proximitat. En té. I ens arriba. Té un discurs fresc, nou, diferent. Amb les respostes, l’enginy, la capacitat de resposta. Puigdemont no té un discurs de continuïtat. Es percep. Una cosa és que ho valoris com un gran què. Tampoc no cal, però l’evidència no es pot negar. La seva trajectòria política, a diferència d’uns altres, té continuïtat amb el moment d’ara. Per ell fer això que fa no ha representat cap canvi, ni haver de deixar cap motxilla. I això alleugereix les coses. Si la teva càrrega històrica va en la mateixa línia del que ara fas, hauria de ser un actiu.

—Eixamplar la base social. A Catalunya Sí que es Pot els hi veieu interessats?
—Crec que Catalunya Sí que es Pot, i no m’agradaria parlar per ells, haurà de saber-se situar en el nou marc. Les oportunitats que dóna el trencament amb l’estat no les dóna ningú més. Oportunitats de canvi, de ruptura i d’incorporar propostes socials. Es trobaran obligats a situar-se en el nou marc i donar respostes diferents de les que donen ara. Si una persona em ve a parlar de transformació social, i hi ha un marc que em permet d’aconseguir-la jo posaré el nou marc damunt la taula. I li diré: posem-ho en solfa. O hem d’esperar? Nosaltres hem d’establir ponts amb tota la gent que ha de formar part d’aquestes voluntats transformadores.

—Manuel Delgado deia que la CUP havia triat per la dreta rupturista. Alguns altres, per l’esquerra no rupturista.
—Delgado és molt Delgado. Ha ha! És veritat que certes esquerres s’han acomodat, han format part del sistema i costa de sortir-ne, d’això. No passa pas només amb forces polítiques, també sindicals. Hi és, aquesta realitat que deia Delgado. Malgrat això, sóc dels qui creuen que a CSQP cada vegada ho tenen més clar. Ho crec. Una altra cosa és que no ho diguin, i com se situen. Perquè hi ha forces que et diuen que tot s’amaga darrere la bandera de l’independentisme i la república. Però alerta: totes les accions van encaminades cap aquí. Les accions de Junts pel Sí i la CUP comencen a ser irreversibles. Jo en voldria unes altres, i més contundents. Però les veig irreversibles.

—Corrent Roig ha plegat de la CUP. Valoreu-m’ho. Tenia molt de pes dins la CUP?
—Al voltant de la CUP hi ha tot d’organitzacions que per desgràcia ocupen què ocupen. I dic per desgràcia, perquè tant de bo la CUP tingués organitzacions estratègiques amb una incidència brutal. Voldria dir que la CUP també la té. Ara d’importància en té molta. Evidentment. Si no pots convèncer un company, com vols convèncer un estrany? Què hem fet mal fet? No m’atreviria pas a valorar la seva marxa perquè siguin pocs, o molts. Hem d’analitzar que no és bo que se’n vagin. I tenim l’obligació de continuar parlant amb la gent. No únicament perquè no marxin, sinó perquè se’ns tornin a acostar.

—Baños també se’n va anar. Potser aleshores la CUP va veure per primera vegada que es podia trencar. I això va anar bé. Va ser una alerta.
—Baños ha fet un favor i a la vegada… No ho sé. Com a organització costa d’entendre que dies abans del final se n’anés. És una pena que tinguem poca capacitat de recuperar Baños, o organitzacions internes. Aquesta capacitat, l’hauríem de tenir. Però demostraria un pòsit que ja m’agradaria. I això, ni la CNT, en tenia. A mi m’hauria agradat de recuperar Baños com a actiu. No solament perquè és un amic, sinó perquè és representatiu d’un sector de la CUP.

—Ara expliqueu el pacte pel país. Com us va?
—Et dic una cosa: sort que va haver-hi l’empat. Sort que va haver-hi l’empat! Alguns es poden pensar que va ser manipulació. Però no. Va haver-hi empat. Però si arriba a sortir una banda o una altra, deixem l’altre costat emprenyat. Les negociacions han estat dures, a la CUP, en el sentit que hem posat en risc l’organització. Això és claríssim. Però l’acord que hi ha hagut ha tret tensió dins la CUP i ha acontentat una majoria. Ha permès una cosa molt important: dotar-nos de temps.

—L’atac de fora va cohesionar allò que per dins es tensava.
—El fenomen del ‘pressing CUP’ formarà part dels manuals del periodisme. Com, i de quina manera, hi ha organitzacions que construeixen el relat al minut.

—On us vau situar, al Mas o al Març?
—A la CUP, en Mas, no el volia ningú. Però jo era dels qui creien que Mas no faria mai un pas enrere. Després de l’assemblea de Manresa començo a treballar per una alternativa que faci possible l’acord amb Mas. Des de la perspectiva que no es retiraria pas. N’estava convençut. I treballo políticament per això. Després, no és que em tregui el barret, però reconec que una posició de fermesa acaba tenint resultats. El canvi hi és. I el canvi no és anecdòtic. Ara, el canvi no ve només per nosaltres. També hi van ajudar les enquestes que tenien a CDC, que els deien que la trompada era monumental.

—Crítica: la CUP al final no decideix en assemblea, sinó en un consell polític. I el vot delegat no és el mateix que el vot directe. Es perden vots pel camí. 
—Mira, fixa’t, i per entendre-ho: això no ha estat gaire criticat. El nostre error va ser portar-ho fins a l’últim moment, quan ja no podíem retornar la decisió a l’assemblea ni a les territorials. Per què no crea conflicte? Perquè l’acord, tot i que és ‘in extremis’, és un acord que tots veiem que acontenta la majoria. Hi ha coses que ens faran reconsiderar les coses: a vegades tenim una realitat que és diferent de la realitat que viuen els òrgans de presa de decisió.

—Que la realitat de la CUP, el mateix secretariat, no capta. Voleu dir això?
—Sí. Ara, malgrat tot, el consell polític i el grup d’acció parlamentària que diu que sí a l’acord també demana un congrés o assemblea on discutir-lo i avaluar-lo. I això es farà. És un compromís adquirit. No es diu que sí alegrement. Diem que sí perquè veiem que el pas al costat, la retirada de Mas, obre unes expectatives completament diferents. Ara, si la CUP n’ha après de tot plegat, ho veurem en el pressupost. Si som capaços de veure el pressupost com una discussió política i, no un Mas o Març bis, n’haurem après una mica.

—Vós éreu dels que no volien entrar al parlament.
—Sí, jo era dels qui van dir de no anar al parlament. Vaig dir que no estàvem preparats. M’ho va demanar David Fernández en una entrevista, i vaig dir-li que no ho veia. Però després, no ho qüestiono. El parlament ens va obrir unes grans expectatives i oportunitats. El temps és important. Per exemple, aquí hi ha una bestialitat: el Quim, la Isabel, i el David ho fan molt bé en una organització que diu ‘no tenim lideratges’. Però després crees el diputat més ben valorat. Com ho integres a la teva manera de fer política? El temps és important.

—Un dels objectius de la CUP és atreure la classe mitjana a l’anticapitalisme. Però potser alguns defraudats amb el capitalisme se n’aparten per expressions com ‘unitat popular’, ‘classes populars’, o ‘socialisme’.
—D’eufemismes, ja ni hi ha hagut. Recuperar aquests conceptes és important. Són conceptes que no s’haurien d’haver perdut. I que hagin estat acceptats per gent que no és de classe popular, també. Avui qui ens ha de portar a la unitat popular? En qui pensem? Quan pensem en un model més social, en qui pensem? En les classes populars, però també en les altres. Que un és fill de la burgesia? I què? Un em van dir ‘tu vas fer escoltisme’. Com un retret. Però si només tenia l’opció de la Falange o l’escoltisme! No és cap càrrega, home. Penso molt en Víctor Alba, jo. A la clandestinitat ens deia: la vostra forma d’actuar és franquista. Quin fill de puta, pensava. (Ara, veníem de partits estalinistes, cal dir-ho. Ha! Partits que vam deixar, al final. I ell era un antistalinista ferotge). Ens deia: traieu-vos les orelleres. I en acabat ho entens. Quan has tingut una militància antifranquista, ets producte del franquisme igual.

—Què més us va ensenyar, Víctor Alba?
—És ell qui em va ensenyar la importància del relleu en els càrrecs. Al primer que li vaig sentir dir, va ser ell. I ell ho treia dels EUA. I ho deia en contra dels estalinistes. Doncs hòstia, ‘chapeau’! El Víctor sempre em deia que la revolució havia de venir dels Estats Units. I jo aleshores pensava que era agent de la CIA, perquè jo seguia el discurs del PSUC, que deia que ho era. Un dia li ho vaig dir i es fotia un fart de riure: em quadrava que fossis agent. Jo era carter a Ribes, on ell vivia, i veia que li arribaven cartes de la ONU. I ens deia que marxava a fer de professor a l’estranger. Tot eren sospites. Ha ha!

—Parlant de relleus. Que hauria passat res si s’haguessin tornat a presentar en David, en Quim i la Isabel?
—La CUP en fa un gra massa, perquè limitar-ho a una legislatura, a quatre anys, són pocs. Els americans, amb vuit, ja ens ho havien ensenyat. Crec que dues legislatures són molt bones. Els actius no s’han de perdre. L’acumulació de forces a l’esquerra, i torbar els actius, costa molt. I després els lapidem, tu. Com a catalans, ja som una cosa. Com a esquerranosos, una altra. I com a independentistes, ja és el festival. Per què no podem tenir un actiu polític durant uns quants anys? Ho hem d’anar matant? És una proposta que es va aprovar, i apa, a ser conseqüents amb la proposta. No ho sé.

—La vostra feina serà més interna, a la CUP. Un fundador a posar ordre!
—Ha! Això ho dius tu. El meu paper és com els dels altres. Però et donen una autoritat que ni la tens ni l’has guanyada. El grup parlamentari ha viscut en primera persona tota aquesta pressió. Això es tradueix en sensibilitats tocades. I s’han de refer. En aquest sentit els qui hem entrat nous tenim l’obligació de portar aire fresc. No hem hagut de suportar la pressió dels diputats que hi ha hagut fins ara, que han viscut en conclave i monotema, durant tres mesos.

—Vostè, que té 63 anys, és a la CUP, un partit on impressiona la quantitat de joves que tenen als actes.
—És maco. Però la pressió dels joves també és molt forta. El fet de pensar que ho tenen a tocar a la cantonada. Això la CUP, no ho ha dit mai. Sempre hem vist l’enfrontament amb l’estat com una cosa seriosa. I una independència vinculada a la transformació social.