14.04.2017 - 22:00
Aquest 21 de juny farà vint-i-cinc anys de la mort de Joan Fuster, massa jove, quan encara no havia fet els setanta. Durant aquest temps, tot sovint ha fet l’efecte que el gran escriptor, pensador, analista de la literatura, assagista formidable de totes les coses humanes i, molt en particular, pal de paller del valencianisme i, encara, del pensament polític contemporani entès com a filosofia moral diària i irònica, havia passat no tant a allò que se’n diu una millor vida sinó a l’oblit ras i curt. Potser Fuster va ser massa gran? Que això sembla amb freqüència que siga el destí –el purgatori cultural– de tantes personalitats que ens han configurat. Però, mira, el purgatori pareix que està deixant de ser l’espai de vida eterna d’aquest home de cultura. Per fi.
Aquest mateix any s’ha inaugurat a la Sueca natal el museu que porta el seu nom i que recull tantíssims materials. Un dels seus millors coneixedors, analistes i divulgadors, Francesc Pérez Moragón, l’ha posat en marxa, amb una dedicació discreta i constant, lluny dels focus mediàtics i fins polítics, amb el suport en exclusiva de l’ajuntament local, vivint de la seua jubilació universitària i prou. Ara l’acaba de substituir Salvador Ortells, poeta i professor d’institut, que ha seguit el museu des del començament, també rascant-se la butxaca durant mesos… Encara ara no se sap com tirarà endavant el pressupost que el museu necessita. Però està obert, la renovada classe política valenciana li ha donat tot el suport públic que les fotos de premsa i la tele han testimoniat.
Tots es declaren fusterians: esperem, doncs, que el seu suport siga veritat efectiva i les institucions doten el museu d’euros. Quantes coses que s’han deixat de fer al País Valencià en la llarguíssima etapa de corrupció, quantes. Hi falten molts d’euros, sí… Ara toca rescabalar.
Arriba també el moment de tornar Fuster a les llibreries: amb els seus llibres i amb llibres que parlen d’ell i de la seua obra. Entre aquests últims, el volum confegit per Xavier Aliaga, novel·lista i un dels millors periodistes que tenim: Fuster per a ociosos (Sembra). Ja tinc llibre de Sant Jordi! En compraré més, però aquest serà per a mi el llibre d’aquesta diada. Ix aquest dimarts 18. És una antologia, llisc en els anuncis que el precedeixen, integrada per ‘fragments com flamarades’ que aborden diversos dels temes presents en la seua obra, des de la literatura, el futbol, la llengua, el país, la joventut i el rock fins a la filosofia i la política.
Fragments com flamarades, en efecte. Les flamarades de la prosa de Fuster, que es va passar la vida dient que s’havia limitat a escriure ‘tebeos per a intel·lectuals’… Darrere la ironia sobre si mateix, Fuster va bastir una obra corrosivament ferma que és un diàleg constant amb els lectors, les persones que, malgrat les dificultats històriques de la llengua catalana, més al País Valencià, no estaven, no estàvem, no estem, disposades a perdre la poca o molta intel·ligència i sensibilitat que els gens i l’educació o el que siga ens han donat.
El resultat de la seua dedicació humanista a l’escriptura i la lectura, als lectors i les lectores que podia tenir i que ha tingut, va ser i és una prosa il·luminadora en diferents sentits. N’hi ha un que m’enamora: l’eix que el guia quan escriu. Fa poc m’han demanat algun exemple lingüístic en català per a recomanar aquestes setmanes de Sant Jordi. No n’he dubtat gens: Joan Fuster. He donat més exemples, per no parlar sempre només dels escriptors morts com és costum de fer en aquests casos, però el més meu és Fuster. Una prosa en llibertat i un escriptor que no s’hi fabrica mai el pedestal, sense cap de les estratègies i els càlculs lingüístics que condueixen l’escriptura cap al poder.
Que també veus, quan llegeixes, que això de la llengua i la prosa va així: el registre lingüístic d’un escriptor i com el fa anar és una estratègia que determina què hi diu i quin lector busca. Joan Fuster és en aquest sentit un mestre de la decència.
O siga que: Fuster forever.
