Joan Fuster, la gigafoto i dos amics de Vinaròs

Sí que tenen relació, sí. Dos amics de Vinaròs, Joan Fuster i la gigafoto: l’ordre dels factors etcètera.

Com que als humans, enderiats com estem a mirar d’entendre el món, ens agraden els compartiments i les quadrícules i els números rodons i els aniversaris, i com que som també gregaris i ens encomanem impulsos amb facilitat, ara que commemorem els vint-i-cinc anys de la mort de Joan Fuster pot ser que passem més temps (re)llegint els seus papers. O alguns dels llibres que ens n’acosten pensament i peripècies. Jo ho he fet. I duc a la bossa, per anar salpebrant les estones mortes (esperant l’autobús, fent cua a qualsevol banda), uns Punts de meditació amb una bona amanida d’articles dels anys vuitanta. I he fullejat carpetes d’aquelles que guardes en un pilonet i que un dia (re)trobes i que t’ofereixen perles en forma d’aforisme o retrat expressiu o de tros d’entrevista.

Com aquesta, que li va fer Vicent Martí, i on, parlant de les molèsties que nord enllà havia pogut causar Nosaltres, els valencians, recordava l’exclamació de Josep Tarradellas (‘A què vénen ara els valencians a incordiar aquí’) i deia: ‘Una reclamació de catalanitat, feta des de la perifèria valenciana, obliga a uns replantejaments tremends, als regionalistes catalunyesos.’

Ho reblava amb una observació que manté una vigència absoluta, avui dia: ‘Som incòmodes, els valencians som incòmodes, mira què et dic.’

Ho va dir Joan Fuster l’any 1987 i, exactament trenta anys després, en un context políticament més avançat (al nord evidentment, però al sud també), l’altre dia, els amics de Vinaròs, sopant i parlant de tot una mica, en van dir una de tan tan tan semblant que pràcticament semblava una citació. No ho era, és clar. La casualitat va fer que jo l’hagués (re)trobada feia poc, que la tingués fresca i que pogués establir-hi la relació. Però el cas, i encara ho fa més significatiu, és que el sentiment, el raonament, el malestar s’assembla tant que és el mateix.

Tot va començar parlant de què faríem l’1 d’octubre vinent. I vam saber que, de la parella vinarosenca, ell s’havia empadronat, de fa temps, al Principat. Que és una mica embolicós per la cosa dels ambulatoris però que ja està.

—I doncs?

—Per allò de la gigafoto.

Ho resumiré: perquè no vol que el torneu a esborrar, amics principatins.

Perquè ell, com la seva parella, com uns quants milers de persones més, va participar en la preciosa cadena humana, aquell Onze de Setembre del 2013. A la part de la Via que va sorprendre tothom: per assistència, per fermesa, per somriures. I perquè va fer miques la ridícula ratlla autonòmica encara que no fos previst.

I perquè després van seguir amb il·lusió el procés d’elaboració de la gigafoto (us en recordeu, oi?: el muntatge que ens havia de mostrar la cadena esplèndida i feta retrat continu). Perquè esperaven que la realitat pesaria més que els no se sap què que van fer que nyac! els valencians i els seus somriures quedessin literalment esborrats de la història.

No: de la història no, que ells saben que hi van ser. De la gigafoto. I encara ara no ho entenen. No s’entén.

—Allò va fer mal —diu, només, l’amic.

I es fa una estona de silenci. I de seguida el trenca la seva determinació:

—Però aquesta vegada no em fotran. M’hi he empadronat.

I vaig pensar que estem salvats. N’hi ha que no es resignen a ser ignorats. I això ens salva.

A tots.