12.08.2022 - 06:00
A Història i cultura popular, Joan Miralles explica les reflexions sobre cultura popular en l’obra de Joan Fuster. El pensador de Sueca només va dedicar un article monogràfic a aquesta matèria, titulat precisament «Cultura popular», publicat el 1985 a la revista Sagitari. Per la singularitat i brevetat del text, el reprodueixo íntegrament:
Això de la «cultura popular» és, en teoria i en pràctica, un embolic molt gros. Sempre he trobat que és una fórmula confusionària. Alguna vegada –mea culpa!-, induït per la lectura de Gramsci, també jo he parlat d’una possible «cultura nacional-popular», però em sembla que divagava. Només hi ha una «cultura». Fins i tot la «contracultura» no és sinó una «cultura» més sofisticada que la de les universitats i les acadèmies. ¿La «subcultura» dels tebeos, telefilms, dels digests? És això: una «cultura» més o menys degradada. I la resta, la «cultura popular» del folklore –siga l’heretat, siga el de les discoteques— ja pertany a un altre territori de consideracions: el de l’antropologia cultural, o d’alguna altra «ciència» similar, en les quals «cultura» significa «comportament col·lectiu». El drama, evident, és que «cultura-cultura» només ha estat accessible per a un sector minoritari de la societat. Ho diré bruscament: era –i és—cara. No solament són cars els seus productes—un llibre, una entrada de teatre o de concert, un desplaçament per visitar museus—: ho és també l’educació prèvia que faça això atractiu. Tal com funciona el món en què vivim, si la «cultura» ha de ser «popular», només té un camí: el de ser barata, i el de preparar-ne o estimular-ne la demanda. Amb els sistemes d’ensenyament vigents –i no sols el carpetovetònic—, les criatures abandonen les estudis, elementals o superiors, amb una escassíssima curiositat intel·lectual, i de vegades amb un odi formal a la «cultura». I després, els preus.
Fuster reflecteix una visió clàssica de la cultura, encara predominant, entesa com a adquisició de coneixement mitjançant el consum de productes i ofertes intel·lectuals (llibres, exposicions, obres de teatre, etcètera). Coherent amb aquesta perspectiva, defensa que la cultura popular s’ha de circumscriure a l’àmbit de l’antropologia, a l’estudi de les formes de vida d’una comunitat. En altres articles, explica Miralles, s’aproxima tangiblement al concepte «cultura popular» des d’una segona accepció, definida llavors com les influències socioculturals que rep el conjunt de la població. Així, per exemple, analitza la influència dels discursos religiosos, el teatre i els mitjans de comunicació en la castellanització del País Valencià.
Per reflexions com aquestes, Fuster ha estat acusat d’un cert menyspreu envers les expressions patrimonials de cultura popular. En una ressenya de Per què Fuster tenia raó, de Pau Viciano, l’estudiós Andreu Ginés refuta aquesta acusació. Apunta que “si bé podem acceptar que l’esquerra va renunciar en un determinat moment a influir en els espais al voltant de la festa i de la «cultura popular», no cal culpar-ne Joan Fuster. Amb les seves preferències estètiques, avalà la recuperació d’una manera renovada i compromesa”. El director de la Federació d’Instituts d’Estudis del País Valencià afegeix que “la renúncia a lliurar la batalla al carrer – i a la festa- potser tingué més a veure amb l’acomodament d’una classe política un cop instaurada la democràcia burgesa, que no pas amb la ironia amb què Fuster s’ho mirava tot plegat”.
Combustible per a falles
Segons l’escriptor Carles Fenollosa, Combustible per a falles (1967) és “el millor llibre sobre les Falles que s’haja escrit mai, i Fuster, potser, l’escriptor valencià que més crítiques haja rebut des del món dels ninots i el foc”. Algunes raons que expliquen aquesta mala recepció és el context polític -el 1967 la Junta Central Fallera estava dominada pel règim franquista- i algunes afirmacions que s’hi publiquen. Fuster és categòric en oposar-se a la identificació entre «faller» i «valencià». Escriu: “que no pense ningú que està salvant el país pel fet de plantar falles. L’esperit de València comprèn, sens dubte, les falles, però és alguna cosa més que falles”. Tampoc es mossega la llengua per denunciar-ne la sobredimensió i oficialitat, així com la manca d’autocrítica envers les mateixes falles, paradoxal en una manifestació basada en la sàtira.
Això no significa, ni de bon tros, que l’autor de Nosaltres, els valencians faci una esmena a la totalitat a la festa. En contra de les veus que critiquen el malbaratament de recursos que suposa la crema, en defensa el caràcter excepcional, ritual i simbòlic, “un sacrifici de riquesa tributat als penats benignes que patrocinen la vida laboriosa de València”. A més, reivindica les falles com un símptoma de salut social, “en tant que insolència protestaria sorgida del poble”. Precisament perquè són una manifestació popular, advoca per garantir que no perdin el tarannà crític i local.
