Joan Fuster i “una altra història” del vi (i II)

La setmana passada parlàvem de la trilogia d’articles que va escriure Joan Fuster al diari La Vanguardia el juny del 1976 sota l’avanttítol “Per a la història del vi“. El primer d’aquests articles, “Un fons de testimonis”, posava el context general del tema. I en els dos següents, “Estils i normes de beure” i “Sobre ‘lo beure català'”, Fuster entrava més en concret a analitzar la manera com Francesc Eiximenis parlava, al segle XIV, de les maneres dels catalans de beure i menjar.

A “Estils i normes de beure“, Fuster explica que Eiximenis situava el vi dins el pecat de la gola, pels excessos que se’n feia. Perquè, per ell, “el catàleg de pecats tan sols és un catàleg d’excessos”. I així començava la primera disquisició del text:

“Els professionals de la teologia moral mateixos ho confessaven, amb explícita ingenuïtat: el pecat és una ‘passió desordenada’. Em temo que tota ‘passió’, per ser ‘passió’, sempre és desordenada. Tant hi fa. Allò que compta és el presumpte ‘desordre’. Els clergues, en tot moment, han engegat tètriques amenaces contra els ‘desordenats’: contra el vici, en particular, que és ja el ‘desordre’ arrelat. […] Llevat d’excepcions històriques, els predicadors no han intentat mai de convèncer la feligresia que adopti la ‘virtut’ com a norma de vida: la ‘virtut heroica’, vull dir. Aquesta opció es deixa pels sants. Una societat de cràpules se n’aniria en orris en un tancar i obrir d’ulls; una societat de sants, també.”

Fuster continua parlant d’Eiximenis: “Va ser un patriota colossal. Tot allò que era català li semblava superior a la resta de la humanitat aleshores coneguda, i, mentre va viure a València, dins allò que era català, allò que era valencià venia a ser la flor i nata. Era una forma de demagògia amb precedents, sens dubte, i amb una posterioritat frondosa. El seu punt de partida era que ‘nació catalana vivia pus lloablement, unes cosas ab altres, que nació cristiana del món’. Aquí queda. […] Però es va entestar a assegurar que ‘catalans són los pus temprats hòmens en viure que dien al món’. ‘Temprats’: temperats, prudents. I entre les coordenades d’aquesta temperança, ens entrebanquem amb el vi. Transcric: ‘Car la nació catalana, en son menjar comú, e en sos convits, ha covinent vi, e de aquell pren convinentment, sens excés comunament; e els anglesos i alemanys no en beuen comunament, ans beuen cervesa, e medó, e pomada, e altre abeuratge lluny de vi, e los francesos e llombards fan gran accés del vi…’ El paràgraf és deliciosament sinuós. Rellegiu-lo. Anglesos i alemanys beuen ‘abeuratges’ que no tenen res a veure amb el vi, i aquest és l’error; els francesos i llombards, partidaris del vi, s’embriaguen.”

En el tercer article de la sèrie, titulat “Sobre ‘lo beure català’“, publicat el 27 de juny de 1976, Joan Fuster enllaça amb l’article anterior i continua parlant de les excentricitats del frare medieval. Diu: “Segons Francesc Eiximenis l”estil’ de beure propi dels catalans consistia a distanciar els glops però fer-los llargs. Per això, diu, ‘en especial és aprovat lo beure català’. I dóna les seves raons: ‘Car haver bon vi e beure poc fa créixer la set, e fa l’hom beure més e més, a per consegüent ret l’hom gran beverre.’ ‘Beverre’ equivaldria a embriac. En canvi, i sempre en opinió del frare, ‘beure en bona quantitat sadolla lo bevent de ple en ple’… És tota una teoria, i tant. I força pueril, en darrera instància. Descansa sobre la idea –confusa– de la set. No totes les sets són iguals: hi ha la set d’aigua i hi ha la set d’alcohol.”

I una mica més avall torna a posar en dubte Eixeminis i el contradiu amb relació a “lo beure català”, a partir de la cita d’Eiximenis mateix: “Haver bon vi e beure poc fa créixer la set.” “I tant”, diu Fuster. “Precisament perquè el ‘bon vi’, quan hom té la sort que li ofereixin de franc o a preus assequibles, mai no s’ha de beure ‘en bona quantitat’, a glops d’estricta avidesa. Tot el contrari: el ‘bon vi’ exigeix un consum a la francesa: beure ‘sovint i poc’. El que es diu ‘paladejar-lo’. No serà que l”estil francès’ de beure era diferent del català perquè els vins francesos eren més bons que els catalans? La pregunta és inexcusable en una anàlisi dels texts.”

I ací Fuster ens fa una altra disquisició d’altura: “Per a una història del vi i, en particular, per a una història dels vins dels Països Catalans, les postil·les d’Eiximenis posseeixen un interès clar. […] Eiximenis, com qualsevol que escriu molt –jo mateix, si voleu–, acostumava a contradir-se. Solament els escriptors ‘restrets’ aconsegueixen la coherència absoluta: el restrenyiment intel·lectual, sens dubte, té molt a veure amb el dogmatisme. […] Parlant dels vins catalans i dels catalans bevedors, Eiximenis ens ha transmès un proverbi autòcton molt curiós: ‘Qui bé veu, bé alluca; e qui ha bon cap, bé açuca; e qui a bons peus, bé atruca: mas, sobretot, lo bon vi mata la cuca.’ […] Matar la cuca –el ‘cuquet’, que diuen a la meva comarca–, és una operació sostinguda: la copa matinal, alcohòlica. La ‘cuca’ és una molt determinada espècie de set. I Eiximenis, en constatar-la, ens ensenyava les vergonyes.”

L’article s’allarga dues columnes i mitja més, però nosaltres escollim el paràgraf que ara transcrivim –amb una traducció d’urgència, ja ho vam dir–, que és un goig per a tancar:

“No, mai no hi va haver un ‘beure català’, tal com Eiximenis el defineix. Un preciós bloc de documents ens faria veure que entre nosaltres cadascú bevia allò que podia. Era una qüestió de preu: els pobres bevien allò que tenien a l’abast i els rics procuraven escollir el millor vi. En algun moment, Eiximenis, arrossegat per les flatulències cultes, s’acull a Ovidi –un franciscà del segle XIV invocant Ovidi!– i remet a una broma verbal. Els vins bons depenen de la lletra ‘efe’: ‘fi, fresc, fred, fort, flairant o fragrant, formigalejant o saltant, venós o rajant… E que no sia flac ne fat, filat, fumat, florit, ferreny, mudat, grogueny, ne verdàs, ne melat, ne guixat, ne mesclat, ne fusteny…’ El fenomen ‘vi’ sobrepassa l”ètica’ d’Eiximenis: les nocions llançades des del púlpit, un dels mass media més impressionants abans de Gutenberg. Eiximenis no va condemnar mai el vi. Ningú a l’edat mitjana podia estar en contra del vi. Era ‘aliment’ i era ‘negoci’. Centrar en el vi un anatema furiós hauria estat antieconòmic: el Mercat i la Moral acostumen a anar de la mà. I poso majúscules a Mercat i Moral.”