20.01.2017 - 22:00
Explica Manuel Baixauli que un dels records de la seua joventut és el so de la màquina d’escriure de Joan Fuster que travessava la paret mitgera de sa casa, al carrer de Sant Josep de Sueca. Ara la casa forma part de l’Espai Fuster que per fi obri les seues portes com a museu, però també com a centre de documentació. I sí, quan el visitant hi entra espera escoltar la màquina de Joan Fuster o fins i tot alguna tertúlia que ha quedat enredada en l’enteixinat del sostre. Les tertúlies a ca Fuster són mítiques. També ho és el fet que sempre tenia la casa oberta per a rebre els joves escriptors que anaven a demanar-li consell.
L’Espai Joan Fuster s’inaugura el 25 de gener i s’obri al públic l’endemà. El formen dues cases, la de Joan Fuster és propietat de la Generalitat, i la del costat, la de Pasqual Fos, és de ltitularitat municipal. L’ajuntament de Sueca s’ha encarregat de condicionar els espais i de convertir-los en els tres elements que el conformen: el museu, el centre de documentació i l’aula didàctica.
Visitem l’Espai quan encara s’hi ultimen tots els detalls. Els tècnics repassen que tot funcione, els obrers acaben de lluir i de pintar, i els encarregats d’atendre els futurs visitants, reben les últimes indicacions.
Abans de començar el recorregut, el regidor de cultura, de l’ajuntament de Sueca, Vicent Baldoví, es mostra satisfet que per fi s’hagen pogut salvar tots els entrebancs per a posar inaugurar el museu. ‘Activitats ja se’n fan en la casa –recorda– a les tertúlies venen intel·lectuals i escriptors de primer nivell i la casa s’omple, el museu acabarà de convertir Sueca en un punt neuràlgic de la cultura al País Valencià’.
El museu ocupa la planta baixa del número 10, on Fuster va obrir el despatx d’advocat, on rebia les visites, on llegia, on escrivia. Es tracta d’una instal·lació funcional, bàsica, amb un discurs net que compleix la funció de divulgar i difondre la figura de Joan Fuster. De mostrar qui era, com treballava i amb qui es relacionava. L’aula didàctica el complementa i tindrà com a funció principal donar a conèixer l’obra entre els escolars. Hi ha programes per a alumnes des de tercer de Primària fins a universitaris.
Les parets són plenes d’obres d’art, la majoria, donacions. Salvador Ortells, responsable de l’aula didàctica, explica que Fuster va escriure molts pròlegs i catàlegs per a artistes coetanis i els demanava que li pagaren amb obra. Amb tot, Ortells sospita que en realitat, Joan Fuster volia ser poeta i pintor… Hi ha obra d’Alfaro, d’Armengol, de l’equip Crònica, de Boix… i de Tàpies i Miró. Dedicats.
A les vitrines hi ha unes quantes cartes. En veritat són facsímils. Tota la correspondència digitalitzada la formen 20.000 documents. Fuster guardava una còpia, feta amb paper carbó, de les cartes que escrivia i l’adjuntava a la resposta. Segons Ortells, els catorze volums que l’editorial 3i4 va publicar són menys del deu per cent de tots aquests papers. Fuster s’escrivia amb Espriu, amb Riba, amb Camilo José Cela o amb Gerardo Diego, per exemple. Amb Josep Pla, és clar. Hi ha, entre més, una carta deliciosa d’Andreu Alfaro que li demana que faça d’intermediari amb Joan Miró. Alfaro el volia visitar el mes d’agost del 1972 i volia que el Col·legi d’Arquitectes els pagués els bitllets d’avió per anar a Mallorca. És una anècdota que humanitza aquests gegants.
El centre de documentació
Brígida Alapont és la responsable tècnica del centre de documentació. Hi treballa des del 2010. Té les claus de l’arxiu hermètic que obri perquè el fotògraf faça un parell d’imatges del que conté el primer contenidor. Les cartes ja estan enllestides, però hi ha molt i molt més al llegat de Joan Fuster. 26.000 llibres, 12.000 revistes i diaris. 15 caixes amb els papers que va guardar de son pare. 300 obres d’art. 2.100 fotografies, i fins i tot 100 discos de vinil. Tot això no està a l’abast del gran públic, sinó dels investigadors que vulguen aprofundir en algun aspecte de Fuster.
Alapont explica que catalogant els llibres ha trobat poesia inèdita, dietaris i diaris des del 1950 fins al dia de la seua mort. ‘Molts d’ells no estan treballats –afirma la tècnica. En els diaris ho escrivia pràcticament tot, des d’una cita per a sopar als llibres que estava llegint, i fins i tot quan acabava d’escriure un poemari, o els projectes que tenia al cap’.
En el museu, en un lloc principal, hi ha una prestatgeria amb tots els llibres que va escriure Fuster. Seixanta. Tots els que va escriure amb altres persones. Tots els pròlegs i estudis. I Hi ha un mural amb les capçaleres de totes les revistes i diaris on va publicar 3.200 articles. Des de Levante a ABC. Des d’El Temps a La Vanguardia, entre molts més. ‘Sense comptar la revista Verbo –matisa Ortells– que va fundar amb José Albi els anys 40 i on van arribar a escriure-hi Vicente Aleixandre o Antonio Saura’.
Molt a prop de l’eixida al pati, davant la llar de foc, hi ha el que Ortells anomena el racó per als fetitxistes. La vitrina on es pot contemplar el mecanoscrit de ‘Nosaltres els valencians’ amb les anotacions i correccions fetes a mà. I hi ha el poema criatura dolcíssima. I hi ha algunes de les fitxes manuscrites que Fuster confeccionava de cada llibre que llegia. A vegades escrivia una frase textual, a vegades era un comentari, o una anotació o una crítica. Això també és una petita mostra del que es guarda a l’arxiu.
Brigida Alapont no sap respondre si Joan Fuster era molt ordenat. Diu que li han dit que deia que era molt despistat, però ella afirma que, a la vista de tot el seu llegat, era prolífic i tant escrivia a mà com a màquina.
En acabar la visita al centre de documentació i després de passar per la sala on hi ha els murals de l’Equip Realitat, tornem al museu. Potser és la pluja o potser és l’anar i venir dels operaris, però la màquina de Joan Fuster, tancada en una vitrina, no s’escolta i l’única tertúlia que hi ha és el de les treballadores que comproven una i altra vegada que tot està a punt per a la inauguració. Amb tot, la presència de les fotografies més icòniques del savi suecà reproduïdes en gran, la imatge de la destrossa de la bomba, la cartilla de les notes, la foto de son pare provoquen algun calfred al visitant.
