Joan Francesc Mira: “És un miracle el que queda d’identitat al País Valencià”

Joan Francesc Mira (València, 1939) acaba de ser nomenat fill predilecte de València, la ciutat on va nàixer i sobre la qual tant i tant ha escrit durant tota la seua carrera. Aquest guardó s’afig a una llista interminable de premis, mencions i reconeixements que Mira ha anat atresorant en el curs d’una vida llarga i fecunda, sempre al servei del país, de les idees i de la cultura.

Fem aquesta entrevista un matí molt calorós al maset familiar de Castelló. Fa més de cent dies que Mira no pot fer vida normal per un trencament de vèrtebres que l’ha mantingut reclòs a casa. Amb tot, la conversa manté la vivesa de sempre. Parlem del país, de la llengua i de política. També de Joan Fuster, que va conèixer, de qui va ser amic i que defensa dels fusteristes i els fusterians, molts dels quals, diu, l’han llegit poc i de manera equivocada.

—Com us trobeu?
—Fa una temporada que no estic gaire bé. He tingut unes fractures de vèrtebres que ja m’han mig arreglat i ha sigut molt dolorós i molt incapacitant. Et deixa molt de dolor i molt de torbament. Estic en un mal moment.

—L’Ajuntament de València us ha nomenat fill predilecte de la ciutat.
—És una de les poques coses bones, boniques i agradables que m’han passat últimament. I té un sentit personal i emocional que el fa molt diferent.

—Els grups de la dreta s’hi oposen.
—Tu pensa que la senyora aquella m’acusava directament o indirecta que jo no m’havia ocupat mai de la ciutat de València. I jo dic, senyora, vostè ha vist la meua obra? Ha vist els llibres que he escrit sobre València? Ha vist que bona part de la meua obra passa a la ciutat de València? No llegeixen. Tenen prejudicis! Un judici previ a la percepció de la realitat. I en aquest cas, a aquella senyora no li interessava ni el que jo he fet ni res. Simplement, jo sóc un catalanista rojo separatista i no entenen més, no arriben a més. I en alguns casos són mala gent, van amb mala idea. Hi ha una cosa que és la ignorància culpable. La ignorància d’aquell que no vol saber. A partir d’ací, què t’he de dir. Era d’esperar. Aquesta és la desgràcia del nostre país i la desgràcia de la dreta que tenim. No em vaig espantar en absolut.

—Parleu de María José Català, que és del PP, que, en teoria, no és ni de l’extrema dreta…
—Aquest és el mal, que no és de l’extrema dreta.

—L’extrema dreta sí que és a les institucions. Tenen prou representació a les Corts Valencianes. Quina sensació teniu quan ho veieu?
—D’una banda, fa pena i fa ràbia, però de l’altra banda, és un procés que es produeix a tot Europa. Hi ha una pujada enorme de la dreta radical, la dreta fins i tot, diríem, irracional. La dreta francesa és impressionant. Estic subscrit al Nouvelle Observateur i cada setmana llegesc la revista, i per internet. I Le Monde i la premsa francesa, i els personatges, Éric Zemmour, Marinne Le Pen, tenen una arreplegada de vots impressionant, molt més que a Espanya. I a Itàlia passa una cosa semblant. I a Alemanya van pujant. Hi ha una onada de dretanització radical a tot Europa. Jo no sé si són fluctuacions al llarg de la història, però ara passa això. Per tant, és un fenomen que per desgràcia no és exclusiu.

—Hi haurem de conviure? Té remei?
—Hi haurem de conviure, sí. Com s’arregla? Com els arregles el cervell? Com arregles les actituds i el pensament, si és que això es pot dir pensament, del senyor Donald Trump? Tinc l’esperança que això siga fruit d’unes oscil·lacions en el temps. Unes èpoques dominen unes ideologies i unes altres, les contràries. I si mires la història amb perspectiva veus que això ha anat així d’ençà que hi ha pensament polític. D’ençà que hi ha política de partits… Com arregles per exemple el pensament, les idees i les accions del senyor Vladímir Putin? Una autocràcia reaccionària brutal, una passió destructiva. Com ho arregles, això? L’únic que podem fer la immensa majoria que pensem de determinada manera, i si tenim una mica d’influència pública a la premsa, exercitar-la, però no pots fer gran cosa més. Això és una cosa que no es pot parar. Ja veus que sóc molt pessimista. Sempre he sigut voluntarista i molt positiu.

—I ara us heu tornat pessimista.
—La realitat m’ha fet canviar d’idees. Fuster ho deia així. “Si la realitat canvia, jo m’adapte a la realitat, jo no continue pensant en els mateixos termes, perquè he de pensar en funció del que està passant.” Des dels meus paràmetres analítics, intentar interpretar la realitat. L’únic que fa un intel·lectual és o bé intervenir directament en la vida política, que no és el meu cas, o bé intervenir-hi a través d’allò que fas o escrius. I en el moment actual tampoc és el meu cas perquè des de fa uns anys faig una vida molt retirada de tot. M’he fet molt gran. Des dels vint anys que vaig començar la guerra, he fet seixanta anys de guerra, que ja n’hi ha prou, seixanta anys de mili…

—Dediqueu moltes hores a la lectura de la premsa. Tant la d’ací com la internacional. Això us dóna una visió del món molt global.
—Sóc infoaddicte. Necessite dedicar dues o tres hores cada matí a la informació. La premsa italiana, la premsa francesa, la premsa alemanya, la premsa americana… Això m’ajuda a tenir una visió global. I si tens una miqueta de coneixements d’història, d’història política, com a mínim t’ajuda a entendre què passa i no mirar-ho d’una manera passiva. Què t’agrade o no t’agrade, és una altra qüestió. Però almenys, saber què passa i intentar saber per què.

—S’ha de celebrar l’aniversari de l’estatut?
—S’ha celebrat relativament poc. I al País Valencià per sort o per desgràcia tots els actes institucionals ràpidament es converteixen en arma de partit. Doncs mira, a la dreta no li interessava celebrar-lo. L’estatut va ser una cosa molt important, s’ha de celebrar. Encara que Fuster va escriure aquella boutade famosa: “Aquest cagalló d’estatut és pitjor que la batalla d’Almansa.” Ostres, Fuster, no pots dir aquestes coses! Tenir un estatut i unes corts i unes eleccions i un espai polític definit, que no existia al País Valencià… El País Valencià era Espanya i les províncies. Un espai polític no havia existit mai. Gràcies a l’estatut ha existit. Hi ha unes eleccions valencianes, uns partits valencians, un parlament valencià, un govern valencià. I això arriba a la gent. La consciència de país en el sentit territorial, hi ha un espai polític, un espai on hi ha vida política i és un espai valencià. Sense l’estatut no hauria existit. Aquesta és la gran transcendència de l’estatut, que crea en l’imaginari de la gent una identitat política que no existia.

—En canvi, l’estatut furta el nom del país.
—Aquesta és una altra història. Van faltar diplomàcia i tàctica política. Des del principi, d’ençà que hi ha circulació d’informació política, es va associar País Valencià a Països Catalans. Els crits a les manifestacions: “País Valencià! Països Catalans!” A la majoria de la població, això de Països Catalans no els interessa i es rebota. A l’esquerra li era igual i van buscar una cosa que va ser la primera parida que van trobar. Comunidad Valenciana. L’alternativa era Reino de Valencia, que era complicat. No van saber negociar bé. El nom havia funcionat, però va entrar en el terreny de la lluita partidista, que és el gran problema de la política valenciana: si tu ets en un costat, jo sóc en l’altre.

—Quines conseqüències ha tingut el fet de no poder dir “país” al País Valencià?
—Uns efectes devastadors. Perquè hem arribat al fet que ja no hi ha ni Comunitat Valenciana. Ara és la Comunidad. El PSOE ho va acceptar estúpidament quan no feia cap falta… El PSOE va claudicar tranquil·lament, i ja està. Per si no havies perdut poc, t’has quedat sense nom. Perdre el nom identificador és molt fotut.

—Tots els camins s’acaba amb la mort de Franco i teniu dit que no voleu parlar de la política dels anys seixanta, setanta… Per què?
—Perquè faria quedar malament persones que tenen molt de crèdit i que han sigut molt… No, perquè, o faig un conte molt bonic o dic moltes coses que sé i no hauria de dir.

—I no ho deixareu escrit?
—No.

—No hauríem de saber tot el que va succeir?
—Determinades coses, no, perquè encara ho embolicaríem més.

—…
—Mala persona no ho sóc. Hi ha gent a qui no li importa fer mal, difamar o fer quedar malament algú. Jo no ho faré.

—Celebrem Joan Fuster, el vostre amic. Què seríem els valencians sense Joan Fuster?
—[Pensa] Joan Fuster era un grandíssim escriptor. Ara, no demanes a Joan Fuster un pensament polític coherent, una idea de país coherent perquè no la tenia. Fuster ha dedicat a temes de país una part mínima, insignificant de la seua obra. Passa que Nosaltres, els valencians va tenir molta influència. És ple d’errors, i ell ho sabia. Jo he sigut molt amic de Fuster, i sé moltes coses del seu pensament que tampoc no vull dir. És un personatge que té el grandíssim mèrit de crear una literatura moderna allà on no existia. Crea una prosa literària magnífica allà on no n’hi havia. I això és molt! És una aportació sensacional. I això dóna al conjunt de la producció literària valenciana una envergadura i una potència que no havia tingut mai. Però sembla que amb això no n’hi ha prou. I ara apareixen llibres Fuster i no sé què, un dia apareixerà Fuster i la física nuclear, Fuster i... És que no n’hi ha prou que fóra un gran escriptor? No era un pensador polític, ell.

—I perquè, si no era un pensador polític, molta part del pensament polític valencianista es fa dir fusterià?
—Perquè s’ha trobat una fórmula que interpreta més o menys encertadament la realitat valenciana i això tenia una capacitat mobilitzadora i pràctica. Però no perquè haja fet un pensament polític articulat. On és el pensament polític articulat? Guillem Calaforra, un personatge extraordinari que ha desaparegut de circulació, va escriure un llibre sobre el pensament filosòfic de Joan Fuster en què va demostrar que Fuster no coneixia les fonts, no coneixia els textos filosòfics… I a aquell pobre xicot, la universitat el va arraconar a l’ostracisme. “Com s’atreveix vostè a posar en dubte l’omnisciència i l’omnisapiència de Joan Fuster?” Aquesta beatificació o canonització de Fuster era el pitjor mal que li podíem fer. Si hagués estat viu, l’haurien sentit.

—Llavors, com l’hem de celebrar?
—Com un grandíssim escriptor. Tota la literatura valenciana del segle XX no s’explica sense Fuster. Abans de Fuster no hi havia una literatura moderna, amb un llenguatge expressiu i potent literàriament. Com si això no fóra prou. Hi ha coses d’una beateria absurda, quan la gent diu “tal com deia Fuster…” Escolta, moltes vegades són obvietats, però si hi poses el nom de Fuster davant ja sembla que és una veritat absoluta… Per l’amor de Déu! Fuster era, per damunt de tot, un gran erudit. Hi ha un desconeixement enorme sobre Fuster a base de tòpics que van passant, passant, passant i a base de males lectures de Nosaltres, els valencians, que ell mateix reconeixia que l’hauria hagut de tornar a escriure, però que no en tenia ganes.

—…
—Fuster s’ha de llegir i s’ha de fruir de la seua escriptura. Era un escriptor meravellós. És com si fóres davant un grandíssim pintor i només t’interessara saber de què pinta. Posa’t davant el quadre i frueix de la pintura! O gaudeix de la música! Gaudeix de la literatura! Ara a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua s’editen coses que s’havien quedat fora i hi ha coses precioses, impressionants. És un grandíssim, grandíssim escriptor. Qui ha donat forma i prestigi al valencià literari modern? Que això no és prou?

—Ell com es veia?
—Un escriptor.

—La gent que anava a casa seua, hi cercava alguna cosa més, no?
—Molt bé, que busquen, ja s’apanyaran! Què busquen? Doctrina? O justificació per allò que ells ja pensen? Hi ha una mena de facilitat barata i de falta de criteri. Els que es consideren fusteristes o fusterians, jo no sóc cap de les dues coses, però li tinc un gran respecte per tot el que ha fet, que és fomentar la prosa moderna al País Valencià. El 99% dels fusterians que hi ha pel món no han llegit gairebé res de Fuster ni han fet una lectura ben feta de Nosaltres, els valencians.

—Un altre aniversari que s’ha celebrat aquests mesos és el d’Acció Cultural del País Valencià, una entitat que ajudàreu a fundar.
—He fet tots els papers de l’auca, a Acció Cultural.

—El País Valencià seria el mateix, sense Acció Cultural?
—Seria el mateix, però no seria el mateix. Amb això vull dir que l’activitat que ha fet ACPV durant quaranta anys ha tingut una importància central. El que sap la gent i el que no sap, perquè s’ha fet moltíssim més del que sembla. És l’entitat cívica o cultural més important del país, la més potent. Funciona i ha tingut una capacitat de penetració extraordinària. Ha fet i ha fet i ha fet… Necessitaries mil pàgines si en volgueres fer un inventari. Cap entitat no havia fet mai una cosa semblant, és un punt de referència, i per això l’ataquen. El principal argument de la senyora aquesta de l’ajuntament perquè no em feren fill predilecte és que com havien de fer fill predilecte un ex-president d’ACPV.

—Aquesta capacitat de penetració en la societat, l’ha perduda en part?
—La gent, avui dia, no es fa sòcia de res. Fins i tot el Bloc, que ara es diu Més, va arribar a ser un partit fonamental, va arribar al poder, però no ha crescut en afiliació. A la gent li costa. A l’única cosa que s’apunten en massa és als clubs de futbol. Poden estar d’acord amb tu, tot el que vulgues, però no s’hi apunten… Hi ha una resistència cultural. Ara, no ho compares amb Catalunya, on va haver-hi un moment que Òmnium es va llançar i va passar de vint mil a quaranta mil i de cent mil a dos-cents mil. Qualsevol comparació de la realitat organitzativa, social, entre la gent del País Valencià amb Catalunya és improcedent.

—I per què passa això?
—Perquè la història ha sigut diferent, i la realitat és diferent. Molt més del que sembla. Hi ha una realitat profunda, una tradició. A Catalunya ja han rebut una herència i un record. Ja tenen noms de referència, els records de Macià, de Companys, de la República… Hi ha una història d’identitat catalana i de consciència catalana que ha anat passant de pares a fills. Al País Valencià, la meua generació no tenia pares. Vam sorgir per generació espontània. És un miracle! La gent que pensàvem amb unes idees noves, quan anem a conèixer Fuster, ja teníem els pensaments bàsics. No sé com és possible que un grup va començar a créixer i a créixer i ha sigut fonamental en el procés. Això, a Catalunya existia massivament. A banda que la societat catalana, per història econòmica i història social i de relacions humanes és una societat molt més compacta. Al País Valencià tenim totes les desgràcies possibles. Primer, la forma del territori. El fet que una tercera part el territori són comarques històricament castellanes. És molt difícil que participen en la mateixa identitat. Participaran en la mateixa identitat territorial i política, són valencians, d’acord, però des del punt de vista cultural i de consciència, és molt difícil. I, a més, el nord i el sud estan incomunicats. No es coneixen. I per acabar-ho d’arreglar, tu dius a un alacantí que és valencià i et dirà “yo soy alicantino”. I després, allò de les tres províncies… Hem tingut les pitjors condicions possibles. El miracle és que encara quede el que queda com a identitat de país. Hauria d’haver desaparegut tot fa cent anys. Tot. Ja no hauria de quedar ningú que parlara valencià si no fos un simple patois.

—I amb tots els esforços que ha fet la vostra generació, la nostra i els que vénen darrere perquè no parlem un patois i per la cultura, n’hi haurà prou?
—L’únic que hem fet bé i seriosament és llengua i cultura. La influència de Fuster ha sigut fonamental. Hem creat una llengua literària moderna que funciona i en la qual es publica molt. M’agradaria un dia mirar referències bibliogràfiques en termes de creació literària, d’assaig i tot això, i diria que es publica més en valencià que en castellà, i això és increïble. Digues-me tres escriptors valencians en castellà que tinguen una certa rellevància. Hi havia un Francisco Brines, que es va morir… Compara-ho amb la nòmina d’escriptors en valencià. Això no havia passat mai. A principis del segle XX, per definició, la llengua en què s’escrivia era el castellà. Teodor Llorente fa versets, d’acord, però quan ha de fer alguna cosa seriosa la fa en castellà.

—Llengua i cultura, bé, però políticament, no s’ha trobat la fórmula?
—Hem tingut tantes coses en contra, que tot el que s’ha aconseguit des del punt de vista ideològic i nacional ja és extraordinari. Però tenir una vida cultural com la que tenim en valencià… I a mi cada vegada m’agrada més dir valencià.

—Ho preferiu a “català”?
—Ací, anar de cara a la gent i dir-los que parlen català és una animalada. L’únic que ha creat ha sigut rebuig. Hi ha hagut una minoria de persones, amb aquesta ideologia diguem-ne radical, que s’han considerat tan contents i tan pagats de tenir una postura correcta que no s’han preocupat dels efectes que això causa sobre la majoria de la societat. Ara ho paguem. Per això et dic que és un miracle que, des del punt de vista de la llengua literària o culta, hi haja aquesta vitalitat.

—Dieu “valencià” en tots els àmbits?
—Les universitats valencianes tenen magnífics departaments de filologia catalana. La filologia és la filologia catalana. Això és claríssim. Però a mi m’agrada molt la definició molt hàbil i filològicament sostenible, que va trobar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i que deia: “Català, llengua romànica parlada a Catalunya, Illes Balears i Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià.” “Valencià, llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, les Illes Balears i Catalunya, on rep el nom de català.” El valencià és aquella llengua que a Catalunya li diuen “català” i el català és aquella llengua que al País Valencià li diuen “valencià”. A més, històricament, apareix el nom de “valencià” quasi al mateix temps que el de “català”. No és territorial. Això, Antoni Ferrando ho ha explicat molt bé. Fins al segle XIV les llengües no teníem nom. Parlaven romanç o pla. Perquè “la llengua” era el llatí. I cap al segle XIV apareix el nom de la llengua i apareix “valencià”… Com n’havia de dir la gent de València, de Xàtiva o d’Alcoi? Doncs el nom del territori. Això és una cosa que si no hi dónes importància no en té. La filologia és una cosa. La sociologia és una altra. Com has de dir a la gent que parla català? Com reaccionaran? A l’AVL, les dues terceres parts són catedràtics de filologia catalana i en diuen “valencià”. I la meitat són de l’Institut d’Estudis Catalans, i no hi ha cap problema. El que intentem és que hi haja cada vegada més valencians al IEC, i això no posa ni lleva.

—Citeu l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Vós en sou part. Quin és l’estat de salut que té?
—Molt bo. Al principi no se sabia molt bé què volien, però la gent nova que hi ha anat entrant ha fet coses. Diria que blavers en deuen quedar dos. Funciona suau, sense cap problema i fa un paper positiu.

—Malgrat el naixement tan estrany i complicat que va tenir.
—L’origen va ser aquell pacte beneït per Pujol. Amb una certa intel·ligència s’hi ha anat incorporant gent nova. Verònica Cantó, la nova presidenta, és una dona molt vàlida. Fa moltes coses, moltes activitats, conferències, promocions, subvencions a entitats, campanyes… Moltíssima feina. I ara, amb el centenari de Fuster, ha estat l’única entitat que s’ha mogut de veritat i està organitzant coses de certa entitat. La Generalitat, què ha fet fins ara? I la conselleria d’Educació i Cultura, dirigida fins fa quatre dies per Vicent Marzà, tan patriota ell, què havia preparat?

—L’any 2017 us vaig fer una entrevista per a VilaWeb i us preguntava què era el País Valencià. I em vau respondre: “ni un sí ni un no, ni fet ni desfet”. Encara penseu el mateix?
—Ara és un problema. Un problema que esperem que encara tinga solució. En un acte d’esperança.

—Aquesta solució per on ha de venir?
—Hauria de venir de diferents fronts. El front diguem-ne ideològic no em preocupa tant. Ha de venir pel front intel·lectual i pel front polític. Però, a qui li interessa realment, no ho sé. Si ja no els interessa, pareix, ni als meus companys d’afiliació, del que era el Bloc. Ara el que els interessa és l’esquerra aquesta guai, moderna… Als dirigents del partit els costa molt de sentir-los a dir “País Valencià”. Ha deixat de ser un projecte nacional. És molt guai, molt modern, molt d’esquerres. Ja està. El que era el Bloc Nacionalista Valencià s’ho han llevat de damunt.

—El valencianisme polític, on és ara?
—S’ha evaporat. Entenent per valencianisme polític una política que tinga com a objectiu bàsic la recuperació nacional del País Valencià, ha deixat d’existir perquè l’han dissolt.

—L’han dissolt per a tenir més votants?
—Poden tenir més vots, però els que els voten ja no voten un projecte valencià. Voten l’esquerra guai.

—El Botànic ha estat una bona solució?
—De moment funciona. I com deia aquell, virgencita, virgencita, que me quede como estoy. Tenen un gran punt a favor i és que no són el PP. Però podien fer més, estan frenats, tenen vergonya…

—A partir de la mort de Franco de Tots els camins, hem d’esperar un altre llibre de memòries?
—No tinc cap projecte ara. Estic molt cansat i molt fatigat. He escrit més de quaranta llibres i entre dos mil i tres mil articles… Que no estarà bé, ja?

—El paradís on és?
—Una biblioteca, una sala de concerts, un museu… Bach.

—Per què, Bach?
—[Sospira] És difícil d’explicar. Hi has d’entrar dins i deixar-te portar. És una música amb poc contingut emocional. És molt intel·lectual. Són coses estètiques i emotives i personals i són difícils d’explicar. És com quan entres en un museu i vas mirant, i de sobte veus un quadre i dius, ai! Què té aquesta pintura? Vermeer, quina importància té? Quin missatge transmet? Té aquella cosa que és el misteri i la màgia de l’emoció estètica…

—Llegiu?
—Vaig al ralentí. Rellegesc alguna cosa. Algun assaig de Montaigne. I gaudesc llegint vint o trenta versos de l’Odissea en grec.

—Sou autor de grans traduccions. Us era més plaent fer aquestes traduccions que no escriure la vostra pròpia literatura?
—Sí. M’ho he passat molt bé. És un plaer immens, fortíssim traduir. Traduir Homer i traduir Dante. Quan aconseguia quadrar un vers i mantenir-li el to, el sentit, la mètrica original, la mateixa estructura rítmica… Dius, això era! La traducció de l’Odissea de Carles Riba no és Homer. Homer és més cosa. A vegades, l’Homer de Carles Riba és més Góngora que Homer. Em passa igual amb la traducció de la Divina Comèdia de Josep Maria de Sagarra. No és fàcil quadrar les rimes.

—Sou la primera i única persona que conec que quan era menut volia ser sant.
—És pel trauma que vaig tenir per la mort de mon pare. Es va morir quan jo tenia catorze anys i estava molt unit a ell. Es va morir de nit, d’un infart. Em vaig quedar tan i tan penjat que, com que anava als Escolapis i allà apreníem les vides dels sants, en un acte de supèrbia, vaig voler ser sant.

—Sou papista?
—Sí. Cristià creient, no. Això del papat és una gran institució. La part estètica de l’Església Catòlica m’encanta. Sobretot la barroca, però la simplifiquen tant que ja no val la pena. És com la part estètica de la monarquia britànica. Això és inimitable. Aquesta pompa m’encanta com a espectacle. La pompa de l’Església també m’encanta, però la van reduint i popularitzant tant que ja està quasi desapareguda. Les grans cerimònies de Sant Pere… Bua! Tinc un punt, en estètica, de barroc. Tenia una amiga italiana, del Partit Comunista, membre d’una de les grans famílies nobiliàries que vivia en el barri on viuen els cardenals, a tocar del Vaticà, que es definia com a vaticanista i atea. Compara-ho amb una altra cosa!