Joan Francesc Mira: ‘Amb una Catalunya independent, a la curta els valencians es posarien nerviosos i a la llarga seria positiu’

Aquesta entrevista l’hem ajornada un parell de voltes. Per problemes d’agenda, la primera, i per aquells aiguats de desembre, la segona. Hem quedat a la cafeteria de l’Octubre CCC de València, una mena de punt de trobada, d’oficina, de lloc on es reuneix amb la gent. Joan Francesc Mira arriba amb el temps just. Atrafegat. Després de l’entrevista ha d’anar a fer una conferència a la universitat. Té setanta-set anys, un triple bypass coronari i ‘un cert distanciament de si mateix’. Ho diu i formula així la frase quan li demanem si li agraden els homenatges com l’exposició que ha muntat el Museu Valencià d’Etnologia, o com el lliurament, fa unes setmanes, de la medalla de la Universitat de València.

Demanem un cafè i una aigua i ens diu que, fa trenta-cinc anys, els responsables de Cultura del govern de Joan Lerma no li van deixar muntar el museu com ell volia, modern i a l’europea. Parlem del país, és clar. Del País Valencià. Del govern, que fa coses però es veuen poc i de la maquinària administrativa, que és lenta i feixuga. I parlem del procés, del futur, perquè del passat en vol dir poques coses. Diu que quan es trobe amb força i amb ganes reprendrà l’escriptura de la ficció o l’autoficció, o les memòries. Potser a partir d’on va deixar aturat El tramvia groc.

—Què és el País Valencià?
—[Riu.] I jo què sé! M’he dedicat tota la vida a intentar esbrinar-ho i encara no ho sé. És una cosa complicada. Ni sí ni no. Ni fet ni desfet. Ni acabat de fer ni acabat de desfer. Sobretot, no acabat de desfer… I mira que ho han intentat. I mira que els valencians hem intentat desfer-nos a nosaltres mateixos i sembla que ni l’Espanya castellana ni nosaltres mateixos no hem aconseguit desfer el país, desfer les bases. Allò que diríem en vocabulari clàssic ‘la substància del país’, perquè encara queda una bona part d’eixa substància. És una possibilitat de país frustrada fins a un cert punt, però encara perfectament recuperable.

—Per on ha de començar aquesta recuperació?
—Fa molts anys que ha començat. Aquesta recuperació va tenir l’inici en el primer terç del segle XX i a partir dels anys seixanta hi ha hagut un nucli de gent que s’ha anat eixamplant i que ha anat buscant eixa recuperació en el terreny intel·lectual que és el que havia fallat sempre. Fuster era de la generació anterior. Eren ell i dos o tres més. Molt importants, essencials, però eren ell i dos o tres més. Per primera vegada, als anys seixanta apareix una generació que comença per un principi que és important i que no havíem tingut mai, que és el de la solidesa intel·lectual. Solidesa vol dir gent que té una formació: hi ha historiadors, hi ha sociòlegs, hi ha economistes, hi ha gent que sap molt bé què és la política, i hi ha gent ideològicament molt convençuda i subjectivament molt compromesa vitalment. Hi ha hagut una gent que ens hem compromès la vida pel país. Això no havia passat mai i és un prodigi.

—I ara on som? Darrere aquesta gent de qui parleu, entre els quals vós, hi ha una generació formada i compromesa que agafe el relleu amb consistència?
—Cada època és el que és i dóna el que dóna. Els anys seixanta i setanta no són els anys 2000 i 2010. La gent que ara té menys de cinquanta anys, la generació que ha vingut darrere de la nostra, són diferents. S’han trobat moltes coses ja fetes i la possibilitat de fer-ne més. Quan érem molt pocs, crear una mínima xarxa ideològica o doctrinal de gent convençuda, de gent activa, de gent militant ja era molta faena, perquè no s’havia tingut mai. Però és que moltíssima gent no sabia de què anava això, ni havien sentit mai l’expressió ‘país’ ni ‘País Valencià’ ni ‘llengua pròpia’. Aquest país, durant segles i generacions i generacions, ha viscut, s’ha educat i ha pensat exclusivament en termes espanyols. La gent que ara té menys de cinquanta anys que són a la la primera fila tant des del punt de vista acadèmic com polític, és una gran novetat. Aquesta generació té pares. Jo no en tenia. La meua generació no tenia pares. A Catalunya, fins i tot a Mallorca, tenien pares, tenien la generació anterior, l’anterior i l’anterior… Tenien pares, avis i besavis i ací no. Fuster era d’una generació anterior a la meua i el vèiem més com un germà gran, excepcional. Nosaltres ara ja som pares i comencem a ser avis. Això és molt esperançador per a mi.

—Parlem en termes de construcció de país. Aquestes persones que ara tenen quaranta anys o cinquanta, que estan en institucions, que tenen poder, construeixen el país?
—Construir què significa? Construir és una cosa molt lenta. Primer has de tindre un projecte. Has de tindre un plànol. Després has de reunir els materials i després començar a fer els fonaments i anar fent. En quin estat d’eixa construcció som? Perquè hem de parlar de construcció i no de reconstrucció. Els materials els tenim; si no, no podríem fer res. La idea la vam posar nosaltres, però sense materials no hauríem pogut fer res. La meua generació vam tindre un projecte. La gent que hi ha ara comença a construir, però això és lent. Paciència i faena quotidiana. I no voler fer grans prèdiques ni grans proclames perquè després no portes ningú darrere. A vegades volent injectar un determinat virus en un cos que no està preparat es produeixen anticossos, i moltes vegades la gent queda vacunada contra això que tu volies inculcar.

—N’hem comès algun d’aquests errors?
—I tant!

—Com ara quin?
–Per exemple voler córrer molt més que el que el conjunt d’aquesta societat, ni tan sols una minoria del 10%, 15% o 20%, estaven disposats no només a seguir-te, sinó a entendre’t. I quan vas davant amb una bandera i un tambor i corres molt arriba un punt que et gires i darrere no hi ha ningú.

—Parlem de velocitat. Aquest any i mig llarg de govern del canvi al País Valencià, ja comença a notar-se? Fa coses per construir el país?
—Es nota i passen coses, però s’hauria de notar molt més. S’haurien de fer més coses i més visibles. Jo reconec que és complicat, que hi ha moltes dificultats, i una qüestió de què no es parla però s’ha de dir és que hi ha molta gent que no estava preparada, que no hi tenia experiència. Són gent jove, que en tot cas havia estat en un ajuntament, però poca cosa més. Ara tenen càrrecs, l’un és conseller, l’altre és director general, i es troben dins una administració que és molt dura i molt complicada. L’aparell de govern és tota una maquinària que si no la coneixes molt bé et bloca moltes coses. L’administració té tendència a la lentitud i a la multiplicació d’engranatges. Això ha de passar per tal control i per tal comissió i per tal no sé què… Si et descuides, una cosa que vols fer, que penses que en una setmana estarà feta, et costa un any. Jo espere que a partir d’ara es note molt més. Ara que tenen una miqueta de rodatge.

 —Què trobeu a faltar que ja s’hauria d’haver fet?
—Conteste el que conteste a aquesta pregunta, més d’un es molestarà. Una part important és comunicació activa. Reconec que no tenen els mitjans. Per moltes complicacions que ara no vénen al cas, però crec que tenen part de culpa els mateixos membres del bi-tripartit o el bipartit i mig o la cosa que siga que ens governa, han sigut massa lents en el tema de la radiotelevisió. Hi ha hagut dificultats que no han tingut l’habilitat de solucionar. I fins i tot allí dins n’hi havia que no estaven gaire convençuts que això era tan important. Ha sigut massa lent. Això és un mitjà de comunicació molt important. No per a fer-se propaganda, sinó per a comunicar. Premsa favorable en tenen molt poca i la poca que hi ha té molt mala llet. Reconec que és difícil comunicar. Però, i el que podríem dir la militància dels partits? I dels sindicats? I les entitats col·laboradores? Com és que no s’han mogut molt més per arribar a la gent? Hi ha milers de persones que no solament han votat sinó que són simpatitzants actius, que són afiliats… Són molts milers, m’agradaria veure’ls difonent opinió. Fins i tot en tertúlies personals…. No arriba l’opinió. Parles amb gent i de la majoria de coses que es fan no se n’assabenten. Està bé que la nostra vice-presidenta vaja a Madrid a la Sexta a fer les seues tertúlies, però això no és prou. Jo parle d’informació, no de propaganda. A més, és molt fàcil, pecar d’una certa autosuficiència, pensar que un és molt progre, que té les idees molt clares, i que, per tant, el que decidisca estarà ben fet. Cometen errors, i els costa molt reconèixer-los. Els errors s’han de reconèixer i fer-ho públic. I això a la gent li importa. Diuen: mira, aquest reconeix que s’ha equivocat.

—Continuem parlant del País. Com veieu el procés d’independència de Catalunya?
—No ho sé. Cadascú ho veu d’una manera. Jo trobe una certa contradicció entre la il·lusió del que m’agradaria i del que jo, fredament, puc pensar si funcionarà o no funcionarà. A mi m’agradaria que això fóra feliç i que Catalunya fóra independent i jo em trobaria d’allò més a gust i podríem establir quaranta maneres de col·laboració i m’encantaria. Dit això, que això porte el camí de convertir-se en realitat real, no en realitat predicada i publicitada i mitinguejada i manifestada és un altre assumpte. Que ho veja objectivament factible a curt termini, sóc una miqueta escèptic. Del grec, skeptikós, que vol dir ‘el que mira’. Jo mire, observe i… no estic segur.

—On el veieu, el problema?
—N’hi ha dos. Un d’interior i un d’exterior. El problema interior és que la societat catalana, el conjunt de la població que viu a les quatre províncies del Principat de Catalunya, no és homogènia. I no és homogènia ideològicament, ni en el sentit d’adhesió identitària nacional i s’ha partit en dos meitats. I això no és suficient. Una societat, per a arribar a un punt de proclamar la independència a l’Europa occidental, en condicions normals –no en condicions de gran trasbalsament, com en el cas de la Unió Soviètica, per exemple, que es produeix un gran terratrèmol i… paf, comencen a arribar a la condició d’estat tota una sèrie de repúbliques, i això és una condició que es dóna una vegada cada tres o quatre segles–, en condicions normals, no traumàtiques ni catastròfiques ni de desintegració global, la societat necessita una majoria convençuda considerable i a Catalunya això no existeix. En un hipotètic referèndum es necessita una participació grandíssima i d’eixa participació es necessita que hi haja molt més del 50%, dues terceres parts… I si no és així, malament. I sobre fer el referèndum, molta gent pot ser que si li ofereixes un referèndum pactat amb l’estat espanyol, que és una fantasia impossible, potser diria: ostres, si l’estat espanyol ho accepta, sense problemes econòmics ni polítics ni de boicot ni de res…. amb la Unió Europea i serem veïns… potser moltíssima gent votaria que sí. Però un referèndum que és unilateral, que no és acceptat ni pactat ni per part de l’estat ni per part dels estats europeus, moltíssima gent diria: ui, i si resulta que… i si… punts suspensius… Hi hauria una certa retracció. Tinc molts anys de pràctica d’observar moviments socials i d’opinió i et puc dir que la cosa aniria així com t’he dit. No la veig. I m’agradaria veure-la. Me la imagine i quan me la imagine sóc molt feliç i m’encanta…

—Continuem imaginant. Si Catalunya aconseguís la independència, en quina posició es trobaria el País Valencià?
—Jo crec que a la curta molta gent es posaria nerviosa i a la llarga seria positiu. No perquè la majoria de la societat valenciana ho tinguera com a model, com a exemple, per arribar al mateix lloc, perquè tenim una història diferent i ja està, sinó perquè tindríem un soci consistent. I podries parlar amb una entitat consistent. No a través de Madrid sinó directament. A condició que en aquesta cosa dita autonomia que tenim hi haguera un tipus de gent realment interessada en eixes relacions. Un govern del tipus que hi ha ara, si poguera ser una miqueta millor, en eixe futur hipotètic, fantàstic. Un govern tipus PP amb eixe govern hipotètic, un desastre.

—Els valencians, ja ens hem guarit de les conseqüències de tants governs del PP?
—Dels del PP i de l’anterior.

—De Joan Lerma?
—[Silenci.]

—No dieu res?
—Tinc el problema que conec històries interiors que encara no es poden fer públiques, però hi va haver maniobres sinistres. Pel nom del país, per la idea i pel projecte.

—Quan ens les contareu, aquestes històries?
—No ho sé. Quan estiga en condicions emocionals de tornar a treballar seriosament. Puc contar la meua vida fins a un cert punt, però una altra cosa és contar històries dels anys famosos. Alguna gent les sap. Per exemple, les coses que va deixar escrites i encara estan guardades el meu amic Alfons Cucó, que va ser actor d’alguns fets. Jo n’era testimoni, però ell n’era actor. N’hi ha per a donar i per a vendre. Va ser molt sinistre tot, i encara ho estem pagant. Jo no tinc el control de tots aquells papers. Quan et dic que van ser maniobres sinistres, vull dir que van ser maniobres combinades entre els alts comandaments del PSOE de Madrid i de València i el senyor Broseta i el senyor Abril Martorell i el senyor Guerra, per a blocar una cosa que veien que venia i que venia i que els espantava, que era el creixement de tot un moviment que hauria pogut créixer. Un valencianisme nacional, no necessàriament catalanista, però de proximitat, d’afinitat.

—El Museu d’Etnologia us dedica una exposició i la Universitat de València us acaba de d’atorgar la Medalla. Com us els preneu, aquests homenatges?
—Això és senyal que em faig vell. Estic passant de la tercera edat a la quarta i més d’un deu haver pensat: ‘A aquest home li podríem donar una medalla, que es morirà.’ Tots els homenatges que em fan els visc amb un cert distanciament de mi mateix. Estic content i agraït que m’hagen fet el reconeixement. Sobretot la medalla de la universitat, però d’altra banda, arriba un punt que un es fa una miqueta, no dic insensible, però ho mires des del punt de vista de l’eternitat i dius: mira… Jo en tinc molta, de vanitat, com tots els escriptors i els pintors i els músics i els polítics, tots tenim una vanitat molt gran. Però també arriba un punt que eixa vanitat quasi es desfà.

—Per què?
—No sé si ets conscient de tot el que has fet, de tot el que hauries pogut fer i no has fet. Podríem dir que tinc un cert distanciament emocional de mi mateix.

—I des d’aquesta distància, quan mireu Joan Francesc Mira, què veieu?
—Veig com una persona que, per damunt de tot, ha treballat molt. Són cinquanta anys de faena o més i per poc que una persona tinga una mínima qualitat, diríem… Jo veia que em servia per a tenir una miqueta de criteri i escriure. No hauria servit mai per a ser cantant ni per a ser músic, ni per a ser jugador de bàsquet. He intentat, dintre del possible, aprofitar les poquetes qualitats que podia tindre. En això, estic relativament satisfet d’haver complit. De les meues possibilitats, que sempre tenen com a resultat alguna cosa menor del que hauria pogut fer. Sempre pense: ostres això ho hauria pogut fer d’aquesta manera i podia haver fet tal cosa i allò. I arriba un moment que penses, ja està bé de pensar què hauries pogut fer. Hi ha quaranta llibres i tres mil o quatre mil articles i no sé quants centenars de conferències i intervencions públiques i això i allò. Ja has fet alguna de profit en la vida.