Joan F. Mira: els papers de l’observador atent

Aquest 2020 que som a punt de tancar en el racó dels pitjors malsons ha tingut, tanmateix, algun detall amb el personal. Si més no amb els que som seguidors de l’obra de Joan F. Mira.

El mes de febrer –tallant just amb la irrupció de la pandèmia–, Proa va publicar Tots els camins, la segona part de les seves memòries, i ara –més exactament el passat 3 de desembre, data de l’aniversari de Mira– l’editorial Afers, en col·laboració amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ha publicat Papers de l’observador, un recull de vint-i-cinc treballs diversos escampats en el temps que, gràcies al bon ofici editorial de Vicent Olmos i al desig de l’esmentada acadèmia, veuen la llum en forma de llibre el dia que deixa enrere els vuitanta anys i en compleix vuitanta-un.

En la introducció, Mira recorda l’anterior llibre recopilatori –El cercle màgic. Assaigs sobre cultures, pobles i nacions (1973-2008)–, publicat ara fa dos anys, i explica que aquests Papers de l’observador d’ara tenen un espectre temàtic més extens i variat que l’anterior. Són textos que, més que un caràcter estrictament “acadèmic” tenen la comoditat de l’assaig lliure de constriccions metodològiques.

Tempesta d’idees

Els articles del llibre s’agrupen en quatre apartats temàtics que són els que defineixen gran part de l’extensa bibliografia de l’autor. S’hi parla, doncs, de “llengües i literatures”, d'”històries, països, gents”, de “persones i converses” i d'”observacions, fets i pensaments”. I, certament, en les tres-centes cinquanta pàgines del volum s’hi aplega un munt de propostes i estímuls que fan gairebé impossible de despatxar-lo amb indiferència.

Una veritable tempesta d’idees amb el format de conferències, pròlegs i ponències, d’articles esparsos agrupats ara sota una mateixa temàtica i, com sempre, exhibint un pensament lliure i refractari a tot allò que pugui implicar acomodar les idees en els camins ja fressats.

A la primera part Joan F. Mira reflexiona sobre la identitat de l’escriptor en un esplèndid article inicial en què transita de Calvino a Borges, continua amb Homer i Joyce i acaba in bellezza amb un elogi de Josep Pla. Tot seguit, una sèrie d’articles en què l’autor reflexiona sobre la feina de traduir els clàssics i el magnífic discurs sobre la Commedia de Dant –fet en italià però, certament, molt fàcil de seguir per a un lector mínimament informat– que va pronunciar el juny de 2001 al Palazzo Vecchio, a la Piazza della Signoria de Florença, quan li concediren concedir la Medalla d’Or de la ciutat.

Els set articles de la segona part apleguen consideracions sobre Europa, els jueus, els eslaus d’Àustria, el fenomen de la immigració combinat amb el xoc identitari i la combinació de tres elements –els valencians, la cultura i les cultures– que va desenvolupar en la conferència inaugural del Congrés d’Escola Valenciana del 1999.

El plaer de les converses

La tercera part, dedicada a les persones i a converses, és la que m’ha proporcionat més sorpreses, perquè s’hi recuperen tres articles publicats al setmanari el Temps el 1990 amb tres gegants amb qui Joan F. Mira conversa extensament: Vicent Andrés Estellés, el pare Miquel Batllori i Joan Coromines. A continuació, trobem un text de gran volada que jo no coneixia: l’elogi fúnebre a la memòria del seu gran amic Alfons Cucó, historiador i professor, pronunciat a la Universitat de València el desembre del 2002. Tanca l’apartat un vigorós i profund retrat de Joan Fuster titulat “La mirada crítica”, que em sembla que és una altra de les perles que s’amaguen en aquests Papers de l’observador.

La quarta i última part aplega principalment treballs i comunicacions orientats als àmbits universitaris produïts els primers anys d’aquest segle, i acaba amb un altre parell de perles: una reflexió feta el 2010 sobre l’ofici d’antropòleg i el seu paper en el món d’ara; i la traca final: una conferència pronunciada l’any 2006 a la Fundació Joan Maragall –entitat que té per nom complementari ‘Cristianisme i cultura’– amb el títol “I si hi hagués Déu…” i que, a parer meu, és un altre d’aquells textos de Joan F. Mira als quals no ens fa res de tornar-hi de tant en tant amb la certesa que sempre en sortirem més savis i més satisfets de com hi hem entrat.

Us deixo amb el paràgraf que tanca l’article que acabo d’esmentar i aquests recomanables Papers de l’observador. I ho faig amb la certesa que difícilment podria trobar paraules millors per a acabar, també, aquesta ressenya sobre un llibre que ofereix al lector llargues estones de gaudi intel·lectual. Un Mira al cent per cent, vaja.

“I si hi hagués un Déu, què volen que els diga, passaria que només els profetes i els místics serien del tot conseqüents. I la resta dels pobres humans, creients o no creients, faríem igualment la nostra vida de cada dia, afrontant com podem els nostres problemes i les nostres angoixes, i si pot ser les angoixes i problemes dels altres. Però seríem immortals, que no es pot dir que siga poca cosa.”