Joan Esculies: “Sovint s’assenyala els joves perquè es deixen temptar per l’extrema dreta, però quin món han rebut?”

Joan Esculies Serrat (Manresa, Bages, 1976) és un nom ben conegut pels lectors: és historiador i biògraf del president Josep Tarradellas, a qui va dedicar la seva tesi doctoral, del polític socialista Ernest Lluch o de l’editor Josep Fornas, articulista de La Vanguardia i analista d’actualitat, i també és professor de futurs periodistes a la Universitat de Vic. Però potser no és tan conegut que Esculies també és un escriptor de ficció, que va guanyar el premi Ciutat d’Elx de Narrativa 2002 amb L’ocell de la pluja i el Mercè Rodoreda de Contes 2005 amb Tràilers. D’ençà del 2009, quan va publicar Contes bàrbars (Edicions de 1984), no havia tornat a la ficció. Hi torna ara, a la mateixa editorial, amb Un veí ben estrany, una novel·la e què presenta les causes del populisme antiimmigració, en un context metropolità, i a partir de la figura d’un jove batlle que convertirà les seves frustracions en munició política.

—Preparant l’entrevista, he vist que vau estudiar biologia, no pas història o periodisme…
—Des que era una criatura que m’agradava escriure i la història. Com que anava a buscar fòssils amb el meu avi matern, la meva idea inicial era ser paleontòleg. I, per tant, per poder fer carrera de paleontòleg, buscar dinosaures, etc., havia de llicenciar-me en biologia. Vaig fer els quatre cursos, vaig acabar la carrera i vaig començar el doctorat en paleobotànica a la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona, però uns mesos després la cosa no em va convèncer. Ho vaig deixar i em vaig trobar pensant què havia de fer. Tenia 22 anys, i vaig pensar que fer quatre anys més d’història era massa, i em vaig matricular al segon cicle de periodisme. I em vaig posar a treballar. Pel que fa a la història, he anat fent com un autodidacte.

—D’ençà de llavors, heu publicat una vintena de llibres, entre biografia, assaig, estudis històrics… Però també sou autor de ficció.
—Per mi, els llibres més importants són els de ficció. El que més m’interessa és la ficció, per això vaig començar publicant-ne. Però, entretant, vaig estudiar un màster sobre nacionalisme i conflicte ètnic a Londres, quan vaig tornar, vaig publicar Contes bàrbars, que ja eren contes molt vinculats a l’àmbit social, i després vaig decidir orientar la meva carrera cap a l’àmbit acadèmic. Per a ser professor i tenir una feina fixa a la universitat, havia de publicar molt, per tenir un currículum acadèmic. Però no he deixat mai d’escriure ficció, i la publicació dels llibres d’assaigs i biografies era amb una finalitat, bàsicament, acadèmica.

—Ara sou professor a la Universitat de Vic. Heu aconseguit el vostre objectiu.
—Per tant, la meva allau de publicar llibres de no-ficció contínuament quedarà aturada. Potser més endavant en faré algun volum, però ja no ho necessito per al currículum. Ja sóc on volia ser, en aquest sentit.

—Un veí ben estrany trenca amb uns certs tics de la literatura catalana actual.
—La literatura catalana avui té una tendència a fer novel·les dels núvols que parlen, de les pedres que parlen, etc. Això és molt efectista, té un públic, és molt segur per als editors. Però la qüestió és que no són llibres que ens diuen exactament qui som i com som, i per què som així i quin és el nostre entorn. He anat veient que la literatura, per a mi, havia de ser com una història social. La literatura ha d’explicar el nostre entorn i, de la mateixa manera que podem agafar L’escanyapobres, Vida privada o La plaça del Diamant per saber com era el país en aquell moment, m’agradaria que poguéssim fer el mateix amb els meus llibres.

—Els exemples que dieu són novel·les que sí que explicaven qui érem i com érem…
—La literatura catalana ho ha fet, evidentment. Però, en l’actualitat, ha fugit d’això per abraçar uns temes de moda, com són les qüestions de gènere… Penso que hi ha una por entre els editors a publicar llibres com Un veí ben estrany. És a dir, si en Josep Cots no l’hagués publicat, no sé qui l’hauria pogut publicar. En aquest sentit, una cosa és publicar segons quins llibres traduïts, que com que ja vénen de l’estranger tenen la salvaguarda que ningú en pot dir res, i una altra publicar-lo de cap i de nou, on hi ha un cert recel.

—Aquest recel és covardia, manca de tradició, comoditat dels editors?
—Hi ha una part dels editors que ja no es plantegen un seguit de llibres per la seva mateixa ideologia, perquè no tenen vocació de risc, o per raons comercials, directament. Pel que fa als escriptors, no els deu venir de gust parlar d’aquests temes. En el fons, és més fàcil parlar de bolets que parlen, o de viatges al voltant de l’habitació, que no pas mirar el teu entorn i explicar-lo intentant no fer-ne una caricatura.

—Paradoxalment, un autor amb una mirada gens complaent sobre el present, com el francès Michel Houellebecq, és traduït i força llegit en aquest país.
—Houellebecq és un autor que he seguit molt, i m’interessa el que fa. Faltaria que els editors apostessin per veus que anessin més en aquesta línia. També la crítica ha de fer aquest paper d’acompanyament, i que el lector no hagi de sortir de la llibreria amb un títol de l’any 1929 per a entendre el país.

—Quina relació hi ha entre en Joan Esculies novel·lista i en Joan Esculies analista de l’actualitat?
—Hi ha una relació en el fet de voler explicar i, sobretot, entendre la realitat del meu entorn. És a dir, una de les funcions, per dir-ho així, que jo m’autoimposo com a analista és llançar preguntes al lector i plantejar-li preguntes, més que no pas donar-li, moltes vegades, respostes. Sóc un mal tertulià, en aquest sentit, i ho sé perfectament. No sóc algú que defensi una posició a ultrança, sinó que tinc els meus dubtes, i després de pensar-hi, jo mateix em puc desmentir. La meva idea, en tots els àmbits, és que la gent es faci preguntes.

—Aquest exercici de plantejar preguntes és útil en la ficció?
—La ficció et permet dir, en boca dels personatges, coses que en un assaig o un article no podries dir. I, per tant, pots anar molt a fons i molt lluny, perquè la novel·la ho aguanta tot. Com que no és la teva opinió, tampoc és l’opinió del personatge, ho pots vestir com vulguis.

—Entrant en matèria, el senyor Folch, el narrador, és una reminiscència d’un passat més segur i sense contratemps, davant l’escenari present incert.
—És algú d’una generació la vida de la qual tenia molt d’ordre. Una generació sense grans expectatives més enllà d’anar fent, amb una feina assegurada, en què es podia ascendir, amb esforç i de mica en mica. Sabien molt bé què podien permetre, i això els donava una seguretat.

—La mirada del senyor Folch cap al seu veí condiciona la novel·la.
—El fet de dir que aquest món, tan segur i amb tant d’ordre, s’ha acabat. Aquest món ja no existeix. I això és el que dóna el motor inicial a l’obra.

—L’entorn no és tampoc l’habitual en la narrativa catalana. Un extraradi del Vallès, amb urbanitzacions que van passar de segona residència a primera, i on hi ha hagut canvis significatius en el tipus de veïns que els habiten.
—Jo he viscut en aquesta zona. La urbanització que explico concretament és la Florida, entre la Llagosta i Santa Perpètua de Mogoda. Va ser creada perquè hi anessin estiuejants de Barcelona, però en un moment donat el projecte s’estronca i hi acaba anant gent de les poblacions del voltant i els fills de les onades migratòries dels seixanta, per dir-ho així. Per tant, era un bon laboratori per a posar aquests personatges i explicar el que volia explicar.

—Armangué, el veí protagonista del llibre, és un jove molt ben format, però que ha viscut sempre en la precarietat i enyora una certa seguretat que no ha tingut mai. Ha de viure a la urbanització, a la casa que havia estat dels avis de la seva dona.
—D’alguna manera, entre la generació de Folch i d’Armengué, n’hi hauria una, que seria els pares d’aquest darrer. Ells li han traslladat la idea que, si tens una bona educació o una bona formació, el resultat serà una feina important i ben remunerada. Ell ha pogut anar de vacances amb els seus pares a tot arreu i, en canvi, quan s’ha fet gran ha d’estiuejar a la piscina de goma del jardí de casa seva, perquè no pot marxar enlloc.

—I això comporta una frustració?
—Comporta una frustració, i aquesta frustració troba una línia d’escapament vehiculada amb la política. En un moment determinat, veu com l’organització d’una consulta sobre un determinat equipament li dóna, a ell, un protagonisme, i aquest protagonisme li dóna la força que no ha tingut davant la frustració que ha viscut per les diferents feines, per les dificultats que ha tingut. I això el converteix en alcalde.

—Algú podria pensar que us referiu a experiències viscudes al nostre país…
—La democràcia com una forma de solucionar-ho tot…

—També veiem com la instal·lació de determinats equipaments, en el cas de la novel·la, un centre de desintoxicació, causa un malestar: “d’acord, però al pati de casa, no”, el not in my back yard.
—Hi ha la consulta perquè la gent es rebel·la contra aquest centre, com una conseqüència d’aquesta idea que la democràcia podia ser molt participativa. A l’hora de la veritat, hem vist que no és sempre així i que no acabem de ser mai partícips d’aquesta democràcia.

—Armangué acaba essent batlle, tot i encapçalar un discurs antipolític.
—És el discurs del rebot d’un món en què ell no se sent representat.

—És de plena actualitat, el fet de canalitzar la frustració i el rebot contra els immigrants.
—Els immigrants acostumen a ser un blanc relativament fàcil per a canalitzar aquestes frustracions. El tema que volia obrir amb la novel·la és que estem acostumats a parlar molt de la immigració de portes endins, però no hi ha el mateix discurs de portes enfora. La majoria de gent sap què és políticament correcte i què no, però potser són més sincers els qui parlen obertament que no pas els qui canvien els discursos segons siguin dins o fora de casa.

—…
—També volia tractar la responsabilitat que han tingut la generació d’en Folch i la dels seus fills a l’hora de deixar un determinat món als joves com Armangué. Sovint s’assenyala els joves perquè es deixen temptar per l’extrema dreta, però quin món han rebut? Sembla que les generacions anteriors es vulguin rentar les mans del món que deixen als seus fills.

—Armangué és un home ben format, fins i tot ha estudiat a Londres, com vós.
—Això constata que persones formades poden ser atretes per populismes o per extremismes, i no és contradictori. El cas més emblemàtic seria el règim nazi, format per gent ben educada. Això ho volia exemplificar en l’Armangué. I, sobretot, aquesta transferència de visions que duem a terme els pares. L’escola ensenya una conducta, però l’experiència de casa marca molt més.

—La relació que s’estableix entre Folch i Armangué és quasi d’avi i nét…
—La novel·la comença citant el film Gran Torino, que si ens hi aturem a reflexionar, és una història de Hollywood en què el personatge de Clint Eastwood es fa amic d’uns immigrants coreans i es deixa matar per ells, però quan viatges pels Estats Units veus que veïns com aquests el que volen és que els immigrants coreans se’n vagin. El meu veí ben estrany, d’alguna manera, és un Gran Torino real, no és la idealització d’aquest entorn. Això casa amb una altra gran inspiració de la novel·la, que és El gran Gatsby, que ara fa cent anys que es va publicar, i que parteix d’un narrador que va reconstruint la vida del seu desconegut i enigmàtic veí, del qual no sap tota la història.

—Armangué idealitza el món de Folch…
—Hi ha una nostàlgia d’un passat que es mitifica, però que no s’ha viscut. És a dir, jo crec que hi ha una transferència generacional de frustració i d’idealització. I, per tant, el jove acaba mirant a vegades el paradís perdut dels seus pares.

—El fet que acaba desencadenant l’acció present del llibre és un incident violent.
—És un cas real. Allò que mou la trama és l’assassinat d’un noi jove del poble. Va passar a Andalusia, i d’aquell cas jo vaig recuperar el fet que unes famílies d’ètnia gitana se’n van anar del poble i quan van tornar-hi van organitzar una protesta contra l’alcalde. Sigui com sigui, no és ciència-ficció. Això ja ha passat, no és que ens ho hàgim d’esperar. I, per tant, el que he fet és recollir materials de premsa, com fan sovint els germans Almodóvar als seus films. No és un món que vingui, és un món que ja existeix.

—Una part de l’ascens de l’extrema dreta té a veure amb aquestes gestions dels traumes i la frustració?
—No som prou conscients que nosaltres som motors de traslladar la frustració a les generacions més joves. És a dir, hi ha una generació més gran que la nostra que s’ha sentit molt ferida per allò que ha representat la democràcia. N’esperava grans coses, d’aquesta democràcia. Molta d’aquesta gent que s’ha polititzat amb el procés eren joves durant la transició, no van participar en l’activisme antifranquista, i esperaven alguna cosa més de la democràcia. Quan han estat grans, s’han jubilat, han descobert a les xarxes socials, per exemple, el costat fosc d’aquesta democràcia espanyola i s’han sentit traïts. Han considerat que els havien enganyat.

—Però, sobre immigració, alguna cosa ha començat a canviar. De portes enfora, ara tothom en parla…
—No crec que sigui dolent que hagi començat a canviar. Per això també he fet la novel·la. Aquí, la literatura ha d’abordar aquesta qüestió, com ho poden fer les literatures d’uns altres indrets. Sóc lector de la literatura anglosaxona i americana i totes dues ho fan. Hi ha gent que diu coses fora de to, molt fortes, però és millor sempre tenir-ho a l’àgora i escoltar-ho i saber què diu cadascú, que no pas que tot sigui de portes endins, que al final no sabem per on pot sortir el mal. Contra un món fet de sobreentesos, és millor plantejar-ho obertament, perquè és la forma d’afrontar-ho i de resoldre-ho. De resoldre-ho o de donar-li la volta en positiu. És veritat que les nostres ciutats han canviat. Això és palès, manifest i visible. Llavors, hi ha una reacció d’una part de la població contra allò que desconeix. Uns hi responen d’una manera i uns altres, d’una altra. Però cal parlar d’aquest canvi.

—Tal com dèieu de la vostra ocupació de tertulià, a la novel·la plantegeu més interrogants que no pas sentencieu?
—Al final, en Folch ens fa decidir a cadascú què s’ha de fer davant aquest alcalde. Per tant, la meva feina com a escriptor, en aquest sentit, és plantejar un seguit d’elements, portar el lector fins al límit i dir-li, mira, tu creies que pensaves això del populisme, del feixisme, de l’extremisme, del canvi generacional, jo et plantejo aquest cas, i ara tu, quina resposta dones a això?

—Seria més fàcil induir la resposta?
—Però no considero que sigui la meva feina. O no em veig fent això. Ni ho pretenc fer en aquest cas. M’interessa il·luminar parts fosques perquè la gent acabi reflexionant-hi.

—A Un veí ben estrany parleu del populisme polític, de la frustració… Quins altres aspectes foscos creieu que li toca il·luminar, a la literatura catalana?
—Un altre aspecte del qual s’hauria de parlar és la gent gran, sobre l’arribada de les dones a la maduresa, etc. Els autors mallorquins, per exemple, han tractat de fa molts anys la corrupció, el turisme… Per mi, la cosa més necessària és aprofundir en aquesta història social del present o de la contemporaneïtat, el fet que com a escriptors puguem parlar de què ens passa.