Joan Esculies: “Tarradellas va comprar armes per a la Generalitat”

Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976), escriptor i historiador, ha escrit Tarradellas, una certa idea de Catalunya (Grup 62), una biografia monumental de 1.192 planes sobre el president català i d’ERC. Basat en milers de cartes consultades, articles i documents, aquest professor de la Universitat de Vic i la UOC ha dedicat els darrers onze anys a escriure una biografia amb la intenció d’esdevenir canònica. Premi Gaziel de Biografies i Memòries per Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador, VilaWeb entrevista Esculies per saber-ne més d’un president més interpretat que no pas llegit.

—Sempre és un plaer de veure un llibre dedicat a Montserrat Catalán, arxivera de l’arxiu Montserrat Tarradellas.
—Ella em va donar la idea d’estudiar el president. El 2012 vaig defensar-ne la tesi doctoral, i el professor Culla va dir: “Està clar que vostè continuarà estudiant la figura de Tarradellas.” “Ni de conya”, vaig pensar. I mira.

—Miro: onze anys després, biografia de 1.000 pàgines. Fonts?
—Les cartes. Milers de cartes que he mirat durant aquests onze anys. Milers. Tan sols d’ell amb Josep Andreu Abelló, en són 700 o 800. Cassanelles, també. Amb Fontbernat, també. Vés comptant, perquè són centenars de corresponsals. Més articles, comunicats. És un llibre basat en fonts primàries. He anat a la font original. Quan dic que Tarradellas no era autonomista, ho demostro amb declaracions i articles.

—Tarradellas no era autonomista?
—Tarradellas estava en contra de l’Espanya de les autonomies. Volia recuperar un autogovern per a Catalunya. I un govern que parlés directament amb Madrid. Aquesta era la idea, que havia viscut amb la Segona República. Tan sols volia que hi hagués autogovern a Catalunya, al País Basc, i que la resta de regions fossin una descentralització administrativa, però no política. No ho va aconseguir.

—Tarradellas, espanyolista.
—L’estabilitat a Espanya la volia no per espanyolista, sinó per a garantir l’autogovern català. S’entenia com un nacionalista català d’esquerres. Tarradellas no es fixa mai un topall de competències per a Catalunya. Passa que no el vol catalogar de federalisme, confederalisme o autonomisme. Pensa que etiquetar-ho moltes vegades fa que creïs rebuig i et dificulta d’aconseguir competències. Diu tot sovint: els castellans són molts i ens guanyaran. Mira la geografia i la població i diu: “Aquí es pot fer el que es pot fer. I si tot l’estat té una democràcia, i estabilitat, nosaltres podrem aconseguir un autogovern.”

—Tarradellas, monàrquic.
—No. Tarradellas no és monàrquic. La seva idea és que la monarquia no pot garantir l’autogovern de Catalunya, tal com el regnat d’Alfons XIII demostra. I ho pensa fins l’any 1975. Quan durant la transició el rei i Suárez encaren Espanya cap a la democràcia i permeten a Catalunya de recuperar l’autogovern, ell agreix el gest. I accepta el marquesat com a reconeixement. Però una cosa és que acceptés la monarquia constitucional i l’altra que fos monàrquic. I en petit comitè se’n fotia i deia que era el marquès de l’ensaïmada. Va dir al rei: “Jo em moriré essent republicà.”

—Tarradellas i els Països Catalans.
—Contrari per una qüestió de ritme. Creu que s’ha d’esperar que el País Valencià i les Illes s’acabin de formar com a nació pel seu compte. Està a favor d’arribar a pactes i acords en l’àmbit cultural.

—Com és que els nacionalistes i els independentistes s’han deixat robar Tarradellas?
—Per desconeixement. Si a ERC es llegeixen el llibre, tal com espero, els canviarà parcialment la visió que en tenen. Sense Josep Tarradellas probablement ERC avui no existiria. El vent de l’exili se l’hauria emportada, com a la CNT. Tarradellas va reorganitzar el patit i el va mantenir com a secretari general. A partir del 1954, vol ser president del país, i li cedeix a Sauret la secretaria general, però vol continuar tutelant. Sauret no posa el partit al servei del president i crea una part anti-Tarradellas al partit. Fins que Heribert Barrera, que venia d’aquest anti-Tarradellas, fa una entesa momentània fins l’any 1980. I aleshores, Tarradellas, en vista dels pobres resultats de les eleccions d’ERC, no accepta de ser-ne candidat. I a partir de l’any 1980 se sentirà més còmode en l’entorn socialista perquè l’entorn PSC el posa en contra de Pujol, i ERC dóna suport a Pujol. I s’origina aquesta memòria de la qual han begut els militants d’ERC, i s’han quedat amb això. No han anat a buscar l’home d’estat durant la guerra civil, quan en la primera fase té un poder confederal, parla de tu a tu amb l’estat, i juntament amb Companys aconsegueix quotes poder en ordre públic, o indústries de guerra, i en el sentit econòmic embarga les sucursals del Banc d’Espanya.

—Josep Tarradellas va tenir un paper clau a l’hora d’aconseguir armes durant la guerra, tal com diu Garcia Oliver?
—Hi ha una disputa entre tots dos per veure a qui se li va acudir la idea de crear la Comissió d’Indústries de Guerra. Tarradellas va liderar, presidir, i vincular als departaments que comandava a les indústries de guerra. Al començament de la guerra civil, no hi havia indústries de guerra a Catalunya. Només una petita fàbrica d’armament a Reus, i ell fa un pla amb militars per aconseguir-ne. Una dotzena. I això causa recel a la República espanyola. I Tarradellas els diu: “Porteu les armes i les fàbriques a Catalunya, i en fabricarem més.” Ells recelen tant que deixen que els franquistes les prenguin abans de traslladar-les a Catalunya. També hi ha un fons que la Generalitat treu a París. Ho fa la gent d’ERC de la Generalitat , i es confon govern i partit. Aquest fons és per a comprar armes. Però hi ha tanta gent que en compra que en troben molt cares o en mal estat. Tarradellas va comprar armes per a la Generalitat. Va fer viatges constantment per Europa. Aquest fons no és gaire gran i és l’origen de la llegenda negra que Tarradellas va fer els diners a l’exili. És una falsedat.

—Tarradellas i Francesc Macià.
—Als anys deu, ell formava part de la joventut nacionalista de la Falç, que tenia com a president honorífic Macià. Als anys trenta, va ser secretari de Macià. I infla una mica els anys deu dient que era el noi de Macià. És una falsedat. Si els anys vint li haguessin demanat a Macià qui era Tarradellas, no ho hauria sabut. Sí que és cert que quan Macià torna de l’exili, Tarradellas va a rebre’l. I quan es funda ERC, i Macià és un home gran que fan anar amunt i avall per Catalunya fent xerrades, Tarradellas posa ordre i diu a les deu anireu aquí, a la tarda, allà. Aquest ordre el converteix en secretari del Macià de facto. Quan vénen les eleccions, Macià el nomena secretari particular amb sou de la Generalitat. Aquesta relació dura fins el gener del 1933, quan hi ha un conflicte generacional. Joves com Tarradellas, Lluhí i Vallescà o Joan Casanellas volen tenir poder executiu i deixar Macià de figura simbòlica.

—Macià influeix Tarradellas?
—Hi ha la famosa anècdota: Macià surt a un balcó d’un ajuntament i la gent l’aclama. “Senyor Macià, la gent espera que parli”, diu l’alcalde. “Per què volen que parli, si ja m’han vist?”, diu Macià. I a Tarradellas se li queden aquests detalls i veu el poder de la imatge. Macià és el primer que el té. Tarradellas ho aprèn.

—Tarradellas, empresari.
—Tarradellas es fa representant de comerç l’any 1921. Representa cases estrangeres, sobretot una d’important, la Kleiner, americana, i unes altres del centre d’Europa i Anglaterra. Coses de cautxú, com ara vestits de bany. Fa molts diners, sobretot amb la Kleiner. Té un representant a Madrid. En set o vuit anys, té minyona a casa, regala un Mercedes al seu pare, fa fer una casa a la mare a Cervelló. I els anys trenta, quan entra en política, no deixa la professió. Té un despatx al Casal del Metge, al carrer de Tapineria. I continua fent diners. Per ell, era molt important de tenir una professió al marge de la política i un substrat econòmic per poder dir i opinar al marge del partit. No vol ser manat. La seva imatge s’assembla més als emprenedors americans, com els que veiem ara, que no al jove que entra en política a divuit anys i ja no fa res més.

—Tarradellas i la família.
—Vénen de Cervelló. El seu pare, Salvador Tarradellas, havia treballat en fàbriques de vidre i no volia aquest futur per al seu fill. El seu oncle comença un bar a Barcelona, el pare s’hi afegeix, no s’entenen i el pare va pel seu compte. I trasllada la família: Casilda Joan (mare), Antònia Tarradellas (germana). És una família de pagès traslladada a ciutat. Lloguen uns pisos a la Gran Via. Tots dos pisos són davant per davant. Josep de seguida és qui porta els diners a casa. Tota la vida haurà d’afluixar diners perquè la germana pugui tirar endavant. La mare, Casilda, té una influència molt important sobre Josep, que va néixer de penal. La mare es va casar embarassada, cosa que en algun moment Tarradellas havia volgut amagar.

—El tracte amb la filla Montserrat, amb síndrome de Down, dieu que era avançat al seu temps.
—La Montserrat neix amb síndrome de Down quan ell té vint-i-vuit anys, i és el detonant que fa que entri en política. Es vol escapar d’allò que li ha passat a casa. Era una nena que al començament havia d’anar amb guants perquè es rascava la cara. Ell fa molt la seva, fins al punt que es pensen que és solter. Però la Montserrat serà un dels leitmotiv de la seva vida. La filla té connexió amb el pare, no amb la mare. I als anys trenta va passejar-la per mig Europa, aprofitant els viatges comercials, perquè la visitessin els millors especialistes. Per mirar de millorar-ne les condicions. I a l’exili, a Saint-Martin-le-Beau, la família menjava amb la Montserrat a taula, amb els convidats. No l’amagaven. Aquells anys, això s’amagava. I sobta molt a la gent, i inspira a uns altres pares, com ara Fornas mateix.

—Quina era la personalitat de Tarradellas?
—Era una persona de molt pocs amics. Recela de les coneixences. El que jo digui es pot fer servir en contra meva. Tenia un nucli molt reduït de confiança. El seu gran amic va ser Carles Martí i Feced, metge i conseller que el va succeir després dels Fets de Maig. I Joan Casanelles, diputat a Corts, empresari que posava els diners de l’Opinió. Tarradellas era una persona amb molt de sentit de l’humor. Gran conversador fins a les darreres hores. No bevia, no fumava, no tenia vicis, a diferència de molts altres contemporanis habituals del barri xinès, com ara Lluís Companys i Joan Casanovas, o amb amants, com ara Antoni Maria Esbert, que se l’emportava a les cel·les de Montserrat. A Mèxic la relació entre ells es va refredar per això. Tarradellas vivia abocat a la política, no sabia fer vacances. Tenia diners, però no ostentava. Dinar bé, sí. Li interessava bàsicament la política i la seva filla, i amb el fill està molt content. Nascut el 1942, no l’esperaven, i veu que és sa i li reconeix molt la intel·ligència. Acabarà essent professor a Lausana. Persona emocional, seductor, i que plora fàcilment.

—Voleu afegir res?
—La biografia és escrita no per anar ni a favor ni en contra. No és la meva feina. La biografia, i per això l’he escrita, és perquè es pugui obrir un debat sobre la figura de Tarradellas. I aprofitar allò que vulguem i allò que no per l’actualitat, però sobre una base sòlida. I deixem de discutir sobre apriorismes interessats políticament, o per desconeixença. Parlem a partir de coneixement de causa.