18.05.2024 - 21:40
El mes de juny del 1984 va sortir el primer exemplar de la revista infantil Camacuc. Han passat quaranta anys i aquests dies els petits subscriptors reben a casa el número 322 del maig i juny. Per celebrar aquest aniversari tan redó, Camacuc ha organitzat una festa la setmana vinent a Catarroja (Horta Sud) amb Dani Miquel, Marcel el Marcià, Feretes i Cançonetes i tot d’activitats perquè els infants gaudesquen amb la música i la lectura.
La motivació que va dur els fundadors de Camacuc a posar en marxa el projecte era la falta de materials didàctics per a ensenyar a llegir en català els xiquets. Tot just s’acabava d’aprovar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i calia disposar d’artefactes atractius per a la xicalla. Allò que va ser el projecte col·lectiu d’un grup de mestres va quedar en mans de Joan Escrivà Torres, que era químic i mestre de primària. Ara bona part del pes de la revista i de l’empresa Edicions Camacuc, que publica còmics d’autor i àlbums monogràfics i singulars, recau en el seu fill, Joan Escrivà Avinyó.
Aquest darrer any, per a ells ha estat una muntanya russa, perquè el mes de juliol van topar amb la censura perpetrada per un regidor de Vox a Borriana, cosa que va desencadenar una onada de solidaritat. I fa just un parell de setmanes, van ser guanyadors del premi Martí Gasull que organitza la Plataforma per la Llengua.
Parlem amb tots dos a la planta baixa de Paiporta que és la seu de l’editorial. Allà hi ha els ninots més populars de la revista i alguns dels invents que Joan Escrivà pare publica a la secció de “La barraqueta de la ciència” de la revista.
—Camacuc fa quaranta anys, malgrat que hi ha gent que ha fet l’impossible perquè no hi arribàsseu.
—Joan Escrivà Torres [J. E. T.]: Nosaltres no hem dubtat mai que arribaríem fins als cent vint anys, malgrat totes les peripècies que hem passat, i malgrat totes les traves que ens han posat els governs del PP. I mira, hem arribat als quaranta i esperem arribar als cent vint.
—Acabeu de recollir el premi Martí Gasull que atorga la Plataforma per la Llengua. Què representa per a vosaltres?
—Joan Escrivà Avinyó [J. E. A.]: Una sorpresa molt gran i un reconeixement enorme de la Plataforma per la Llengua, que és una ONG tan gran i lluitadora per la llengua, que ens reconeguen la faena a totes les persones que ens dediquem a qualsevol projecte cultural. És energia pura, la benzina que ens fa moure cada dia. Moltes vegades, no és un tema lucratiu, és un tema d’amor a l’art. Camacuc és una qüestió lingüística, cultural, que costa molt de fer i sempre que algú t’ho reconeix, et canvia la cara.
—Amb quina sensació vàreu tornar de Barcelona?
—J. E. A.: Hi anàvem com a nominats, no sabíem que ens havien premiat. Va ser una sorpresa tan gran com veure la reacció de la gent, que estava molt contenta de veure que una revista com la nostra s’havia endut el premi. Va ser un plaer, sentir que la gent era conscient de la lluita que tenim al País Valencià, del treball que fem, de la perseverança, la lluita constant i, sobretot, de la paciència. Ells estaven orgullosos d’haver-nos donat el premi i de compartir amb nosaltres l’alegria.
—Aquesta frase de resistir és guanyar és així, o resistir és patir més del compte?
—J. E. A.: Totes dues coses. En tots els projectes on he estat, la paciència ha sigut l’ingredient fonamental de la recepta. Només el fet de ser-hi, ja és molt. Patint o no. Es pateix perquè fer un projecte de còmic infantil en valencià al País Valencià és una cosa molt difícil.
—Com definiríeu aquest darrer any, d’ençà que governa l’extrema dreta al País Valencià, amb aquella censura de Borriana?
—J. E. A.: Tot i haver viscut aquest episodi, diria que ha sigut un bon any, perquè s’ha ajuntat amb la celebració dels quaranta. Ha estat agredolç. Hem sofert la censura, que és lamentable, però, d’altra banda, hi ha hagut una resposta popular tan acollidora, tan valenta, que a nosaltres ens ha sorprès. Tanta gent que ha alçat la veu i s’ha manifestat i els han posats en evidència. Han respost fent-se subscriptors tant ajuntaments com la societat. D’una llavor d’odi i censura, n’ha eixit una campanya de foment de la lectura, genial.
—J. E. T.: Jo he notat eixe caliu de què parla Joan i la resposta de la gent i dels partits d’esquerres, però he trobat a faltar respostes més contundents. Dir: “Podem fer alguna cosa? Fem-la! Ells ens censuren? Nosaltres doblem o tripliquem les subscripcions!”. Ells saben massa bé que Camacuc no té cap ànim de lucre, que va nàixer per a promocionar la nostra llengua, per a fer país, per a promocionar la nostra cultura.
—El fet que la censura haja transcendit l’àmbit valencià ha fet que ara tingueu més subscriptors de fora?
—J. E. A.: Sí. S’ha escampat prou. La resposta va venir tant del País Valencià com de Catalunya. I a més, hi ha hagut una cosa molt bonica de part de molts valencians que viuen pel món i han volgut portar la revista al Brasil, els Estats Units, Dinamarca, Lituània, Irlanda. S’han fet subscriptors perquè la revista arribe als seus fills.
—J. E. T.: Fins i tot, el president Mazón va reaccionar i va dir que li agradava la revista i la llegia en la intimitat.
—J. E. A.: No sabem en quina biblioteca la llegeix. Hem intentat regalar-li-la, però no hem trobat el canal.
—La revista va nàixer com a instrument de foment de la lectura. Teniu cap noció de l’impacte que ha pogut tenir?
—J. E. A.: Quan anem a les Trobades d’Escoles en Valencià, moltes persones se’ns acosten quan veuen la revista i ens diuen que ells han après a llegir amb Camacuc, que aquesta va ser la seua primera revista, que va ser una bona companyia… També fem tallers en centres educatius i els fem l’oferta de canviar el preu del taller per subscripcions a la revista. Normalment, les escoles renoven les subscripcions cada any i a les biblioteques d’aula hi ha la revista, i fa molt bona sensació veure com escoles molt diverses, amb molts alumnes castellanoparlants la llegeixen, fan els experiments, la utilitzen, i arriben al valencià per mitjà del còmic.
—J. E. T.: Quan començàvem, vam arribar a tenir dos mil subscriptors. A més, la conselleria enviava la revista a tots els centres que la consideraven molt didàctica i divertida. En aquella època, la gent estava subscrita a Cavall Fort o a Tretze Vents, i amb Camacuc els mestres estaven encantats. Vint anys de PP es van notar molt, encara que moltes escoles han mantingut la subscripció, però l’hàbit es va perdent. Després es va recuperar un poc, i ara som en aquest interval.
—Entre les coses que feu per a celebrar l’aniversari, hi ha el logotip que ha fet Cristina Duran.
—J. E. A.: Cristina Duran i Miquel Àngel Giner van ser dibuixants de Camacuc durant una temporada quan van eixir de la facultat. Tot i que som una editorial xicoteta i que la revista únicament té trenta-dues pàgines, tenim molt bons autors. I ens encantaria tenir cent planes per a encabir-hi tota la gent que ens envia els seus projectes. Volem ser un pont entre els autors i els xiquets.
—A banda de la festa a Catarroja, dediqueu un especial a Vicent Andrés Estellés.
—J. E. T.: Ens agrada dedicar monogràfics. Manel Gimeno treballa en aquest número dedicat a Estellés. Tenim ajuntaments, com el de Picassent, interessats a comprar-ne exemplars. Continuem la línia de donar a conèixer personatges. L’any passat, vam fer Joan Fuster. Enguany, volem que la poesia d’Estellés arribe als més menuts.
—I amb l’Ajuntament de Cullera celebreu el pirata Dragut.
—J. E. T.: És un projecte que hem fet amb ells. Nosaltres teníem una altra idea, però ells de seguida van veure que havíem de dedicar el número especial a Dragut. Per a nosaltres va ser una gran descoberta, i amb el seu assessorament l’hem pogut fer. El presentem a l’auditori de Cullera.
—No heu pensat mai de fer una versió digital de Camacuc?
—J. E. A.: Hem tingut moltes ofertes per a fer el Camacuc digital, però no ho hem acceptat, encara que ens hauria beneficiat econòmicament. No volem contribuir a fer que cap xiquet estiga cinc minuts davant una pantalla.
—Què diríeu a la gent que us acusa d’adoctrinar els menuts?
—J. E. A.: Fa poc, vaig anar amb els tallers a una sèrie de centres educatius. En molts, quan hi entraves, ja tenies el pantocràtor a la porta, i en tots els passadissos hi havia imatges religioses. I encara em preguntaven si faria el taller en valencià. La doctrina no és el nostre cas. En tot cas, la cultura, la propagació dels nostres autors, les idees, l’humor, l’entreteniment, l’ecologia, i tot allò que siga construir socialment.
—J. E. T.: Jo no sé com entenen ells la paraula adoctrinament. Si l’entenen igual que nosaltres. Si quan parlen de llibertat o de pau. No sé si parlen el mateix idioma. I, a vegades, sí que voldria dir: és clar que sí, és clar que adoctrine! Vull que la gent estime la nostra llengua i que la parle, vull que la gent la respecte. Això és adoctrinar? Perquè jo vull que passe això. Jo vull moltes coses, però en una revista no hi posaré certes coses.
—Què heu après aquest darrer any?
—J. E. A.: No m’ha sorprès res, perquè ells tenen molt clar què volen i ho fan. No els tremola la mà. Ells no estimen el valencià, no estimen la cultura, no estimen la llengua, ni estimen la gent que defensa la cultura i la llengua.
—J. E. T.: Après, no, però sí que m’ha fet reflexionar, i en el primer moment dels atacs a Borriana em vaig preguntar si aquesta gent s’havia dignat a obrir-la i veure quins valors tenia i com estava escrita. El meu pensament va ser que no estimaven la llengua. I si no estimen la llengua, com es pot estimar un país? És digne de governar un país qui no s’estima la llengua? Ells manen i van destruint tota una sèrie de coses que s’havien construït per acord de tots.
—J. E. A.: Tenen la síndrome Michael Jackson. Tot era operar-se i operar-se per ser blanc, però ell era negre. Aquesta gent, tot és legislar i fer coses contra el valencià, però és que sou valencians!
—Voleu afegir res?
—J. E. T.: Quan vam començar, compràvem alguns materials de Cavall Fort o d’una revista basca, i van començar a dibuixar molts dels autors del País Valencià que avui són molt famosos. Quan em vaig fer responsable de la revista, la meua dèria era: al País Valencià tenim els millors il·lustradors que possiblement hi ha al món. Jo estime el meu país i la meua gent. La meua gent és molt bona i l’hem d’encabir.
—J. E. A.: Es poden fer moltes iniciatives per a promocionar la llengua. Quan poses un Camacuc a les mans d’un xiquet, el llegeix, i això està molt bé.
