Fa setmanes que ens va deixar, l’11 de juny. L’absència de Joan Enric Lahosa, excel·lent professor i crític de cine, ha passat bastant desapercebuda, i ha deixat en una certa intempèrie tants dels qui vam ser els seus alumnes i tants dels qui seguíem les seves crítiques de cine al Tele/eXpres d’una joventut que recordem amb un somriure i alhora la sensació que la dictadura no s’acabaria mai. Llegir Lahosa i altres col·legues de la crítica i la crònica culturals era un respir.

Recordem Lahosa, és de llei. Va morir a setanta-set anys. Uf, n’hi hauria fet més. Només set anys més que jo… Set anys que, quan en tens vint, com era el meu cas quan el vaig tenir de professor, es feien notar. Va morir a Seva (Osona), no he sabut trobar des de quan hi vivia, si és que hi residia. La seva discreció era oceànica. Ni tan sols n’he pogut trobar a les xarxes cap foto més o menys recent. Era algú que irradiava saber i autoritat, que exercia de manera continguda i elegant. No el vaig tenir de professor a les aules de teatre ni a les de l’escola Eina, de què va ser un dels fundadors el 1972. El vaig tenir a l’Institut del Teatre, sí, però en uns cursos de llenguatge audiovisual, els primers que es feien, destinats a estudiants de periodisme i d’art que aviat acabaríem els estudis. Uns quants companys de la facultat vam ser acceptats, entre els quals dos que avui són fotògrafs destacats, el mestre del paisatge Enrique Carbó i el reconegut fotògraf musical Francesc Fàbregas. Les classes anaven a càrrec de Lahosa i de Iago Pericot. Quins professors més diferents l’un de l’altre, que ben compaginats. Devia ser el curs 1974-1975.

No he oblidat aquelles classes, ni de l’un ni de l’altre. Lahosa ens va fer anar a veure Belle de jour, de Buñuel. Li escrivíem el que fos i no, no ho encertàvem, l’havíem de tornar a veure. No sé quantes vegades. No n’havíem d’explicar la trama, havíem de buscar-hi el sentit artístic profund. No hi havia manera d’acontentar-lo. Un dia me’n vaig atipar i a la classe vaig dir que això era el que ell mateix feia al diari, explicar les pel·lícules. Es va fer un silenci. La setmana següent em va proposar de començar a fer crítica de pel·lis al Tele/eXpres. Per què no ho vaig fer, no importa ara.

Tinc un amic que es guardava les seves crítiques fins després de la pel·lícula, per veure què n’havia dit i si li lligava. Sempre t’hi aportava alguna cosa que no havies vist i potser tornaves a veure-la. Una amiga recorda que a les classes a l’Institut del Teatre repetia que per copsar bé una bona pel·lícula l’havies de veure dos cops. Era això el que ens transmetia. Que mirar no és tan senzill com sembla, que cal fixar-se en tot, que, quan hi tornes, allò que has pensat pot ser que se t’aparegui d’una forma més clara perquè ho estàs tornant a mirar. El mateix devia transmetre a l’escola Eina, de la qual va ser un dels puntals. Era de la gran generació dels cineclubs, al costat de Miquel Porter i uns quants més que també mereixen més record.

Home de cultura, quan va tenir ocasió de participar en alguna pel·lícula ho va fer en el cine experimental de Pere Portabella, amb Umbracle (1972). Després de col·laborar amb Joaquim Jordà en el documental Maria Aurèlia Capmany parla d’’Un lloc entre els morts’ (1969). M’hauria encantat seguir-lo a Eina, on dins dels estudis d’imatge coordinava el debat interdisciplinari amb escriptors, poetes, músics, teòrics de la imatge i directors de teatre. Eina l’ha recordat així, celebrant també la seva faceta de cuiner eminent i publicant dues pàgines d’aquell Tele/eXpres, una dedicada a una classe de cuina de quatre professors, entre els quals, Lahosa, per descomptat.

Fill únic del pintor Joan Lahosa i Valimanya (1902-1981), l’autor del fresc de l’altar del Santuari de Forcada, d’un retaule a Valls i de les pintures de l’altar de l’ermita de Montserrat a Tortosa. A la mort del pare, el fill Lahosa va fer donació de l’obra paterna que conservava al municipi de Prat del Compte, on el pare havia nascut. Bona feina. En tot.