Joan de Sagarra: “Ja va essent hora de retirar-me”

Joan de Sagarra (1938) es retira. Ho anuncia al pròleg de Las rumbas de Joan de Sagarra, llibre referent del periodisme català que ara fa cinquanta anys i se n’ha fet una reedició. Els articles publicats entre el 1968 i el 1971 van marcar època, estil i personatge. Joan de Sagarra, història viva del periodisme català, anuncia que aviat deixarà l’ofici i la ciutat de Barcelona. Se’n vol anar a un poblet d’Alacant, on no el conegui ningú, i fer-se passar per aristòcrata francès, tal com explica en aquesta entrevista feta dimarts a la terrassa del bar Bauma de Barcelona, “ciutat que ja no conec”.

—Per què es reedita ara Las rumbas de Joan de Sagarra?
—Perquè ja no pugui fer-me’n enrere. Ho he escrit al pròleg i queda escrit: “Això del cinquantenari de la seva publicació, sense deixar de ser veritat, no deixa de ser una bonica excusa. Si he decidit de fer-ho és perquè més d’un jove, o no tan jove, ha anat a parlar d’ell amb simpatia i no el troba. Però l’autèntica raó de la seva resurrecció, de la seva publicació, és una altra. Després de gairebé seixanta anys d’escriure milers d’articles he decidit que ja va essent hora de retirar-me. I no se m’ocorre millor manera d’acomiadar-me dels meus estimats lectors que reeditar aquelles rumbes amb les quals, amb el pas dels anys, cada vegada m’hi reconec més.”

—Us retireu?
—La pandèmia m’ha fotut. Les coses s’allargaran una mica més que no voldria. Però calculo que cap al gener ja no escriuré articles a La Vanguardia. I Barcelona ja no em diu res. Aquesta Barcelona no la conec. Marxaré a viure a un poblet d’Alacant. M’ajuden a trobar-hi una casa els familiars de la meva dona. Necessito bon clima i un hospital a prop. Sí, me’n vaig a un poble d’aquests, envoltat d’alguna dona que em cuidi, un casino per a jugar una partida de dòmino, conèixer la gent. Però que no sigui allò de: “Ah! Vostè és fill del Sagarra. Vostè és aquell de La Vanguardia.” Que no em coneguin de res. Allà em faré passar per un aristòcrata francès.

—Fareu llibre de memòries?
—No. Són els meus articles, que no els guardo. No he fet llibres. Sóc un paio d’articles.

—Per exemple, tenim l’article “Nuestra Enciclopedia”.
—Dic: “Escric aquestes línies en la mateixa taula que el meu pare va escriure la seva Vida Privada i va traduir la Divina Comèdia. La mateixa taula on el meu avi Ferran de Sagarra i de Siscar va escriure el seu estudi sobre la sigil·lografia catalana, envoltat d’una biblioteca que es remunta a més de sis generacions i que ahir mateix es va incorporar les aventures de Charlie Brown que es mira el Josep Maria, el meu fill, i els primers fascicles de la Gran Enciclopèdia Catalana, que llegeix el seu pare.” Això escrivia a l’article. Quan vaig anar a l’ajuntament, amb el Socias, a fer de regidor de cultura, vaig dir: “Teniu biblioteca, aquí?” Em van ensenyar una biblioteca amb un exemplar de les obres completes de Maragall, allò de la Perenne verd. I vaig subscriure l’Enciclopèdia Catalana. Quan van traure el volum S de l’Enciclopèdia Catalana, hi sortia el meu pare, tota una pàgina. Saps què deia de mi? “Rebentista”. Ho va firmar el Manent. El noi Manent. Fill del poeta. A mi, que havia escrit això! L’article més catalanista de la meva vida.

—“Josep Kosma”.
—Parlo del músic. El de les fulles mortes. Quan jo tenia nou anys i vivia a París, amb el pare anàvem a fer l’aperitiu al Cafè de Flore. Hi havia força gent. Un que es deia Giacometti, que em donava patates fregides, a mi que era el nano. “Vine maco, vine.” I em donava una patata fregida. I allà darrere, amb una pipa, hi havia el Kosma. Que va fer una cançó que si te la canto, diràs, “home és clar”. Tarara ri, tarara, ro. Oh, je voudrais tant que tu te souviennes des jours heureux où nous étions amis.

—“El coupé de Raimon”.
—El Raimon es va comprar un cotxe. I el Raimon no es podia comprar un cotxe qualsevol. Això explico.

—“Sunset Boulevard”.
—Explico un estat d’excepció.

—“El reloj de Treblinka”.
—Sobre el camp de concentració de Treblinka. Hi ha un rellotge que està aturat. Però llegeix el darrer paràgraf: “Fa uns dies, en una església de Madrid, un grup d’espanyols agraïts va assistir a un funeral en memòria de Hitler. Seguirà aturat el rellotge de Treblinka?” Parlem de l’any 1968. Es feien funerals i esqueles de Hitler. I la gent hi anava.

—“Sé cantar en catalán”.
—Faig conya d’aquell nano. Raphael. Ell deia que sabia cantar en català. Doncs canta, burro.

—Ara hi ha qui vol fer periodisme per escandalitzar… Sense fonaments.
—Nosaltres havíem fet un periodisme molt combatiu. Pensa que vaig fer un article sobre l’ABC, que deia que el català era un dialecte. A l’article vaig dir que a casa meva vam agafar l’ABC, vam fer uns barquets, vam posar-los al bidet i el meu fill i jo ens hi vam pixar!

—Aquests articles, com els escrivíeu?
—Alguns articles els feia a la casa on vivia la mare. A la taula del pare que et deia. Aquesta taula la tinc ara a casa. És la taula del meu avi Ferran. Això de Barcelona, de les quatre barres, és d’ell. L’escut de Barcelona és d’ell. Molt conegut per la sigil·lografia catalana. Aquests articles els vaig començar a escriure a màquina quan era a les redaccions dels diaris. I a casa meva, amb una Olivetti i un dit. Ara tinc una noia que ve i li dicto els articles. No he escrit mai amb ordinador. Vaig intentar-ho i vaig dir, “no”. Tinc amics que tenen ordinador, que escriuen amb ordinador… I es passen el dia amb l’ordinador. És com una joguina. Prefereixo llegir un llibre, prendre una copa o escoltar música. Tampoc no veig la televisió. No tinc Netflix. La darrera sèrie que he vist, que em va agradar molt, es deia Twin Peaks. Fa vint anys. Miro pel·lícules antigues. Per exemple, L’home que va matar Liberty Valance. Me la sé de memòria, quan el paio és a punt de dir alguna cosa, ho dic jo abans.

—Gent que us hagi impressionat?
—Yves Montand, un personatge. Ingmar Bergman, érem molt amics. Vaig ser el primer paio d’Espanya que el va entrevistar per a El País. Vaig anar a Estocolm i li vaig fer tota una entrevista. I ens vam fer amics.

—Després de seixanta anys, quin és el gran canvi que heu vist al periodisme?
—No ha canviat, el periodisme. Ha canviat el país. Això del paper ja no ho llegeix ningú. Dintre de poc hi haurà un robot, al diari. Tu ja no hi seràs.

—Qui us va ensenyar l’ofici?
—Dels que queden ara, la paraula “mestre” m’horroritza, però de Martí Gómez he après coses. Saps què fèiem? Perquè vegis el periodisme d’abans i el d’ara: el Martí Gómez i jo, quan érem al Correu Català, anàvem al zoològic a les sis del matí per veure com donaven menjar a les bèsties. Després ho escrivíem. Això per a mi és periodisme. Jo havia arribat a fer els articles a les cinc de la matinada. A la nit, amb els amics, al Jazz Colón, i en comptes d’anar a casa, passava per Tele/eXpres , on hi havia les dones de la neteja, em posava a la màquina, picava i quan acabava me n’anava a casa a dormir.

—Què llegiu, ara?
—Paper. Quatre diaris o cinc d’aquí i quatre o cinc de fora. Però en paper. I ara em sap molt greu que els diaris italians no arriben, ni Il Corriere della Sera, ni La Repubblica. Els dijous agafo un taxi i me’n vaig a la plaça de Francesc Macià i allà compro diaris estrangers i revistes. Marian. Le Point. Express. L’Espresso italià. Nouvelle Observateur. I la resta de dies, per aquí a la vora. A l’OpenCor tinc cada dia Le Monde, Figaro i New York Times.

—Per què us vau acabar dedicant al periodisme?
—Per no demanar-li quartos a la meva mare quan sortia amb una nena. Me’n vaig anar a un diari que es deia El Noticiero, on vaig veure que hi havia unes pàgines de teatre. I amb un article escrit. I em van dir: “Li donem 400 pessetes. Torni cada setmana.” I d’allà l’Ibáñez Escofet, mitjançant el Permanyer, em va cridar perquè hi anés.

—Per què no us vau dedicar mai al teatre?
—Quan es va morir el meu pare vaig anar a París, a estudiar a la Sorbona. I em vaig llicenciar a l’Institut d’Estudis Teatrals. Primera promoció. Si m’hagués quedat a França (que vaig tornar per cosa de la meva mare, que era sola i a París no li anava bé), jo hauria acabat barrejant-hi escriure amb el teatre. Però aquí, quan vaig arribar, hi havia el Ricard Salvat i coses d’aquestes que no m’interessaven. El primer teatre que em va interessar va ser el Lliure. Després del Grec del 1976. Però aleshores ja estava ficat al teatre. Hi he tingut molt bons amics i molt bons enemics. I en periodisme, també. Això d’ara, que o ets d’un bàndol o de l’altre, no passava. Jo sabia que tenia enemics, però podia anar a prendre una copa amb un enemic. Avui dia és impossible.

—Sobre els Fets d’Octubre, teniu una visió no independentista, distant, escèptica i respectuosa.
—Sí. Està ben definit. I a vegades també molt pròxima. Tinc lectors de la meva edat i ploren per com tracto els temes. Hi ha aquella frase que diu: “S’ha de ser del teu temps.” Prefereixo no ser del meu temps. El meu temps és una merda. Ja podria ser d’un altre, francament. No ho acabo d’entendre: una persona com jo, de la meva generació, que hem viscut el franquisme, una cosa horrible, la cosa més trista i miserable. Que te’n surtis per acabar aquí. La gent no es posa d’acord per tirar endavant. Fa pena. Va haver-hi una època en què l’ideal era ser a Espanya i tenir com una mena d’estat català, com els bascs. I ser espanyols. I no s’ha arreglat. Dir: “Serem catalans, però no ho serem aquí”, no ho acabo d’entendre. Des del punt de vista de com funciona el món, Europa, no ho entenc, em sembla que és anar cap enrere. Ara, si arribéssim a una situació com els estats alemanys, llavors sí, hi ha molta cosa a fer.

—Una frase: “Joan de Sagarra es crea la pròpia família perquè és fill d’un pare gran.”
—Me la vaig crear, sí. El meu pare es va morir l’any 1961 i jo tenia vint-i-tres anys. Em vaig casar amb vint-i-vuit. El meu pare va ser el meu avi. La meva relació era amb la mare. El meu pare ens deia: “Sou un parell de criatures.” Sóc com la mare. Ens aveníem molt, érem com canalla, jugàvem. El Castellet li deia al meu pare que era un aristòcrata desmenjat. I jo a partir d’ara ho reivindico. “Oh, tu ets independent?” “No, sóc un aristòcrata desmenjat.” Llegeixo un llibre al dia des de fa molts de temps. Vaig al llit a les vuit del vespre o les nou. Dormo una hora. Després, passo tres hores llegint al llit. Em desperto a les tres de la matinada. Un parell d’hores més llegint. I al matí, tres hores més. Unes vuit hores de lectura diària. Rellegeixo. Vaig anar a París amb la meva néta Mercedes. Vam entrar en una llibreria i em vaig endur vint-i-cinc llibres. Nous. Tinc llibres a terra, al dormitori, al lavabo. Abans, amb la meva dona, deixàvem llibres a la Font de la Caputxeta i als arbres del passeig de Sant Joan. Ara no.

—La Maria Jesús va morir el 2014.
—Gràcies a ella vaig aguantar molt. Era una bona periodista, treballava amb mi, discutíem les coses. Ara estic totalment sol. Valoro l’amistat. He tingut molt bons amics. Ara se m’ha mort el Marsé. Ha estat una bufetada impressionant, la mort del Marsé. L’anava a veure aquí al costat, al carrer de Bailèn, entre València i Aragó. No tinc ningú per anar a veure. Vaig a veure la Joaquina. Formo part d’aquesta generació que ja no ens queda res. Hi havia el Montalbán, el Ramon Barnils i el Martí Gómez, amb qui encara ens veiem quan podem. Ara se m’ha mort aquest, ara aquell. Vaig veure que el Peter Brook té noranta-sis anys, vaig quedar parat. El meu teatre ha desaparegut.