S’ha mort de coronavirus Joan Cuadrench, capellà obrer a Nou Barris

Mossèn Joan Cuadrench i Aragonès sovint deia que el seu desig era que, en morir, la cerimònia fos molt senzilla. Volia anar-se’n d’aquesta terra sense fer soroll. Malauradament, el seu desig s’ha complert. Es va morir sol, ahir, a l’hospital de la Vall d’Hebron, sense comiat ni condols. Tot serà més que senzill. Així com aquests dies es moren arreu del món milers de persones afectades per la Covid-19. Sense que se n’hagin pogut acomiadar els familiars, seguint el protocol d’aïllament per evitar contagis. El funeral el tindrà quan acabi el confinament. Tenia 78 anys, i és el primer capellà que s’ha mort a Catalunya víctima d’aquesta malaltia. Feia més de deu dies que lluitava contra el virus fins que finalment es va prendre la decisió de no allargar-li més el patiment.

L’arquebisbat de Barcelona havia informat fa deu dies que el mossèn tenia la Covid-19. L’havien trobat a la parròquia de Sant Sebastià ja inconscient i al mig d’una gran febrada i el van traslladar amb pneumònia a la Vall d’Hebron. Tothom qui hi havia tingut contacte també ha estat seguint els protocols d’aïllament, segons que va explicar llavors l’arquebisbat.

Joan Cuadrench era una persona infatigable i sempre havia treballat per als més desvalguts, a la trinxera, fos quina fos. L’havia tractat alguna vegada aquests darrers anys perquè formava part de la meva família extensa. I era un home amb qui mai no et cansaves de parlar i que explicava amb una gran humilitat la feina que feia. El seu precepte va ser sempre la dignificació dels més desvalguts i la defensa de la llengua catalana.

De fet, la darrera gran acció que va impulsar va ser la creació de la DISA, un centre de distribució d’aliments per a famílies necessitades al barri de Roquetes. En aquest espai, coordinat per un gran nombre de voluntaris organitzat per ell mateix, cada família pot triar els productes que prefereix dels que es posen a l’abast seguint un sistema de cartilles i de punts. Recordo que sempre deia que s’havia de personalitzar l’ajut, que cadascú s’administrés com volgués, sense que el menjar fos sempre el mateix. Que, si a algú no li agraden les bledes, ha de poder triar, que la gent que rep ajuda ha de tenir la sensació que és una persona normal gestionant els seus recursos. Aquest espai és tot un èxit i el model s’ha copiat en més llocs del món.

Quan parlava amb ell em defensava sempre el cacau en pols. I em deia que en molts espais assistencials es creu que no és important, que és un luxe, però ell estava segur que era necessari. Deia convençut: ‘El cacau salva vides. Molts nens i també els grans tenen una aportació calòrica extra amb el cacau i la vida se’ls fa més dolça. Em semblaria absurd que també hi haguessin de renunciar, potser nutricionalment no cal, però et puc assegurar que fa els nens molt més feliços.’ Sempre tenia present el detall de les petites coses. Com portar colònia Nenuco a tots els nens que naixien a la família quan trobava un petit forat a l’agenda per venir a conèixer els nounats.

Ningú no sap amb exactitud quan es va contagiar de la malaltia Joan Cuadrench, però sí que és un dels casos ‘antics’ en aquesta espiral exponencial de contagis i morts. Així i tot, la seva història amb relació a la malaltia fa pensar directament amb la gent més desafavorida de la nostra societat, aquella per a la qual ell treballava cada dia com a capellà obrer, tal com es definia (de fet era vinculat al grup de capellans obrers del Padró). Com és la vida en els barris perifèrics on la gana i la manca de recursos fa anys que maten lentament i on la por del coronavirus agreuja molt més la lluita per la supervivència.

La vida de mossèn Cuadrench no ha estat fàcil, però ell sempre deia que havia estat altament satisfactòria. La seva trajectòria pastoral sempre va estar vinculada a la vida parroquial en barris perifèrics i populars, sobretot a Badalona, on va treballar molt activament a Llefià i al Pomar i també al barri de Can Palet, a Terrassa. A Llefià, un dels barris més castigats de Badalona, va desenvolupar una tasca intensíssima i la manca de recursos el va empènyer a fer ell mateix tant com calia per a arreglar la parròquia i sobretot per a organitzar serveis assistencials. També hi va impulsar molts cursos d’aprenentatge de català i campanyes de normalització lingüística per a aconseguir que els seus parroquians tinguessin més recursos i poguessin accedir més fàcilment al mercat laboral i a l’oferta pública de feina.

Com que predicava amb l’exemple i no li queien els anells allà on anava guanyava una colla d’amics i voluntaris que feien extensiva la seva tasca assistencial. Quan li demanaven com punyetes podrien dur a terme tot allò, sempre responia amb un senzill i eloqüent ‘Déu proveirà’ i ell feia tant com podia perquè Déu proveís, bé en forma de subvenció, bé en forma de donació, alguna vegada arribada in extremis, com si fos un miracle. Un miracle humà que ell havia treballat fins al final deixant-hi hores de son i amb molts de maldecaps. I com que ‘Déu sempre ha proveït, cada vegada m’he engrescat a fer més coses i més coses, no he parat mai de treballar per ajudar la gent, perquè si parés no em sentiria bé’, explicava.

Mossèn Joan Cuadrench era un ferm defensor de la llengua i la cultura catalanes i un home fortament arrelat al país. Va impulsar i donar suport sempre que va poder a tota mena de campanyes i va ser un dels subscriptors fundacionals de l’Avui, que llegia cada dia amb una fidelitat a prova de bombes i de canvis de propietat. ‘Què vols que hi faci, és el meu diari i al qual estic acostumat’, deia molt sovint.

Era molt crític envers la funció dels mitjans de comunicació i algunes vegades m’havia renyat per això. Sempre deia –segurament amb un punt de raó– que els periodistes no trepitjàvem prou el carrer i que sempre teníem una visió esbiaixada dels barris perifèrics i obrers. ‘Quasi sempre hi surten en negatiu, ningú no es preocupa d’explicar les coses bones que passen en aquests barris, on et sorprendria la solidaritat que hi ha. Però som massa lluny de les redaccions dels diaris per a venir a veure-ho. Això sí, quan hi ha un mort o una desgràcia llavors anem en portada.’

En l’actualitat mossèn Joan Cuadrench era rector de les parròquies de Sant Sebastià (on havia arribat el 2001) i Santa Maria Magdalena a Nou Barris, a Barcelona. Va ser vicari episcopal amb l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach, i des d’aquest càrrec va decidir de treballar molt durament per coordinar les parròquies del nord de Barcelona. També va ser nomenat arxipreste de Trinitat-Roquetes i va acceptar el càrrec perquè això li donava l’oportunitat de poder fer més coses per als seus parroquians.

El bisbat assegura que ‘era conegut com a home d’empenta i caràcter, de vida austera i molt estimat pels feligresos’, i efectivament era així: malgrat els 78 anys, continuava plenament actiu, fins i tot amb iniciatives amb joves com el Cateclub, grups per a nois i noies que ja havien fet la comunió però que encara no podien entrar en els grups de preparació per a la confirmació, per continuar vinculant-los a la parròquia. També dedicava moltes hores a l’atenció a les persones i a visitar els malalts, per a qui sempre tenia una paraula de consol. Darrerament havia impulsat la reforma de l’edifici de la parròquia, un altre dels grans projectes en què s’havia embarcat. I malauradament, aquest, no el podrà veure finalitzat.