24.02.2025 - 21:40
El 10 d’abril de 1985, vint-i-set anys després de la seva mort al penal de Burgos, Joan Comorera i Soler, fundador i dirigent del PSUC, fou enterrat al cementiri de Sant Andreu. La Generalitat va acollir el funeral civil, pràcticament d’estat, de qui n’havia estat un dels consellers més importants durant la República i la guerra. Hi van assistir tant la seva filla com el seu nebot, a més de Gregorio López Raimundo, Antoni Gutiérrez Díaz i Jordi Solé Tura, els hereus del partit. Tots, parents i companys, deixaven enrere l’ostracisme, el vilipendi, la proscripció a què l’havien condemnat, acusat de “titista” i desviacionisme nacionalista-burgès. Després de gairebé mig segle, el dirigent comunista català fou rehabilitat. Al seu discurs, el president Jordi Pujol va voler retre homenatge al PSUC per tot el que havia fet en favor de la recuperació de la llibertat i la democràcia, a Catalunya, “i a Joan Comorera, un home sol, malalt i pobre en el moment de la seva detenció. Aquell home que va ser detingut en aquestes condicions, en un pis de Barcelona, només podia estar allà perquè el movia una gran passió, una gran passió per Catalunya”.
Justament, aquell episodi, la detenció a casa seva, al carrer del Consell de Cent, per la policia espanyola, ha estat un dels grans interrogants de la figura de Comorera. El seu biògraf, Miquel Caminal, que li va dedicar la tesi doctoral i tres volums, no va passar de conjectures i hipòtesis, que assenyalaven una possible delació i un plausible seguiment a Ferran Canyameres, l’editor que li donava feina com a traductor de les novel·les negres de l’escriptor Georges Simenon. La persona que li hauria pogut aclarir com va anar tot plegat, el comissari Antonio Juan Creix, llavors adscrit al Grup III Anticomunista de la Brigada d’Investigació Social (BIS), dirigida per Pedro Polo Borreguero, es va negar en rodó a explicar-li la seva versió dels fets. Ara, gràcies a la feina de recerca del periodista i escriptor Antoni Batista, podem completar el puzle i tancar definitivament el cas Comorera, amb la versió del seu perseguidor, a La veritat del cas Comorera. Una història d’espionatge, persecució i traïcions (Ara Llibres).
Comorera-Creix, cara a cara
Com a jove periodista compromès i militant del PSUC, Antoni Batista va descobrir Comorera gràcies a l’historiador Leandre Colomer, i va impressionar-lo –tot ordenant la col·lecció de la revista Treball– llegir les acusacions de traïció i els blasmes insultants que s’havien escrit contra l’home que havia aconseguit que el Komintern reconegués el PSUC com a representant català de la III Internacional, independent del Partit Comunista d’Espanya. Estudiós de la lluita antifranquista, l’any 2010 va publicar La Carta. Historia de un comisario franquista, en què resseguia la trajectòria de Creix, andalús de mare catalana, militant de Falange i membre de la Cinquena Columna –motius pels quals fou detingut i tancat a la txeca del carrer Vallmajor–, que va esdevenir el policia torturador per antonomàsia al servei del règim, juntament amb el seu germà Vicente.
Les detencions de López Raimundo, Miguel Núñez i Jordi Carbonell avalaven el currículum d’un policia a qui es va estroncar una carrera ascendent al final del franquisme, quan el règim va agrair-li els serveis prestats destituint-lo i enviant-lo a segellar passaports a l’aeroport del Prat. Ara, quan Batista ha pogut accedir a la documentació inèdita conservada per la família Juan Creix, ha pogut rastrejar el seguiment, detenció i interrogatori de Comorera, una operació que va arribar a obsessionar el comissari, amb la qual volia reivindicar-se com a investigador metòdic, professional i curós, format amb l’FBI als Estats Units, lluny de la imatge de sàdic i violent –”gestapista”– que creia que hom li havia adjudicat injustament. Fins i tot ha pogut documentar la consideració que va mantenir respecte d’una de les seves preses de caça major, tot un conseller de la Generalitat a qui quan estaven sols s’adreçava en català, cap al qual va desenvolupar una mena de síndrome d’Estocolm inversa i sobre el qual va tornar una vegada i una altra en les notes i apunts.
Els amics bascs
La contraposició en pla i contraplà de dos homes que, després d’haver-ho donat tot per a sengles causes, acaben traïts i humiliats pels seus, mitjançant els interrogatoris del juny del 1954 al despatx de la Via Laietana 13, formen el gruix d’un volum que s’enriqueix de l’altra gran passió professional de Batista –al costat de la música–: el País Basc. Els contactes i el coneixement que té del món basc li han permès d’exhumar la col·laboració dels molt eficients i eficaços serveis d’informació del Partit Nacionalista Basc en l’entrada clandestina al país provinent de l’exili, amb un vincle més o menys intens amb l’M16 britànic; i també en la seva subsistència clandestina a Barcelona, via Simenon i el seu editor Canyameres, quan l’home que havia arribat a tractar en persona Ióssif Stalin s’amagava tant dels franquistes com dels seus antics camarades, decidits a aplicar-li l’anomenat “protocol M.”, una manera polida de referir-se a la desaparició física dels dissidents i els traïdors com ell, de qui asseguraven els mitjans del partit que tenia connivència amb les autoritats del règim. En relació amb això, una altra de les sorpreses del llibre és veure l’entramat d’espionatge i contraespionatge, xantatges i infiltracions amb què franquistes i comunistes s’observaven i es perseguien mútuament, de Moscou a Barcelona, passant per l’exili francès, al qual Comorera no era del tot aliè.
Com assegura al primeríssim paràgraf del volum, tot allò que explica al llibre va passar, però potser algunes coses no van passar de la manera que les explica Batista, que es pren la llicència d’usar les tècniques narratives en el periodisme, “gènere literari des que Mariano José de Larra es va suïcidar i John Wayne va matar Liberty Valance en una pantalla de cinema”. “Jo vaig detenir Joan Comorera Soler, líder del P.S.U. de C. Qui el va delatar, els del P.C.E. o els del seu mateix partit?”, deia en l’encapçalament d’un dels seus manuscrits vindicatius i memorialístics mai no publicats el comissari Antonio Juan Creix, en el seu retir al Vallès com un jubilat més. De tota aquella paperassa sobre Comorera, referida a l’home que va passar de ser un líder comunista reconegut i arrenglerat amb l’URSS –el “Lenin català”– a ser acusat de traïció, desviació i, fins i tot, personalisme, pels seus companys –la filla inclosa– i per un PCE que no li va perdonar mai el gol que els va marcar, i que, fugint del foc va caure a les brases, en resulta un relat apassionant que clou un dels misteris més enigmàtics de la història del franquisme a Catalunya.
