Joan Cogollos: “Sóc activista per a canviar la mentalitat de qui ens oprimeix”

A desenes de balcons d’algunes poblacions de la Safor hi pengen pancartes amb el lema Jo també sóc Joan Cogollos. N’hi ha de tots els colors i de totes les textures. Uns són més concrets i aporten més informació que uns altres, però tots es posen del costat de Cogollos. Però, qui és Joan Cogollos i què ha fet per a merèixer la solidaritat dels seus veïns? I, sobretot, a què s’enfronta?

“Tinc setanta-cinc anys i sóc de Tavernes de la Valldigna. Sóc mestre jubilat i he ensenyat a Beniarjó, Palma de Gandia, Ador, Gandia… He estat a diferents moviments socials tant a l’àmbit de l’educació com en uns altres, al moviment d’insubmisos, al sindicat CGT portant temes d’immigració. I quan va aparèixer el 15M, va sorgir el Moviment d’Afectats per la Hipoteca, la PAH, i des d’eixe moment lluite per això. M’acusen d’haver agarrat un policia local, llançar-lo contra la paret i fer-li un esquinç.”

Una família de vuit membres a Oliva

Va passar el 14 de setembre de 2018 quan va voler evitar el desnonament d’una família que ocupava una casa al carrer Aurora, a la zona vella d’Oliva, propietat de Bankia. Dels vuit membres, quatre eren menors d’edat i dos d’ells, menors de dos anys. Sarai és la mare.

“La tristesa que tinc és que no vaig poder solucionar el problema d’aquesta família. Pensàvem que dialogant podríem aturar el desnonament. No vam poder fer res i les van traure de casa.”

A Sarai i la seua família nombrosa els van fer fora. A Joan Cogollos el jutjaran la setmana entrant. L’acusen d’agredir i causar lesions a un policia local. La fiscalia li demana un any i mig de presó i una multa de sis-cents euros. El setembre hi va haver l’acte previ de conciliació.

“El pacte era perquè si jo acceptava que era culpable i que havia pegat al policia em rebaixaven la pena. [Riu] Volien que acceptara el que deia la denúncia i no era cert. Jo no ho he fet, per què m’he de declarar conforme? Si jo sóc activista no és per a tenir por.”

Un ambient de màxima violència policial

Però, què va passar aquell dia de setembre perquè Joan Cogollos acabàs denunciat?

“Va ser molt trist. Vaig notar molta violència. En altres desnonaments ens deixen dialogar amb la comissió judicial per mirar de solucionar el problema de la família, però en aquest cas concret, a mi, com a portaveu, em va negar el contacte amb la comissió i el procurador de Bankia. Que ens negaren el diàleg em va deixar amb molta tristor.”

Diu que aquell dia la Guàrdia Civil no va fer el que és habitual, que és tallar el trànsit al carrer per evitar accidents o atropellaments de la gent concentrada per fer costat a la família que està a punt de ser desnonada. Va ser Joan qui va demanar al regidor de Benestar Social d’Oliva que ordenàs a la policia local de tallar-lo per evitar que algú prengués mal. I quan ho van fer, diu que va felicitar el policia.

“A les deu va arribar la comissió judicial, amb la procuradora i el ferrer. Agafe a Sarai i li dic: ‘Vine i parlarem amb la procuradora.’ El policia a qui abans havia donat les gràcies per tallar el carrer ens ho va impedir, i jo vaig insistir: ‘A veure si podem aturar-ho’, li vaig dir, però no ens va deixar.”

I en aquell moment, tant la policia local com la Guàrdia Civil ja s’havien posat en formació i havien pujat a la casa. Eren quinze efectius. Joan i la resta de la gent que agombolava la família van voler tapar la porta per a intentar, una altra vegada, de negociar. Volien, almenys, que la família pogués traure les seues pertinences. I Cogollos encara va voler tornar a dialogar. Els va dir que eren pobres i que allí dins hi havia el menjar dels seus fills.

…

I no els deixaren passar.

Mira’m el cos, el tinc relaxat

Li van demanar el DNI. Ell els el va donar a canvi que li facilitassen el nombre d’identificació del policia. L’agent s’hi va negar. Un guàrdia més major va intercedir i li va dir a Joan que anàs a l’ajuntament i que allà li’l donarien sense problemes.

“Jo estic a favor de la resistència no violenta, he pertangut a moviments pacifistes. Em vaig posar davant el policia que m’havia impedit de comunicar-me amb la comissió. A una distància d’un metre i mig. I el vaig mirar als ulls. És una manera no violenta d’intentar arribar a qui tens davant. Però ell em va dir: ‘Estàs utilitzant la violència’ i jo li dic: ‘Mira’m el cos, tinc els braços caiguts i estic relaxat’.”

Joan Cogollos explica que no sap ben bé què va passar, però un policia que tenia a prop va traure la porra i ell va tirar arrere i va caure. Els testimonis diuen que el van empènyer, però ell li lleva importància.

La repressió de l’estat espanyol

En aquest punt del relat, Cogollos deixa de banda la petició fiscal per lesions al policia local. Diu que encara que el condemnen no anirà a la presó i que ell, que al perfil de WhatsApp té una il·lustració de David lluitant contra Goliat, és la cara visible, però que darrere hi ha moltes persones afectades per la repressió.

El col·lectiu de la PAH La Safor-Valldigna ha organitzat aquesta campanya dels domassos als balcons com a gest de solidaritat amb el seu veí. Potser alguns dels qui ara li donen suport van ser alumnes seus anys enrere.

Ell ho agraeix i considera que és una gran sort tenir aquest suport social. Se sent molt acompanyat, diu, perquè hi ha molta gent que no ho està, gent que quan la policia els denuncia està sola. I incideix amb la idea de la repressió de l’estat espanyol.

“La PAH rep la repressió de l’estat espanyol. Hi ha molta gent reprimida per defensar els drets humans. Hem de lluitar perquè desaparega la llei mordassa i els articles que ens oprimeixen. He vist que Pablo Hassel entrarà en presó per cantar unes cançons. Hi ha els presos a Catalunya. No hi ha dret, tota aquesta repressió. Ara la meua situació és un motiu per a denunciar la repressió que exerceix l’estat espanyol.”

“No té cap sentit que diguen que usem la violència. Si tu ofereixes una actitud pacífica, que exigisques pacíficament els teus drets, els altres et casquen. Cap sentit.”

També l’acusen d’insultar. Al judici hi anirà amb set testimonis que saben que no insulta ningú.

“Per a mi la persona és sagrada, encara que siga un criminal. Jo defense els drets humans de tothom, haja actuat bé o malament. Quan defense un okupa, no mire si ha fet les coses bé o malament, veig una persona que no té on anar, que té menors a càrrec seu i que es quedaran al carrer.”

I en aquest context explica que en una ocasió van discutir a la PAH perquè van defensar un feixista; molt violent, diu que era, volia matar i es volia suïcidar i hi va anar la gent del PP a defensar-lo. “Jo no tinc cap problema a defensar la persona. Sense discriminar ni per sexe, si per ideologia, per res.”

La utopia

“Jo sóc activista per a canviar la mentalitat de qui ens reprimeix. Ho he intentat durant tota la vida, que qui té el poder entre en contradicció per a poder aconseguir que canvie de mentalitat. És una utopia.”

Una utopia que deixarà en herència als seus néts. En té tres. El noi viu a Barcelona i les dues noies a Gandia. Les filles ja estan acostumades a viure el compromís de son pare perquè de petites l’acompanyaven a les reunions de l’Equip de Mestres de la Safor o allà o fos que tocàs d’anar.

Joan Cogollos diu que abans corria i feia ioga, però els genolls se’n van ressentir. Ara va en bicicleta. Té tres fanecades de tarongers que treballa com a manera de connectar-se amb els avantpassats que li la van llegar. “És una manera de sentir-se arrelat a la terra”, diu.