Joan Casanovas: ‘Tant a Cuba com a Catalunya el govern de Madrid abandona els seus partidaris’

Joan Casanovas Codina és professor d’història de les Amèriques a la Universitat Rovira i Virgili. Hi va començar a treballar el 1996, dos anys després de doctorar-se a Stony Brook University (Long Island, Nova York) en història de l’Amèrica Llatina. El tema principal de la seva recerca és la història social de Cuba i l’Amèrica Llatina. El seu estudi doctoral també abraça el separatisme cubà. En aquesta entrevista se centra en aquest aspecte per comparar els moviments independentistes de Catalunya i Cuba i comentar-ne la reacció espanyola.

—Punts en comú dels independentismes català i el cubà. Quins serien?
—Primer, les diferències. És diferent una relació colonial que una relació que es produeix dins un estat que sempre ha sigut metropolità. Catalunya, actualment, té una relació de centre i perifèria molt tensa. Però no és una colònia.

—I els punts en comú dels dos independentismes, el cubà i el català?
—La fissura de l’elit. En el cas de Cuba és fàcil de veure. Hi ha una elit colonial que viu a Cuba i una elit metropolitana que viu a milers de quilòmetres de distància. Els canvis profunds sempre comencen per una divisió de l’elit. Qualsevol revolució del segle XX es pot analitzar a través de la fissura de l’elit a l’etapa inicial. A Mèxic el 1910. La revolució soviètica, igual. Fins i tot la revolució cubana, del 1956 al 1958, no va ser estrictament una revolució de proletaris contra classes altes (com afirma Hugh Thomas), sinó que també va ser una divisió de l’elit. A la Cuba del segle XIX, com a la Catalunya actual, s’hi van afavorir unes elits en detriment d’unes altres. Això causa una fissura. I aquí s’obre el camp a més pressions. El començament és semblant.

—A la Catalunya actual, quina és l’elit afavorida?
—No em dedico a la història d’Espanya i només puc dir allò que veig: l’empresariat mitjà i petit, i el gran empresariat. Aquestes són les dues elits. I a la Cuba del segle XIX teníem el gran comerç, que estava controlat per espanyols. I després teníem una burgesia agrària cubana que tenia molts problemes, fins a la dècada dels vuitanta sobretot a la meitat oriental, i a partir del 1880 a tota l’illa. Hi ha un sector de l’elit beneficiat pel sistema colonial. A Catalunya també hi ha uns afavorits. Si no fos així, els partits conservadors catalanistes no tindrien una tensió tan forta amb la política espanyola.

—Més punts en comú entre Cuba i Catalunya?
—A Cuba, l’èxit del moviment separatista només va arribar quan els seus dirigents van veure que no podien fer una guerra d’independència en què s’enfrontessin nadius contra immigrants. També van veure que havien d’evitar la divisió entre blancs i negres. Aquesta divisió va ser un problema molt greu a la Guerra dels Deu Anys (1868-1878), que va ser la primera guerra d’independència cubana (la segona va ser la Guerra Chiquita, 1879-1880; i la tercera va ser la Guerra d’Independència 1895-1898). La Guerra dels Deu Anys la van començar molts hisendats esclavistes. Els esclaus, és clar, no tant. En canvi, anys després, el separatisme cubà ja ho va integrar tot. La frase de Martí davant els obrers del tabac cubans a Tampa el desembre de 1891, quan organitzava el Partit Revolucionari Cubà (PRC), va ser: ‘Una Cuba per a tots i pel bé de tots.’ Extremadament inclusiva. Això que s’ha fet a Catalunya s’hi assembla, en el sentit de la inclusió. El catalanisme ha tingut una capacitat d’inclusió impressionant, com va explicar el prestigiós diari digital europeu Politico el passat 16 de juny (http://www.politico.eu/article/catalonia-independence-spain-immigration-the-new-catalans/) Més articles de fons de la premsa internacional també han destacat aquest punt. Cuba i Catalunya s’assemblen en la capacitat d’inclusió.

—Què més?
—Les ganes de ser col·lectivitat ara i aquí, més que no d’apel·lar a nocions ancestrals del passat. El discurs de Martí no és ‘sóc millor perquè sóc cubà’. Només diu què volem ser, i això és el que compta.

—Un punt en comú més?
—Tant a Cuba com a Catalunya, el govern de Madrid abandona els seus partidaris perquè no ofereix propostes per a les demandes econòmiques. Com a mínim una part. És una cosa molt curiosa. A Cuba, a final del segle XIX, hi trobem dos partits: el Partit d’Unió Constitucional (PUC), que és el partit espanyol, i el Partit Liberal de Cuba (PLC), popularment conegut com ‘el partit autonomista’, que era la darrera etapa de l’anomenat ‘partit cubà’. A partir del 1884, tots dos van impulsar l’anomenat ‘moviment econòmic’. Volien que el govern d’Espanya deixés de posar traves fiscals a l’exportació de sucre i tabac, que eren els dos principals productes que exportava Cuba. Però Sagasta mai no va atendre seriosament les peticions econòmiques de Cuba. Va pensar que obrint una mica l’aixeta en matèria de drets civils, de censura i de repressió política, n’hi hauria prou, però mai no va atendre la petició econòmica. La guerra del 1895 va esclatar quan ell i els liberals encara governaven a Espanya. Aleshores, molts membres del partit espanyol van intentar que els Estats Units els donessin espai i, a la vegada, que no hi hagués massa democràcia. De fet, avui dia l’annexionisme cubà encara existeix. Encara hi ha alguns cubans residents als EUA que diuen que la relació entre els EUA i Cuba és un problema intern dels Estats Units. Com si Cuba fos part dels EUA. Això hi ha qui ho diu l’any 2017.

—I els autonomistes, cap on van?
—La negativa a concedir poder ‘autonòmic’ real, va inclinar gradualment uns quants dirigents, un dels quals va ser Enrique J. Varona, cap a l’independentisme. Des que es va fundar el 1892, el PRC, cada cop va tenir més antics autonomistes a les seves files. Sense el gir en la política colonial del 1890, el PRC mai no hauria pogut desencadenar la Guerra d’Independència del 1895 i estar en posició de guanyar-la el 1898. Quan, en plena guerra, el 1897, van assassinar Cánovas i el govern entrant de Sagasta va consentir la creació de governs autonòmics a Cuba i a Puerto Rico, a Cuba ja estava tot cremat.

—Qui va ser Juan Gualberto Gómez?
—Un dirigent i intel·lectual separatista cubà. No és tan conegut com José Martí, que va ser qui va fundar el Partit Revolucionari Cubà el 1892 a Tampa (EUA). Martí treballava fora. Gualberto, a Cuba. Tots dos van ser amics de molt joves. Van ser deportats alhora, el 1879. Gómez era negre. El militar espanyol Polavieja, un racista de dalt a baix, li deia ‘el mulato Gómez’. El van enviar a la presó Chafarines, a prop de la costa de Marroc, i quan el van deixar sortir li van prohibir de tornar a Cuba. Visqué a Madrid durant tota la dècada dels vuitanta, i, com que era un home educat a França, es va fer amic dels membres de l’elit política espanyola. Quan va poder tornar a Cuba, als noranta, tenia una experiència política inigualable. I va fer l’anàlisi de la relació entre Espanya i Cuba més interessant.

—Quina és aquesta tesi de Juan Gualberto?
—Aquí es recorda el 1898. La crisi del 1898. I amb això el problema és que s’oblida, i es nega, el 1895. És el 1895 quan comença la guerra, que dura gairebé quatre anys. Però, de fet, la ruptura es produeix el 1890, amb l’arribada de Cánovas del Castillo a Espanya i de Camilo Polavieja com a capità general de Cuba. En els seus articles, Juan Gualberto Gómez explica amb precisió i agilitat com la política colonial d’Espanya va debilitar el seu domini a Cuba. Cánovas i Sagasta coincideixen a beneficiar els interessos econòmics de les burgesies metropolitanes en detriment de l’elit cubana vinculada a la producció dins l’illa, és a dir, una part del ‘partit espanyol’ i la totalitat del ‘partit autonomista’, el PLC (que era la cara visible del que popularment es coneixia com a ‘partit cubà’). Més enllà d’aquesta anàlisi de Juan Gualberto Gómez, en el meu punt de vista el detonant és Cánovas. Aquesta posició de Cánovas de satisfer les elits metropolitanes de l’illa a qualsevol preu tensa la cosa a un nivell extraordinari. I en l’àmbit popular, el tema de la desregulació laboral, que és la fi de l’esclavitud. La fi de l’esclavitud produeix i facilita que sorgeixi el fenomen del bandolerisme i Polavieja comença una guerra en els camps de Cuba. De fet, és una guerra social, on els bandolers són bandolers, però es barreja amb una lluita contra els usos metropolitans.

—Qui va ser el bandoler més famós?
—Manuel García, que va morir a començament del 1895 lluitant contra… Espanya.

—Podríem cercar una analogia en el paper que fan els poders estrangers en la fissura que hi ha dins els estats?
—Nosaltres som a la UE. No tenim un poder expansiu com els EUA que es pugui exercir sobre Catalunya. Però sí que interactuem, de fet, amb un poder extern.

—Potser arribem a la independència gràcies a la UE, com els cubans gràcies als EUA. És això?
—Dir que els EUA van alliberar Cuba és exagerar. A partir de la invasió, els Estats Units li deixen redactar una constitució, però quan la té redactada, hi imposen l’esmena Platt.

—Esmena Platt?
—L’esmena Platt diu que els EUA podran intervenir a Cuba sempre que els seus interessos estiguin amenaçats. I el 1903 han d’acceptar amb tota formalitat que Cuba està sotmesa a l’esmena Platt. Els EUA no alliberen Cuba. Els EUA converteixen Cuba, que era una colònia, en una pseudocolònia. La intervenció dels EUA el 1898 va accelerar la derrota de l’exèrcit espanyol, però quan va arribar l’exèrcit Libertador, comandat per Máximo Gómez, va guanyar la guerra. Tal com van anar les coses, segurament els cubans haurien guanyat tots sols (vegeu el llibre de Louis Pérez, Cuba Between Empires, del 1983).

—Perdoneu la ignorància: no és fins Fidel Castro que no es treuen de sobre l’esmena Platt?
—Va ser abans. El 1933, arran d’una gran revolució a Cuba, el govern de Frank Delano Roosevelt fa que s’elimini l’esmena Platt, però, a canvi, posa Batista. Per això, el gener de 1959, en un discurs davant una gran multitud, Castro diu: ‘Això no serà com el 1898, quan vam creure que havíem guanyat la independència i en el fons no l’havíem guanyada. No serà com el 1902, en què els EUA ens van imposar l’esmena Platt. No serà com el 1933, que ens van encolomar Batista. Això, ara sí, serà “la revolució”.’ És un discurs que té una gran acceptació.

—Un clàssic per acabar: l’estelada catalana ve de Cuba?
—Els qui ho van explicar millor van ser els autors d’un documental de TV3. Es veu que l’estelada més antiga, o una de les més antigues que es conserven, és a Cuba. A l’associació que es coneix com la Beneficència Catalana. Guardada en una vitrina. Però l’últim cop que vaig ser al local de la Beneficència no la vaig veure.

—Voldríeu afegir res més?
—Una colònia és molt diferent que un estat amb tensions. Equiparar les dues situacions seria una barbaritat.