Joan Carreras: l’altra banda

Hi ha un tòpic –al qual, ho reconec, m’agrada acollir-me sovint– que diu que quan som a les portes de la mort dintre del nostre cap es projecta fugaçment el film de la nostra vida.

Aquesta idea, ben suggeridora des del punt de vista narratiu, m’ha colpit amb força en moments molt especials. Em refereixo quan he assistit a l’agonia d’una persona propera i estimada. Sé sobradament que no sóc un cas únic. El contacte amb la mort imminent és una de les poques situacions en què ens trobem cara a cara amb els grans enigmes de l’existència, també amb la dimensió de la nostra impotència i ignorància. Ens preguntem què passarà a partir d’ara amb aquella persona, evoquem tot allò que hem viscut amb ella fins a l’arribada d’aquell moment, però, sobretot, el que més ens impressiona és imaginar què deu pensar en aquells moments crucials, saber si ens pot sentir, si intenta comunicar-se amb nosaltres mentre assistim desarmats al procés que es va desencadenant dintre d’aquell cos.

Torno a casa, el llibre de Joan Carreras (Barcelona, 1962) que acaba d’arribar a les llibreries, és un esplèndid exercici narratiu en el qual l’autor intenta d’esbrinar què deu passar pel cap d’aquella persona que és a punt de fer el gran salt a l’altra banda. No disposo de prou informació per a pontificar dient que el que fa Carreras és una novetat absoluta, però sí que puc assegurar que jo no havia llegit abans res com el que es condensa en les pàgines d’aquest llibre breu (un centenar de pàgines), de lectura aparentment ràpida, estructurat en fragments molt curts –autònoms, però lligats amb un fil conductor fascinant– i amb una elevada càrrega d’emoció, delicadesa i sensibilitat.

Entre el somni i el record
El trajecte del narrador de Torno a casa ens porta per uns paisatges entre el somni i el record, en els quals la mesura del temps, les distàncies del món i la composició dels paisatges i de les criatures que els habiten segueixen unes lleis pròpies amb pocs punts de contacte amb allò que definiríem com la lògica. És un discurs que des de la primera pàgina es bifurca en dues direccions; l’una en clau al·legòrica, l’altra en clau realista. És a dir, el pelegrinatge a la recerca del camí que ha de tornar a casa el protagonista-narrador i la descripció detallada dels estralls d’una malaltia –un càncer, més concretament– des del primer indici (“Va anar de poc que no el veiés, el minúscul grumoll de sang que vaig expulsar amb la micció”, ens explica Joan Carreras tot just començar).

Més amunt he parlat de fascinació. No ho feia per afegir un adjectiu engrescador al meu comentari sinó pel fet que la història que ens explica l’autor té una íntima relació, que en cap moment amaga, amb la figura del seu pare, mort el mes de març del 2018. Parlo de Joan Carreras i Martí, un dels grans editors de casa nostra, naturista vocacional –especialment del món dels ocells– i llicenciat en filosofia, especialitat en llengües semítiques. És per això que en el text sovintegen les referències als llibres, les impremtes, l’olor de la tinta i l’univers de les aus i dels insectes. Torno a casa és, doncs, un delicat exercici d’estil en el qual l’autor s’implica a fons perquè el sent molt proper. Sense acollir-se a la via de fugida que podria ser la frivolitat, escrivint amb un exquisit sentit de la mesura i sense caure en sentimentalismes ni morbositats.

En algun paper promocional que he vist aquests dies es destaca que aquest és el primer llibre que Joan Carreras escriu després de la mort del seu pare. Un exercici d’aproximació, no a la figura paterna ja morta, sinó a la que és a punt d’afrontar el trànsit, el traspàs que l’ha de portar de retorn a casa. Aquesta casa simbòlica on sempre ens espera el pare i que és una referència més a una persona formada en el coneixement de les tradicions semítiques: Joan Carreras i Martí, el pare de Joan Carreras, un escriptor que acaba de posar a l’abast dels seus lectors alguna cosa més que una novel·la convencional. Si aquest 2021 que acabem d’estrenar ha de continuar d’aquesta manera, literàriament parlant, m’hi apunto des d’ara mateix.