Joan Carles Ventura: “La gent de València es gira d’esquena a la realitat dels pobles que tenen a tocar”

Encara no fa cinc anys que Joan Carles Ventura (Sueca, 1978) va debutar com a escriptor amb Camins dubtosos (Crims.cat) i en poc temps s’ha consolidat en un doble vessant: com a autor de novel·la negra i com a autor de literatura infantil i juvenil. Aquest home que ha treballat, sobretot, en el sector audiovisual (ha estat redactor, guionista i directiu de programes televisius per a Canal 9, TVE, Telemadrid, IB3 i À Punt) ha tingut a bé crear un personatge que no desapareixerà i que ha revolucionat el panorama de la novel·la negra catalana actual: Vicent, Fletxa, és un jove suecà reconvertit en detectiu nocturn especialitzat en casos ambientats en la nit valenciana, a les beceroles d’allò que després es coneixerà com a Ruta del Bakalao. Ventura s’insereix de ple dret en el conjunt d’autors del País Valencià que han fet aportacions molt notables i suggerents al corpus novel·lístic negre del país. Ara acaba de publicar Fletxes desviades, ambientada l’any 1989, just abans de la caiguda del mur de Berlín. Serà una de les estrelles convidades del Febrer Negre de Mallorca.

—Us molesta quan diuen que sou un escriptor de novel·la negra valencià?
—No, perquè és una afirmació descriptiva, ara, si això vol dir que tots som iguals i que la frase es fa servir per a igualar-nos, llavors és una falsedat, perquè jo no tinc res a veure amb Vicent Usó o amb Silvestre Vilaplana, que fan novel·la negra i són valencians i la fan molt bé. En canvi, tinc més similituds amb Ferran Torrent, amb Juli Alandes o, sobretot, amb Xavier Aliaga. Quan Aliaga publicà Els neons de Sodoma, que no és una novel·la tant negra com irreverent, o sàtira, o punk, trobe un referent més underground per al que jo escrivia i que s’havia perdut després dels textos irreverents dels anys vuitanta, una tradició que per mala sort s’havia abandonat.

—En la vostra obra hi ha una dicotomia clara d’espais. La València capital, d’una banda, i els pobles del voltant i els polígons, d’una altra, amb Sueca com a epicentre. Us interessava mostrar aquesta divergència?
—Jo vinc d’una situació molt concreta i el Fletxa és l’element que jo utilitze per a mostrar-ho, que és el de la reconstrucció d’una determinada mentalitat suecana. Sueca toca la mar per l’Albufera, encara que València s’ho haja volgut apropiar, i hi ha una gran dualitat amb els de la capital. Aquesta mentalitat fa que, tot i que Sueca siga una ciutat de 30.000 habitants, diem que som de poble, sobretot perquè la gent de València es gira d’esquena a la realitat dels pobles i obliden que els tenen a un parell de quilòmetres. És cert que molts pobles de la conurbació i de l’Horta són més ciutat dormitori, però no cal anar lluny per trobar la idiosincràsia de poble, per exemple, al nord Alboraia i al sud Sueca. El Fletxa assegura que l’autenticitat valenciana és la suecana, tot i que la identitat no existeix, és un constructe, però ell es creu que és més autèntic perquè és de poble.

—Sí que és autèntic que un detectiu vagi en una Montesa Impala de discoteca en discoteca… Ara desentonaria una mica, no?
—La Montesa Impala ja és un vehicle clàssic i tindria problemes fins i tot per a matricular-la, i no podria entrar a Barcelona, per exemple. És clar, desentonaria moltíssim. Però jo en aquesta moto hi veig la nostàlgia, la representació dels ideals dels joves de poder aconseguir la moto per a tenir mobilitat. Jo sóc de la generació de la Derby i la Vespino, la d’aquells joves que a catorze anys volien treure’s el permís per a conduir la moto de 49 centímetres cúbics i poder voltar. La Montesa representa el desig de llibertat i de tenir mobilitat per a explorar el món, eixir a discoteques diferents i lligar, que és el motor de l’univers.

—Situeu la vostra novel·la l’any 1989, quan la Ruta del Bakalao és a les beceroles i és, simplement, la ruta o el començament de la Ruta Destroy, i el Fletxa n’és un dels millors cicerones. Un moment ideal per a situar-hi una novel·la negra?
—És que la ruta la vincula en la meua novel·la un personatge suecà perquè l’epicentre va ser ací a la costa del nostre poble, on hi havia tres discoteques on va començar tot: Chocolate, Barraca i Puzzle. Si vols fer una novel·la negra ambientada en un poble i en tens un on es movia molta droga i això comporta un submón criminal, perquè hi passaven 80.000 joves cada cap de setmana, doncs és fàcil. Aquesta aglomeració de gent es movia en l’epicentre d’un moviment subcultural que acabà tenint ressò estatal i internacional i que després desembocà, com dius molt bé, en la Ruta del Bakalao. Aquest era un ambient ideal per a fer novel·les negres i criminals perquè hi passaven moltes coses, hi havia molta gent. La droga portava la prostitució i d’ací arribava la vigilància policial i per extensió la corrupció. Sense moure’t del poble, et pots nodrir dels casos. Tot i això, el Fletxa pesca els casos a les discoteques o el contracten allà, però les investigacions són més urbanes i sobretot fora de l’ambient nocturn.

—Hi hauria la possibilitat que el Fletxa i Chimo Bayo coincidissin en la ruta?
—Al primer lliurament de la sèrie hi ha un moment que el Fletxa va a Oliva i surt de festa a la discoteca Arsenal, una de les primeres on actuava Bayo. Sí que és segur que el Fletxa coneixeria tots els DJ, cambreres, gogós i segurates de totes les discoteques de la ruta, perquè aquesta és la seua especialitat, i em reserve la possibilitat d’una trobada entre els dos. Tot i això, el Fletxa és un nostàlgic, ell és un tipus de maquineta del milió i no de Game Boy, i arriba un moment que estic segur que ell dimitiria, que és quan la ruta es massifica gràcies, entre altres coses, a la publicitat de programes com La quinta marxa o Leña al mono. Ell està fet a l’antiga i segurament buscaria uns altres aires.

—El crim de les nenes d’Alcàsser –malgrat que elles no anaven a cap discoteca de la ruta– va ser una mica el final de tot plegat, a la vegada que naixia la televisió porqueria a l’estat espanyol?
—Va ser l’epicentre de la demonització de la ruta per part dels mitjans i, especialment, de programes estatals, començant pel Código zero, que llavors feia Arturo Pérez-Reverte. Com bé dius, el crim de les xiquetes d’Alcàsser es comet quan les agafen en una discoteca que no era de la ruta, però llavors tot era ruta, o tot es deia així, des de Madrid fins a Alacant. Fixa’t que la gent trucava a les oficines d’informació turística per demanar en quin punt es podien enganxar a la ruta. La cosa se’n va anar de mare i tots els mitjans hi posaren el focus i s’adonaren de com era de salvatge i perillosa una ruta per carretera de discoteca en discoteca que molts xavals joves feien amb cotxe i passats de voltes, i tot el que això comportava. Però aquest no era l’esperit inicial ni de bon tros, i la ruta era una cosa petita, controlada.

—I quin era?
—Doncs una conya marinera, com podria ser la ruta del colesterol de molts pobles. Anar de ruta era anar de Barraca a Chocolate i a Puzzle, les tres discoteques, que com a màxim eren a un quilòmetre i s’hi podia anar a peu. Després cada poble va voler fer la seua, va començar la Ruta Destroy i d’ací al Bakalao, que ho va revolucionar tot. Pensa que Chimo Bayo era la Rosalía de l’època.

—Sempre heu reivindicat la ruta, en els seus orígens, com un moviment cultural?
—Per descomptat, però no només jo, també periodistes com Joan Manuel Oleaque ho han escrit. Era la reivindicació de la diferència, l’espai per a la gent que escoltava música alternativa i tenia un pensament molt més modern. Fins llavors, a les discoteques es ballaven rumbes i baladetes per a abraçar-se, i el tecno posa els xicons a ballar sols per primera vegada, perquè fins llavors es ballava en parella i poquet, perquè si no et deien que eres un marieta. De sobte arriben tot un seguit de substàncies psicotròpiques i una música que promou el ball individual i la desinhibició. Malauradament, amb els anys, va pesar més el tema de la droga, però al principi a les discoteques de la ruta podien conviure-hi totes les tribus urbanes que no tenien un lloc fix i també tots els representants del moviment LGTBI+, tots junts i ningú no feia mal a ningú.

—A la vostra novel·la, i sense aixafar la guitarra, també hi ha uns quants aspectes que destaquen. És un moment en què a València operaven, per exemple, escamots d’ETA, dels GRAPO, de Terra Lliure, era en plena onada dels GAL i, a més, també parleu de la memòria històrica, de la hipocresia religiosa envers l’homosexualitat… un còctel explosiu.
—Veníem dels anys de plom i hi acabava d’haver la treva d’Alger de l’estat amb ETA. Jo això ho vaig viure de molt jove, però investigant una mica t’adones que hi havia una realitat molt fumuda, amb amenaces d’atemptat qualsevol matí i la gent ho assumia com a present quotidià. Era un món molt interessant, perquè encara no havia caigut el mur de Berlín i l’espionatge era ben viu, amb dos grans bàndols. Inicialment, jo volia escriure sobre els nadons furtats durant el franquisme, però Vilaplana i Usó ja ho havien fet, de manera que ho vaig reconvertir. Una tia meua havia perdut un germà afusellat a la plaça de Bous i volia que aquest tema aparegués a la novel·la i, sobretot, criticar la hipocresia religiosa.

—Per això el Sant Sebastià de la coberta?
—Bé, fa referència a l’homosexualitat, és clar, i una de les víctimes del llibre es diu Sebastià, i a més és el sant patró de Polinyà, un dels indrets importants al llibre. Al final, jo volia parlar de la hipocresia religiosa i de les creences, que condueixen a molts crims i a la marginació. I a més a més, a la guerra civil també hi va tenir molt a veure el nacionalcatolicisme. Siga com siga, l’any 1989 el franquisme encara era molt present a la societat valenciana, i quan hi furgues tot era allà.

—Un altre tret característic de la vostra obra és l’humor, un humor que fa suportable tot el que llegim…
—És que si no m’ho prengués amb ironia i sarcasme, acabaria cremant-ho tot. Jo, o rebente o escric, i aquest és un riure per no plorar. I és clar, tirar cap a la comèdia m’ix de natural, però si fas servir un personatge suecà, encara més. En general tots tenim aquesta cosa de burlar-nos de les desgràcies dels altres, i de les nostres també, i si saps repartir la burla al mateix nivell, no és tan feridora i et resulta entranyable. Jo pose l’accent en coses que no fan gens ni mica de gràcia, i si no t’ho prenguesses així, tornaríem a l’època dels escamots.

—També destaca molt especialment el treball amb la llengua, no tan sols l’ús del dialecte, sinó també la paremiologia i els jocs de paraules…
—El Fletxa és un home que no té formació acadèmica, però sí molta saviesa popular. Tot allò que ha après ho ha après d’un iaio llaurador i d’un pare obrer i tots els refranys els té incorporats. També és clau la figura de la tieta Ampariues. Tot això, és clar, és buscat a posta, perquè sóc un amant de la llengua, he treballat en programes sobre llengua i m’encanta saber com es diu cada cosa en totes les varietats lingüístiques possibles. Jo he escrit la novel·la que m’agradaria que llegissen els meus amics, que no són especialment lectors. I als clubs de lectura em trobe moltes dones entre cinquanta anys i setanta que no han llegit mai en valencià i que agafen la novel·la i la troben molt propera pels girs i els localismes, que al cap i a la fi és el que dóna color a una història. Ens empassem novel·les nòrdiques i acceptem la seua realitat, però a nosaltres ens fa diferents el color, els matisos, imitar el nostre entorn. I això es fa amb les paraules, els modismes i els diàlegs, que ho fan tot creïble i jugues amb la versemblança. La llengua és un constructe, però el treballe molt per fer que els diàlegs siguen recognoscibles i que servesquen per a conèixer-nos més a  nosaltres mateixos.