Joan Canadell: “Hem de facilitar que ERC torni”

Joan Canadell, diputat de Junts per Catalunya, es torna a presentar a les eleccions per a renovar el ple de la Cambra de Comerç de Barcelona, que ja va presidir. En aquesta entrevista explica que no vol tornar a optar a la presidència. Però defensa la importància d’aquestes eleccions per a la candidatura d’Eines de País (que es presentarà amb un altre nom, però vinculada a l’ANC) i perquè es demostri que l’empresariat català és independentista. Com a membre de l’executiva de Junts i diputat al parlament, també fa balanç de les eleccions municipals, parla de les espanyoles que vindran i del recorregut que veu a la legislatura i al govern de Pere Aragonès.

—Us torneu a presentar a les eleccions de la Cambra i sou diputat de Junts. És compatible?
—Bé, no hi ha d’haver cap mena de problema. No hi ha cap incompatibilitat i, de fet, jo ara ja sóc vocal de la Cambra i diputat de Junts. Però el Joan Canadell que entrevistes avui és l’activista civil que ara està en política, però que fa catorze anys que és activista, que va ser fundador del Cercle Català de Negocis, que va passar per l’ANC, que ha estat president de la cambra i ara és diputat. Durant aquests catorze anys l’objectiu ha estat el mateix: aconseguir la independència de Catalunya. Em presento a la Cambra perquè torni a guanyar l’equip d’Eines de País.

—Aspireu a tornar a presidir la cambra?
—No, en cap cas. Ja vaig ser-ne president i vaig deixar-ho per pròpia voluntat en el moment en què va començar la campanya electoral de Junts. Podia haver continuat, i haver estat president i diputat. La llei no ho impedeix. Però jo mateix vaig pensar que, en el moment que entrava en campanya, havia de deixar de ser-ne president.

—De la vostra candidatura, qui es pot perfilar com a president, si obteniu prou suport? Mònica Roca? Toni Fitó?
—Això ho decidirem a darrera hora, un cop hagin passat les eleccions i hàgim vist qui ha superat el tall per a aconseguir la seva vocalia. Potser no tothom sap com funciona, però per a ser president has d’haver guanyat la vocalia. La candidatura del senyor Santacreu, que sembla que és la que tindrem d’adversària, comet el mateix error que va cometre el senyor Crous i el senyor Masià a les darreres eleccions. Ells dos es van presentar amb una candidatura presidencialista, anaven per presidents, però cap dels dos no va superar el primer pas, que és guanyar la vocalia, que vol dir que et voti majoritàriament el teu sector econòmic. És veritat que la normativa et permet que, si no aproves, algú et delegui la seva cadira i tu optis a la presidència. Però és una mena de frau. Si no has guanyat la vocalia en el teu sector, voler ser president de tots els sectors quan ni el teu no et vota, és una mica estrany, si més no.

—Quines mesures destacaríeu de totes les que heu pres?
—Per una banda, una democratització de la cambra. Quan vam arribar, hi havia catorze cadires de plata. Ara ja només en queden dues, que és el mínim que ens permetia la llei. La llei espanyola, és clar, però és la que hem de complir. No es poden comprar els vots. Això no passa, per sort, ni a la política ni enlloc. Ens hem acostat molt a la petita i mitjana empresa i als autònoms. La cambra anterior, del senyor Valls, era una cambra de l’establishment, de l’upper Diagonal, de les grans empreses. La cambra d’Eines de País no va en contra en absolut de la gran empresa catalana. Sí que va en contra de les grans empreses de l’oligopoli espanyol, perquè creiem que ens fan molt de mal. I a partir d’aquí, hi ha molts projectes. Per exemple, hem fet una mena de pla estratègic de cambra els primers dos mesos que visualitza com ens agradaria que fos l’economia de Catalunya el 2030 i el 2040. Hem promogut el hub de mobilitat sostenible després de passar allò de Nissan, i ha anat molt bé per a dinamitzar el sector. Hem creat el Centre Blockchain de Catalunya, que és una de les tecnologies noves que sabem que serà molt potent els anys vinents.

—Per què voleu continuar?
—Aquestes eleccions per a nosaltres són molt importants, perquè són un pas més per a consolidar una cambra més democràtica, més propera a la petita mitjana empresa. Si ara no guanyéssim, algú podria dir que allò va ser una sorpresa i, per tant, és important que demostrem que l’empresari català, la petita i mitjana empresa catalana, és independentista i és lògic que voti una candidatura independentista.

—Què proposeu ara?
—Tenim moltes coses obertes. Per exemple, n’hi ha una que és la creació d’un síndic de greuges empresarial. Hi ha d’haver una finestreta on el món empresarial pugui queixar-se del mal funcionament de les administracions envers el sector econòmic. Per a la burocràcia administrativa, és vital, perquè hi ha municipis on els permisos poden trigar tres anys, quatre, cinc i fins i tot hi ha casos de deu anys, per a obtenir un permís. Això és intolerable. Per tant, necessitem algú que defensi això. També ha de servir per a queixes relacionades amb el món de la competència i contra els oligopolis. Sabem de casos en què hi ha un abús de la gran empresa espanyola –de la llotja del Bernabéu, diguem– envers les petites i mitjanes empreses, i fins i tot grans, catalanes. També tenim el nou edifici del 22@ en projecte. L’edifici de la Diagonal ha canviat radicalment. Eren deu plantes a l’antiga, ara en tenim sis o set que són hubs tecnològics per a portar-hi empreses i només tres o quatre per a l’administració de la Cambra. L’estratègia del New Space és una aportació directa de Mònica Roca, que està en aquest sector, i diu que aquí tenim un potencial important. Es crea aquesta estratègia juntament amb l’ex-conseller Puigneró i s’ha d’acabar de desenvolupar fent que Alguaire sigui un space port.

—I les grans empreses?
—Les grans empreses catalanes per a nosaltres són un referent. Hi ha empreses que hem intentat fer jugar tant com hem pogut. Hi ha moltes empreses de FemCAT, que hem aportat al ple com a consellers, algunes altres les hem situat en les entitats en què la Cambra té representació i hi hem tingut bona relació en general, de diàleg i de col·laboració. Amb les empreses de la llotja del Bernabéu més aviat hi hem tingut una relació molt freda i crítica.

—Sense vies d’entesa?
—No n’hi ha d’haver cap a la força. És la nostra manera d’entendre-ho.

—La relació amb Esquerra i la CUP ha estat complicada?
—Tampoc no hi ha hagut gaire relació amb Junts. N’hi ha hagut més amb ERC, per exemple, perquè l’òrgan tutelant de la cambra és el Departament d’Empresa. Amb la CUP em consta que també hi ha hagut relacions, sobretot per a la llei de cambres, que hem intentat que s’aprovés en aquest mandat i que ara ja veurem què passarà, perquè ni el PSC ni Esquerra no la volen desencallar. L’última excusa era que venien les eleccions municipals, però ara en vénen unes altres, veurem què diuen. Això fa un mal favor a les cambres.

—És una oposició política?
—El problema de fons és que la PIMEC no vol que s’aprovi. Considera que la cambra vol ocupar el seu espai, o una part del seu espai. Això és absolutament mentida, ho hem dit del dret i del revés, fins al punt que en el text de la llei de cambres hi vam incloure, ja quan jo hi era, un text que deia exactament que de cap manera les cambres optaríem a ocupar el paper que tenen avui reconegut les patronals. Però potser tampoc no els interessa que ens aprovin un finançament millor, que és el que ens cal, perquè el problema de les cambres és que no tenim un finançament després de l’eliminació del recurs cameral l’any 2011. L’única manera és la prevista a la llei espanyola, que és que hi hagi un finançament de la comunitat autònoma per a les cambres. Aquesta llei s’havia d’haver fet des del 2014 a Catalunya. Fa nou anys que incomplim la llei espanyola.

—El fet que la cambra, per exemple, donés suport explícit al Consell de la República pot haver complicat l’entesa amb ERC?
—Sóc a la cambra com a vocal, però no sóc a l’executiva. Per tant, tampoc no sé ben bé què han decidit. És a dir, m’assabento de les coses que surten a la premsa i d’algunes que m’expliquen. L’equip d’Eines de País, òbviament, a part de les funcions d’ajudar les empreses, té una altra estratègia, que és assolir la independència, perquè pensem que és la millor solució per a les empreses catalanes. Per tant, si el Consell de la República és una eina que considerem que és positiva per a avançar cap a la República, és lògic que Eines de País hi doni suport.

—Temeu que una part del vostre votant es pugui abstenir, com ha passat als partits independentistes a les municipals?
—Recordem que a les últimes eleccions del president Valls va votar l’1,8%. Amb les nostres va votar el 4,55% i la meva previsió és que voti el 20%. Perquè la gent ha valorat positivament la nostra gestió a la Cambra i és més conscient que la Cambra és important. També la gent ha de ser conscient que tots els empresaris poden votar, siguin autònoms o siguin petites, mitjanes o grans empreses, i no cal estar associat a la Cambra. Tots els que estan donats alta d’algun epígraf tenen el dret de votar. La candidatura de la Cambra és clarament empresarial. No és d’un partit. De fet, hi ha empresaris en aquesta candidatura que són d’ERC i hi havia hagut converses molt avançades amb algú de la CUP.

—Com a membre de l’executiva i diputat de Junts, com interpreteu el resultat d’aquestes municipals? Junts ha aguantat força, però també ha perdut uns 5.000 vots.
—Les dades reals no les he mirades, però hi ha qui diu que n’hem guanyat 16.000 i hi ha qui diu que n’hem perdut 5.000. En tot cas, hem quedat empatats. Però la gent compara amb els resultats de les últimes eleccions, en què hi havia el PDECat, i Junts per Catalunya no es va presentar el 2019. De fet, si suméssim els que ha obtingut del PDECat, en guanyem 50.000. Però jo faig la lectura al revés: Junts n’ha guanyat 550.000 perquè no en tenien cap i el PDECat n’ha perdut 500.000. Presentant-nos com a Junts hem aguantat prou bé, hem arrossegat la gran majoria de vots de l’ex-PDECat i hem d’estar molt satisfets. És la primera vegada que anem a unes eleccions municipals. Ja sé que no podem dir que som un partit 100% nou, però gent com jo al PDECat no hi seria mai.

—Molts candidats que es van presentar amb el PDECat i amb el nom de Junts han repetit.
—Cert, però n’hi ha que no. Per exemple, al meu poble els que s’han presentat són de Junts i no havien estat mai del PDECat i hi havia un altre partit que era ex-PDECat. Els que ara s’han presentat com a Junts tenen clar que la independència és l’objectiu principal del nostre partit i que la bona gestió municipal és el que hi havia en joc. Evidentment que, si arriba un nou momentum, serà molt important tenir alcaldes independentistes, però no és des dels municipis on hem de fer la independència. És obvi que la desmobilització ve perquè des del 2017 no hi ha hagut una estratègia clara per a avançar cap a la independència i hi ha un partit que, en lloc de voler buscar la unitat per la confrontació, ha fet una estratègia basada en el diàleg amb l’estat. Amb una taula de diàleg de què ja ni es parlava perquè no ha servit de res, i amb un acord de la claredat que veurem com els el volen explicar quan guanyi el PP. Tot i que, encara que guanyés el PSOE, seria igual. Fa més de cinc anys que seguim una estratègia clarament fallida i de falta d’unitat que comença el 30 de gener del 2018 amb la no-investidura del president Puigdemont. Hem de veure com ho fem perquè la gent que no ha votat i és independentista torni a votar i recuperem aquest esperit. Per això fem una proposta per a anar a Madrid junts. Ho hem de fer en tot cas com decidim els tres partits. Imagina que també hi hagués societat civil, l’ANC o qui volgués. Per què no? Es tracta que aquestes eleccions les convertim en unes eleccions de Catalunya contra Espanya, i com més siguem en aquesta candidatura única, si és que la podem fer, doncs serà millor per al procés.

—Junts farà unes primàries. Votareu Míriam Nogueras o Jaume Giró?
—He d’escoltar què proposarà el senyor Giró, però penso que l’estratègia encertada és la que ha aportat a terme Míriam Nogueras durant tots aquests anys i que ha estat de no investir president Sánchez, no aprovar cap pressupost i no aprovar cap llei que no tingués realment un significat positiu per a Catalunya. I, al contrari, anar en contra de totes les lleis que fossin una pèrdua de competències, que n’hi ha hagut moltes. La meva clara favorita és Míriam Nogueras.

—Si de Junts depengués realment que Pedro Sánchez fos president, i l’alternativa fos un govern del PP amb Vox, hauria de deixar-lo caure?
—Ho hauríem de discutir en l’executiva. La meva opinió és una mica la mateixa que teníem fa tres anys i escaig, que és que no podem investir a canvi de res. Si llavors el senyor Sánchez s’hagués compromès amb un referèndum vinculant i amb mediació internacional, segurament nosaltres li hauríem donat suport. Aquestes eleccions tracten d’això: si depèn de nosaltres, que sigui a canvi de culminar el procés. Quan dic culminar, vull dir almenys que hi hagi la possibilitat de decidir quin ha de ser el futur del nostre país; si no, la confrontació fins que aconseguim l’últim pas que, com diu la nostra ponència política, és reactivar la declaració d’independència.

—La condició hauria de ser un referèndum d’autodeterminació. És a dir, no estaríeu disposats a pactar, per exemple, un paquet de mesures que inclogués millores del funcionament autonòmic?
—Jo, Joan Canadell, absolutament no. No vam fer el Primer d’Octubre per fer això. I penso –i és molt pretensiós– que la gran majoria de l’executiva i dels afiliats dirien que no.

—Xavier Trias ha guanyat les eleccions a Barcelona sense fer un discurs independentista. Amb qui hauria de pactar? Amb el PSC o amb ERC?
—Si no es posa d’acord una majoria alternativa, pot governar sense pactar. Però això ho ha de decidir ell i el seu equip. La nostra ponència política diu clarament que hem de prioritzar els alcaldes independentistes. Ell ja és independentista… Per mi ho és, eh? Tu dius que no ha fet un discurs independentista, tampoc no ha fet un discurs en contra. I en alguns moments s’han fet discursos a favor. No ha estat una campanya clarament d’independència, perquè no tractava d’això, tractava d’aconseguir el màxim de vots per tenir l’alcaldia. El que jo pensi, en aquest cas, sí que no és important.

—Però és significatiu, perquè és un debat obert a Junts. Trias arriba amb el PSC a la majoria absoluta i amb ERC, no. Per tant, la governabilitat seria més fàcil.
—Sí, però jo diria que el senyor Trias, si alguna cosa ha demostrat en els anys que ha governat és que és un home capaç d’arribar a acords amb tothom. Per tant, això de governar amb 11 o amb 16 o amb 21 no és tan important. Sobretot perquè també és un exercici democràtic arribar a pactes en cada cas.

—Estem pendents que la Junta Electoral espanyola acabi d’ordenar la retirada de l’escó de Laura Borràs. Qui hauria d’ocupar la presidència del parlament?
—Vaig ser en la darrera sessió del judici de la Laura i considero clarament que això és una aberració jurídica i que, per tant, no es pot foragitar de la presidència del Parlament. Per a mi continua essent la presidenta i hem de lluitar perquè ho sigui fins al final. És una decisió que haurem de prendre entre tots. I ella, evidentment, hi té molt a dir.

—I hauria de mantenir-se a la presidència del partit? Hi ha qui considera que el seu cas no és lawfare, com va verbalitzar Magda Oranich.
—Per mi, és òbviament lawfare. Magda Oranich, al final, és una afiliada de Junts. Té una responsabilitat, però, òbviament, en l’àmbit polític, no és qui per dir si ho és o no ho és. I tenim tots clar que ho és. Ella va guanyar les primàries clarament i no hi ha dubtes que és una persona, un valor, un actiu, el més important que tenim al partit. S’ha demostrat en les eleccions internes que s’han anat fent.

—El sector moderat de Junts ha sortit reforçat per a marcar línies polítiques en el futur, després de guanyar a Barcelona?
—Diria que no. I això del sector moderat, també hauríem de pensar què vol dir. Per exemple, vam tenir una consulta interna i potser et refereixes als que volien continuar al govern, no?

—Sí, tot i que entenc que no és tan homogeni com a vegades se simplifica. Però a grans trets, sí.
—No sé ben bé què és el sector moderat. Si identifiques algú…

—Dirigents provinents de l’antiga Convergència o que hi tenen més relacions i que són més partidaris del pactisme.
—Hi ha gent de l’antiga Convergència que és clarament confrontista i n’hi deu haver alguns altres que ho són menys o que prioritzen la gestió més que no pas la confrontació. Però el full de ruta que vam aprovar el juliol del 2022 diu clarament que la via de Junts és la confrontació i la vam votar el 99% dels afiliats. Per tant, si hi ha un 1% de no confrontistes, d’acord. No sé què vol dir moderat. Al final, la clau de les eleccions a Barcelona era un tema concret, fer fora Ada Colau i posar-hi un alcalde independentista, i això és el que hem aconseguit. L’estratègia ha estat molt bona, perquè hem aconseguit el resultat. Qualsevol altra, no sabem si l’hauria aconseguit. El partit té múltiples moments en què ha de prendre decisions, de vegades d’una manera, de vegades d’una altra. Però un sector significatiu, com ho has dit, moderat?

—Sí, també se’n diu institucional.
—Jo no el veig, aquest sector, no el veig.

—Dirigents com Victòria Alsina, per exemple, membre de la llista de Trias, tenen aquest perfil.
—Però jo no dubto del caràcter independentista de Victòria Alsina. Tinc clar que és una persona molt potent amb el seu currículum, i ho ha demostrat com a consellera, i per tant té moltes ganes d’exercir la gestió per millorar la vida de la gent. Això és ser moderat?

—I mentrestant, poder pactar amb el PSC si fa falta, als ajuntaments o a la Diputació de Barcelona una altra vegada…
—Insisteixo que això també forma part de la ponència i el 99% vam decidir que s’han de prioritzar els pactes independentistes. És més el que es vol fer, de vegades, des dels titulars, per a mirar de dividir Junts. De divisió, en alguns moments semblava que n’hi havia però ara cada cop anem més a l’una. Hi ha gent que considera que gestionar el dia a dia és molt important, que pot dir que és tan important això com la independència, perquè la independència no la farem demà. Per mi, és molt més prioritari aconseguir la independència, perquè no podrem gestionar mai tan bé com ho podríem fer amb la independència. Si aquest és el matís, és una barrera molt difuminada. Però jo no veig gent que no sigui independentista de mena, que no sigui confrontista, més que quatre gats.

—La sortida del govern us ha beneficiat electoralment?
—Si no haguéssim sortit de govern hauríem tingut la mateixa patacada que va tenir ERC. Hauríem caigut no sé si 300.000, 200.000 o 150.000 vots, però hauríem caigut molt. Perquè hauria estat trair els nostres electors. Ens vam presentar a les eleccions per a fer la independència i per a preparar-nos durant aquest mandat, per culminar-la, si era possible, en el mandat, i si no, al següent. Anaven passant els mesos, i vèiem que el president Aragonès no anava en aquesta línia, tot i que en el debat d’investidura es va comprometre a culminar la independència. Havíem de ser coherents amb el vot de la nostra gent, i ho vam ser. Què hauria passat si no haguéssim entrat al govern? Potser encara hauríem tingut més vots. Potser sí. No ho sé.

—Quin recorregut hi veieu, a la legislatura catalana actual?
—Una part del que hi havia en joc en aquestes eleccions era amonestar o castigar el president Aragonès perquè no compleix el seu mandat. Si això passava –dèiem– ERC hauria de prendre una decisió. Bé, ara què passa? Que tenim unes eleccions d’aquí a un mes i escaig. I de moment ERC és, com a mínim, més prudent i s’ho rumia. ERC ha de canviar. Ha de virar, tornar a l’origen, tornar a allò que vam intentar fer tots junts l’octubre del 17, i veure com ho podem tirar endavant ara. S’hi va comprometre el president Aragonès. Si ho fa, pot haver-hi legislatura per a un any i mig, que és el que queda. Perquè, a més a més, necessitem temps per a preparar la independència. De fet, vam aprovar en el debat de política general una proposta de resolució amb deu punts per a preparar-nos per a poder fer la desconnexió i poder reactivar la DUI. Si això ho vol fer d’aquí al febrer del 2025, crec que li donarem suport, n’estic convençut. Això seria una bona manera d’acabar la legislatura. Si continua en la mateixa línia que ara, les eleccions del juliol li aniran encara pitjor, i es trobarà forçat a convocar eleccions no sé per quan, però després del juliol tindrà una pressió que no podrà suportar.

—Els ponts amb ERC no són molt malmesos?
—Diria que no. Sempre hi ha hagut ponts. Una altra cosa és que públicament cadascú ha de defensar la seva posició. Però hi ha una bona sintonia dialèctica i, per tant, igual que fins fa quatre dies ells deien una cosa i nosaltres una altra, ara ens podem tornar a trobar. De fet, personalment estic a l’espera de veure què fan i en aquest moment no sóc gens agressiu. Al contrari. Hem de facilitar que ERC torni. No li ho hem de fer difícil, li ho hem de fer fàcil, que ERC torni allà d’on no hauria d’haver sortit i, per tant, cap crítica.

—Com heu viscut aquests anys en la política institucional? Esteu decebut?
—Decebut i molt. Vaig entrar per culminar la independència. Convençut que no era fàcil i que podien passar coses, igual que van passar l’octubre del 17. Tots els qui vam entrar a Junts érem conscients que això podia passar. Però no m’esperava que, d’una banda, es digués que sí i, d’una altra banda, s’actués no difuminadament, sinó clarament, a favor d’una estratègia que no tenia res a veure amb una culminació que depengués de nosaltres. Perquè passar el testimoni al president del govern espanyol amb una taula de diàleg i un possible acord de la claredat és deixar-ho potser per deu anys més. No anem enlloc, així. En aquest sentit, estic molt decebut. Però la gent ha votat intel·ligentment. Ens han castigat, també, segur, però la gent ha vist que Junts encara té possibilitats de liderar aquest procés i ha dit a Esquerra que o canvia o ja no la tornarà a votar. Aquesta legislatura no s’ha acabat. El 5 de juliol tenim la resolució del TGUE, la possible tornada del president. Ja veurem què passa a Europa amb Sánchez, que arrencarà en la presidència i ja veurem si l’acaba. Tot això tampoc no serà fàcil de pair per a Espanya. I si guanya el PP, doncs, evidentment, ens espera un segon semestre dur, però a la vegada és el que ens fa avançar. Desgraciadament, Catalunya ha avançat més en el procés quan hem tingut el PP a Madrid.

—Com pitjor, millor?
—No, no m’agrada dir pitjor. Però és cert que si tu et deixes portar per algú que et va fent passar amb raons… Així no avancem. O caixa o faixa. També ens pot sorprendre que el PP al final vulgui resoldre el problema, cosa que no podria fer mai el PSOE. Perquè si ho fa el PSOE, el PP el critica i, en canvi, si ho fa el PP, el PSOE no és tant a la dreta.