Joan Caball: “Si no arribem a l’objectiu de renovables el 2050, no s’acaba el món”

Joan Caball (1964), coordinador nacional del sindicat Unió de Pagesos de Catalunya, dissabte es va manifestar a l’Escala contra el projecte del parc eòlic Tramuntana, amb què es pretén instal·lar molins de vent a la mar. Els convocants de la manifestació també demanaven una planificació responsable de les renovables a Catalunya. És una qüestió amb interessos divergents entre els ramaders, els ecologistes, les empreses i els veïns. VilaWeb ha entrevistat el senyor Caball per a parlar de tot això, de la nova conselleria d’Acció Climàtica i del fet que la Unió Europea vulgui que el 2050 gairebé tota l’electricitat es generi amb renovables.

—Com el veieu, el pla per a augmentar les fonts d’energies renovables, i per tant tenir més parcs eòlics, de fotovoltaiques, etc.?
—Creiem que hi ha d’haver plaques solars? Sí. I en zones urbanitzades i teulades també. Veiem que darrere les renovables s’hi posa l’adjectiu “sostenible” molt a la lleugera. Hauríem d’intentar que s’hi posés ordre i es planifiqués, sobretot en fotovoltaiques i eòliques. I hem de mirar el conjunt de les energies renovables: eòlics, fotovoltaics i biomassa, que no se’n fa mai prou cas. Això que físicament s’instal·lin les plantes de renovables damunt camps de conreu, tan escassos en un país petit i arrugat com el nostre, amb poca plana, amb poc conreu… Hauríem d’intentar que no es perdés cap hectàrea de conreu. La proporció de superfície agrària per habitant és la meitat d’Espanya, el món i Europa. Destruir terra no és la solució. Dic que hem de posar zero hectàrees d’aquestes energies? No. Però mirem com planifiquem. En xifres oficials hi ha 800.000 hectàrees que no són terra de conreu ni boscos. Mirem on són i per què no es posen en aquests llocs, els parcs eòlics, o les fotovoltaiques, i no pas en indrets planers i destruint terres? Demanem planificació. I polítiques valentes, i no tan sols respostes a grups inversors que al final se’ls en fum què passa a l’entorn on s’instal·len.

—Per exemple, el projecte del parc eòlic Tramuntana, al mig de la mar, com el veieu?
—Tot allò que es faci a l’engròs, com aquest parc, no acaba essent una resposta. Les coses que es fan tan a l’engròs (macroparc al Pallars, basses de la Rivera, parc de Tramuntana)… Potser haurien de preveure coses més petites i amb menys impacte a l’entorn, i havent parlat de les possibles conseqüències amb els pescadors.

—Parc eòlic, sí, però gran, no. Per què no pot ser gran?
—Jo faig la pregunta a la inversa: per què l’hem de fer tan gran? I on hi ha la demanda d’aquesta energia? Per què no es fa el parc allà on hi ha la demanda? I no a desenes de quilòmetres? Perquè hauràs de transportar l’energia d’un lloc a l’altre. I els inversors d’aquest parc diuen que necessiten fons provinents d’Europa, pagats entre tots, per tirar endavant. Jo també en faria moltes, d’inversions, així. Potser que tinguem una mica de seny i sentit comú. I em sembla que en aquest projecte hi ha molt poc seny i molt poc sentit comú.

—La UE ens demana que l’electricitat acabi essent de fonts renovables el 2050. Com ho faríeu?
—Planificant-ho. I si no arribem a l’objectiu de renovables el 2050, no s’acaba el món. Si no hi arribem el 2050 i hi arribem el 2052, ja hi arribarem. Hem de planificar. I mirar on hi ha les necessitats. I mirar totes les fonts d’energia. Per què hem d’apostar només per un projecte “macro”? Quin problema hi ha que en lloc de tenir vuitanta-vuit aerogeneradors tots en un lloc concentrat, els tinguem repartits? Que no podríem fer com Dinamarca o Alemanya, que posen aerogeneradors en granges i pobles petits?

—Hi ha països europeus on instal·len plaques solars damunt de camps. I el bestiar menja l’herba dels camps, tot i haver-hi plaques. Passen per sota. És un doble ús.
—Hi ha llocs on s’han fet experiències com aquesta: a França i més llocs. Però una flor no fa estiu. Impossible no acaba essent res, però s’ha de mirar la relació cost-efectivitat. Si la placa es menja tot l’espai, i a terra no hi toca el sol, la planta hi creix poc, o gota. Parlem seriosament: volem produir l’energia que necessita Catalunya? Doncs mirem on fer-ho. Jo demano: per què és prohibit d’instal·lar plaques fotovoltaiques en polígons, per exemple? Ho és, de prohibit, per norma. Potser que canviem la norma. En totes aquestes zones on no hi ha capacitat productiva, els propietaris estarien encantats de rebre els 1.000 o 2.000 euros per hectàrees de lloguer a canvi d’instal·lar-hi renovables. Ara no en treuen res. “Oh, no, és que ho volem planer”, diuen les empreses. Mira, els nostres avis construïen la masia i el cobert a la terra més dolenta. La resta la guardaven. La més plana, per a produir. Ara sembla que perquè algú no vol tenir un cost afegit no ho podem acabar assumint. Demanem, per una altra banda, que els projectes reverteixin en el mateix territori. I volem informació sobre els llocs de feina que diu que donen, perquè moltes vegades ni els que construeixen les plantes de renovables són llocs de feina, que acaben venint gent de fora.

—En el cas del parc Tramuntana té un fons d’inversió americà, però l’altre inversor és una empresa d’origen basc amb seu a Cerdanyola. Amb llocs de feina aquí.
—El fons americà avui és aquí i demà ja ho veurem. A Cerdanyola, si treballen bé, tindran feina igual, i no tan sols per un projecte.

—Teniu por que si no ens posem d’acord amb les renovables allargarem vida a les nuclears?
—Planificació responsable i visió de país. A nosaltres ens fan por les plataformes del no a tot. Hem de ser propositius. Algú ha de marcar els límits. Les instal·lacions, dimensionades, i en el lloc on hi ha demanda. Les plantes de renovables han de ser més grans on hi ha més demanda de consum, que són les grans conurbacions urbanes i les grans infrastructures comercials. Inversors de casa, que segur que n’hi ha. Els instal·ladors del país també estan preocupats per això.

—Construir plantes d’energia on hi ha demanda… o bé on hi ha fonts d’energia? Parcs eòlics on fa vent, plaques solars on fa sol. I després ja distribuirem l’energia.
—Necessitaràs cables o torres per traslladar. I allà on passen els cables hi causes un perjudici. A mi no em farien gens de nosa tres o quatre aerogeneradors en un polígon industrial, i que produïssin part de l’energia que necessita el polígon. Més que no posar-los en una serra, on hi ha una gent que hi viu. Planificar no vol dir que hàgim de dir que no a tot. Que hi ha gent que diu sempre que no? Nosaltres aquí no ens hi trobaran. Hem de defensar les renovables. Hem de pensar més en el biocombustible, que donaria aprofitament al rerepaís. Però mirem de no jugar-nos-ho tot a una sola carta. I els experts ens diuen que si vingués un temporal Glòria, podria destrossar els grans parcs. I ens quedaríem sense res de cop. Diversificar, hem de fer.

—Teresa Jordà, consellera d’Acció Climàtica i Agricultura. Com ho veieu?
—Ho haurà de fer prou bé. Les entitats ecologistes es pensen que el país només el protegeixen elles. Poden tenir sensibilitat i creences, però pensar que has de ser ecologista, o tenir-ne el carnet, per ser defensor del país, territori, o natura, és equivocar-se. És confondre el iogurt amb la magnèsia. Jo vull fer la semblança: quan va entrar el conseller Milà, d’un partit molt més ecologista, va acabar dient a les entitats ecologistes: “Feu una gran feina a les entitats ecologistes. Però jo he de gestionar una àrea de govern.” Si volen ser gestores de govern, el que han de fer és presentar-se en unes eleccions. Hi ha una confusió. Nosaltres si veiem que la conselleria ho fa malament, podrem opinar, però no pretendre ser el govern.

—Us considereu ecologista?
—Em considero defensor de l’entorn. I els més preocupats per l’entorn som els que hi vivim i hi produïm. Si no el tractem bé, no en podrem viure. Passa que hi ha gent que opina que nosaltres no ho fem. Nosaltres opinem moltes vegades que l’ecologisme es mira amb un urbanocentrisme amb poc coneixement de l’entorn i del rerepaís.

—La relació dels pagesos amb els ecologistes no és gaire fluida.
—Depèn de quins. En molts temes anem plegats. Hem estat al costat d’ecologistes perquè no es fes especulació urbanística del càmping de Garriguella. Ara, per exemple en el model de ramaderia, moltes vegades per desconeixença o opinió, no.

—Voleu afegir res?
—En això de les renovables, polítiques valentes. Instal·lacions de petita dimensió, implicant gent del territori, i planificació responsable, tenint en compte que hem de diversificar (eòlica, fotovoltaica, salts d’aigua, biomassa) i fem que sigui sostenible. I si ho aconseguim el 2040, fantàstic i si és el 2052, ens haurem retardat dos anys. Mirem quantes planificacions no s’han complert els últims cinquanta anys.

—Veig que no ho veieu pas gaire dramàtic, si no arribem a complir l’objectiu el 2050.
—Ens diuen que hi hem d’arribar perquè ens ho diuen aquells[la UE]? Escolteu, tot el que diuen aquells us va bé? Hem d’anar cap aquí, sí, però fer-ho bé.